dissabte, 31 de gener de 2009

BARÇA, ESPANYOL I TV3

Per als aficionats “culers”, veure el Barça-Espanyol de dijous passat per un canal diferent a TV3se’ns va fer estrany. I és que aquest any estàvem molt mal acostumats, ja que la televisió pública de Catalunya els havia emès pràcticament tots.
Potser alguns, els que menys segueixen l’actualitat, la noticia es va sorprendre. A d’altres com jo, molt més seguidors de l’actualitat diària, fins i tot, quan em vaig assabentar de la possibilitat que la Televisió de Catalunya no emetés el partit, fins hi tot vaig endevinar el motiu.
Tot ve d’una sentència judicial que condemnava al Barça a pagar a pagar una milionada a Sogecable pels drets televisius. Si no recordo malament, amb el que va cobrar de la UEFA l’any passat, no en tenia prou. Al fer-se pública la sentència, Jan Laporta, va anunciar que al Barça no li costaria ni un euro. El motiu és que “ja havien fet ‘calaix’ de la part que, suposadament, els hi pertocava”. L’altra part l’havia de posar Televisió de Catalunya. I aquí comença tot l’enrenou: les dues parts no s’hi posen d’acord. El Barça demana pagar el 50 % cadascuna de les parts i Televisió de Catalunya, s’hi nega. A partir d’aquí, total prohibició per part del Barça per a que TV3 pugui retransmetre els partits de futbol (no sé si també els altres esports on juga algun equip del club)
Es d’esperar que s’haurà d’arribar més aviat o menys a un acord. Jo no puc imaginar que TV3 no tingui donar, d’una manera o un altra els partits del Barça. Durant molts d’anys, arreu del món, s’ha identificat el Barça amb Catalunya, sobre tot quan ha anat per Espanya. I fora d’aquí, el Barça, ha estat el millor ambaixador. I TV3, per la seva part, ha fet molt per la normalització lingüística del català i tothom, amb més o menys estimació, la reconeix com la televisió de casa nostra.
I l’Espanyol, què hi pinta amb tot això? L’Espanyol, avui per avui és un equip a la deriva. Tothom parla de l’angoixa que va passar al Barça per a superar l’eliminatòria de copa, però no diu ningú que, l’Espanyol, amb Pochettino d’entrenador, encara no ha estat capça de guanyar. O sigui, porten una mitjana si fa o no fa, com els altres dos entrenadors que l’han precedit aquest any. Si res no hi posa remei, aquest any, l’Espanyol baixarà a la segona divisió. I tot gràcies a un president no que ha sabut estar a l’altura que mereix una entitat com l’altre gran equip de Barcelona. Sánchez Llibre, és per a mi, una ombra de president. Un president que ha volgut mantenir unes relacions tenses amb el Barça per una rabieta que va agafar quan no va poder aconseguir-ne el traspàs de Saviola. Des de llavors, que va trencar unilateralment les relacions amb el Barcelona, que no ha fet més que “deambular” d’allà cap a aquí, sense saber exactament cap a quin indret anar. Quan hi ha dos equip, un de gran i un de petit i, entre ells, no hi ha una bona relació, hi té més a perdre el petit que el gran.
La directiva del Barça, de la ma de Laporta, va convidar a la de l’Espanyol al dinar de germanor que sempre s’havia fet davant d’un derbi. La resposta de Sánchez Llibre, una vegada més va ser que no. És un lleig que no diu gaire gran cosa del president de l’Espanyol. Sánchez Llibre hauria d’haver plegat ja fa molt de temps (una cosa com va fer Ramón Calderón al Real Madrid) I si no ho ha fet, és per que vol sortir a la foto del dia de la inauguració del nou estadi de l’Espanyol. Una foto que, ho Pochetino li posa remei, o sé la tindran que fer des de la segona divisió.
Una de les causes per les que no ha dimitit, segurament, és per que, al darrera, tampoc no hi ha gaire gent capacitada o amb ganes de fer-se càrrec d’un Espanyol en hores baixes!

divendres, 30 de gener de 2009

MASSA PODER AL PP

Els cas dels espionatges de la comunitat de Madrid o l’Espegate, com ja anomenen alguns, pareix que va cap al no res o al menys això es dedueix de les darreres informacions periodístiques. Evidentment quan dic això em refereixo a la investigació interna que va manar la direcció del PP que, avui, encara encapçala Mariano Rajoy. Els que són investigats, evidentment, no volen que s’arribi a cap conclusió que pogués portar-los a depurar dintre del seu propi partit. Així, el titular del Periódico d’avui sobre aquest cas, és prou eloqüent: “Aguirre avisa Rajoy que la seva investigació perjudica tot el PP”. El que caldria saber abans que res és si la investigació que Rajoy va manar a la seva núm. 2, Maria Dolores de Cospedal, s’ha iniciat. Un té els seus dubtes...
Potser el titular del Punt sigui encara molt més aclaridor: “El número dos d’Aguirre apunta la cúpula del PP com a responsable de l’espionatge” (o sigui, ja no és Esperanza Aguirre la possible instigadora, ara deu de ser Mariano Rajoy. I subtitula: “La direcció del Partit Popular estudia ‘tancar’ el cas sense exigir responsabilitats per salvar la imatge” (o sigui, més o menys el que deia jo no fa gaires dies)
I és que, com dic al títol, dintre del PP hi ha massa poder. En un partit d’esquerres, els seus dirigents, tenen poder fins que ocupen càrrecs rellevants ja sigui en el propi partit o de govern, parlamentaris, etc. Però fora d’aquí no deixen de ser professors, professionals liberals, funcionaris o fins i tot obrers. Pocs, molt pocs, segueixen tenint poder un cop retirats de la política activa.
Mentre, el PP, darrera dels polítics hi ha molt poder.: homes de negocis que ocupen diversos consells d’administració d’empreses multinacionals, banquers, empresaris, etc. Gent que té, a part de poder, grans fortunes personals. També entre els polítics n’hi ha d’aquest. Ara, per exemple, me venen al cap dos noms: Rato i Matues.
Els interessos, en tot els sentits, que sempre ha tingut la dreta d’aquest país per “manar”, ha fet que usi tot tipus d’argúcies, sense cap mena d’escrúpol i a costa del que faci falta. Per això, quan una cosa no els surt bé o, simplement la casualitat ha fet que se’ls giri en contra, la reacció immediata d’ells és donar la culpa als socialistes.
Hi ha una dita castellana que diu: “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Dintre del seu partit, sí, fora d’ell, en trobes, segur, però molts menys...

dijous, 29 de gener de 2009

REACCIÓ REACCIONÀRIA


El terme reaccionari s’usa per a referir-se a allò que és contrari a “ser progressista”, es a dir, a aquelles persones o col•lectius amb idees “conservadores” o pròpies del que s’entén con a “dreta”.
Ahir, el Tribunal Constitucional, després de diversos jornades de deliberacions, van arribar un veredicte concloent: No es pot objectar contra l’assignatura aprovada per la LOE (Llei Orgànica d’Educació) i que es denomina “Educació per a la ciutadania”.
Per a aquesta assignatura que s’imparteix a la ESO, algunes associacions ultrareligioses catòliques, com és el cas del Foro de la Familia, presidit per funest Benigno Blanco (un dels pares del Pla Hidrològic Nacional), hi van presentar recurs per que, al seu entendre, s’hi podia objectar. Es a dir, “es podia dir ‘no’ a que et donessin classes de l’assignatura”. Curiosament, quan per al curs 2007-2008, es va començar a implantar, totes les comunitats governades pel PP van decidir no donar-la i, en el cas de València, van buscar una forma un tant rocambolesca d’impartir-la. La Conselleria d’Educació va donar ordres per a que es fes en anglès! En aquest darrer cas, el resultat va ser que ni havia molts més suspensos d’allò que seria normal...
Ahir al saber-se la sentència, la majoria de comunitats autònomes, associacions i particulars que s’havien negat bé a impartir l’assignatura, bé a que no se’ls hi donés, van dir que “acataven la sentència, però que hi recollirien”. Es a dir, que no l’acaten, per molt que ho hagi dit el Tribunal Suprem...
Ara volen presentar recurs davant el propi tribunal, per fer-ho després al Tribunal Constitucional en el cas que el primer es ratifiqui en la sentència i, finalment, si cal, al Tribunal de Drets Humans de la Haia. I jo pregunto: Cal tot aquest enrenou? Que comporta l’assignatura per a que la dreta espanyola la rebutgi de forma taxativa?
Segons ells, adoctrina, es a dir, marca les pautes a seguir... No serà a l’inrevés, que no marca els camins (de moral catòlica) que ells voldrien? És evident que fora del sistema educatiu obligatori (el que imparteixen col•legis, instituts, etc.) també n’hi ha d’altres, com és el cas del que imparteixen les parròquies quan les nenes i els nens han de prendre la comunió... Els capellans i voluntaris que així ho vulguin podrien seguir en aquesta labor (crec que se’n diu catequesis) per a tots aquells fills de famílies (la majoria famílies de les dites “bé” o “acomodades”) que així ho vulguin.
En el temps de la dictadura de Franco, quan jo vaig estudiar, el capella (catòlic, per suposat), ens venia a donar la doctrina catòlica (adoctrinar, no?) i també, alguns dissabtes pel matí (els dissabtes hi calia anar a l’escola), els mestres ens portaven a l’església per escoltar les històries que ens contava el mossèn del poble.
A l’hora de fer el batxillerat, hi havia una assignatura, a part de la de Religió que es deia “Formación del Espíritu Nacional”. Li dèiem, simplement, Política. Aquesta assignatura la solia donar una persona molt afí al règim de Franco (que no era cap dieta, sinó una dictadura) I per assegurar-se de que els seus ensenyaments s’ajustaven a allò que els hi havia demanat, se’ls hi renovava el contracte d’any en any. Fins que un dia, a l’arribada de la democràcia, es va deixar de donar i alguns d’ells van anar a parar a les llistes de l’atur. La Religió, la gimnàstica i la Política rebien el nom de “les tres Maries”. Normalment les solies aprovar si no és que fossis un entremaliat i no et portessis bé amb els professors.
Potser Benigno Blanco i els del Foro de la Familia són nostàlgics d’aquell temps i voldrien, precisament que es tornessin a implantar unes assignatures tant adients a la seva forma de pensar (que no d'actuar...)!
(L'acudit de Forges el publica el País d'avui)

