diumenge, 31 d’agost de 2008

ELS 10 HOTELS AMB MÉS ENCANT + 3 DE PROPINA

Ahir el suplement estiu del Periódico, amb el títol de “Els millors Hotels no tenen cinc estrelles”, portava els que son, segons l’opinió dels seus clients, els 10 millors hotels d’Espanya. Us he fet la relació i us he buscat l’adreça a Internet per si algú està interessat en convidar a la seva parella (o a qui sigui) a un d’aquests hotels amb encant:

1.- Hotel Villa Marbella (Marbella –Màlaga-):
http://www.lavillamarbella.com/

2.- Room Mate Migueletes (Granada):
http://www.room-matehotels.com/esp/granadahotel/migueleteshotel/migueleteshotel.php

3.- Hotel Casa Grande (Jerez de la Frontera):
http://www.casagrande.com.es/

4.- Molino del Santo (Beneoján –Málaga-):
http://www.molinodelsanto.com/

5.- La Hospedería del Churrasco (Córdoba):
http://www.elchurrasco.com/espanol/hospederia/hespanol.htm

6.- El cielo de Cañar (Cañar –Granada-):
http://www.elcielodecanar.com/

7.- Hotel Aiguaclara (Begur –Girona-):
http://www.aiguaclara.com/homeNNcat.htm

8.- Son Palou (Orient –Mallorca-):
http://www.sonpalou.com/

9.- Casa Sibarita (Rafelguarf –València-):
http://www.casasibarita.es/index-es.html

10.- Hotel Montecarlo (Barcelona):
http://www.montecarlobcn.com/


... I de les Terres de l’Ebre. Aquest no estaven a la llista però m’he permès posar-los:

Cal Naudí (Ulldecona):
http://www.calnaudi.com/

Tancat de Codorniu (Alcanar):
http://www.tancatdecodorniu.com/

Villa Retiro (Xerta) 5 estrelles:
http://www.grupjfebrotels.com/villaretiroresort/html/main.html

EL MODEL (CADUCAT?) DE FESTES MAJORS

Tradicionalment, al nostre país, les festes majors parteixen d’un model tradicional basat en el ball, els bous i els actes esportius, sobre tot el futbol.
Encara que s’ha de reconèixer que alguns d’aquest espectacles encara tenen total vigència en determinats pobles, sobre tot en els més petits, en d’altres es mostren caducs.
Als pobles més petits, on els veïns solen pertànyer a unes poques famílies i on tot el poble es coneix, els seus habitants i forasters solen acudir a tants actes lúdics com es fan. Així acudeixen al ball, als bous o als menjars de germanor tan típics i que tant fomenten la convivència entre els propis veïns i visitants.
En canvi, quan el poble (o ciutat) ja té unes determinades dimensions, els seus ciutadans esdevenen cada cop més individualistes i solen perdre aquell grau de convivència que existia en un altre temps passat.
Les generacions anteriors omplien les pistes de ball. No havia ballarí que no dominés totes les modalitats (tango, vals, salsa, merenge, rumba, etc.) Eren moltes les parelles (normalment formades pel propi matrimoni) que acudia assíduament als balls dels pobles veïns on solien tenir familiars o amics. En canvi, en el transcurs dels anys, les noves generacions “han buidat” les pistes de ball i prefereixen altres tipus d’espectacles. Això sinó aprofiten les dates de la festa major per marxar de vacances i conèixer noves ciutats i nous països.
Per la qual cosa cal fer-se el replantejament si, l’actual model de festes majors, continua vigent o cal fer-ne una reestructuració. I si és fa, si ha de ser en profunditat o només retocs al model actual.
El fet de que a la nostra societat cada cop estiguin més implantats els espectacles basats en la imatge i el so, fa necessari que, aquests, hagin d’adquirir un paper cada cop més important. També les generacions actuals degut a una sèrie de circumstàncies (més estudis, millor accés als mitjans de comunicació, etc.) tenen més cultura que les anteriors i com a tal demanden un altre tipus d’espectacles: teatre, concerts, etc.
En les darreres dècades molts pobles han optat en fomentar festes participatives en altres èpoques de l’any, normalment, amb la recreació de mercats i espectacles de segles anteriors. Així Tortosa organitza i amb molt d’èxit, la festa del renaixement al mes de juliol, Alcanar el mercat iber, Ulldecona les jornades medievals a l’entorn del seu castell o a Móra d’Ebre la festa anomenada “Móra morisca”.
També Amposta, tot aprofitant la commemoració del centenari d’atorgament del títol de ciutat l’any 1908 per Alfons XIII, vol organitzar el seu mercat retrospectiu de principis del segle passat quan Amposta va gaudir de la seva època de màxim esplendor amb la construcció del pont penjant, les cases modernistes, etc., tot coincidint amb la colonització del Delta de l’Ebre que, amb la construcció dels canals unes quantes dècades abans, marquen una etapa de canvis al municipi. Aquestes festes s’han pensat per omplir el calendari en una època on el poble havia quedat buit d’actes festius i que, en molts casos, han superat en nombre de visitants dels festes tradicionals i molts més arrelades. Així Benicarló amb la introducció de les falles a principis de la dècada dels vuitanta va assolir cert avantatge sobre altres poblacions veïnes; si a avantatge ens referim a organitzar una festa que porti visitants d’aquí i d’allí al poble i acabi per popularitzar-les i donar-los-hi renom. Però Vinaròs no podia quedar endarrerida i només un o dos anys després va assolir amb el seu carnaval el mateix nivell d’acceptació popular.
Altres poblacions han aconseguit èxits pareguts després d’organitzar fires temàtiques en torn de productes típics que a més, serveixen per a promocionar-los: La Galera, Mas de Barberans, Tivenys, Sant Mateu, etc.
En el futur, s’haurà de veure si cal “revestir” d’espectacles, exposicions i altres actes en aquestes festes i fires temàtiques i si això fa que, mentre les unes vagin agafant més força, les altres, les tradicionals, quedin estancades en el records dels temps passats...
Per això cada cop és més necessària la figura d’un dinamitzador cultural que busqui alternatives viables i imaginatives per a fer les festes populars (majors o no) més participatives i més adequades als nostres temps. Encara que tan o més important que el dinamitzador és la complicitat de la joventut. Sense la participació activa d’aquest col•lectiu, arribarà un moment que la festa s’acabarà per no existir continuïtat (està passant amb el ball d’Amposta) En canvi, en aquests darrers dies, he pogut ser testimoni de dos actes on el jovent participa i pren el protagonisme de la festa: les carreres de cavalls i burros de la Sénia i la XXIV diada de l’arrossejat de l’Ametlla de Mar. Aquí, la continuïtat està del tot garantida!

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News -podreu trobar l'enllaç a la llista del costat-)

dissabte, 30 d’agost de 2008

EL PERIÓDICO FOMENTA “LA VELLA CULTURA DE L’AIGUA”

L’aperitiu va ser abans d’ahir amb la “presentació” del parc de l’Espanya Industrial, a tocar de l’estació se Sants de Barcelona. S’hi podien veure dues imatges: una de principis dels anys 80 i l’altra d’ara mateix. És cert que entre les dues hi havia tot un món. El contrast de veure un parc en el seu màxim esplendor i ara, totalment abandonat, era evident. Jo mateix vaig fer memòria per a recordar com era aquell parc i vaig pensar que estaria be ple d’aigua per a poder tornar les activitats que s’hi feien un altre temps. Els ciutadans de Barcelona no mereixen un parc amb l’estat d’abandonament que té i sí un parc per a poder gaudir-se en família, amb amics o amb la parella...
Però avui ens treu en portada una fot seca de la cruïlla entre la Gran Via i el passeig de Gràcia contrastant amb un jove que practica un esport aquàtic al pantà de Sau que manté un bon nivell d’aigua i parla de que ja fa tres mesos que es van aixecar gaire bé totes les mesures contra la sequera a Catalunya. Però amb això no n’hi ha prou. Així a les pàgines 2 i 3 ens mostra diferents vistes de fonts de la ciutat (Sagrada Família, Ciutadella, etc.) igualment sense que brolli l’aigua. Finalment l’editorial parla de restriccions absurdes...
Amb aquest enfocament, el Periódico no fa més que fomentar la “vella cultura de l’aigua” i un pensa per a que serveix tota la pedagogia que es fa des de les Terres de l’Ebre.
Torno a dir que veure les fonts en aquest estat m produeix pena. A la meva ciutat també hi ha fonts seques, molt més modestes que les de Barcelona, que consumeixen menys aigua i que al passar pel seu costat també em produeixen pena. Les fonts estan per brollar i per ornamentar els parcs i jardins de les nostres ciutats i dels més minúsculs pobles. Ara bé, el que cal es fer-les funcionar amb aigua que no vingui dels nostres rius, pous, pantans... En poques paraules: “Que no pugui ser apta per a consum humà”.
Així cal que l’aigua de les fonts sigui aigua que provingui de les depuradores, una vegada ja ha tingut l’ús domèstic pertinent. I encara millor. L’aigua de pluja, prèviament magatzemada. Per això cal (ja s’ha dit altres cops) un sistema eficient de recollida i emmagatzematge per a la posterior utilització d’aquests tipus d’usos.
Mentre l’àrea metropolitana de Barcelona no sigui sensible als problemes d’escassetat d’aigua i les seves conseqüències (ja les vàrem patir la passada primavera) i que cal recercar mesures alternatives que rectifiquin la manca del fluid element, seguirà ancorada en el segle XX amb els perjudicis que això suposarà per a la pròpia gran urb de Catalunya.

