MONUMENT FRANQUISTA 'RECICLAT' A SANTA BÀRBARA

El número de l'Ebre d'aquest cap de setmana dedica un ampli reportatge al monument franquista de Tortosa així com a d’altres que hi ha pel territori, algun d’ells reciclat fa anys.

El reportatge, signat per O.M.J. (Òscar Meseguer Julián) menciona els de Tivenys i el de Flix, però jo en sé d’un altre: el de Santa Bàrbara.

El monolito, con sempre se’l ha conegut popularment, està fet de pedra (segurament granítica) i s’ubica a la plaça de l’Alto, tot just quan acaba el carrer Major.

Originalment a la placa d’aquest monòlit què, tal com es pot veure a la foto té gravada una creu, s’hi podia llegir: Caidos por Dios y por España. A principis dels anys 80 però, es va canviar la inscripció per: Monument a la Pau. 

   

MIRAMBELL (MIRAMBEL) -4-

Cinc anys després del 15-M, ¿ja ens representen?

SISCU BAIGES

Periodista

Fa cinc anys de les grans concentracions a places de tot Espanya que han convertit la data del 15-M en un emblema de la revolta ciutadana. En les assemblees i manifestacions convocades a partir d’aquella data es van popularitzar un seguit de lemes: “Que no ens representen, que no, que no ens representen”, “El PSOE i el PP, la mateixa merda és”, “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”...

La crítica a la classe política era global, sense gaires matisos o cap. Una de les cares més visibles del moviment, Pablo Iglesias, ho verbalitzava contraposant la casta dels polítics amb la gent del carrer.

Una setmana després del 15-M del 2011, el Partit Popularguanyava de carrer les eleccions municipals i autonòmiques. Mig any després assolia la majoria absoluta al Congrés dels Diputats i el Senat amb la qual ha vingut governant com ha volgut fins ara.

Han passat cinc anys i les últimes convocatòries electorals han suposat un gir considerable en les inclinacions dels votants. Podem, l’opció política liderada per Iglesias, que es pot considerar l’hereva natural del 15-M, ha entrat en escena amb molta força. A les eleccions europees del 25 de maig de 2014 aconseguir 1.250.000 vots i cinc eurodiputats. A les municipals d’un any després, candidats que comptaven amb el seu suport es feien amb les alcaldies de Madrid, Barcelona, Saragossa, Corunya, Santiago o Cadis.

Cal, doncs, preguntar-se si, cinc anys després, el crit de “No ens representen” ha deixat de tenir sentit a les concentracions commemoratives del cinquè aniversari de l’inici d’aquelles mobilitzacions.

El 15-M va néixer per combatre el capitalisme i el sistema neoliberal. Després d’un lustre té representants al Congrés dels Diputats, els parlaments autonòmics i els consistoris de moltes ciutats. El sistema neoliberal no dóna senyals de batre’s en retirada. Les desigualtats socials, el repartiment injust de la riquesa, la violència i la discriminació de molts col·lectius, continuen ben vius; a vegades, més descarnats que mai.

Pels milions de persones que es van mobilitzar el 15-M era intolerable que els polítics del moment no els representessin.

Si ara que, teòricament, tenen polítics que els representen arriben a la conclusió que res no canvia, la confiança en l’eficàcia i la utilitat del sistema democràtic se’n ressentirà.

ELS PROTAGONISTES DE LA CRISI

De Faro a Diari de Tarragona. 

Recentment s’ha fet públic que un jutge ha demanat al PP que dipositi 1,2 milions d’euros de fiança sota l’amenaça de que si no ho fan, els hi embargarà la seu del carrer Gènova. Tot indica que el PP té el coixí suficient per a pagar-la.

A partir de l’any 2008 quan de forma oficiosa va començar la crisi fins l’actualitat, quan encara no mon hem sortit, han sigut molts els personatges que per unes coses u altres s’han convertit en protagonistes. Però també ho han segut dos partits: el PP i CDC. Tots dos partits han estat declarats per la Justícia com beneficiaris a títol lucratiu de tots els tripijocs que feien alguns dels seus dirigents. Feien o deixaven ver que bé a ser el mateix, perquè tan és aquell que ho fa com el que ho consent o fins i tot, mana fer-ho. Per ètica, per decència, per honradesa, tots aquells polítics que s’han vist esquitxat (per activa o per passiva) en algun cas de corrupció haurien de dimitir i retirar-se a meditar a una muntanya allunyada de la civilització. No, no estic pensant en cap en concret, però si insistiu us donaré noms: Mas, Rajoy, Aguirre, Camps, Barberà, Fabra (Quin Fabra? Qualsevol Fabra), Matas, Pujol (aquest ho té més fàcil), Chávez, Griñán, Urdangarín, Gómez de la Serna, Gonzalo de Arístegui, Martínez Pujalte, Juan Cotino, Ricardo Costa, Ignacio González, Francisco Granados, Rus, Sonia Castedo i un llarg etcètera que evidentment no es pot reproduir.

Tots aquest protagonistes amb l’ajuda inestimable de personatges com Correa o Álvaro Pérez, el Bigotes i innumerables empreses normalment relacionades amb la promoció i construcció d’habitatges i obra pública van saquejar descaradament diner públic d’aquelles administracions i banca que controlaven. Recordeu que una gran part de les Caixes d’Estalvis pertanyien a les diputacions provincials. A València de les 3 grans entitats financeres que hi havia no en queca cap. Banc de València va ser absorbit per la Caixa, Bancaja es va integrar a Bankia i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (la CAM) per la seva part al Banc de Sabadell. Aquestes entitats financeres, com Caja de Castilla la Mancha i tantes d’altres van ser desballestades pels polítics que les controlaven directa o indirectament. I a sobre l’Estat va haver d’injectar 40 mil milions de diner públic. D’això se’n diu: No vols caldo? Pren-ne dues tasses! O una frase molt més vulgar: cornut i paga el beure! Vull dia amb això que els ciutadans d’aquest país hem estat saquejats dues vegades: per aquells que han robat sense immutar-se el més mínim i pel govern de l’Estat que diners que hauria pogut destinar a construir infraestructures necessàries, a la sanitat, a l’educació, a la seguretat ciutadana o a polítiques actives d’ocupació ho va haver de fer per a tapar l’enorme esvoranc financer que es va produir al llarg d’aquests darrers anys.

Tota aquesta situació segur que a tu, com a mi, t’indigna. En canvi sembla que n’hi ha molts que lluny d’indignar-se segueixen votant a aquells que han fet esforços enormes per a que el país es trobe allà on està. Recordo que el passat 20-N el partit més votat va ser el PP i totes les enquestes indiquen que ho tornarà a ser el 26-J. Després de les darreres generals algú va dir que si fóssim dinosaures votaríem al meteorit que els va extingir. Una de les frases més encertades que he escoltat mai.

Però de tota aquesta situació, sabeu què és el que més m’indigna? Dues coses són les que més m’indignen: què diguessin que vivíem per sobre de les nostres possibilitats quan ells gràcies al que robaven vivien com mai havien somiat fer-ho i que sortissin pels mitjans de comunicació a donar-nos lliçons de moral i explicar-nos els honrats que eren i el molt que treballaven pel nostre benestar.

Per mi, tots aquests personatges que he esmentat (i molts d’altres que no ho he fet per manca de memòria, espai o temps), se’n poden anar tots a fer punyetes (o alguna cosa molt més grossa!)