dimecres, 28 de gener de 2009

DESAPAREGUDA


MARTA DEL CASTILLO CASANUEVA és una jove de 17 anys com qualsevol d’altra. Dissabte passat va sortir de marxa amb les seves amigues i no retornar a casa. Des de llavors està desapareguda. La seva mare, Ana Mª Casanueva és una companya de treball de l’AEAT.
Des del meu humil blog em vull sumar a l’angoixa que deuen tenir ara els pares, germans i familiars.

FOTO PREMONITÒRIA


El Periódico de Catalunya publicava ahir una fotografia prou eloqüent i, per a mi premonitòria. A la foto en qüestió, estava feta a la llotja del Santiago Bernabeu, el camp de futbol del Real Madrid, en el temps que Florentino Pérez era el president de l’entitat merengue i José Maria Aznar presidia de les Espanyes. A la fotografia encara s’hi poden veure dos personatges més. Per un costat Ana Botella (ja sé sap que al costat d’un home important, sempre hi ha una dona intel·ligent) I al darrera de tot el grup Franciso Granados, com si es tractés d’un guardaespatlles. Francisco Granados, si és que algú encara no ho sap, és el cervell de la trama d’espionatge descoberta a la comunitat de Madrid i, segons les darreres informacions (torno a recalcar que són d’ahir o sigui que a hores d’ara ja s’han pogut produir novetats) ja fa al menys tres anys que sé sap (així ho va reconèixer Dña. Esperanza i que “ja va informar a Mariano Rajoy”)
Premonitòria perquè és un grup on, la majoria dels que surten poden tornar a ser protagonistes en els propers mesos. De Florentino es diu que vol tornar a ser-ne president de l’entitat blanca. En la seva època de president va tenir alts i baixos (com quasi tots) Es va guanyar, sinó recordo malament, dos copes de la lliga de Campions (o Champions League) i una lliga espanyola. Però això va ser al principi del seu mandat. El final del mateix va ser una època prou fosca per al madridisme. Recordo que un cop li vaig dir a un noi (per aquell temps amic del meu fill i madridista de pro) que, mentre Florentino seguís al front de l’entitat madridista, no guanyarien cap títol més. I així va ser... L’època de Florentino es recorda, sobre tot, per dues coses: per la manera com va pispar a Luis Figo del Barça (i que, segurament, va ser el que li va donar la presidència) i el pilotasso per la venda de la ciutat esportiva i que va reportar al Madrid els diners suficients per eixugar el deute que tenia i que pujava a quasi cent mil milions de pessetes!
Sobre Aznar es pot dir que la seva ombra planeja sobre la crisi de l’actual PP. Ahir per la nit en parlava Iñaqui Gabilondo a Quatro. L’enrenou que hi ha, només són rifi rafes per aconseguir fer-se amb la direcció del partit. Segui dient Gabilondo que, la situació, li recordava molt a la que va patir la Unión del Centro Democrático (UCD) de Adolfo Suárez l’any 1982, poc abans de la victòria socialista del mes d’octubre.
Qui em segueixi, també ho ha pogut llegir al meu blog més d’un cop. Si s’enfonsa l’actual barco del PP, Aznar es postularà com a l’únic salvador, no només del seu partit, sinó, fins i tot d’Espanya (al menys que millori molt l’economia en els propers anys...)
L’altre cop, quan va guanyar les eleccions el PP, jo vaig “segellar” una frase: “Molt malament ho tenien que fer els socialistes per a que guanyés un tipus com Aznar”.
De totes formes, ara, la majoria de gent ja coneix com governa Aznar. Durant els seus dos mandats electorals va tenir dues cares molt diferents. La primera, quan necessitava CiU per governar, es va mostrar dialogant. Eren els temps de que, fins i tot parlava català en la intimitat (tenia un cunyat rapitenc) En el seu segon mandat, amb majoria absoluta, el mateix dia de les eleccions, se li exigia a Pujol que parlés el castellà: “Pujol, enano, habla castellano!” Va ser l’Aznar prepotent i autoritari, el que va posar a Espanya a la Guerra il·legal de l’Iraq, el que no va voler reconèixer mai que els atemptats de l’11-M de Madrid va ser obra d’un grup terrorista musulmà!
Cal anar refrescant la memòria per als més desmemoriats!
I Ana Botella? La veieu d’alcaldessa de Madrid? Tot pot passar!

dimarts, 27 de gener de 2009

HIPOTÈTIC DESENLLAÇ DELS ESPIONATGES DE MADRID

He de confessar que els temes d’espionatge em fascinen. Com es munta la trama, com es desenvolupa la missió i el desenllaç, inesperat la majoria de vegades... Així que no tindria cap problema a l’hora d’escollir autors com Graham Green o John Le Carré i el seu personatge més conegut: George Smiley.
Per això segueixo de ben prop tot el que està passant al PP de Madrid. M’imagino intrigues i conspiracions de despatxos per aconseguir el poder que ara tenen els altres (els altres són els enemics encara que siguin del mateix partit) Els seguiments amb vehicles ràpids, les fotos amb objectius d’alta definició i els mètodes més sofisticats d’escoltes i seguiment de vehicles... El que no sabria dir qui són els bons i qui els dolents, com a les pel•lícules que sempre n’hi ha de totes dues classes.
Les darreres notícies (bé, les d’ahir), diuen que hi ha tres línies d’investigació (en el cas del 9-M –els atemptats de Madrid-, n’hi havia dues, per posar-vos una comparació del rellevant del tema) La primera és la que es farà des del Jutjat núm. 47 de Madrid que porta la instrucció del cas i ja ha dit el magistrat José Sierra que “veu indicis de delicte”. La segona és la que fa la direcció nacional del PP de forma interna per veure qui conspira i contra qui. En aquest cas, la instructora és Maria Dolores de Cospedal, Secretaria General de la formació. I la tercera l’ ha obert el propi govern de la Comunitat de Madrid que presideix Esperanza Aguirre.
Ja ho avanço ara que els resultat poden ser d’allò més diversos i que, en cada cas, les conclusions podent ser totalment dispars. Si realment, el cap de la trama és Francisco Granados, a instàncies o no d’Esperanza Aguirre, el resultat de la investigació del govern de la capital conclourà que no hi ha cas o que la culpa és dels socialistes madrilenys. La investigació oberta a instàncies de Mariano Rajoy, difícilment farà públics els resultats, si és que acaba descobrint els culpables, però aquests, a la llarga seran depurats i apartats dels llocs de presa de decisions del propi partit i també dels càrrecs públics.
I per acabar la investigació de la fiscalia (o judicial) S’ha d’esperar que, aquesta, sigui molt més objectiva que les anteriors. El que queda per veure és si no s’acabarà donant com a culpables els expolicies i altres personatges que són els que han fet la feina bruta i concloent que no hi ha proves suficients per inculpar els alts càrrecs. No seria el primer cop que s’arribi a uns resultats així (cas d’Amedo y Domínguez, per posar un exemple)
A la nostra vida política quotidiana ens assabentem moltes vegades de casos de tracte de favor, prevaricació, cobrament de comissions il•legals etc. Però sempre ens fa falta alguna cosa: les proves. Aquells documents que acabin implicant als culpables. Els fets estan a la vista de tots, la gent en parla, però per a inculpar a algú fan falta proves materials. I tenir-les sols ser “la madre del cordero”.

dilluns, 26 de gener de 2009

PASSANT DE TOT...