divendres, 29 d’agost de 2008

SOLBES I EL FINANÇAMENT

És evident que, en un mes on la vida política desapareix pràcticament de la primera línia de les notícies, el tema estrella ha estat el finançament marcat per l’Estatut.
Per tercer dia consecutiu torno a parlar del tema. Avui ho faré parlant sobre el vice-president segon i Ministre d’Economia Pedro Solbes. Així com, de vegades, he defensat els seus posicionaments i he pensat que la tasca davant del seu ministeri ha estat més que bona (sobre tot en la seva primera etapa de ministre dintre del govern de Felipe González), penso que ara esta fent el paper del “dolent de la pel•lícula” i, potser, està fent unes declaracions que no li caldria fer. Caldrà veure si les seves tesis sobre el finançament de les autonomies són finalment acceptades pel ple del govern de Zapatero o, aquest, davant d’una possible fractura amb alguns dels seus socis (o possibles socis de cara a l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat per al 2009), acaba per cedir i acceptar els principis marcats des de Catalunya.
Per dir-ho d’alguna manera, l’actual Ministre d’Economia, podria estar a la “corda fluixa” dintre de poques setmanes. També podria ser una estratègia del propi Solbes per a sortir del govern abans de que les coses vagin pitjor.
I és que no només de finançament viu el ministre, sinó, també, ha de fer front a una crisi econòmica cada cop més accentuada i prendre unes mesures que pel moment no ha pres.
La “penúltima” de Solbes és voler arribar a un acord sobre el finançament amb totes les autonomies espanyoles. La qual cosa em sembla un disbarat de gran magnitud impropi d’un ministre amb l’experiència política de l’actual titular del Ministeri d’Economia.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és una llei orgànica de rang estatal i d’obligat compliment pel govern d’Espanya! Així de clar i català. Però, recordem-ho, altres estatuts aprovats després del català, van posar als seus textos redactats molt similars (Balears, València, Andalusia...); fins i tot, el valencià posava un afegit de que “si Catalunya obtenia més finançament, ells també!”
Per la qual cosa hi ha d’haver uns paràmetres clars que marquin el camí ha seguir per a l’obtenció d’un finançament òptim. I un d’aquest ha de tenir, sense cap mena de dubte, com a base, la població de la comunitat. I quan es parla de població, sé li ha de sumar a l’autòctona els immigrants arribats en aquests darrers anys i que han permès entre altres coses, fer créixer la natalitat, evitar el tancament d’algunes escoles o frenar la caiguda de població de municipis petits i permetre’ls guanyar població.
Tot això vol dir més creació de serveis i places de professionals (professors, metges, infermers, treballadors socials, etc. –i els seus corresponents femenins-), la qual cosa incrementa notablement la despesa pública... Per tant s’han de buscar noves vies de finançament per atendre aquesta demanda i no desatendre les altres: infrastructures, beques d’estudi, subvencions agràries, despesa corrent, etc.)
Caldrà esperar a veure-les venir, però aquests propers dos mesos seran claus...
Ah! I Solbes afirma no haver incomplert l’Estatut (!) Veig el seu futur amb 2 possibles sortides: dimissió o cessament.

dijous, 28 d’agost de 2008

QUÈ? COM? ON? I QUAN?

Son aquelles preguntes existencials que de vegades es fa l’home (i també la dona, que em poden tractar de masclista) No sé si al final de l’escrit hauré donat una resposta a totes elles, però he pensat que, parlant del finançament (i sant tornem-hi amb el finançament) podien ser un títol adient.
Per començar diré que les declaracions de Montilla no em van agradar gens ni mica: “Catalunya tindrà els recursos necessaris per a créixer”. Què? Veig Montilla molt conformista! El 100 % d’1 són 2 i de 100, 200... Però és evident que no és el mateix anar creixent poc a poc que de la manera que ha ce créixer Catalunya per posar-se al nivell on estava fa uns anys i que només per la manca dels recursos que se’ns han escatimat des de Madrid en aquest període, no ho ha fet!
Com? Sobre el tema de com aconseguir els diners necessaris per a fer front al finançament de les autonomies per part del govern central, hi ha un interessant articles al Periódico de Catalunya d’avui signant per l’insigne professor de la UPF Vicenç Navarro sota el títol de “Frau fiscal i despesa pública”. Segons el professor Navarro, el frau fiscal a Espanya és tan gran que només amb la recaptació d’aquests diners es podria fer front al finançament autonòmic. I fa esment d’un informe elaborat pels sindicat de tècnics de l’Agència Tributària (GESTHA), a qui dóna tota la credibilitat. Només un apunt: els empresaris solen declarar entre 5.646 i 6.346 euros menys de mitjana que els assalariats (els qui tenim una nòmina) Y acaba amb una frase lapidària: “Espanya és l’únic país on les empreses i professionals declaren menys que els treballadors” (!)
També carrega contra la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni, el qual des de fa anys estava traspassat a les comunitats autònomes i són aquestes les que tenen totes les competències de gestió i inspecció. També en aquest impost hi ha un gran frau, així, explica el professor Navarro que només 727 declarants admeten tenir un patrimoni superior als 10 milions d’euros, quan, segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, hi ha 3.299 grans fortunes. Una altra de les critiques del professor Navarro va encaminada als pocs recursos que es destinen a lluitar contra el frau. Aquí, Espanya, també està a la cua dels països de l’OCDE...
On? Es evident. Els diners necessaris per aconseguir el suficient finançament, avui per avui, només poden venir de Madrid via transferències. El dia que es posi en marxa l’Agencia Tributària Catalana, amb capacitat de recaptar tots els impostos, les liquidacions sobre les diferències entre el que necessitem i la “quota de solidaritat” cap a les altres autonomies, es faran des de Catalunya i serem nosaltres qui “donarem els diners sobrants”. A més, això tindrà un altre aspecte beneficiari: la disponibilitat dels recursos serà immediata!
Quan? El més aviat possible. No hi ha d’haver demores. De moment ja hi ha hagut un incompliment de l’Estatut per part del govern central en la data màxima fixada per arribar a un acord. 9 d’agost. És evident que la data per aconseguir el finançament desitjat (no el suficient) ha de ser abans de tancar els pressupostos generals de l’Estat per al 2009. Més enllà seria una derrota sense pal•liatius i caldria identificar els responsables i demanar-los comptes sobre els motius que haurien permès tancar un acord tard i malament, perjudicant una vegada més Catalunya i els seus ciutadans.

dimecres, 27 d’agost de 2008

COM UNA OLLA DE GRILLS

Quan tot pareixia ben encaminat, quan el consens era el denominador comú per a fer front al tema del finançament (fins el PPC hi pareixia estar d’acord!), Celestino Corbacho, el Ministre de Treball del govern central, trenca aquesta bona sintonia dient que “ell votaria els pressupostos de l’estat per al 2009”. Potser sí que Corbacho representa el sector “més PSOE” de dintre dels socialistes de Catalunya, però no per això cal aparcar la bona sintonia i tornar a discutir les estratègies a seguir.
Després de Corbacho va ser Saura, que va pactar no fer acudir al president Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats per a donar explicacions sobre el finançament que preveu l’Estatut per a Catalunya. Acte segui reconeix que, “pot ser sí” que hauria de haver-ho consultat amb qui representava la màxima autoritat de Catalunya, Carod Rovira, en absència del president Montilla.
Així que torna Montilla de vacances, s’ho torna a trobar com “una olla de grills”. Què cal ara, tornar a començar?
I el carronyer de Mariano Rajoy aprofitant l’avinentesa per erosionar el govern espanyol! Sense fer res de destacable, sobre tot amb Catalunya (més aviat tot el contraria), li estem posant en safata de plata el govern d’Espanya per a dintre de tres anys i mig, sinó abans, perquè tal com estan les coses, possiblement, aquesta legislatura anirem a unes eleccions avançades.
Pareix mentida que els nostres polítics no hagin après de temps passats. El debat de l’Estatut va concloure de forma molt poc satisfactòria, amb pactes unilaterals entre el líder de l’oposició catalana, Arturo Mas i Rodríguez Zapatero, amb una rebaixa de l’Estatut important respecte al ve havia aprovat en sessió plenària i solemne el Parlament de Catalunya i amb la caiguda per sempre més de qui ostentava el càrrec de president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Anem en camí de repetir errors. O el president Montilla fica una mica d’ordre i reiniciem l’estratègia allí on l’havíem deixat abans de les vacances, es a dir, pressionant al govern central per a que afluixi en la seva estratègia de seguir negant a Catalunya “el pa i la sal”, encara que el preu que es tingui que pagar sigui elevat per als socialistes espanyols o, un altre cop i per enèsima vegada, des de Madrid ens tornaran a imposar el “seu finançament”, que no ens acontentarà gens, però que, ben segur, que algun dels nostres polítics encara exclamarà: “Millor això que res”. Però és que no seria res en cap cas. De no haver-se aprovat l’Estatut (o de ser rebutjat pel Tribunal Constitucional), es tornaria a l’Estatut anterior. I el mateix passaria amb el finançament. Si no hi ha un increment substancial que permeti eixugar el deute històric que té Espanya respecte a Catalunya, millor deixar-ho anar a corre tot i no cal tenir més desgast polític i esgotament dels ciutadans!
Aquest estiu, vaig tenir ocasió de parlar amb el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Perpinyà. Vàrem estar comentant qüestions com la independència dels Països Catalans. Ell es mostrava conforme, però tenia dubtes sobre com es faria i quin resultat s’assoliria. D’aconseguir un grau d’autonomia respecte als estats de França i Espanya, de qui es dependria... I ell deia “De Madrid, ni parlar-ne; a Madrid no saben fer bé les coses, en canvi Paris, té la peguen igual, però ni te’n adones... i és que a París en saben molt de governar!”
Que els nostres polítics no es posin al nivell dels de Madrid!

dimarts, 26 d’agost de 2008

ARTICLE SOBRE CATALUNYA I ELS CATALANS

Artículo aparecido en La Voz de Galicia.

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la Península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearles.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! "Es igual", volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora". La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudar a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo".

Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una “lito” a mis hijos. Puso: "Para Manu y Antoine afectuosament". Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: "Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Ramón Chao

Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno francés.

dilluns, 25 d’agost de 2008

...I ARA VANDELLÒS!

Encara no fa un any de l’accident d’Ascó, on es van “escampar” partícules radioactives en un nombre indeterminat, encara que l’ensurt ens el van donar passats uns mesos, ja que primer “muts i a la gàbia”, a veure si ningú se n’assabenta!, quan ara ens ha tocat Vandellòs...
Vandellòs, geogràficament parlant, és un municipi que no pertany a les Terres de l’Ebre, però el tenim a tocar. Camí cap al S, la següent població és l’Ametlla de Mar, comarca del Baix Ebre.
Suposo que encara és aviat per a quantificar la magnitud de l’accident. De moment ja s’ha dit que s’haurà de tancar la central per dues setmanes.
Passarà amb Vandellòs II el mateix que va passar a Ascó? És a dir: manca total d’informació al principi i molt retallada mesos després; declaracions per part de la “cara amable” de la central dient que no passava res, etc. De moment l’alcalde del municipi de Vandellòs ja ha tret importància al fet.
Si és fes un referèndum als pobles d’Ascó i Vandellòs sobre el tancament de les centrals, no ens estranyaríem molt si el resultat de la mateixa fos un “no”. I és que aquestes dues poblacions hi treuen molt profit: ciutadans empleats a les centrals amb bons sous, diners que arribin als pobles per a fer obres de millora i manteniment, etc.
En canvi, els que no “suquen” de les centrals s’hi oposen i en raó. Mentre no es demostri el contrari són un perill i als fets em remeto!
Vandellòs I ja va tenir que tancar. Encara me’n recordo de quan va passar i de la multitudinària manifestació que hi va haver en les seves proximitats.
També me’n recordo de les declaracions d’un bomber amic meu reclamant un cos especialitat en apagar incendis elèctrics, propi de la central. Per als qui no ho sàpiguen, les bombers que van actuar a Vandellòs I pretenien apagar el foc elèctric amb aigua!
Aquestes declaracions li van costar al meu amic anys de marginació i no poder accedir a càrrecs de comandament dintre del cos de bombers de la Generalitat. Afortunadament, el temps tot ho cura i al cap dels anys va poder ascendir. Ara treballa a Tarragona encara que no sé exactament el grau que ocupa a l’escalafó professional.
Però els habitants de les terres de l’Ebre encara tenim sort! Us imagineu per un moment que en lloc de tenir tres centrals nuclears en tinguéssim 8 o 10? No passaria un dia sense ensurts!
Una vegada més cal apostar per les energies netes i renovables. La solar és la meva predilecta!

