LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 29-10-2014

Si viatgeu amb els trens de Rodalies Catalunya i, concretament amb el tipus Catalunya Express (crec que es diuen així) potser heu observat que intenten ser bilingües en tot moment, igual per megafonia com per la pantalla que hi ha a cada cotxe. 
Però se'ls ha escapat un detall. Tal com veieu està quasi tot en castellà i català (primer l'idioma de l'imperi), però sembla ser que a Barcelona, el Passeig de Gràcia no existeix. Per a la RENFE és: BARCELONA PASEO DE GRACIA.
Us fa cap gràcia?   

Com funciona la història

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

És impossible preveure si el repte plantejat per l'independentisme català acabarà guanyant o no

Així com preocupar-se pel futur és inherent a totes les civilitzacions i a tots els individus (amb l'excepció dels anacoretes i els que han assolit el nirvana), no són gaires les societats que s'han ocupat d'estudiar d'on vénen. Les primeres recerques sobre el passat d'un país mil·lenari com l'Índia van anar a càrrec dels britànics. L'interès per l'arqueologia va ser inexistent fins a l'Europa moderna. Als nostres dies, els historiadors es queixen del poc cas que se'ls fa. Tenen raó. Es llegeix molta més novel·la històrica que història. L'accés al passat de la majoria comença i s'acaba en superproduccions cinematogràfiques que barregen la fantasia més falsejadora amb una selecció aleatòria i en general enganyosa de fets reals.

Tot i això, com que els catalans estem convocats a escriure una pàgina gloriosa (o galdosa) amb el procés sobiranista, potser és útil tenir presents algunes característiques de la història, que sovint xoquen amb idees sobre el seu funcionament tan preconcebudes com errònies. La primera cosa que cal posar en qüestió quan ens enfrontem amb el passat és la causalitat. Si tires una pedra, cau. Si prens una decisió, els efectes tant poden ser els esperats com els contraris. La història converteix pedres en bumerangs i viceversa. ¿Com i quan? No ho sabem fins que ha passat. ¿De què depèn? No ho sabrem mai.

La idea que la història és una successió lògica de causes i efectes és molt atractiva i reconfortant però, lamentablement, és falsa. Són tantes les causes que concorren en un sol efecte que destriar-ne les principals o determinar-ne amb precisió el desencadenant és una empresa d'una enorme dificultat. ¿Què converteix en victoriosos els que han guanyat batalles? ¿Què porta a la derrota els perdedors? ¿Què fa triomfar unes religions, unes llengües, uns sistemes d'idees, sempre en detriment d'uns altres que desapareixen? Molt sovint, massa, la casualitat és determinant. El mecanisme intern de la història és aleatori. Tan aleatori com el de la meteorologia. Però la meteorologia presenta un avantatge sobre la història. El temps que farà demà passat és predictible amb poc marge d'error. El futur de les societats no ho és. Ni tan sols l'imme­diat.

La primera batalla ben documentada va tenir lloc a Kadesh o Cadeix fa trenta-tres segles, entre el faraó Ramsés II i el rei dels hitites. Noranta mil homes entre els dos bàndols. D'entrada, van fugir els egipcis però després van contraatacar. Sorpresos, els hitites, que ja saquejaven el campament enemic, van córrer «com si els perseguissin els esperits», segons el poema que relata la batalla. Tot i això, la massacre mútua va ser tan espantosa i Ramsés va quedar tan afeblit que els hitites també es van proclamar vencedors. Des d'aleshores i fins al segle XX, Napoleó inclòs, la major resistència al pànic ha estat, en nombroses ocasions, el factor principal de les victòries en les grans batalles que han fet i desfet els imperis.Anníbal, Pompeu i Marc Antoni van ser derrotats contra pronòstic perquè algú va girar cua en comptes de plantar cara.

Als nostres dies, pacífics per comparació amb tots els passats, el nombre de suïcidis iguala o supera el de morts violentes, sumades totes les víctimes de totes les guerres i tots els assassinats. La guerra, que era un motor principal de la història i reportava grans beneficis als guanyadors, s'ha tornat un mal negoci gràcies a la globalització. És massa cara, i per això no es pot plantejar més enllà d'escaramusses a escala local. Els conflictes es resolen per altres procediments: l'amenaça, les sancions, la negociació i, als països democràtics, el vot.