Aquest cap de setmana el vent bufà amb força. A les Terres de l’Ebre, segurament que no tant com altres cops, però a altres indrets de Catalunya els estralls van ser importants. Sense cap mena de dubte, l’episodi més important i trist, va ser la mort de tres infants a Sant Boi de Llobregat.
A Amposta que, com qualsevol lloc de les nostres terres, el vent va tombar arbres, arrancant senyals de trànsit, etc. Un d’aquests senyals va ser una informativa que indica la proximitat d’un col•legi, concretament el Miquel Granell, al carrer Sebastià Juan i Arbó. En veure-la arrancada dissabte al matí, vaig pensar en trucar la policia local per advertir-los del fet, tot esperant que fos retirada (els cotxes patrulla passen sovint), portada a les dependències de la brigada municipal i col•locar-la aquest mateix matí.
Ahir diumenge per la tarda, el senyal segui estant al mateix lloc, això si, algú l’havia posada plantada contra una paret per a que quedés més a la vista. Aquest matí, sobre les 12 ja l’he vist col•locada.
No es el primer cop que dono un avís a la policia local i “passen olímpicament” de mi. Segurament tindran coses més importants que fer i llocs on acudir...
Pensava en un adjectiu apropiat per al cas: Apatia? Desídia?
Segons el diccionari l’apatia “és l’estat anímic de qui res no commou” o “mancança d’interès, d’energia...”. I la desídia “manca d’activitat per negligència”. Realment els dos adjectius podrien ser apropiats, però caldria conèixer millor els agents de la policia local per arribar a posar-los el més apropiat.
Encara que, qualsevol que sigui l’estat d’ànim dels agents, cal pensar que no tota la culpa és d’ells. En l’anterior legislatura s’havia promès als policies l’equiparació salarial i condicions laborals amb el cos dels Mossos d’Esquadra. L’actual equip de govern (del mateix color polític per si algú no ho sap), després d’un any de negociacions amb el comitè d’empresa (amb majoria de membres de CC.OO.), va rebaixar considerablement les pretensions. I no només això, sinó també que dels endarreriments pactats, tampoc van arribar a satisfer tota la quantitat.
No obstant això cal dir que el ciutadà no té la culpa de la situació interna del cos i de les relacions amb els polítics que governen la ciutat i, quan se’ls crida, per petita que sigui la qüestió, caldria donar un servei ràpid i adequat.

diumenge, 25 de gener de 2009

EBRE BLOOK, UN LLIBRE DE RELATS EBRENCS


Un altre cop l’editorial Cossetània ha editat una recopilació de relats ebrencs però amb una novetat: han segut estrets de la bolcesfera, és a dir, dels blogs que tenen els escritos a Internet. El llibre s’anomena Ebre Bloock. Relats d’aigua dolça. I els autors que aporten les narracions són: Francesca Aliern, Jordi Andreu, Teresa Bertran, Josep Igual, Jesús Maria Tibau, Albert Guia, Emigdi Subirats i Laura Mur, entre d’altres.
El llibre va ser presentat ahir al Molí de l’oli d’Arnes per la llibreria Serret de Vall-de-roures i també ho serà a la tercera trobada de blocaires ebrencs que es farà els 6 i 7 de febrer a Tortosa i Roquetes.

PER A COBRAR MOROSOS EN TEMPS DE CRISI


Encara que quan un veu la imatge pot pensar que ja ha arribat el carnaval, res més lluny i més seriós.
En temps de crisi, els impagats creixen quasi que en proporció geomètrica. Així que a Vic, un empresari perspicaç, ha creat una empresa de cobrament de morosos que porta per nom “El cobrador català”. No s’han donat a conèixer tots els treballadors de l’empresa. L’únic que ha sortit a la premsa és un home de raça negra que, com es veu, va vestit amb un vestit de pastoret més propi de les representacions nadalenques.
Però com el que es tracta és de cridar l’atenció, crec que és del tot apropiat aquest competidor d’homes vestits de frac, de panteres roses, etc.

4a I DARRERA CONCENTRACIÓ PER LA GUERRA DE GAZA (?)


Ahir per la nat, a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta hi tingué lloc la 4a concentració per la guerra de Gaza. De totes les que s’han fet va ser, de molt, la que menys participació ja que, amb prou feina es van aplegar unes quinze persones, sobre el 10 % de les que ens veníem reunint en les dues darreres concentracions.
Dos factors foren, essencialment, els causants de l’escassa participació: la treva que s’ha declarat a la franja de Gaza i que s’ha aconseguit gràcies a la pressió internacional i el fort vent que va bufar ahir a les nostres comarques, per la qual cosa no apetia gens ni mica sortir al carrer.
Els pocs concentrats ens vam congratular de que, aparentment, el conflicte armant, està tocant al seu final, encara que la pau a la zona pareix llunyana. Ara bé, es va lamentar la mort de tantes víctimes innocents (unes 1.400), bona part de les mateixes nenes i nens palestins.

dissabte, 24 de gener de 2009

UN ALTRE CAS COM EL DE FIGO?


La casa blanca “espanyola” no passa per un bon moment. Encara què esportivament parlant han guanyat els dos darrers campionats de lliga, amb la presidència de Ramón Calderón, en el tema social han suspès cada vegada que han tingut que passar un “examen”. Primer ja va ser la victòria “in extremis” del dimitit mandatari blanc i tot l’enrenou dels vots per correu: què si eren o no vàlids? Fins i tot hi van tenir que intervenir els tribunals de justícia... Després va ser la darrera assemblea de socis compromissaris. L’existència “d’infiltrats” que ni tant sols eren socis de l’entitat, va ser negada per Calderón i la seva junta fins al darrer moment, quan ja les proves que ho evidenciaven no es podien amagar. Les declaracions de l’exsecretària, l’acomiadament d’homes que havien estat claus dintre de l’organigrama dels darrers anys etc.
Hi ha qui veia la ma de l’anterior mandatari Florentino Pérez i les ganes de retornar a la presidència del Madrid.
Ara s’ha obert l’etapa preelectoral i els hipotètics candidats (Carlos Sainz, Juan Villalonga, José Maria Aznar i el propi Florentino, són noms que sonen) busquen estratègies, complicitats i aliances de tota mena per a col•locar-se en una situació d’avantatge sobre els altres possibles competidors.
Tos recordem la primera presidència de Florentino i de la principal “arma” que va fer servir per guanyar les eleccions. Va anunciar que si guanyava ell, Luis Figo, el jugador portuguès que per aquell temps era l’estrella mediàtica del Barça, jugaria al Madrid. L’entorn del Barça va mostrar el seu escepticisme i pocs es creien que l’afirmació de Florentino fos veritat. Fins i tot el propi Figo ho desmentia una vegada i una altra. Però l’estratègia va funcionar. Florentino va contactar amb el representant del jugador i li va prometre que li “ompliria les butxaques” si aconseguia un precontracte del jugador amb ell i que només es faria efectiu en el cas de que guanyés. Per aquell temps, Florentino, no era el gran favorit i quasi ningú pensava que podria arribar a presidir l’equip merengue, ni tampoc el representant del jugador portuguès. Això sí, el contracte portava una clàusula de penalització per al cas de que el representant fes marxa enrera.
Al final tots sabem el que va passar: Florentino president del Madrid i Figo vestint la camiseta “immaculada”.
En aquests darrers dies està sonant una possible maniobra de les mateixes característiques amb el jugador Lionel Messi. Per sí o per no, ja hi ha gent, com Cayetano, humorista gràfic de l’Sport, que li aconsellar no firmar ni factures i menys si qui li demana porta ulleres fosques i té pinta de banquer...
És evident que entre el Barça i el Madrid hi ha una rivalitat de dècades. Des del cas Di Stefano que, també el Madrid va utilitzar totes les argúcies i les influències que tenia amb l’antic règim de Franco, per emportar-se al jugador cap al seu club, amb detriment del Barça, que en tenia quasi tots els números per fer-lo vestir amb la samarreta blaugrana. Però quasi sempre ha estat el Madrid qui ha guanyat les “batalles dels despatxos”. Així que faria bé Jan Laporta de blindar de la millor manera possible el qui avui està considerat el millor jugador del món i n’és el referent de l’equip de futbol. Sé que hi haurà incrèduls que pensaran que això no pot passar més... Per si de cas. Més val posar-hi remei ara que acabar-ho lamentant després!

divendres, 23 de gener de 2009

L’ESTAT DE DRET NOMÉS QUAN CONVÉ...