dissabte, 23 d’agost de 2008

FINANÇAR EL REBUT DE L’AIGUA

Mentre el director de l’Agència Catalana de l’Aigua demana un debat sobre com s’ha de repercutir al rebut de l’aigua el sobrecost que significa la inversió en noves captacions, quilòmetres de canonades, dessaladores i interconnexions de xarxes, ja que el preu de l’actual rebut no arriba per a fer front a tota aquesta despesa suplementària, jo pregunto: “¿Les Terres de l’Ebre haurem de tornar a ser solidaris i participar en el copagament del suplement del rebut de l’aigua?”
És evident que al Sud de Catalunya, al igual que a l’Oest, el Nord i d’altres zones, no hi ha cap tipus de problema d’abastament d’aigua. El dèficit hídric el pateix la zona metropolitana de Barcelona i, en menor mesura, el Camp de Tarragona. Així, si ja se’ns demana ser solidaris amb les aportacions de cabals, perquè hauríem de pagar per unes infrastructures que no utilitzarem?
I per acabar una darrera pregunta: “¿Algú s’ha plantejat mai ajudar a pagar als ciutadans de les Terres de l’Ebre el sobrecost que suposa, per exemple, que els nostres fills vagin a estudiar a Tarragona, Barcelona i fins i tot Girona (transport, allotjament, etc.) quan les beques d’estudis són nul•les o insuficients? ... Cosa que no passa amb els joves d’aquestes ciutats que poden seguir residint a casa seva.

divendres, 22 d’agost de 2008

VOLUNTARIAT I PICARESCA, LES DUES CARES DEL DOLOR

Mentre diversos equips de voluntaris, molts d’ells de la Creu Roja, s’han desplaçar a Madrid per ajudar als familiars de les víctimes del l’accident aeri, altra gent intenten estafar als ciutadans demanant-los diners per ajudar, precisament, a aquests familiar.
Efectivament, avui ho ha publicitat la policia autonòmica i ja ha sortit per diversos mitjans de comunicació que, un grup d’estafadors, està demanant aportacions econòmiques per tal d’ajudar a les famílies de les víctimes de l’accident d’abans d’ahir a Madrid. I és que la picaresca no té límits...
Mentre, voluntaris especialistes en psicologia, medicina, fisioteràpia, etc., s’han desplaçat a Madrid per tal de donar suport a aquests familiars, així com ajudar-los en altres tasques no menys importants.
Un d’aquests voluntaris, m’ho ha confirmat ell mateix, és l’amic Paco Túnez, voluntari de l’assemblea local de la creu Roja de Tortosa.
Precisament aquest matí he intentat trucar-lo i ha rebutjat la meva trucada. Moments més tard m’ha enviat un missatge dient-me que ja em trucaria ell, que en aquells moments necessitava descansar.
I és que les tasques de suport a tots els familiars i amics dels 153 difunts ha de ser una labor molt dura. Si ja és difícil treballar en unes condicions de dolor extrem i desolació, hi ha que sumar-li en aquest cas la magnitud de la tragèdia amb centenars (per no dir milers) de persones totalment desconsolades davant la irreparable pèrdua d’un ser estimat (i en algun cas, segurament, més d’un)
Des d’aquí vull donar-los tot el meu alè a tots els voluntaris de forma infatigable i desinteressada estan acompanyant en aquestes hores baixes a tota una multitud de persones totalment abatudes.

dijous, 21 d’agost de 2008

EL VALOR DE LA PROPAGANDA

Ahir vaig llegir a la Marfanta de Gustau Moreno (suposo que també el Punt ho publicava i avui ho he fet al Més Ebre) que l’alcalde d’Amposta havia valorat les festes majors fent una roda de premsa. Si algun mèrit se’ls hi ha de reconèixer als de CiU, aquest és el de saber “vendre” tot allò que fan; ja estigui bé, no tan bé o fins i tot malament. És com aquell que li va vendre el burro a l’altre després d’explicar-li tot allò que tenia de bo: fregava, cuinava, anava a comprar, posava la rentadora. El preu de venta “feia marejar”. Però malgrat tot l’altre li compra i, al dia següent li va anar a reclamar al venedor. Que de tot el que li va dir, res de res i que es passava tot el dia gitat. A la qual cosa el venedor li va respondre: “Sí, tu ves parlant així del burro i veuràs com no el podràs vendre...”
Això és el que ha fet l’ajuntament d’Amposta respecte a les festes majors d’aquest any.
Dimarts, l’alcalde, les va qualificar “com les millors festes que s’havien fet mai!”. El mateix dia, aquí mateix, ja vaig opinar-ne i tot trobar algunes coses positives (les nits joves al recinte del camp de futbol, el ball a la plaça de l’Aube i poca cosa més), també opinava sobre la programació (actes significatius fets amb coincidència d’horaris) i la baixa qualitat de les orquestres de ball.
Del que he llegit, l’equip de govern posa l’èmfasi a la “recuperació del sopar del bou i del ball a la plaça de l’Aube (més coneguda com plaça de Fidel) En canvi, si escoltes a la gent del carrer, estan d’allò més contrariats amb el sopar del bou. Opinen que per a sopar al recinte de festes havia que pagar 12 euros quan abans era gratis. La justificació des de la regidoria de festes era que incloïa la nit de ball (per als que havien comprat l’abonament, el sopar, els anava inclòs) També es parlava d’una participació d’unes 800 persones i és considerava tot un èxit. Quan ara fa més o menys una dècada es va fer el darrer berenar popular (suspès pel tema de les vaques boges i que l’anterior equip de govern mai va mostrar el més mínim interès en recuperar-lo) hi anava entre 3.000 i 4.000 persones. I si no es vol recuperar en l’anterior format perquè arribava gent de fora en autocars (també ciutadans d’aquí omplien carmanyoles per menjar-se-les a casa), la solució és ben senzilla: vendre tiquets a l’ajuntament o a l’oficina de turisme a un preu simbòlic raonable!
I és que no hi ha res millor per a vendre un producte que una bona campanya de publicitat... Encara que la qualitat d’aquest sigui mediocre, l’èxit de vendes n’està garantit!

UNA MORT IGUAL A UNA ALTRA MORT

Quina diferència hi ha entre les morts de l'11-M de 2003 als trens de rodalies de Madrid i les d’ahir 20-A, a l’aeroport de Barajas, també a Madrid? Segur que per als familiars dels uns i dels altres no n’hi ha cap!
I és que la pèrdua d’una persona estimada és igual com es produeixi: En atemptat terrorista, en accident aeri o de carretera, per malaltia, etc.
És per això que aquest blog s’ha volgut solidaritzar amb els qui, en aquests moments, senten dolor per la irreparable pèrdua del seus propers.

dimecres, 20 d’agost de 2008

EL SUPERMERCAT PLUS TANCA A AMPOSTA

El supermercat Plus, que ara farà un any va obrir a Amposta prop de la seva sortida en direcció a la Ràpita, tanca.
Efectivament, aquest matí hem anat a comprar i estava quasi buit, amb aspecte de desolat. Hem vist com de les neveres traient els articles i els posaven a unes neveres portàtils. No hem pogut d’estar-nos de preguntar si tancaven i, efectivament, ens ho han confirmat les dependentes.
El supermercat plus té a Amposta un record: ha tancat dues vegades. El primer cop que ho va fer va ser quan estava als locals que avui ocupa el Lidl, a la plaça de la Castellania d’Amposta i que primer va ocupar una altra marca: el Peny Market.
Els supermercats Plus pertanyen a la multinacional espanyola Dia que, a la vegada són del grup francès Carrefour.
De moment el Dia ha “creat” un Dia Maxi, també a la plaça de la Castellania d’Amposta, al mateix lloc on ja s’ubicava el supermercat des de fa uns quants anys.
També cal recordar que Dia va ser el primer súper en arribar a Amposta a principis dels anys 80 i es va instal•lar al carrer Verge de Montserrat, on encara hi és i va ser la competència directa de la cooperativa la Unió integrada per molts veïns de la ciutat.

VALENCIA, LA NINETA DELS ULLS DEL PP

I ho he escrit així, sense l’accent obert a la “e”... Avui va a la portada del Periódico de Catalunya: “València es prepara per a competir a la F-1 amb Montecarlo de la mà del PP".
I és que Bernie Ecclestone, el patró de la Formula 1 ja ho va dir l’any passat: “Mentre governi el PP hi haurà F-1 a València”. És nota que la relació entre Camps i Ecclestone és molt bona, mentre que la del primer amb la Rita potser no tant. Mentre la Barberà aposta per les veles de la Copa Amèrica, el president de la comunitat, ho fa per la benzina dels monoplaces.
La Valencia del PP, la que va conquerir el rei Jaume I per a la Corona d’Aragó, és el contrapès de Catalunya. Si una dóna vots d’esquerres i pocs del PP, l’altra és un viver de cultiu del vots populars. Va ser per això que aquest any, el seu president nacional, Mariano Rajoy, va voler portar fins la ciutat del Túria el seu congrés estatal.
És la Valencia que parla “valencià”, que no vol ni sentir-ne a parlar de que TV3 es vegi i fa tancar els repetidors propietat d’Acció Cultural del País Valencià. Que quan sent parlar de País Valencià els hi surt urticària.
En canvi hi ha una altra València. Tal vegada eclipsada per la magnitud dels actes i la gran transformació que ha sofert la ciutat en els darrers anys amb els governs del PP. I la seva ambició pareix no tenir límits, al menys a priori...
Però hi ha una altra València. La que aposta pel català com a llengua d’unió amb la resta de comunitats d’aquesta parla. La de la gent d’esquerra que no suporten veure com es transforma la seva comunitat a “qualsevol preu”. La que conserva les costums i les tradicions més arrelades amb respecte per a tothom.
Però si els del PP volen F-1 a Valencia, no ho dubtem, “el gran circ” aterrarà a Valencia! Per molt que els veïns es puguin queixar (ja que es tracta d’un circuit urbà), no se’ls hi farà el més mínim cas.
Quan el Papa Benet XVI va anar a la capital valenciana, tota la ciutat va lluir pancartes donant-li la benvinguda. Però no totes les que s’hi van penjar desitjaven la seva visita. N’hi havia unes que deien: “Jo no t’espere”.
És la veu dels inconformistes, dels que ja n’estan farts, en definitiva, dels que és rebel•len en contra dels prepotents i totpoderosos prohoms (i dones) del Partit Popular!

