Mas demana girar full i no investir Puigdemont. Aquest és el principal titular del Periódico d’avui. Ara bé, hauríem
d’estar dintre del seu cap per a conèixer exactament que és el que pensa en aquest
moment en el que el procés no està passant precisament pel seu millor moment. Quan
l’he llegit se m’ha fet estrany. Amb Mas va començar tot i ara sembla que Mas
ho vol donar per acabat o bé canviar d’estratègia.
Quan després de la manifestació del 11 d’octubre
de 2012 de Barcelona (una manifestació a la que, per cert, vaig assistir), Mas
decideix abraçar la fe de l’independentisme català quasi ningú s’imaginava
arribar on hem arribat.
Sense Mas i el seu partit l’independentisme,
tot i ser un moviment ascendent no podria haver somiat tenir, per exemple,
majories al Parlament de Catalunya. La suma de Convergència a l’independentisme
català era clau. Com també ho havia segut uns anys abans en donar suport a l’Estatut
promogut per Maragall. De no haver estat així, el nou Estatut mai s’hauria aprovat.
La veritable intenció de Mas no era proclamar
una Catalunya independent. Se tractava simplement en recuperar l’hegemonia
política que havia tingut el seu mentor. Mas, després de les dos governs
Tripartits, va haver de pactar amb el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho, la qual
cosa li era de molta incomoditat, ja que anys abans en una jugada política,
havia acudit al notari a manifestar que ell mai pactaria amb els populars. Però
Mas se’n va desdir quan va tenir l’ocasió de ser President de la Generalitat
que era el que desitjava més que cap altra cosa com a polític i convergent.
Després d’aquell 11 de setembre i després de
proclamar el seu independentisme, Mas aspirava a tenir majoria absoluta i per
això va convocar eleccions per al 25 de novembre. Però CiU va quedar molt lluny
de la majoria absoluta i fins i tot va perdre suport respecte a les eleccions
de 2010 (50 per 62) A Mas no li va quedar cap altra solució que pactar amb ERC
i acceptar totes les seves condicions. El cost electoral i el desgast personal
semblava que eren mals menors a l’hora de sortir de l’embolic on s’havia ficat
ell solet. Sense demanar-li ningú...
Per tant, coneixent la trajectòria de Mas, no
m’estranya gents que faci temps que estigui en contra de com ha evolucionat tot
plegat. Des de el seu anunci de que la República Catalana no podia tirar
endavant perquè no s’havien creat les necessàries estructures d’estat i, per
tant no n’estàvem preparats o dir ara que no s’ha de investir Puigdemont que és
una manera de suggerir que s’ha de tornar a la legalitat estatutària i
constitucional.
Ara bé, si Mas estigués a la pell de
Puigdemont diria el mateix? No, amb tota seguretat no! A Mas li hauria agradat
passar per tot el que ha passat Puigdemont. Fins i tot l’exili a Bèlgica i la
presó a Alemanya. I és que a Mas li pot més la seva extrema ambició que l’haver
de governar amb realisme i acceptar que la ciutadania demanda alguna cosa més
que pa i circ.