Quan la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguierre apel•la l’estat de dret per a proclamar la seva innocència en l’enrenou de l’espionatge a dirigents polítics del PP, inclosos membres del seu propi govern, per part del conseller de Justícia i Interior Francisco Granados, segurament no vol recordar la manera de com ella mateixa va arribar a la presidència.
Caldria remuntar-se al juny de 2003. El resultat de les eleccions del 25 de maig propiciava un pacte entre PSM i IU que els donaria, tan la presidència de l’assemblea de Madrid (parlament) com la de la comunitat autònoma (govern) Va ser llavors quan els diputats socialistes Eudardo Tamayo i Teresa Saez, absentant-se del seu escó parlamentari en el moment de la votació que havia d’elegir el president de l’assemblea, van donar dita presidència al PP en la persona de Concepción Dancausa en lloc del candidat del socialista Francisco Cabanco. Tota l’agitació política derivada d’aquest fet, va fer que es tinguessin que repetir les eleccions i, llavors si, Esperanza Aguirre va obtenir la majoria absoluta i amb ella, la presidència.
Aquests fets haurien estat possible gràcies a la intervenció d’empresaris immobiliaris suposadament propers a l’actual presidenta Esperanza Aguirre.
Llavors Dña. Esperanza va assumir la presidència de Madrid sense cap remordiment ni cap referència a l’estat de dret!

dijous, 22 de gener de 2009

EL PP TRONTOLLA A MADRID

Les baralles polítiques entre els dos màxims líders del PP madrilenys han arribat al seu moment més àlgid.
Si féssim una mica d’història, podríem veure com les discrepàncies entre Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid i Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de la capital d’Espanya, venen de lluny i no es només pel control de Caja Madrid i tot l’entramat d’interessos econòmics i polítics que comporta el control d’aquesta entitat.
De totes formes penso que l’ambició de Dña. Esperanza no te límits. I a l’hora d’analitzar la situació s’ha de tenir en compte. Mentre Ruiz-Gallardón sap que avui per avui liderar el PP nacional i tenir opcions de presidir el govern espanyol li és impossible, ja que la seva posició, sense separar-se molt de la doctrina del PP, és d’un tarannà molt més obert i liberal i no compta amb massa suports, Aguirre, pensa tot el contrari. És una fidel reflex de l’ala més dura i conservadora dels populars i si el passat mes de juny no va presentar-se per a disputar la presidència nacional a Rajoy va ser més per prudència que per una altra cosa. Presentar-se era cremar-se! Els principals barons van manifestar públicament el suport al seu president nacional i Dña. Esperanza sabia que anava cap a una derrota cantada. Però, segurament, Aguirre esperava el seu torn. D. Mariano, tard o d’hora caurà. Ni José Maria Aznar que el va proposar el seu dia li té ja confiança. Una altra derrota electoral (encara que sigui per un estret marge) precipitaria la seva caiguda. Llavors, la guerra per la seva successió serà demolidora i Aguirre sap que aquí té les seves possibilitats.
Sense assegurar res, ja que això ho haurà d’esbrinar la justícia, els llargs tentacles de Dña. Esperanza bé podrien estar darrera de l’escàndol que esquitxa al seu conseller de la Presidència, Justícia i Interior Francisco Granados. Aquest té al seu servei una sèrie de persones que havien estat membres dels cossos i forces de seguretat de l’estat que han fet feines de seguiment i espionatge a determinats alts càrrecs, tant de la Comunitat com de l’Ajuntament. En el cas de Manuel Cobo, vice-alcalde de Madrid, pareix que estaria confirmat. Però també sembla que està al darrera del seguiment a Ignacio González, vice-president de la comunitat.
En bona lògica, Gonzàlez vol saber qui pagava els espies i si se’ls pagava o no amb diner públic. I aquí seria on Dña. Esperanza no podria dir que no sabia res de tot aquest enrenou. A darrera hora d’avui també es parlava d’un altre càrrec espiat, en aquest cas d’Alfredo Prada que també va ser conseller d’Aguirre i que va ser destituït quan va acceptar entrar a l’executiva de Rajoy, després de ser l'únic conseller del govern d'Aguirre que es va mostrar partidari del president nacional.
Però les trames de Francisco Granados van més enllà de l’estrictament polític i hi ha qui el relaciona amb una suposada màfia per controlar la nit madrilenya, es a dir, les sales de festa, discoteques, etc. La mort de joves en mans dels porters d’aquests establiments hauria estat el detonant per a que s’iniciessin les investigacions sobre que hi ha al darrera d’aquests interessos purament econòmics.
Evidentment Dña. Esperanza ho nega tot. Els seus consellers, en roda de premsa d’aquest mateix matí, també. Diuen que tot és un muntatge per derrocar a la presidenta... Però cada hora que passa es van sabent més coses i, segons es diu, la història ja ve de lluny. No explicaré res més, ja que el que pugui explicar en poques hores pot quedar desfasat i per això hi ha els mitjans de comunicació que, com el cas d’Internet, s’actualitzen constantment, com és el cas del diari digital el Plural.
Un altra cosa que es fa per part dels presumptament implicats és apel•lar l’estat de dret. Bé, caldria recordar com Esperanza Aguirre va arribar a la presidència de la comunitat: gràcies al vot de Tamayo i Saez que després es sabria que van estar “comprats” pel PP i de repetir unes eleccions que, llavors sí, guanyava el Partit Popular.
Per tot això, veig incert predir el futur dels càrrecs del PP, sobre tot el d’Esperanza Aguirre. Qui em diu a mi que dintre d’un temps pugui sortir reforçada i aspirar a tot. És la forma d’actuar de la dreta i que la fa diferent a l’esquerra on, un cas així, seria definitivament la tomba política dels implicats en tot l’enrenou. Fins i tot sent, finalment, innocents!

dimecres, 21 de gener de 2009

TECLES I PILARS

Escoltava aquest matí a la ràdio, concretament a la Cadena SER en la desconnexió que fan abans de donar les notícies de les 8, que l’ajuntament de Tarragona, a partir d’ara, becarà a per vida totes les nenes que, al néixer, els hi posin el nom de Tecla. També es pot llegir la notícia a Internet, a la pàgina de la Televisió de Catalunya.
Tecla és la patrona de Tarragona i encara que en un altre temps fos un nom prou comú entre les dones tarragonines, en les darreres dècades ha entrat en desús. No entraré a valorar si el nom és més o menys bonic, simplement, i ho deixarem així, ha pasta de moda.
La notícia seguia dient que, la mesura ja ha creat certa controvèrsia. I no es d’estranyar. A mi, per exemple, se m’acudeixen un parell. Primer, el foment d’un nom, en principi, molt vinculat a la religió per tractar-se, com he dit abans, de la patrona de Tarragona. Un altra cosa seria la costum o per motius culturals, però crec que no és el cas.
I si es dóna a les "tecles" perquè no als Magí. Si santa Tecla és la patrona, St. Magí és el patró, per la qual cosa hi ha una discriminació, ja no entre els patrons, que m’importa poc, sinó entre els qui neixen nenes o nens. Si estem dintre d’una societat igualitària on la paritat entre dona i home és l’objectiu en molts de llocs (polítics, directius d’empreses, etc.), la impossibilitat dels mascles a l’hora d’obtenir aquestes beques, seria, per a mi, un tracte discriminatori. O és que algú posarà al seu fill Teclo. Llavors, tindrien dret a l’ajut?
Em van contar ja fa molts d’anys que a Saragossa, a les nenes que naixien el 12 d’octubre, festivitat de la Mare de Déu del Pilar i els hi posaven aquest nom, també l’ajuntament els hi donava una medalla amb la imatge de la seva patrona. Evidentment el nom de Pilar o Pili, no està tant en desús, avui en dia encara en conec unes quantes i no cal que tinguin arrels aragoneses. I suposo que a Saragossa encara deu de ser un dels noms més comuns entre les femelles d’aquella ciutat.
Em van seguir explicant que, un 12 d’octubre, va néixer un mascle i el seu pare, per tal d’obtenir l’obsequi de l’ajuntament li va posar Pilaro! Hi ha noms que poden arribar a marcar a un per tota la vida i, en aquest cas, segurament li va passar.
Quan érem petits, preguntàvem: Saps qui és el “colmo” d’un pianista? Tenir una dona que es digui Tecla i que la toquin tots menys ell!

dimarts, 20 de gener de 2009

EL MAPA DE LA CRISI A CATALUNYA

Avalot, la branca jove de la UGT de Catalunya ha creat un mapa de la crisi on s'hi van posant totes les empreses que han pres mesures com ara regulació temporal de treballadors, tancaments parcials, etc.
Pots veure-ho a la pàgina del sindicat.