dimarts, 19 d’agost de 2008

CLAROBSCURS A LES FESTES MAJORS D’AMPOSTA

Les festes majors d’Amposta de 2008 es van presentar com les primeres en que la regidora de cultura havia pogut introduir novetats del seu gust per tal de fer-les molt més participatives i populars. Però quan ja s’han acabat i s’han vists els resultats és l’hora de fer els anàlisis i veure allò que ha funcionat i els actes on, en canvi, sense voler parlar de fracàs, han més fluixos i més deslluïts.
És evident que un no pot assistir a tots els actes que s’organitzen per les festes, encara que intenta anar a veure aquells que, a priori, destaquen més en la programació i, encara així, de ben segur que me’n he saltat uns quants.
Una altra cosa que es va dir per activa i per passiva va ser que. Aquest any, s’havia recuperat el ball a la plaça de Fidel (plaça de l’Aube) i el sopar popular del bou estofat.
L’èxit de participació del ball a la plaça de Fidel és innegable. La gent més gran, aquells que ja hi havia ballat de joves i als que, evidentment, els agrada ballar, acudien i omplien totes les nits el petit recinte. Però constantment hi havia canvi d’horaris. M’explicaré. El dia del concert de bandes, per exemple, la mitja part va semblar aquella pel•lícula de “El penalti más largo del mudo”. Així, va durar tant com va durar el concert de bandes que es feien a la plaça de l’ajuntament. Hi va haver l’ordre de no començar la segona part fins haver finalitzat el concert. El dia següent, el ball, estava programat a les 8 del vespre. A l’arribar al recinte, una pissarra, l’anunciava per a les 9. No obstant, Felipe Calleja, va començar la seva actuació a partir de les 10! I mentre, s’havia d’aguantar la plaga de mosquits... Es veu que aquest anys el CODE no ha fet els tractaments que calia!
Una altra constant ha estat la superposició d’actes. Tornant a la nit del concert de les bandes, mentre la “Filha” encara feia gaudir de la seva música al públic assistent, al recinte de festes ja començava l’obra de teatre de “Protocol per camaleons” del televisiu Toni Albà. Dissabte, mentre les colles geganteres feien la cercavila pels carrers de la nostra ciutat, a una de les pistes poliesportives, el club de twirling, feia el seu festival, amb el corresponent disgust pel canvi de dates respecte a anys anteriors. Finalment, diumenge, a la mateixa hora, estava anunciada “l’apocalipsi” final de festes, com és el castell de focs artificials i la projecció d’Strobe sobre les imatges més representatives de la setmana gran.
Sobre el famós sopar amb bou estofat només cal recollir l’opinió de la majoria de la gent. Mentre des d’estaments oficials es parlava d’èxit i de la participació de més de 800 persones (xifra ridícula si la comparem amb l’anterior berenar on hi participaven famílies senceres i el nombre d’assistents arribava a diversos milers!), els ciutadans i ciutadanes (que són qui tenen la raó) parlaven de que “no es podia parlar de recuperació quan per anar-hi (per aquell que no disposava d’abonament) calia pagar 12 euros!”. És evident que hi ha formes d’organitzar un berenar o sopar del bou, que permetin controlar els “incontrolats” i fer-les més obertes a la ciutadania... i molt més econòmiques.
Un altre èxit ha estat les nits joves del camp de futbol. Amb la queixa del veïnat que pareix que s’hagin oblidat que només fa unes dècades tenien ball totes les nits! En canvi, les nits del castell han perdut protagonisme i la qualitat de les orquestres ha baixat considerablement i només comparant-les amb els darrers anys, ja que si ens en anem a la dècada dels 80, la comparació seria del tot absurda. L’excusa de que els preus s’han incrementat no seria del tot convincent. Es pot estalviar en orquestres de ball i fer un concert amb un grup més o menys afamat o de música catalana d’abans i d’ara.
L’any que ve hi haurà una altra oportunitat...

dilluns, 18 d’agost de 2008

EL PERIÓDICO ENS PROMOCIONA

Tampoc és per llençar les campanes al vol! Però sempre és més que menys... Dintre del suplement “Estiu”, divendres 15, tot coincidint amb el dia de la festa gran d’Amposta, van fer el primer lliurament, el núm. 1 del que es suposa vol ser un recorregut per les comarques de Catalunya i altres de parla catalana, com veurem més tard. L’apartat es diu “L’escapada en cotxe” i el dedica a la comarca del Montsià amb el títol de “Tres paisatges diferents en una sola comarca”. Il•lustra l’escrit (que no explica gaires detalls) un petit mapa de la zona i la Casa de Fusta, dintre del Parc Natural del Delta de l’Ebre. També hi ha alguns telèfons i pàgines web d’interès.
Dissabte 16 ens fan el següent lliurament. Aquest cop de la comarca del Baix Ebre i amb el títol de Tortosa, la cinquena capital catalana. El format és el mateix i a la fotografia surt la façana fluvial de l’Ebre, amb la vista de la part superior de la catedral.
Ahir diumenge, ens regalen la ruta número 3 i aquest cop ens suggereixen visitar la comarca del Matarranya: Una comarca terolesa de parla catalana. La foto és de l’escalinata que porta a la basílica de Santa Maria de Vall-de-roures.
Finalment, avui, ens porten a la comarca de la Terra Alta: Del plaer del vi, al record de la guerra. Il•lustra l’article el celler de César Martinell de Gandesa, una de les meravelles de Catalunya segons la votació popular que va promoure l’associació Capital de la Cultura Catalana.
Sense cap mena de dubte, aquest darrer títol és el que més m’ha agradat. És, per a mi, el que millor defineix una comarca. El primer que dediquen al Montsià, també és prou il•lustratiu, però el mateix podria haver-se emprat quan parla del Baix Ebre. Quantes vegades hem comentat nosaltres sobre la diversitat del nostre paisatge: “De la mar a la muntanya en poc més d’una hora”. I a més el riu, les planes, etc.
Cal esperar que demà sortirà la Ribera d’Ebre i, tot seguit, el Priorat.
Al meu altre blog: El Tossal dels Tres Reis, també hi surten rutes de les nostres comarques (inclosa la del Matarranya i també del Maestrat valencià), amb més fotografies i molts més detalls que no ho fa el Periódico.
També cal recordar, encara que ningú m’ho hagi reconegut (i mentre d’altres es penjaven les medalles), que vaig ser jo qui va denunciar el lamentable estat dels cellers de Gandesa i el Pinell de Brai (el Periódico em va publicar una foto denúncia del de la capital de la Terra Alta)

diumenge, 17 d’agost de 2008

EL PENÚLTIM CANTADOR

Alguna cosa s’està acabant. Si vas a mirar com tantes altres que han suposat totes les tradicions de les nostres terres i que avui només sobreviuen a les festes (plantada i sega de l’arròs, per exemple) Parla de la jota improvisada. I ho dic perquè ahir, per primer cop en molts i molts d’anys, el Teixidor (Josep Guarch –l’Aldea 1931) no va ser present el dia de l’homenatge als majors de 80 anys que com cada any es celebra a Amposta dintre de la seva festa major.
La veritat sigui dita és que moments abans d’assistir-hi, precisament, hi pensava: “Potser aquest any Teixidor ja no hi serà...”. I és que el darrer cop que el vaig veure, el dia 17 de maig a 3a trobada de grups de jota de les Terres de l’Ebre a Amposta que aquest anys, degut a la pluja va tenir lloc a l’auditori de la Lira Ampostina, ja el vaig veure molt cansat i amb cara de tenir poca salut.
Ara com ara, ja només queda Josep Arasa “Joseret” (Tortosa 1950) Aquest és el darrer cantador que encara improvisa la lletra de les seves cançons. N’hi ha d’altres que canten, com el grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, però les lletres de les seves cançons ja no són improvisades.
I sempre acompanyats per la rondalla, no ens oblidéssim de la rondalla.
De jove, al meu poble era tradicional la participació del “Canalero” (Josep Garcia –Roquetes 1941-Tortosa 2005) a la festa anual dels “quintos”. Recordo perfectament l’any que jo ho vaig ser i com els meus companys de lleva em van encarregar la tasca d’anar al costat d’ell per a explicar-li qui era qui i “ajudar-lo” a l’hora de composar les lletres i com a l’arriba a la plaça del mercat li va cantar al meu amic Paco d’Ulldecona que, tot just, acabava d’arribar.
Si voleu saber alguna cosa més sobre els cantadors de jota improvisada de l’Ebre, us recomano dues pàgines (una d’elles un treball fet per la canareva Carme Ferré Pavia, germana del meu amic Arturo.
http://www.bertsozale.com/topaketak2003/dokumentua_178.pdf
http://www.beaba.info/modules.php?name=topMusic&op=artist&idartist=140

dijous, 14 d’agost de 2008

UNA "CANAREU" A PER UNA MEDALLA DE NATACIÓ

Quan per televisió he escoltat que una nedador veneçolà es deia “Subirats Altés” i que era d’origen “espanyol” no he pogut de deixar de pensar que podia ser d’origen “català” i de ben prop d’aquí. Així que fa uns moments he entrat a Internet per a veure si hi posava alguna cosa més d’ell. I “voila!” resulta que la seva mare és de Viladecans i el seu pare d’Alcanar! I a més de nom es diu Albert (http://es.wikipedia.org/wiki/Albert_Subirats_Altes)
Avui tenia que mesurar-se a Michael Phelps, però a hores d’ara no sé dir com li anat la prova. Pareix que la seva especialitat siguin els 10 metres papallona, prova en la que va aconseguir la primera medalla de bronze per a la natació veneçolana.
Com a bon “català” és fanàtic del Barça i un enamorat de Messi.
Que tingui molta sort!

