La prova més evident de la debilitat d’un
govern és no poder aprovar els pressupostos. El darrer govern de Felipe
González va caure precisament per això, al no comptar amb el suport del grup
Català del Congrés, aliat tradicional dels socialistes (i després del PP)
Però abans d’arribar a aquest punt, el govern
de torn mira d’atraure altres grups per a poder tenir la majoria suficient a l’hora
d’aprovar-los, la qual cosa no és sempre fàcil.
I per aconseguir-ho els ha d’acontentar... I
com sé fa? Molt fàcil: atenen algunes de les seves peticions. Com una mena de
granger que va repartint el menjar a les seves gallines: pites, pites, pites, pites...! I es gallines van picant tot allò
que va caient de la ma del granger...
Primer que a ningú, el partit al govern (en
aquest cas el PP), mira de convèncer als altres partits de la dreta
espanyolista. Actualment el partit que a nivell de l’Estat està més proper a
les tesis del PP és, com sabeu el d’Albert Rivera. Després és Ciudadanos qui
mira de convèncer al PSOE que actualment ningú sap si és carn o peix. Està clar
que la suma dels tres partits seria més que suficient per aprovar-los. També s’ha
parlat de que el PSOE podés cedir els
vots d’alguns diputats fins aconseguir majoria suficient. De moment sembla que
aquesta possibilitat no acaba d’agradar el PSOE.
Els darrers pressupostos aprovats pel PP van
comptar amb el vot favorable del PNB que així, va veure com la pluja de milions
queia sobre Euskadi. Però aquesta vegada ja ha dit que no els votarà, al menys
que el PP retiri l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.
La invitació a votar uns pressupostos a canvi
d’alguna contrapartida és una arma de doble tall. Si els hi dones suport i
aconsegueixes aprovar les esmenes i aconseguir part dels teus propòsits, bé.
Però si hi votes en contra i els pressupostos acaben aprovant-se, després té
poden acabar culpant per no haver-los
votat i no haver aconseguit les teves peticions en detriment de determinats
col·lectius. Bé, tot plegat una mica enrevessat.
Tal i com s’ha anat dient els darrers dies,
Montoro ha mirat de premiar dos dels col·lectius més importants i que, des de
la crisi, havien estat els més perjudicats: pensionistes i treballadors públics.
Heu de tenir en compte que quan se parla de treballadors públics no només són
els funcionaris de l’Estat, sinó també els de les administracions autonòmiques
i locals.
Com sabeu en el cas dels pensionistes només hi
sortiran beneficiats els que cobren les pensions més baixes. A la resta que ens
bombin! En canvi, els treballadors públics ho seran tots però cal dir que els
A1, els de superior categoria no han estat mai perjudicats, ja que l’Administració
sempre troba la manera de compensar-los. Us sonen les bufandes?
Si Rajoy no aprova els pressupostos per al
2018 pot prorrogar els de l’any passat i no passaria pràcticament res. Excepte
aquelles partides que contemplen millores importants com les que he citat als paràgrafs
anteriors. Però no crec que dissolgui les Càmeres i convoqui eleccions
legislatives. Però l’oposició bé podria presentar una moció de censura que, des
del meu punt de vista ja triguen massa.