BENVINGUT, MISTER MARSHALL



Mentre estic escrivint això, a les televisions d’arreu del món estan retransmetent en rigorós directe la presa de possessió del nou mandatari americà, que és quasi com dir el “mandatari del món”. La majoria acomiaden l’era Bush amb sonades crítiques a la seva gestió, sobre tot per la guerra il•legal de l’Iraq on Espanya també i va prendre part per obra i gràcia el govern del PP encapçalat per José Maria Aznar i donen la més acalorada benvinguda la nova era americana. Barack Obama, descendent de negres africans ha aconseguit el que allí diuen el “somni americà”. És el primer negre en arribar a la Casa Blanca i, si no passa res, s’hi estirà durant quatre anys i després, ja es veurà. Un segon mandat serà possible si ha cobert la majoria de les expectatives que en ell ha dipositat el seu poble i també molts dels habitants del nostre planeta Terra. S’ha convertit amb el 44è president dels Estats Units d’Amèrica.
Una de les primeres mesures que prendrà, segons s’ha dit, serà tancar la presó cubana de Guantánamo. Una presó, com la guerra, il•legal, on no es respecten els més elementals drets dels seus presoners: fer-los un judici abans de condemnar-los, deficients instal•lacions, no deixar-los dormir per les nits, etc.
Un altre dels reptes per a Obama és impulsar l’economia productiva. Es diu que quan els Estats Units esternuden, la resta del món occidental està constipat. Si la política econòmica d’Obama i dels seus assessors és l’adequada, el seu país sortirà de la rescissió econòmica i farà de locomotora de tots els altres.
També s’espera del elegit president que canvi de política respecte al pròxim orient. La guerra d’Iraq no ha tingut el final que Bush va preveure. Encara que s’obstini a dir que és la democràcia més jove del planeta, la veritat és que la guerra entre faccions rivals continua. No serà fàcil trobar una bona sortida... I sobre Iran, què dir? O sobre Síria o Israel? Caldrà parlar molt i negociar més. Encara que arribar a un món sense guerres, avui per avui pareix una utopia!


La Pel•lícula “Benvingut Mister Marshall”, va ser rodada l’any 1953 per José Luis García Berlanga. La trama passava en un poblet fictici de nom Villar del Rio. Per aquell poble havia de passar una comitiva d’autoritats americanes (crec que encapçalades per l’ambaixador) i tenien que portar prosperitat al poble. Amb aquesta expectativa hi viuen els seus ciutadans, encapçalats pel seu alcalde (Pepe Isbert) Al final els americans hi passen de llarg i els veïns del llogaret es queden en un pam de nassos.
Dintre de quatre anys serà hora de fer balanços i es veure si el final del cicle Obama serà tal com s’espera o una gran decepció com va ser el final de la pel•lícula.

dilluns, 19 de gener de 2009

ADULTERACIÓ DEL CAMPIONAT DE LLIGA

La lliga de futbol, la de primera divisió, la que porta el nom d’una entitat bancària amb arrels basques, des d’ahir està una mica més adulterada.
Ahir, al Santiago Bernabeu, catedral del Real Madrid, en antre temps “realísimo”, per estar en sintonia amb qui va manar Espanya quasi quaranta anys, l’àrbitre càntabre de cognom català Pérez Borrull va adulterar la competició en dirigir el partit de forma partidària i decantant la balança a favor de l’equip local.
Ja a la primera part, quan anaven 0-1 a favor de l’Osasuna, P. Borrull es va “menjar” un clar penal comès sobre el jugador Juanfran i a sobre li va treure targeta groga per simular una caiguda dintre de l’àrea. Els locutors de la Cadena SER, l’equip de Paco González i companyia no se’n podien avenir. El Madrid va remuntar el partit i es va posar per davant amb un 2-1. Llavors, un altre cop Juanfran va xafar àrea i un altre jugador del Madrid li va xafar el peu i va tornar a caure. El resultat va ser idèntic: targeta groga per simular caiguda i, com que era la segona, expulsió del jugador de l’Osasuna! Un altre cop, els de la SER, clamaven el Cel! Ho consideraven com unes de les accions més injustes que havien vist! No només s’havia “menjat” els dos penals sinó que havia expulsat el jugador de forma totalment injusta. Es va parlar de presentar recurs davant el Comitè de Competició per mirar de treure-li les dues targetes, però encara que els hi tregui, el resultat (3-1) al final, no el canviarà ningú!
A l’equip de l’Osasuna, tot eren queixes. Començant pel seu entrenador, Camacho, madridista on els hi hagi. Fins i tot, quan es referia al segon penal no assenyalat parlava que l’àrbitre el va arribar a senyalar i, després se’n va penedir i va dirigir-se al seu auxiliar. Segui dient Camacho que, al camp, qui mana és ell (l’àrbitre) i que millor que ell no ho havia vist ningú.
El madridistes més optimistes diran que als aficionats del Barça ens agafa por i per això ens queixem. Res més lluny. El Barça depèn d’ell mateix i si segueix jugant com ho ha fet fins ara, al menys a Espanya, no hi ha cap equip que li pugui fer sobra. I menys el Madrid! Ja es va veure ara fa un mes i escaig quan l’equip blanc va visitar el Nou Camp. Va jugar com un equip que està a la cua de la classificació: tancats darrera, intentant mantenir el 0-0 i donant cops de peu a Messi, avui per avui el jugador més determinant del món!
Si l’àrbitre (o el col•legi d’àrbitres) van voler “donar la benvinguda” al nou president del Madrid, crec que no era la “millor forma” de fer-ho. Potser una carta, un telegrama o un correu electrònic hauria pogut servir.
Ara, en canvi, el regal de al menys 2 punts que li van fer ahir al Madrid, pot alterar la classificació al final de temporada. Sobre tot per aquells equips que, com el Madrid, aspiren al subcampionat: Sevilla, València Vila-real, etc.
Qui si que va tenir una bona rebuda va ser l’Osasuna. Els van insultar, els van cantar himnes feixistes i van ensenyar banderes del mateix sentit. I així ho va fer constar l’àrbitre a l’acta: “Es va observar la presència en un dels fons de banderes i roba amb simbologia ultra o radical, i a més a més també es van sentir càntics que feien al•lusió a “la cambra de gas, que mori Osasuna, sempre feixistes” acompanyat tot plegat de gestos i senyals de tipus feixista”. (El Barça des de que està Laporta, no deixa entrar radicals i violents a l’estadi.
Ah! I el diari Marca, gens sospitós d’anar en contra del Madrid, ahir, a la seva edició digital, deia que el Madrid havia guanyat amb 13 jugadors al camp: els 11 que formen l’equip, l’àrbitre... i el porter de l’Osasuna!

ÚLTIMA HORA.- Pérez Borrull no arbitrarà dimecres l’Espanyol-Barça de Copa. El Col•legi d’Àrbitres l’ha posat a la “nevera”. Però com he dit abans, el mal ja està fet i el resultat no el canvia ningú i l’Osasuna, al final de temporada pot trobar a faltar aquests punts que li han robat!

diumenge, 18 de gener de 2009

BOICOT ALS PRODUCTES D’ISRAEL

La guerra de Gaza, la que Israel porta a terme a la franja palestina contra els qui consideren terroristes, Hamas, no només ha fet més de 1.000 víctimes, entre elles moltes d’innocents (infants) sinó que a sobre no es ruboritzen quan ataquen escoles i magatzems de l’ONU i la Creu Roja internacional (o la Mitja Lluna Roja) o impedeixen entrar l’ajut humanitari per socorre la població civil.
Ahir, a la concentració-manifestació d’Amposta es va parlar d’una llista de productes de l’estat hebreu als que calia fer boicot.
Personalment penso que aquesta mena de boicots (com els actes que han fet fins ara) serveixen de ben poc. En el cas del boicot només el faran els “quatre” més consciènciats. I suposo que aquestes multinacionals israelianes ho saben i els importa ben poc aquesta mena d’actes.
De totes formes, si formes part dels que estàs disposat a fer boicot als productes d’Israel, pot entrar a Kaosenlared.net i donar-li un cop d’ull.