UN PICASSO A AMPOSTA

Ahir a les 8 del vespre, a la sala d’exposicions de Caixa Tarragona, es va inaugurar una exposició en la qual hi havia un Picasso, però també dos Miró, un Tàpies, un Modest Cuixart, un Isidre Nonell, un Francesc Gimeno, Josep Niebla i també hi era representada l’obra d’altres artistes de casa nostra com Joan Rebull, Emili Bonet (amb una pintura i dues escultures) César Estrany, Manuel Margalef, Manel Marquès, Jaume Rocamora, Agustí Vizcarro, etc.
Una exposició on tothom va coincidir que era un regal. Cal dir que algunes de les obres exposades estan a la venda i que l’exposició romandrà oberta fins al final de festes.
En l’acte d’inauguració, després de la presentació i els agraïments a tots aquells que l’han fet possible per part del seu responsable Robert Rallo, va prendre la paraula el representant del Senat espanyol i, finalment l’alcalde d’Amposta. La regidora de cultura que també hi era present, no en va fer-ne ús (de la paraula)
Cal dir que el senador, sempre tan protocol•lari, en les seves salutacions va ometre els regidors que eren presents a la sala... serà que no eren del seu partit?
Per cert, no es coneix la propietat dels quadres exposat, la qual cosa dóna peu a tot tipus de conjectures. Potser alguna d’aquestes obres pertanyerà a la col•lecció privada d’algun ampostí?

UNA FAMÍLIA D'ARTISTES

He pogut llegir a la Marfanta de Gustau Moreno que el cartell de festes de la Cinta de Tortosa ha estat dibuixat per Joan Iniesta, la qual cosa m’ha alegrat ja que sóc company de feina del seu pare Justo.
Joan no és el primer artista de la família ja que, fins on jo conec, la seva mare, Clara Llop és professora de piano del Conservatori de Música de Tortosa i el seu oncle Joan Llop es tot un cinèfil. Precisament, el seu tio va ser el darrer empresari que va portar els cinemes Fèmina i Montepio. Després es va “embarcar” en l’aventura dels cinemes Amposta. Si donem un cop d’ull a la Revista Amposta, veurem com el dia de la presentació oficial de les sales de cine, era present a la roda de premsa entre l’exalcalde i un conegut empresari ampostí. Precisament va ser aquest empresari i Llop qui els van promoure, però l’exalcalde se’n atribuí tots els mèrits. Ara, Joan Llop porta els multicinemes d’Alcanyís.

dimecres, 13 d’agost de 2008

DE LA "RAJOLA" AL PODER I DEL PODER A LA "RAJOLA"

Una de les noticies destacades avui al Periódico és la decisió de l’alcalde de Torredembarra (CiU), recentment nomenat a causa de la dimissió del seu predecessor del PSC per haver-se quedat aquest en minoria.
La decisió en qüestió ha estat el nomenament com a regidora d’urbanisme d’una persona que, professionalment, es dedica a assessorar una immobiliària i que té diverses finques al municipi.
Quan llegeixo coses així no puc per menys traçar paral•lelismes amb diversos polítics que ja exercien de promotors immobiliaris quan ostentaven els seus càrrecs públics i que després de haver deixat la política (o no) encara es relacionen amb el mont de la rajola, es a dir, de la construcció.
És veritat que en aquest darrer any, la construcció de vivendes, sobre tot de blocs de pisos, ha baixat considerablement, però això no impedeix que estiguin vulnerant una llei que els obliga a estar dos anys sense dedicar-se a temes immobiliaris (promoció i construcció)
Però en aquest país, ja sé sap, un dels mals endèmics és la lentitud de la justícia... i això si és que actua finalment en contra de qui vulnera la llei. En aquest cas no s’hi val a dir que no hi ha hagut denúncia prèvia, per això estan els fiscals per investigar els delictes allí on vegin indicis.
A Amposta, abans de les passades municipals, un ciutadà va fer una recollida de signatures en contra del que ell considerava irregularitats comeses en aquest món de la construcció. Després es va anunciar que les portaria a la fiscalia. Ha passat un anys i res de res. He sentit a dir que si finalment no les va presentar. No obstant, el tema va sortir prou als mitjans de comunicació per haver-li prestat més atenció per part de qui es pressuposa que fan complir la llei i més encara si no era el primer cop que es parlava d’aquest tema a la ciutat. Cal recordar que al ple de l’ajuntament, al menys, van ser dos cops on es van treure a la llum diversos afers urbanístics que relacionava edils municipals i empreses constructores.

JURAT A LA XXIV FESTA DE L'ARROSSEJAT DE L'AMETLLA DE MAR

Aquest matí m’ha despertat el so del meu mòbil. Des de l’altre costat, l’interlocutor m’ha convidat a “ser jurat de la XXIV jornada de l’arrossejat”. La veritat és que la invitació m’ha optat, ja que ha estat del tot inesperada per a mi.
L’origen d’aquesta invitació va ser una conversa que vaig tenir amb l’amic Antoni Montagut, regidor de turisme de l’Ametlla de Mar i a qui conec des de que teníem 13 anys. Es veritat que en aquesta conversa va dir que em volia convidar a les jornades gastronòmiques que es celebrarien al seu poble, però el que ha estat una sorpresa és el fet que “em vulgui fer treballar!”. Encara que la idea de fer una cosa que no havia fet fins ara, m’ha entusiasmat...
Aquestes XXIV jornades de l’arrossejat es faran dissabte 23 d’agost al costat de la cofraria de pescadors de l’Ametlla de Mar als voltants de les 6 de la tarda (http://www.ametllademar.org/)
Abans es deia que, a la vida, s’havia de tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. No estic segur si amb el pas del temps això ha quedat desfasat o no, però és evident que avui, amb les noves tecnologies es poden fer moltes coses inimaginables només fa unes dècades. Fins ara, jo n’he fet les dues primeres. Només em manca escriure el llibre que, estaria al meu abast si publiqués la recopilació de rutes turístiques per les nostres contrades que ja tinc escrites i “publicades” a l’altre blog: “El Tossal dels Tres Reis”. Per cert, la ruta que tinc en preparació comença, precisament, a la Cala i ens portarà fins a Deltebre, amb el títol de “La mar de l’Ebre”.
I és que ser jurat a unes jornades gastronòmiques era una de les coses que encara no havia fet. En la meva vida he tingut l’honor de casar, també de fer de jurar en diverses oposicions, etc. Però aquesta invitació m’ha omplert de satisfacció, ja que l’Ametlla de Mar és un poble de pescadors amb una magnífica cuina basada amb les delícies de la mar que, combinada amb altres productes de la terra com l’oli d’oliva, les verdures de la nostra horta, etc. la fan quasi bé que incomparable.
Gràcies al Patronat de Turisme de l’Ametlla de Mar i, sobre tot, al seu regidor Antoni Montagut per haver-me fet aquesta invitació. Ens veure’m el dia 23!

dimarts, 12 d’agost de 2008

LA VICE-PRESIDENTA ESTÀ TRISTA... QUÈ TINDRÀ LA VICEPRESIDENTA?

Maria Teresa Fernández de la Vega, vice-presidenta del govern espanyol està trista. Més que trista enfadada, Què tindrà la vice-presidenta?
És evident que la tensió entre Catalunya i Madrid està creixent tal com passen els dies. Ja no només entre els dos governs, el d’aquí de Catalunya i el d’allà de les espanyes... També la societat civil, més la d’aquí que la d’allà, se n’està cansant de l’actitud del govern espanyol. I aquesta tensió i empipament s’està personalitzant en dues de les principals figures del govern. El propi president José Luis Rodríguez Zapatero i el seu vice-president econòmic, Pedro Solbes. Potser per això la de la Vega és la que està sortint a donar la cara. Només faltaria que fossin els altres dos per atiar més el foc del finançament.
I és que no ho he dit fins ara, però tot aquest enrenou ha sorgit pel tema del finançament que l’Estatut fixava una data límit, el 9-A i des de Madrid, se l’han passat pel “folre”!
I si, a sobre, es vol fer baixar el sostre de les pretensions de Catalunya... Què ens queda?
Per això tant de temps negociant l’Estatut? Per això es tenien que “carregar-se” al President Maragall? Parlant de Pasqual, fa unes setmanes en un article al Periódico de Catalunya ho deixava ben clar: els dolents de la pel•lícula Zapatero i Mas. I entre tots dos es va pactar la seva caiguda per mirar de fer Arturo president de la Generalitat. Amb el que no comptaven era amb que Montilla pogués reeditar el pacte d’Entesa (o tripartit, digueu-li com vulgueu) i que fes de “criada respondona”. O sigui, que un andalús arribat a Catalunya els anys de la immigració, no només expressés el seu catalanisme, sinó que pogués amenaçar al govern central de trencar relacions. I és que Zapatero pareix que no se n’assabenta... A les passades eleccions generals del 9-M, ell, el propi Zapatero, va perdre a Madrid davant Mariano Rajoy i de la Vega i Solbes no van tenir millor sort i també van perdre davant els seus rivals del PP. Va ser a Catalunya on es van treure els millor resultats i el motiu principal que va poder “emmascarar” els resultats electorals del PSOE i els va permetre “guanyar a Espanya”.
Des de Catalunya no es vol baixar la guàrdia. Si ahir ens assabentàvem que Montilla convocarà a tots els parlamentaris (diputats més senadors) el proper setembre a Madrid, avui la notícia ha estat que per a la diada es vol fer una manifestació de força per a protestar pel tracte rebut des de la capital del regne.
I torno a preguntar... Per a què tant de temps perdut i tants recursos? Calia a Madrid aprovar un Estatut retallat? I si ja es va retallar, perquè ara encara se’l vol retallar més en el finançament?
I que no li donin la culpa a la crisi econòmica. Ja ho deia l’altre dia: on són els diners? És que l’Estat no recapta els impostos dels seus ciutadans? Ha pogut baixar la recaptació d’alguns impostos, però els grans que recapta ( IRPF, IVA, Societats...) També han baixat?
Aquest matí, en una enquesta a TV3, la majoria dels ciutadans (més d’un 80 %) opinava que Zapatero ha de donar la cara en un tema tant important com aquest.
I una darrera pregunta: Pot ser que el tema del finançament de Catalunya, acabi sent el principi de la fi de Rodríguez Zapatero?