El fenomen més rellevant de la història humana en els últims mil·lennis és l'ascensió i caiguda dels imperis. ¿Com es construeixen? ¿Per què cauen? Ningú en posseeix la recepta. Només sabem del cert que no han cessat de succeir-se. I una cosa molt important, els dos últims a enfonsar-se, el britànic i el soviètic, es van desfer de forma poc o gens violenta. Insòlit. Avui, vivim protegits per un paraigua imperial benèvol sota control germànic, la Unió Europea, situada sota el paraigua imperial americà. És en aquest context, molt per damunt de l'hispànic, que es produeix el desafiament de l'independentisme català. Si guanyarà o perdrà, no ho sap ningú. ¿Hi haurà canvis? ¡Segur! ¿En quin sentit? És impossible de preveure. ¿Amb violència significativa? Segur que no. ¿Amb desestabilització i pèrdua de nivell de vida a Catalunya i Espanya? Ho prohibeixen les realitats imperials que planen per damunt. Però la història és aleatòria i capriciosa.

LA PDE DONARÀ SUPORT LOGISTIC A LA CONSUTA DE MAS DEL 9-N

Membres de la Plataforma en Defensa de l’Ebre donen suport a la consulta del 9-N i s’han ofert a col·laborar per a que les votacions siguin un èxit.

Com bé sabeu, la PDE és un moviment ciutadà d’àmplia base i d’ideologia diversa, per tant, mols dels seus membres, ho són a la vegada de l’ANC i, com a tals, participaran activament (de fet ja hi estan participant) en el procés consultiu que acabarà (o no) amb la votació del 9-N.

I perquè us estic explicant una cosa que molts de vosaltres considereu obvia i fins i tot us podeu preguntar on és la notícia.

Amb el titular només pretenia cridar l’atenció dels membres més actius de la PDE, sobre tot de qui gestiona la seva pàgina de Facebook.

Us explicaré. Diumenge, l’administrador de la pàgina de la PDE a Facebook va penjar una notícia sobre una reunió que va tenir el secretari general del PSOE amb militants i simpatitzants de Múrcia. La notícia la va recollir el rotatiu La Verdad de Murcia amb el següent titular: Pedro Sánchez asegura que aprobará «elPHN que el PP ha abandonado»

Si escoltes el vídeo que acompanya la notícia te’n adones de que Pedro Sánchez en cap moment fa menció del PHN, per la qual cosa, dedueixo que, primer, és un titular interessat i segon, és una interpretació lliure de Julián Mollejo que és qui signa la crònica.

Evidentment, als comentaris, fan escarni de Pedro Sánchez i del PSOE, sense tenir en compte que molts de socialistes de les terres de l’Ebre han estat i estan al costat de la PDE i que han acudit a les manifestacions quasi sempre donant suport al territori.

Però el que des del meu punt de vista és més greu, és que l’administrador (o administradora) de la pàgina, o bé no ha escoltat el vídeo o bé també la penjat de forma totalment interessada i, fins i tot demagògica. I Igual que aquesta persona, la majoria dels qui han penjat comentaris criticant l’actitud del secretari general del PSOE.

Mireu, jo ja tinc una edat que no em caso amb ningú. Alguns dels que van ser els meus ídols de jove (González, Guerra, etc.) amb el temps no només ho han deixat de ser, sinó que fins i tot els he criticat obertament per les seves actituds mesquines en contra de Catalunya o de l’esquerra en general. Tret de persones difuntes com Salvador Allende o Olof Palme, el cert és que d’ídols els que es diuen ídols, no en tinc i difícilment en tindré més.

Però m’indigna quan veig comentaris o escolto opinions de gent que, segurament, veuen la palla a l’ull del proïsme i no veuen la biga al seu propi ull.

Gent de la PDE , encara que no ho acceptin, ara per ara estan molt més propers a ERC o a l’ANC que a cap altre partit. I no ho critico, ja que cadascú és ben lliure de fer i pensar el que li doni la gana, però si que els hi demanaria una mica de cura amb segons quins comentaris que deixen penjats per les xarxes.

I és que aquesta mena d’actituds no fa gens de bé a les plataformes que representen (ja sigui la PDE o bé L’ANC) Són actituds que divideixen i que fins i tot poden acabar creant animadversió.

Un exemple clar el tindríem amb l’actitud del govern i del PP i, si, perquè no, també del PSOE, cap el procés català. Davant les crítiques i els pals a les rodes, què aconsegueixen? Cada dia més desafectats. Si l’actitud dels d’aquí cap a aquells que no pensem al 100% com ells és similar, la reacció també ho pot ser.

Vaig veure amb l’actitud de la PDE (o al menys de la persona que administra la pàgina de Facebook) el mateix error que comenten els de l’ANC de dividir a la ciutadania en bons i dolents: els bons els que pensen i fan com ells i els dolents, els qui com jo ens guiem més per l’instint que no seguim com a xais al profeta de torn. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CATÍ VI