UNA HISTÒRIA DE LA HISTÒRIA (article aparegut avui a Vinaròs News)

Josep Pernau, veterà periodista, columnista diari del Periódico de Catalunya, exdirector de Diari de Barcelona i expresident de l’antiga Associació de la Premsa de Barcelona, exdegà del col•legi de Periodistes de Catalunya, etc., aquests passats dies de Nadal va escriure un relat en tres capítols sobre la retirada de l’exercit republicà a través del territori de Catalunya. No era el primer cop que tractava el tema. Pernau, l’any 1989 escrivia “Diari de la caiguda de Barcelona”, publicat per Edicions B.
Recordo que el Periódico de Catalunya també va lliurar l’obra en capítols. Llavors, Miquel, el fill gran de mon tio Leonardo, exiliat com tants espanyols a França, li va voler regalar al seu pare. Mon tio la va rebutjar de forma enèrgica: no volia “reviure” aquella dolorosa etapa de la seva vida.
Leonardo Martí Verge va néixer al poble de La Galera (comarca del Montsià), situat al sud de Catalunya, el 20 de gener de 1920, fill de Leonardo Martí Muñoz i de Teresa Verge Segura i va ser inscrit al registre civil de la Galera dos dies després.
Mon tio Leonardo va tenir la desgràcia d’haver nascut, precisament, l’any 1920! Per tant va ser de la quinta del 41, es a dir, de l’anomenada “lleva del biberó”. Va ser cridat a files per part del govern de la II República Espanyola contra la rebel•lió feixista que havia promogut, entre altres, el general Francisco Franco.
Ell ha segut la persona que més vivències i anècdotes m’ha contat de la guerra civil. La història que us explicaré a continuació es va desenvolupar en tres etapes diferents de la seva vida: abans de començar la guerra, en un episodi de la mateixa i una vegada acabada la mateixa, ja al camp de concentració de França. Cal dir que, en els dos primers episodis, ell només va ser-ne testimoni mut dels fets...
Tot va començar un dia qualsevol a un lloc indeterminat als afores d’Amposta. Segurament proper on està la Cambra Arrossera de la capital del Montsià. La gent de la Galera baixa amb carro a Amposta per carregar palla d’arròs per a posar-la als corrals, pallisses, etc. Els protagonistes foren un guàrdia civil i un jove ampostí amb una bicicleta (més o menys de la seva edat) Els dos estaven discutint acaloradament mentre mon tio passava amb el carro i el matxo prop d’on es produïen els fets. De sobte, el guàrdia, va fer us de la seva baioneta i la va clavar a la roda de la bicicleta del jove. L’aire va començar a sortir mentre els gestos de ràbia i els crits anaven pujant de to.
El següent capítol va tenir lloc quan l’exercit republicà va cercar el castell de Miravet on s’havia fet fort un grup de guàrdia civils revoltats. Al cap d’uns dies de setge, quan se’ls acabaren les municions, van decidir rendir-se. El soldats republicans van fer posar el guàrdies que acabaven de fer presoner en fila per poder-los controlar millor. De sobte un soldat es va abalançar sobre un dels guàrdies tot clavant-li diversos cops. Efectivament, eren els mateixos protagonistes de l’escena anterior. Els altres soldats el van tenir que subjectar per a que l’incident no anés a pitjor.
Finalment, el tercer capítol, com ja he dit, va passar al camp de concentració de Argelès sur Mer, al Sud de França, una vegada acabada la guerra i quan mon tio ja s’havia retrobat amb els seus pares, tot just al passar per la frontera del Portús. Les condicions del camp eren molt dolentes. La gent (famílies, amics, etc.) havien d’improvisar amb escàs material els seus habitacles on poder dormir i resguardar-se de les inclemències del temps. Cada dia calia anar a buscar aliments i aigua als llocs destinats expressament per al subministrament dels refugiats. Tot just al passar per davant d’una d’aquelles tendes improvisades, va veure el que ell creia que era el pont d’Amposta, fet amb petxines de la mar. Un dia, mon tio Leonardo es va decidir i va apropar-se per a preguntar si eren del poble de la riba de l’Ebre. Quan va ser la seva sorpresa al trobar-se al jove ampostí! Mon tio li va començar a explicar el dia que el va conèixer, prop d’Amposta, sense haver tingut l’oportunitat d’haver-li pogut parlar. El jove ampostí, ràpidament, li va prendre la paraula i es va disposar a explicar-li el segon capítol. El meu tio el va tallar i li va dir que ell també havia segut testimoni presencial d’aquella segona trobada amb el guàrdia civil a Miravet.
Havien passat molts d’anys i finalment s’havien pogut parlar. A partir d’aquí no sé si la relació de tots dos va seguir o es va acabar, con s’acaba la relació amb tantes i tantes persones que vas coneixent al llarg de la vida.

dissabte, 17 de gener de 2009

3A CONCENTRACIÓ I 1A MANIFESTACIÓ A AMPOSTA PER LA GUERRA DE GAZA





Avui, a les 7 de la tarda, i com ja ve sent habitual (desgraciadament) unes 150 persones s’han aplegat a la plaça de l’ajuntament d’Amposta per demanar a Israel que acabi amb les hostilitats amb el poble de Gaza. Després de llegir un manifest per part d’un membre de la comunitat musulmana d’Amposta i també per un altre del Col•lectiu per la Pau i la Defensa de les Llibertats, els dos grups convocants dels actes, un altre membre del col•lectiu ha llegit una poesia a favor de la pau. Després s’ha guardat un menut de silencia per les víctimes innocents (sobre tot de les nenes i nens que hi moren cada dia) Per a finalitzar s’ha fet una petita manifestació que anat des de la plaça de l’ajuntament, pels carrers Major, Sant Josep, Alcalde Palau, Miquel Granell, avinguda de la Ràpita, per a tornar al carrer Major i arribar al punt de sortida. Un grup de policies locals i de protecció civil han acompanyat la manifestació, tallant el trànsit i vigilant la bona marxa de la mateixa. Els presents han quedat convocats per al proper dissabte a la mateix hora.

AJUTS PER A RESTAURAR EL LLEGAT DE CÉSAR MARTINELL





Ahir, diversos mitjans de comunicació es feien ressò dels ajuts que la Generalitat destinarà als cellers cooperatius obra de César Martinell, entre ells els de Pinell de Brai, Gandesa, Falset-Marsà i Cornudella del Montsant (fotos 1, 2, 3 i 4, respectivament)
Aquest ajuts ja van ser anunciats ara fa un any (precisament el 18 de gener de l’any passat en parlava en aquest mateix blog) I els seus orígens van ser la visita institucional que va fer el President Montilla a la capital de la Terra Alta el mes de juliol de 2007.
En les meves sortides pel nostre territori, vaig recalar a la Terra Alta el juny de 2006, en voltes de Sant Joan i vaig poder veure el lamentable estat en que es trobaven algunes d’aquestes instal•lacions, una d’elles, el Celler Cooperatiu de Gandesa declarat la 5a meravella de Catalunya per l’Associació Capital de la Cultura Catalana. D'aquelles sortides per Ulldecona (el Montsià), Pinell de Brai i Gandesa (la Terra Alta), Falset i Cornudella del Montsant (el Priorat), en va sortir un treball (o ruta) que es troba penjada a l'altre blog: El Tossal dels Tres Reis.
Dies després, la meva carta denúncia sortia a algunes de les principals publicacions diàries, com ara el Periódico de Catalunya o el Punt.
Així que no puc estar més d’acord amb que s’ajudi a restaurar un patrimoni cultural i a la vegada històric de les nostres comarques.
Però el que no sé, és si aquests ajuts també arribaran a Ulldecona on es troba un altre celler de César Martinell, provablement, el més degradat de tots. No està en ús des de fa dècades i crec que s’utilitza com a magatzem. Es troba al costat de la via del tren, a l’entrar al poble direcció cap al Sud.