diumenge, 10 d’agost de 2008

EL PREGONER DE LES FESTES D'AMPOSTA

Un dels actes més solemnes de les festes majors és el pregó i la proclamació de les pubilles. Ahir, a Amposta, el pregó va estar a càrrec de Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona, com ja ús ho havia anunciat.
El pregó pot qualificar-se de “políticament correcte”. Va fer una repassada per la història d’Amposta, des de els temps passats (ilercavons i romans) detenint-se uns instants als principis del segle passat (quan comença la transformació d’Amposta amb l’atorgament del títol de ciutat pel rei Alfons XIII), fins als nostres dies, remarcant l’empenta de la ciutat (una cosa que jo he sentit molts de cops en boca d’un conegut política ampostí) També va ser una lloança al treball i al esperit de sacrifici de les dones i homes d’Amposta. Si tenim en compte que el pregoner és llicenciat en geografia i història, ens adonarem que no li calia gaire temps per a confeccionar un pregó com el que va fer ahir per la tarda des de la tribuna de l’ajuntament.
Resumint és podria qualificar d’un “pregó correcte, amb paraules que sonaven bé, però vuit de continguts”.
Però a tot això cal afegir-li una ficada de pota important, molt important. Va fer un repàs als noms d’aquelles persones que han escrit la història d’Amposta i, també de les que a estant escrivint amb les seves novel•les, narracions, poesia, etc. I de sobte va “fer ampostins” a coneguts escriptors ebrencs que res tenen que veure amb la capital del Montsià: Emili Rosales, Xavier Gracia i Albert Roig. En va anomenar unes quantes, això si, com Sebastià Juan Arbó, que encara que fos rapitenc de naixement, la seva infantesa la va viure a Amposta on treballava la família, Rafel Haro, un poeta dels nostres temps o el escriptor i director de teatre Josep Ferré, més conegut com "Pep Soquet". Però se’n va oblidar d’altres que, com Arbó, tampoc va néixer a Amposta (crec que era gallec de naixement), però que la pràctica totalitat de la seva obra va ser escrita residint a la nostra ciutat i, malauradament, traspassat aquest any: Alfonso Barado.
Després d’aquests errors i omissions, un pensa si el pregoner no hauria pogut “cedir” els seu pregó a algú d’Amposta per a “corregir” aquestes errades. Segur que hauria estat una mica millor del que va estar.
Nota: Suspès, un quatre.

divendres, 8 d’agost de 2008

OBJECCIÓ FISCAL

M’han comentat que aquest matí al programa el Matí de Catalunya Ràdio a l'Estiu que ara condueix Pere Mas, un tertulià ha suggerit que els ciutadans facin objecció fiscal per a protestar pel tema del finançament de Catalunya i les traves que està posant des de Madrid el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i de manera especial el seu vice-president econòmic Pedro Solbes.
Evidentment cada persona és molt lliure de fer el que li sembli o el que li dicti la seva consciència, però si voleu escoltar un consell d’amic, no li féssiu cas. I no ho dic perquè no estigui conforme en adoptar mesures de pressió, sempre que aquestes mesures tinguin l’eficàcia que han de tenir i que serveixin per alguna cosa.
Com es portaria a terme l’objecció fiscal? Deixant de pagar els impostos a l’administració de l’estat espanyol? Quins impostos? Evidentment els directes, es a dir, impostos com l’IRPF (renda) o el de Societats, perquè els altres, els indirectes, aquests graven el consum i van inclosos al preu de venda (con l’IVA) i no veig jo als venedors, subministradors o proveïdors acceptant que els hi deixes de pagar L’IVA, perquè t’has fet objector fiscal, ja que són ells els que finalment hauran de passar comptes amb el fisc!
I que passa si et deixes de paga la renda. Primerament, la que es presentava aquest any, ja va acabar el termini el passat 30 de juny. I si tenim que esperar-nos fins la de l’any que ve, quantes coses no poden passar en quasi 10 mesos!
Mentre, estan els que han de presentar les seves liquidacions periòdiques (normalment trimestrals) En aquests casos n’hi a 3 de principals: el pagament a compte de la renda, la liquidació de l’IVA i el de l’IRPF que es retent als treballadors, professionals, etc.) O sigui, l’únic propi és el pagament a compte i, de no pagar-se, finalment s’hauria de regularitzar a la declaració anual.
Com podeu comprovar, tot plegat, seria una mica inoperant.
No obstant, imagineu-vos per un instant que algú ho vulgui portar a la pràctica i que deixi de pagar els seus impostos. La capacitat informàtica de l’Agència Tributària (espanyola) és tan gran que no trigaria molt de temps en enviar un requeriment per a “recordar-los” el seu incompliment i, i a partir d’aquí s’entraria en tota una espiral de sancions, interessos, constrenyiments, notificacions d’embargament, etc. En resum, maldecaps per als “objectors”!
Algú es vol arriscar? Si algú, finalment, ho fa, i s’acaba trobant amb tot aquest enrenou, que no digui que jo no l’he avisat i que li demani explicacions a la persona que ha tingut la idea brillant de fer una cosa així...

dijous, 7 d’agost de 2008

ON SÓN ELS DINERS?

La principal característica de les crisis econòmiques és la manca de diner circulant. Però els diners, el paper moneda, amb euros o dòlars per algun lloc pararan... Qui els té?
Aquest darrers anys, amb el bum immobiliari, hi ha qui n’ha fet molts i, de sobte, en un obrir i apagar d’ulls, s’han volatilitzat! El cert és que algú els té, però qui? Els bancs, segur, les multinacionals, també... No obstant, els bancs, per por a deixar de cobrar els préstecs, no els amollen. Prefereixen tenir menys ingressos, però més seguretat,
Dues grans immobiliàries han fet públics els seus problemes Martinsa-Fadesa i Hàbitat. El que encara sobta més és que el propi president de la primera, Fernando Martín també s’hagi declarat en suspensió de pagaments (o concurs de creditors) com a persona física.
Aquest matí li feia la mateixa pregunta (on són els diners?) a un jove relacionat amb el món immobiliari i, m’ha donat dues respostes. La primera és que molts han anat a parar a bancs de l’estranger (paradisos fiscals) i la segona és que els beneficis obtinguts els anys de bonança els tenen invertits en promocions inacabades i amb dificultats per poder-ho fer. La primera resposta és lògica i creïble. La segona seria una veritat a mitges, ja que no tots els diners que es guanyen s’acaben invertint. Els socis, a tancament de l’exercici, volen passar comptes amb la empresa i endur-se la seva part dels beneficis segons el capital invertit i sobre tot, si aquest beneficis han estat sucosos.
També he escoltat avui per la ràdio que Axa, la segona companyia europea d’assegurances havia disminuït els seus beneficis al voltant d’un 20 %, però malgrat tot, continuava tenint beneficis i donava un toc de tranquil•litat als seus clients parlant de la solvència de l’empresa.
Ahir mateix, el Periódico parlava de l’enorme baixada del preu del petroli duran el mes de juliol i que la repercussió al preu dels carburants ha estat mínima. També és diu que l’alça considerable del aliments, res té que veure amb el petroli i molt als intermediaris, fins al punt que moltes associacions de pagesos opten per comercialitzar-se ells directament els seus productes i evitar així transaccions intermitges.
El que tinc clar és que les crisi estan provocades pels grans capitals que, després de retirar beneficis, és refugien en llocs on hi troben molta seguretat i segueixen recollint beneficis. Això fa que, sobre tot, els que menys tenen, però també aquells que disposen d’un negoci mitjà, siguin els més perjudicats.
Altres, els que tenen la seguretat d’un lloc de treball fix i un sou adequat, les esperen veure venir i, la única cosa que fan és consumir menys, la qual cosa també fa que la crisi s’agreugi.

PROFESSIONS DE RISC

Quan parlem de professions de risc, segur que ens venen al cap unes quantes relacionades amb l’altura (treballs de construcció o neteja vidres en bastides), amb la profunditat (miners) o altres com bombers, policia, etc. Res més lluny!
Aquests dies a la sortida d’Amposta (o l’entrada, segons cap a on es vagi) hi ha un grup d’operaris, crec que pertanyen a la brigada de l’ajuntament, que estan realitzant unes obres de millora de les voreres del carrer Grao, a peu de carretera, pràcticament sense mesures de seguretat i amb molt poca senyalització.
En aquell punt, el carrer del Grao és molt estret i a sobre de doble circulació de vehicles (tota la resta és d’un sol sentit de circulació, en direcció cap a Tortosa) Però per aquest punt, tan s’entra com es surt. La quan cosa fa que els cotxes es creuen amb assiduïtat i l’espai que queda entre aquests i els operaris, es redueixi a ma mínima expressió.
La pregunta és: Com pot permetre l’ajuntament que membres de la brigada treballin en aquestes condicions de manca de seguretat?
Crec que el més adient seria tancar el carrer a la circulació mentre durin les obres (al menys ja porten dos dies així) Segurament que si en lloc de ser obra pública fos realitzada per una empresa privada (de les empreses constructores de la ciutat que aquests anys s’han cansat de fer obres a tots els punts imaginables...), s’hauria tancat el carrer al el beneplàcit i consentiment de tothom (també de l’ajuntament!)
I el Comitè de salut laboral de l’ajuntament, no hi té res a dir? Duran aquesta legislatura encara no s’ha reunit, quan la periodicitat mínima és d’almenys dues vegades a l’any!

dimecres, 6 d’agost de 2008

NI RASTRE DE L'ACCIDENT D'AMPOSTA!

Aquest matí, abans de les 8, al costat mateix de la pilastra que sustenta el pont de la via del tren a la carretera de la Carrova, tot just a tocar d’Amposta, hi ha hagut un greu accident. Ha estat el principal tema de debat entre els meus companys de treball que també han estat testimonis indirectes del mateix. Però per més que ho hagi buscat per Internet, a hores d’ara, encara no surt a cap pàgina d’informació. Ni Vilaweb-el Punt, ni Diari de Tarragona, ni l’Agència Catalana de Notícies, ni Ebredigital (la Veu de l’Ebre) ni la pàgina de l’Ajuntament d’Amposta “diuen” res sobre l’accident. Segurament ens haurem d’esperar demà.
Com he dit abans, els fets han passat abans de les 8 del matí. Segurament més prop de les 7:30 que de les 8:00, ja que quan jo hi he passat (sobre les 7:55) ja hi era tothom. I quan dic tothom em refereixo als bombers, l’ambulància, i els dos cossos de la policia amb competències: els Mossos d’Esquadra i la policia local d’Amposta. Aquest han estat els darrers d’arribar, ja que jo els he vist passar pel carrer Sebastià Juan Arbó tot just al sortir de casa.
Entre els meus companys hem coincidit en dues coses: en la gravetat de l’accident i en la dificultat del cotxe d’anar pa parar allí on era. Tot apunta que s’ho ha fet tot sol i segurament degut a l’alta velocitat. No hi havia rastre d’haver frenat abans de xocar (si és que ho ha fet) a la pilastra de la part dreta de la carretera, direcció a Tortosa. La qual cosa vol dir que a l’alta velocitat l’ha hagut “d’acompanyar” alguna cosa més: o s’ha adormit o s’ha despistat.
Quan hem passat el cotxe es trobava entre la pilastra i la tanca de protecció de la carretera, un lloc una mica inversemblant per anar-hi a parar. I més si tenim en compte que la tanca pareixia intacta. Al terra es podia veure al menys una persona i segons una de les companyes, se l’intentava reanimar. La presència d’una segona ambulància, aproximadament una hora després, segurament indica la presència d’un altre ferit que, possiblement, no podien treure del cotxe.
No fa gaires dies, en aquest mateix blog, parlava de que s’està corrent massa per aquesta carretera i els Mossos havien “desaparegut” feia molt de temps. Avui tornava estar el radar! No sé si com a conseqüència de l’accident o perquè algú ha pensat que ja tocava.
La disminució de la velocitat punta dels vehicles ajuda molt a prevenir els accidents. I la presencia de la policia és un element per dissuadir els conductors als qui els agrada la velocitat.

dimarts, 5 d’agost de 2008

UN LECTOR ESCRIU SOBRE LA VISITA DE MONTILLA

Hi ha determinades èpoques de l’any on la intensitat política baixa. Una és l’estiu i l’altra és per Nadal i Cap d’Any.
Si no fos perquè l’Estatut preveu la revisió del finançament abans del dia 9 d’aquest mes, els nostres polítics faria dies que estarien de vacances en espera del proper curs polític, una cosa que sempre es presenta apassionant, al menys per aquells que ens agrada i seguim la política.
Avui, de tot el que ha aparegut als diaris, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat una carta publicada al Periódico d’un senyor d’Horta de Sant Joan sobre la visita del President Montilla a la Terra Alta en motiu del 70è aniversari de la Batalla de l’Ebre.
Aquest senyor conta que va tenir l’ocasió d’adreçar-se al President i li demanà per quan arribaria la democràcia a la Terra Alta. A aquesta pregunta feta de forma tan directa i, com es obvi, amb un doble sentit, Montilla li respongué que “La democràcia ja eia anys que havia arribat i la prova era que aquest senyor tenia el dret a queixar-se”. Aquest senyor, discrepa (i amb raó) que el concepte democràcia només garanteixi el dret de queixar-se, que per ell és alguna cosa més, com per exemple “ser escoltat i ser tinguda en compte l’opinió dels ciutadans”. Quanta raó!
Recordo que ja fa uns anys, quan els “molins de vent” van començar a aparèixer per la Terra Alta, un bon amic sindicalista i avui regidor de l’ajuntament de Tortosa, em va dir que un alt càrrec del departament de Medi Ambient li havia dit llavors que es va fer un estudi sobre les possibles ubicacions dels parcs eòlics. Per una banda hi havia l’opinió dels tècnics i per l’altra la dels ciutadans. D’aquestes opinions es va dibuixar un mapa que donava aquests resultats: els llocs on es podien instal•lar, ja que tothom hi estava d’acord, el que no, perquè eren descartats per les dues parts i, finalment, aquells on els ciutadans i els tècnics no hi havia coincidit. Vaig pensar que era una bona fórmula. Va acabar dient-me que aquest estudi va acabar als fons d’un calaix d’una taula del departament! Prova irrefutable que no sempre (per no dir mai) que les coses és fan bé, acaben bé!
Aquest senyor d’Horta (o d’Orta, com a mi més m’agrada) no és més que un de tants ebrencs que es queixen per l’actitud dels nostres governs cap al territori. Pareix que des de Barcelona ens miren sempre amb aires des superioritat com si encara fóssim uns pobres “paletos” que no sabem el que volem i han de venir ells per a dir-nos-ho.
Mentre no canvia aquesta actitud, la Catalunya Sud serà “el territori emprenyat de Catalunya!”

dilluns, 4 d’agost de 2008

LA INNECESSÀRIA EXISTÈNCIA DE LA DIPUTACIÓ

El diari el Punt entrevistava ahir Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona. A la portada i com a titular més important del dia és podia llegir: “Seria un error gravíssim que el Baix Penedès es desvincules del Camp de Tarragona”. Evidentment no seré jo qui posi en entredit el dret d’una persona (de qualsevol persona) a opinar d’un tema (de qualsevol tema) Però és evident que hi ha coses que, depenent de qui les diu, tenen més repercussió o menys.
Que el President de la diputació opini sobre una hipotètica revisió de la divisió territorial de Catalunya és una d’aquelles coses que no s’ha fet per casualitat. S’ha fet amb tota la intenció de crear debat i d’incidir directament en el tema en qüestió.
Si el dret a opinar és un dret constitucional, el dret de l’autodeterminació també ho hauria de ser. Com el dret a decidir, que tan pregonen els convergents... En canvi, la Declaració Universal del Drets Humans, en el seu articles 23è, apartat 3) diu textualment: “La voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic”. Un concepte sovint oblidat pels polítics, sobre tot quan assoleixen quotes importants de poder.
La divisió territorial de Catalunya que jo tinc al cap res té que veure amb una idea de centralisme, ja sigui exercit per Barcelona o per qualsevol de les actuals províncies catalanes. Si fa pocs anys a Catalunya es van crear dues noves comarques, el dia que s’elabori la nova llei sobre l’ordenació territorial, ha de contemplar la possibilitat de que se’n puguin crear d’altres com la lliure integració d’aquestes a la vegueria que considerin més adient. L’actual Penedès està dividint avui, entre les províncies de Barcelona i Tarragona i de ben segur que tenen moltes més coses en comú entre elles que amb altres comarques del seu voltant.
Poblet tampoc entra a fons en el tema al ser preguntat sobre el futur de la Diputació. Apunta aspectes que diu l’Estatut sobre la esmentada ordenació territorial, però no parla de la necessària desaparició de la Diputació. Tema del que ja vaig opinar far molts anys en una roda de premsa dels antics locals que Visió 3 d’Amposta tenia a la vora de l’Ebre. Aquell dia vaig dir que “Si les tot poderosos governadors civils havien desaparegut, perquè no podia arribar el dia que també ho fessin les diputacions”. És el que cal i és el que toca. Des de la Generalitat ja s’ha dit ben clar que la nova ordenació territorial no deurà de comportar una despesa afegida. Així que la duplicitat d’administracions no té cap mena de sentit. Les futures vegueries han d’assumir el paper que avui fan les diputacions i els seus treballadors transferits a les noves administracions.
Per cert, Josep Poblet serà el pregoner de la festa major d’Amposta. El que no tinc clar a hores d’ara si el que es pretén és fer-li un reconeixement públic a una administració que ha estat clau en el finançament de moltes infrastructures i associacions de tot tipus, així com amb la recaptació de la majoria dels impostos municipals o un homenatge a una administració que està cridada a desaparèixer en un futur proper.

diumenge, 3 d’agost de 2008

EL QUE JOAQUIM BUJ NO SAP, NI TÉ PERQUÈ SABER-HO...

Joaquim Buj és canareu i fins el que jo sé, president d’una entitat cultural del seu poble. Des de fa molt més temps que jo col•labora amb la revista digital Vinaròs News, de la que és “ànima mater” Emili Fonollosa. Com és habitual en la revista, ahir va ser enviada per correu electrònic a tots els seus subscriptors.
Joaquim Buj escriu un article titulat “Entre olivos de época romana” i fa menció, com no, de les oliveres mil•lenàries de la partida de l’Arion al terme d’Ulldecona. Personalment es un tema que m’atrau des de fa molts anys i així poden donar testimoni els amics a qui he acompanyat per a visitar-les. Sobre tot Antoni Garcia-Gango que en té unes quantes de pirogravades; un art difícil de fer ja que es tracta de cremar fusta amb un espècie de soldador elèctric i a sobre ell ho fa sense dibuix previ!
En un apartat de l’article de Joaquim, aquest escriu: “La voluntad de proteger estos olivos se remonta al año 2005, cuando la Fundación Territori i Paisatge subvencionó el inventario de los olivos de la comarca del Montsià realizado por el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp (Gepec), contabilizándose hasta 1.500 ejemplares de olivos monumentales, milenarios e, incluso, bimilenarios..."
Bé, la finca en qüestió de la que parla va ser, duran més de quaranta anys, propietat dels meus pares. Però degut a la dificultat que comportava, sobre tot, en els moments de la poda de les rames i l’enorme feina que li donava (el meu pare tenia ja 77 anys) a finals del mes de març va signar un “paper de compromís” amb un senyor que vivia a la província de Barcelona (crec recordar que a la comarca del Garraf), però que tenia una segona residència a l’Ampolla, just tres dies abans de que el meu pare patís una greu malaltia. L’escriptura de venda es signaria davant de la notària d’Ulldecona, com a molt tard, el primer divendres d’agost d’aquella mateix any (2006)
Efectivament, per al mateix dia que s’esgotava el termini, el que seria nou propietari, ens va emplaçar a signar el document de compra-venda de la finca. Degut a l’estat del meu pare, la notària va tenir que baixar fins la plaça Catalunya, on tenia el meu cotxe estacionat per a reconèixer el meu pare i fer-li signat el document. Allí vaig conèixer el comprador que es declarava enamorat de l’explotació agrària i no sabia com dir-ho! Va dir que la volia conservar tal i com es trobava en el moment de la compra i que, com a molt, només arrancaria una o dues oliveres per a regalar-li al seu pare.
Van passar els mesos i, en una d’aquelles visites a les oliveres amb uns companys de treball, primer, vàrem passar per l’ermita de la Pietat a visitar les pintures rupestres. Allí vaig conèixer Agustí Vericat, el guia de les pintures i, al parlar-li jo de les oliveres, em va explicar com van anar a “parar a les mans” de la fundació territori i paisatge de Caixa Catalunya. Va ser el propi Agustí que, un dia, tot fullejant una revista especialitzada en temes del golf, va veure que es venia una finca amb oliveres mil•lenàries al terme d’Ulldecona. De seguida va pensar amb la dels meus pares que sabia que s’havia venut mesos abans. Va ser ell qui es va posar en contacte amb la fundació i els va encoratjar a que adquirissin l’immoble. El nou propietari la volia vendre pel doble del que li havia costat només feia uns mesos. Negoci rodó! O sigui, tot un especulador! Això que afirmava que la “volia conservar tal i com estava!”.
La veritat és que em vaig alegrar de que, finalment, hagués anat a parar a la fundació Territori i Paisatge, ja que això garantia la seva conservació. No obstant, em vaig posar en contacte amb dita fundació per tal d’esbrinar les seves intencions. Evidentment em van dir que la pensaven conrear... Jo vaig pensar que farien camps de treball per a joves que així ho volguessin.
La veritat és que quan em vaig assabentar de que seria la pròpia família Porta Ferré la que se’n faria càrrec del seu manteniment, encara me’n vaig alegrar més.
Crec que l’Arion dels meus pares té garantida la seva supervivència per molts anys, tal i com ells ho van deixar...

BRAVO PER ELLS!