SABÍEU QUÈ César Martinell era l’arquitecte del Departament d’Agricultura en el temps de la Mancomunitat de Catalunya i per això hi ha tants cellers que són obra d’aquest arquitecte?
Què a Ulldecona, a més del celler cooperatiu, a la plaça de l’Església hi ha una casa anomenada “de la Feligresa” que també és obra de Martinell?

divendres, 16 de gener de 2009

OLIVERES REJOVENIDES


Les oliveres fins ara bimil•lenàries de la partida de l’Arion, al terme d’Ulldecona, de sobte s’han rejovenit. I sense fer-los-hi cap “lifting”, simplement els hi ha fet un estudi. Això és al menys el que dia Diari de Tarragona d’ahir i es remetia a un estudi que es va fer durant l’any 2008.
Segurament no sóc la persona més entesa en oliveres, però només veure la notícia, hi vaig discrepar de totes totes. Però pocs poden presumir de trobar-les sense cap mena d’ajut, ni d’haver-hi posat paranys (rateres) per als torts a sota mateix de les seves branques. Ni d’haver buscats espàrrecs pels marges dels voltants.
I perquè dic que hi discrepo. Els meus arguments no són científics, ni he fet cap tipus de prova als arbres per a extreure’n conclusions. Però els científics també, en molts dels seus treballs, utilitzen estudis comparatius i treballs de camp a base d’observacions dels animals, vegetals o minerals.
Ja fa uns quants anys, el Museu del Montsià d’Amposta va organitzar una sortida per a veure les olivers monumentals (diguem-les-hi així a partir d’ara) de la comarca del Montsià i també com es molia l’oli abans i ara. L’excursió ens va portar a Masdenverge com a primera destinació. Allí visitàrem la casa de turisme rural Molí de Rosquilles, feta allí on hi havia abans un antic molí d’oli i on encara es pot veure a la perfecció com eren abans: premsa de biga o “giny”, els cofins, les piques, etc. Després, al mateix costat del poble, sortint per un camí en direcció Tortosa i al costat del camí, s’hi trobava la primera olivera del recorregut. Se’ns va explicar que era molt difícil calcular una edat aproximada, ja que l’estudi dels anells del tronc (un anell per any), en aquest cas, no servia per fer l’estudi. Però l’edat la fixaven en 500 anys aproximadament. Des d’allí, a la cooperativa de Santa Bàrbara per veure el nou molí i les premses de la primera almassera que ja funcionaven de forma mecànica. Més tard, i després de passar per Godall, per la carretera de les Bruixes que va a Ulldecona, a la vora del camí hi trobarem uns altres exemplars monumentals. Finalment arribàvem al final de la nostra excursió visitant les estrelles de la mateixa: les fargues monumentals de l’Arion propietat de la família Porta-Ferré de la Galera. Un lloc, que, com he dit, em resultava molt familiar.
També, a la residència sanitària Verge de la Cinta de Tortosa, a l’arribar-hi i a l’esquerra, podeu veure un exemplar que, fins i tot, té no: La Sisqueta. Segons la inscripció és dels segle VIII. I us asseguro que la farga més gran de l’Arion és considerablement més gran.
Per acabar, us explicaré com he arribat a la meva conclusió. Tinc un trosset de terra (muntanya per als tortosins), herència dels meus pares, que era de ma iaia paterna, Cinta. Té 5,5 jornals i es troba a la partida de la Seniola, també al terme d’Ulldecona. Les oliveres les va plantar mon iaio ara fa (o farà) noranta un anys, els mateixos que tindria mon padrí (el germà gran del meu pare) si no hagués mort. Us ben assegura que, amb quasi un segle, el tronc és considerablement més petit (no té punt de comparació) amb qualsevol de les altres oliveres que he citat. I així ho creuen també els meus pares que, si d’alguna cosa són experts és en olieres, olives, garrofes i raïm!

dijous, 15 de gener de 2009

1A TROBADA AMICS DELS JOSEPETS


No, jo no sóc un ex alumne del col•legi de Sant Josep de Tortosa, però un company de treball, Fernando Cid, conegut mundialment com “Fredi”, m’ha fet arribar un cartell per a que el divulgués entre els meus coneguts per si algú hi havia estat alumne.
Li he dit que tenia una idea millor: publicar-lo al meu blog i així sortiria a les llistes de blogs ebrencs i podia arribar a molta més gent encara. I això és el que faig. A més a més, publico el cartell de la trobada.
Qui estigui interessat en assistir-hi, serà el dia 25 de gener de 2009 amb el següent programa:

11:00 h Missa al temple de la Reparació de Tortosa (presidida pel Director General dels Operaris)

12:00 h Visita i actes culturals al Col•legi Sant Josep de Tortosa.

14:00 h Dinar de germanor al recinte firal de Tortosa.

Qui estigui interessat en assistir pot dirigir-se a DERTOTRABEL CONGRESSOS. C/ Argentina núm. 23-25, 4a planta de Tortosa. Tel. 977 448 022, Fax. 977 511 511 i correu electrònic: congressos@dertotrabel.com

Preu trobada per persona: 35 €. Menors de 25 anys: 25 €

LA TECNOLOGIA “PUNTA” DELS JUTJATS

Ja fa molts d’anys, un dia em van dir que als jutjats usaven tecnologia “punta”. De punta de bolígraf, volia dir...
Realment penso que no és un tòpic. La informàtica va arribar a les administracions públiques ja fa unes dècades. Potser a les autonòmiques, fins i tot, abans que a la central, ja que com s’obrien de noves, calia dotar-les amb les noves tecnologies des del primer moment. No obstant, i de forma progressiva, es va anar dotant a les oficines del recursos necessaris per a augmentar l’eficàcia.
Però Justícia sempre ha anat per lliure. Si us faig un exercici d’imaginació i us demano això, que us imaginéssiu les dependències d’un jutjat, segurament us vindrà al cap taules plenes de papers i armaris plens de carpetes, lligalls, etc.
I penseu que hi ha casos que necessiten diversos toms. Recordo un el cas d’una empresa oleícola que, en un moment donat es va declarar secret de sumari. A partir de llavors van tenir que anar fent annexes (al tomo I, al II, etc.) Així fins 2 armaris plens de paperassa. Evidentment no és operatiu. Si s’ha d’anar a buscar la informació quan la necessites d’aquesta manera, es un començar i no acabar. I ja no diguem si es té que subministrar a un altre jutjat o administració. En aquest cas, on també intervenia l’Administració Tributària, es van tenir que anar fotocopiant document per document. I no es podia exterioritzar el servei per allò de la “privacitat de les dades”.
És un mal endèmic que es ve arrossegant des de sempre i caldria veure si els responsables han fet tot el possible per millorar aquestes condicions. I quan parlo de responsables no ho faig precisament dels administratius que hi treballen i que s’han tingut que adaptar a un sistema sovint caducat.
Els responsables caldria anar-los a buscar des de els titulars i responsables dels propis jutjats fins al Consell General del Poder Judicial i fins al alts càrrecs del Ministeri de Justícia començant pels propis ministres de la democràcia.
L’Agència Tributaria, administració que conec prou bé, va començar a incorporar les noves tecnologies així que van sortir les màquines necessàries. Recordo una de les primeres màquines per a gravar dades on anava integrat tot l’equip: pantalla, teclat, etc. Res a veure amb els PC’s actuals. Les gravacions es feien en uns disquets de la mida d’un “single” de música, per aquells que se’n recordin com eren aquests discs. I per als qui no, els diré que tenien unes mides aproximades d’uns 20 centímetres de costat (unes 8 polsades) Molt abans de sortir el discs informàtics de 5 i ¼ i 3 i ½, segurament més a la memòria del lector. Va ser quan estava Josep Borrell de director general (a finals de la dècada dels ’80) quan es va donar l’impuls definitiu a la informatització del Ministeri de Economia i Hisenda. Al cap de poc temps ja es podia recercar informació procedent de més de 30 orígens diferents!
L’exemple clar d’aquesta modernització està a l’abast de tots els ciutadans: la pàgina Internet o hi pots torbar qualsevol tipus d’informació referent a qualsevol tipus d’impost estatal, així com baixar-te programes, impresos i fins i tot trametre tot tipus de declaracions, pagaments, etc., sempre i quan es disposi del corresponent “certificat digital o firma electrònica”.
I un altre exemple d’ineficàcia per part de Justícia. L’AEAT té convenis signats amb la majoria d’administracions, organismes, etc., la qual cosa permet que, prèvia autorització de l’usuari (tornem a la protecció de dades) es puguin consultar per part d’aquest en l’àmbit de l’abast del conveni. Així s’eviten desplaçaments per part dels usuaris i perdre el temps entre unes i altres administracions. Justícia no disposa de conveni. Motiu? Ells ho sabran, però jo pregunto: Realment volen ser més eficients?