No es tracta de posar un semàfor per a qualificar l’actitud dels qui són noticia. O de fer uns simbòlics aplaudiments i xiulets per aquelles actituds de persones i/o col•lectius que, pels seus fets, s’han ets mereixedors/res de ser avaluats/des.
Simplement es una frase, petita, però important de l’article que Narcís Prat, catedràtic d’ecologia de la UB i una de les persones més enteses en recursos hídrics, escrivia ahir al Periódico de Catalunya amb el següent títol: “La ressaca de la sequera” i subtitulava: “El ciutadans han après el valor de l’estalvi, i les administracions, les polítiques preventives”.
I segurament ha estat així. D’ençà de la sequera (o suposada sequera) A partir d’una síndrome per manca d’aigua a l’àrea de la gran Barcelona. Des de que les Terres de l’Ebre va viure l’amenaça d’un altre transvasament, sense entendre massa la justificació que es donava. Potser si que l’actitud de tots plegats ha canviat.
El professor Prat, una de les primeres coses de que parla és de la ressaca informativa que va viure el país en aquells moments, amb dades pràcticament en temps real com el de l’estat dels pantans. Però hi troba a faltar una “mesa nacional de l’aigua” on hi estiguessin tots els interlocutors vàlids per tal d’evitar-ne la desinformació produïda, sobre tot, en un principi: “Que si es captarà aigua de la capçalera del Llobregat, que si de l’Ebre, etc.) Segueix dient que tant els ciutadans com les administracions han après de tot plegat. Els ciutadans perquè s’han acostumat a “viure” amb menys aigua de la que feien servir anteriorment i les administracions perquè ara, jo no deixen la gestió hídrica només en mans de les empreses concessionaris, sinó que s’hi ha involucrat directament. Així, parla de com l’empresa que gestiona l’aigua més enllà del Camp de Tarragona, ATLL, ha recuperat vells pous per tal de comptar amb més recursos disponibles per a fer front a una altra eventualitat com la vàrem viure només fa uns mesos. Per això dóna els “bravos” a tots els que a partir d’aquell moment han pres mesures adequades d’estalvi i reutilització de l’aigua, encara que l’administració no hagi fomentat l’estalvi amb bonificacions al rebut de l’aigua.
No obstant, el professor Prat encara hi troba mancances que es poden corregir amb el temps, com és l’aprofitament de l’aigua de la pluja. Es un tema que encara no ha estat resolt però que comportaria l’obtenció d’unes reserves addicionals d’aigua. És evident que per aconseguir-ho hi mancaria a totes les poblacions una xarxa de pluvials que portessin l’aigua caiguda del cel a uns grans dipòsits per a emmagatzemar-la i estar llesta per a ser utilitzada en casos d’emergència greu.
Evidentment no us explicaré tot l’article. Encara hi posa altres coses que considero prou interessant, però emplaço al lector que ho vulgui a llegir-lo: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=532026&idseccio_PK=1006&h=
Aquesta gestió de l’aigua m’ha fet pensar amb l’altra gestió de recursos naturals que tant preocupa a la ciutadania: la dels recursos energètics. En aquest moments està en el període inicial i encara hi manca molt per aconseguir resultats òptims. Des del Ministeri d’Indústria, el seu titular, Miguel Sebastián ha proposat una sèrie de mesures molt ambicioses per a que el país pugui estalviar fins a un 10 % de productes derivats directament del petroli. Un pensa que encara és poc. Cal deixar de dependre de “l’or negre” en una mesura molt superior dintre d’un termini molt curt en el temps. Entre altres coses millorarem la nostra butxaca i, també, la situació del canvi climàtic!

dissabte, 2 d’agost de 2008

LA “GLOBALITZACIÓ” DEL COMERÇ LOCAL

A ningú se li escapa que el comerç, tal i com el coneixíem de petits, ha desaparegut. Ha quedat desfasada la imatge del botiguer darrera del taulell i atenent de forma amable els seus clients, que més que clients eren amics de “tota la vida”. El productes, que estaven en caixes de fusta i sacs, es venien a "granel" i te’ls solien posar en paperines de paper i embolcallats amb més paper. El mateix venedor era qui et cobrava i si no li podies pagar, t’ho anotava amb un llapis a una llibreta d’espiral. La gent portava el cistell per anar-los guardant i les compres es solien fer a diari, ja que no hi havia ni neveres ni congeladors. A la mateixa botiga hi podies trobar quasi de tot (des de patates, passant per betes i fils o unes espardenyes per anar a treballar) I si volies un altre tipus d’articles calia anar Tortosa o Amposta on, normalment, el trobaves en tendes molt més grans i on en solien tenir de diversos models i marques.
Poc a poc aquest comerç tradicional es va anar transformant amb l’arribada dels primers supermercats i també del comerç cada cop més especialitzat. Aquests primers supermercats, en alguns casos, eren les antigues botigues transformades i ja disposaven d’una caixera (o caixer) que et cobrava al “passar per caixa”. Més avant ja van arribar les grans superfícies. Recordo que a l’estiu de 1976 estava a Cornellà de Llobregat i les amics dels meus pares, una tarda, van dir que ens portarien al Carrefour on es podia comprar quasi de tot. Jo em vaig quedar pensant de quin “carrer” es tractaria per a tenir de tot i mel vaig imaginar molt llarg!
La comoditat que comportaven les grans superfícies era important. No tant sols s’hi podia trobar tot tipus de queviures, roba, productes de neteja personal i drogueria, ferreteria, electrodomèstics (petis i grans), sinó que, a sobre, disposava d’un gran aparcament per a poder deixar còmodament l’utilitari i accedir a l’establiment.
L’arribada, primer dels súpers i després dels anomenats hípers, va ser el principi de la fi del comerç tradicional i menys especialitzat. Els primers de “sucumbir” van ser les botigues d’alimentació i a mesura que passava el temps, també drogueries, merceries, ferreteries, etc. Només l’oferta d’una millor qualitat per part del petit comerç ha fet que encara, molts d’ells, hagin arribat fins avui.
Però sembla que, també aquests, tenen els dies comptats. Les multinacionals del sector del comerç també s’han especialitzat i han diversificat la seva oferta.
Quan jo era petit, la primera equipació del Barça que vaig tenir la vaig d’haver de comprar a una armeria i si volies compra petards ho havies de fer a una bugaderia del costat de la catedral de Tortosa...
Ara, l’ajuntament d’Amposta (amb els vots favorables de l’equip de govern i de un dels grups de l’oposició –ERC-) ha fet una reserva de sòl d’11 mil metres quadrats per a que s’hi puguin establir grans superfícies comercials. L’alcalde ho va negar, però és de domini públic que s’ha d’instal•lar un Carrefour, un Decathlon i un Leroy Merlin, el gegant del bricolatge.
Es evident que en la majoria dels casos el consumidor, en teoria, hi surt guanyant. A major oferta, el preus tendeixen a ser més competitius i també s’hi troba una major quantitat de referències, es a dir, més varietat d’articles.
Però amb el foment d’aquestes grans àrees comercials, qui hi surt perdent és el comerç de proximitat. L’ajuntament d’Amposta, fins ara, ha autoritzat les grans superfícies sempre sense comptar per a res amb les agrupacions de botiguers de la ciutat (Federació de Comerç i Triangle) que, no obstant, i això és la paradoxa, sempre han mantingut una bona sintonia entre ells i pareix no importar-los gaire que a Amposta hi hagin a hores d’ara fins a 9 supermercats, un d’ells exclusivament de sabates, mitjons, etc.
També, l’arribada dels súpers va anar en detriment de la qualitat del servei i el que això significa, uns sous més baixos i una qualitat de vida també més baixa ja que, en determinades èpoques de l’any s’ha de treballar diumenges i festius.
(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

divendres, 1 d’agost de 2008

ON ES FIQUEN ELS MOSSOS?

Viatjo quasi tots els dies. No solc fer trajectes llargs, però el cotxe s’ha convertit, pràcticament en un annex de la meva persona! El trajecte que faig més sovint, per motius de la meva feina, és el d’Amposta a Tortosa i viceversa. Així que puc dir que la carretera de la Carrova me la conec quasi com ningú...
Diverses vegades us he parlat d’aquesta carretera, de l’increment de la circulació que s’ha produït, de les imprudències d’alguns vehicles, etc.
Però la pregunta és: On es fiquen els Mossos?
Abans de tenir competències en matèria de trànsit, veies sovint a un determinat punt del trajecte, just al costat d’un pont, un vehicle camuflat de la Guardia Civil, era el radar mòbil que servia per a capturar als més “fitipaldis”. Per cert en aquest pont que us acabo de dir, un dia va aparèixer una pintada que deia “T’estimo”. No sé si la va posar algú que els volia agrair alguna cosa o es la va escriure algú, més aviat en to de broma, després de ser “caçat” diverses vegades amb una velocitat superior a la permesa...
Quan els Mossos d’Esquadra van assumir les competències de trànsit, al principi també se’ls veia i sovint utilitzaven els mateixos mètodes que els seus predecessors. Es a dir, radar camuflat al mateix lloc. Poc a poc van aparèixer altres mesures, com el radar fix de Vinallop o les caixes grogues que de tant en tant encadenen als senyals verticals i a altres punts d’amarratge de la carretera i que hi posa “radar”. Encara que més d’un es deu de preguntar si de veritat hi ha un radar dintre o es simplement per dissuadir els conductors més temeraris.
Però el cert es que, darrerament, res de res. Ni radars, ni caixes grogues ni tan sols la presència d’una patrulla de la policia autonòmica.
Y dit tot això, us explicaré el que m’ha passat aquest matí. Anant cap a la meva feina, de sobte he vist pel retrovisor un 4x4 amb actitud “amenaçadora” de voler-me avançar. Només ho ha impedit, no la meva velocitat que en aquells moments rondava els 95 Km/h, sinó l’arribada d’un altre vehicle en sentit contrari. S’ha esperat que aquest passes i ni tan sols la presencia del senyal de prohibit avançar i de la corresponent línia contínua l’han fet repensar dels seu propòsit. Així és que ha fet pràcticament tota la maniobra xafant la ratlla. Però és que després, en menys d’1 quilòmetre m’ha avançat, per aquest ordre, un taxi adaptat d’una empresa de “transports” d’Amposta, un turisme de gran cilindrada que, fins i tot m’ha tancat perquè quasi no tenia lloc on ficar-se i finalment un altre cotxe més petit d’una casa comercial. Jo mentre havia augmenta una mica la velocitat i possiblement, en el moment de ser avançat pel darrer, circulava a 105 Km/h. (la velocitat màxima de la carretera és de 100 Km/h) O sigui, tots han hagut de superar en escreix la màxima velocitat permesa!
On es fiquen els Mossos? Només la seva presència serveix com a mesura dissuassòria a l’hora de córrer o efectuar maniobres perilloses o inadequades i si a sobre, de tant en tant fiquen alguna multa i retiren algun puntet, encara escarmenten més a aquests tipus de conductors!