dimecres, 14 de gener de 2009

QÜESTIÓ D’ACCENTS

Renoi quin enrenou s’ha muntat o dit en castellà: “Qué pollo que se ha montado”. I tot per unes declaracions de Montserrat Nebreda, ex fitxatge estrella de Josep Piqué, quan aquest comandava el PP català, ex candidata a presidir a Catalunya, etc.
I tot per considerar d’acudit l’accent de la Ministra de Foment Magdalena Álvarez. Evidentment hi ha coses implícites al naixement. Segons on neixes i segons el pares que tens, tindràs unes característiques o unes altres. La senyora Álvarez va néixer a Andalucia i per això té accent andalús. Com molts dels nascuts a Barcelona que parlen el català amb accent “pijo”. I això ho sabem molt bé els qui som de zones on la parla és de transició. A les Terres de l’Ebre parlem el que es diu català occidental, en contraposició al català oriental que es parla (qui el parli) a Tarragona, Barcelona o Girona. Aquí parlem d’una manera molt similar als de Lleida, però també amb els del nord de Castelló. Això sí, cada poble té les seves peculiaritats.
És veritat que molts d’humoristes fan servir l’andalús, perquè resulta, si més no, un idioma graciós. Pareix que un acudit contat amb accent sevillà tingui més gràcia... Però d’això a fer-ne burleta hi, té que haver-hi molt de camí...
Avui el Periódico de Catalunya, li posa una fletxa verda cap amunt a l’Alícia Sánchez-Camacho per expedientar la Nebreda. Discrepo. Jo hagués volgut veure si, la Nebreda, no hagués segut candidata a la presidència del PP i discrepar moltes vegades de la línia política d’aquest partit, l’actual presidenta, també l’hagués obert un expedient. La veritat és que tinc els meus dubtes...
La queixa de Javier Arenas, el líder del PP a Andalusia, s’entén més.
Recordo quan la gent de Lleida es queixaven de l’humor de Vicenç Cartanyà, personatge de l’actor i humorista Xavier Bertran. Hi ho feien perquè pensaven que hi feia burla.
El que queda clar és que amb la llengua no s’hi juga. Que cadascú de nosaltres emprem la nostra llengua de naixement i en això està una de les principals fonts de riquesa de la humanitat.
En quan a la Nebreda, volia afegir-hi un comentari propi meu, però pensava que, pot ser, no era adequat i fins i tot podia ser criticable. Així que posaré una cosa semblant a allò que penso d’ella, però de boca de Joan Ferran, portaveu adjunt del grup socialista al Parlament. Es pot llegir a l’entrevista que li fan, també avui, al Periódico: “És molt probable que Nebreda sigui protagonista de les fantasies sexuals de diputats socialistes”... I no cal que siguin ni diputats ni socialistes.

dimarts, 13 de gener de 2009

CIU GIRA CAP A ESQUERRA

Que ningú ho malinterpreti. La coalició nacionalista està molt lluny de voler ocupar l’espai polític que ara venent ocupant els partits que, tradicionalment, han vingut ocupant aquest espai.
El que ha fet la coalició que lideren Mas i Duran, ha segut fer un gest cap a Esquerra Republicana de Catalunya, fins l’extrem que, algun dirigent de la formació republicana no ha descartat poder arribar a un acord amb els nacionalistes per a presentar-se junts a les eleccions per al Parlament Europeu. Així, ERC seguiria obtant per la "equidistància política" i casant-se amb la que més li convingui en cada cas... I aquest gest ha estat escollir per a encapçalar la llista de les properes europees a un candidat que no milita ni a CDC ni a UDC i que fins ara es considerava proper a ERC (on tampoc milita) El seu nom Ramon Tremosa, de professió (fina ara) economista. Com anècdota, Tremosa es va mostrar en contra de l’Estatut tal i com es va portar a ratificar pels catalans. Ara diu que l’Estatut, tal com està, podria ser millorat. I qui no ho pensa! Però de no aprovar-se tindríem l’Estatut de 1982! Mas “ho ha venut” dintre del seu projecte de la “casa gran del catalanisme polític”. Deu de ser la primera rajola...
En canvi, Ignasi Guardans, eurodiputat i cap de files de CiU ara fa quatre anys, està visiblement molest. Fins al punt que ha anunciat que pot deixar la política activa. Com a prova del seu disgust, Guardans ha revelat una conversa entre Artur Mas i ell mateix. Segons ha explicat, Mas li va preguntar si, en un hipotètic referèndum que plantegés la independència de Catalunya, votaria a favor o en contra. Guardans li va contestar que “en contra”; a la qual cosa, Mas, li va respondre que “potser s’havia equivocat de partit”. Potser Mas li tenia “guardada” a Guardans?
Com Guardans, dintre de CDC hi deuen d’haver molts que també s’han de sentir molestos de que, un nouvingut, “prengui” la plaça a un militant d’anys. Devoció i veneració al líder... però de vegades, tot té un límit!

dilluns, 12 de gener de 2009

FER-SE EL LONGUIS DAVANT LA GUERRA DE GAZA

Ahir ho va denunciar el President del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero: “Encara no he sentit dir-li al PP res sobre la guerra de Gaza”. No calia que ho digués. Els que em assistit a les manifestacions que s’han organitzat per denunciar els crims d’Israel al poble Palestí, encara que fos a nivell local, ja ho em pogut comprovar!
Però no només el PP, també CiU, fins ara, no ha fet acte de presència. En canvi si que s’han vist representants de les altres formacions polítiques, membres d’associacions en defensa dels drets civils i ciutadans anònims.
Què passa amb el PP i CiU?
No deixa de ser curiosa l’actitud d’aquestes dues formacions. Mentre que CiU s’hi que hi era present a les manifestacions en contra de la guerra de l’Iraq, el PP, en aquella època, tampoc hi podia estar, ja que va ser el govern presidit per José Maria Aznar qui donava suport als Estats Units presidits per Bush i, fins i tot, va involucrar Espanya a la Guerra a l’enviar-hi tropes. Una guerra, com aquesta, il•legal, ja que no compta al el suport de Nacions Unides.
Però en aquest cas, quan el PP ja no governa Espanya, caldria veure amb la seva posició altres motius més enllà de la política.
Divendres pasta, el diari Público, publicava un reportatge sobre la guerra i diverses persones del món de la política, cultura, empresa, etc. donaven la seva opinió. Entre ells el conegut publicista Lluís Bassat, candidat dues vegades a la presidència del FC Barcelona. Bassat justificava l’agressió d’Israel com un acte de “defensa pròpia”.
A mi em sonava que Lluís Bassat tenia estretes relacions amb l’Israel. Avui en dia, Internet, és un mecanisme molt útil a l’hora de buscar qualsevol tipus d’informació. I, efectivament, l’empresari publicista és el president del Centre Simón Peres (actual president de l’estat d’Israel) a Barcelona.
També he escoltat moltes vegades que a Barcelona (el gran centre de negocis de Catalunya), operen una sèrie de ”lobbies” empresarials vinculats al món jueu. Evidentment aquestes empreses han de tenir els seus representants a Catalunya per actuar en nom dels inversors israelians.
Tenen PP i CiU interessos econòmics amb empreses d’Israel? Sí la resposta és afirmativa ja hauríem trobat el motiu de la seva actitud silenciosa davant la guerra de Gaza.

diumenge, 11 de gener de 2009

BENVINGUDA A UN NOU BLOG

Des d’aquí vull anunciar i a la vegada donar la benvinguda a un nou blog dintre de la blogesfera ebrenca. Es tracta de “120-110 i les curves a peu”. I ho vull fer per un motiu (i només un): perquè és el blog del meu fill gran. Amb aquest ja és el quart blog que gestionem a la família. Però si ampliem la família als cosins, en trobarem un altre: Pinzellades, de sa cosina Neus Pons (a la vegada, també, cosina de Oriol Gracià, lo Gaiter de l’Ebre)
Fins els que he pogut saber (i fins ara) s’ha dedicat a “penjar” vídeos, la majoria musicals, que li agraden especialment. Com qualificar-ho? De música alternativa. Potser sí...
Una especial recomanació. Mireu el vídeo de Xavi Castillo, un humorista d'Alcoi que fa, com diu el meu fill, humor per a “roxos” (és a dir, rojos) Un color que a casa nostra tenim amb abundància...

dissabte, 10 de gener de 2009

II CONCENTRACIÓ PER LA PAU A GAZA





Avui dissabte, 10 de gener, un altre cop convocat pel Col•lectiu per la Pau i la Defensa de les Llibertats, s’ha produït la segona concentració a la plaça de l’ajuntament d’Amposta per a demanar, un cop més, el cessament del atacs que l’estat d’Israel comet contra del poble palestí de Gaza. Unes 150 persones, un bon nombre d’aquestes musulmanes, han escoltat amb atenció les paraules del portaveu de la associació convocant; acte seguit s’ha llegit una manifest. També han pogut intervenir representants del col•lectiu musulmà de la capital del Montsià, així un membre de Maulets.
Un dels moments més emotius ha estat quan una xiqueta musulmana ha llegit una manifest que havia preparat ella mateixa recordant la mort i el patiment dels xiquets palestins de la franja de Gaza.
Entre els assistents s’han pogut veure diversos representants dels grups de l’oposició a l’ajuntament d’Amposta i altres representants dels partits PSC, ERC i Esquerra d’Amposta. Un cop més s’ha trobat a faltar la presència dels representants de l’equip de govern d’Amposta.
El portaveu del PSC a l’ajuntament i Director dels Serveis Territorials d’Agricultura, Antoni Espanya, al ser preguntat sobre la no presència de membres de CiU, ha manifestat que “Ni CiU, ni PP, s’han adherit als actes de suport al poble palestí”.

EL SOPAR ANUAL DE VINARÒS NEWS


Com ja be sent tradicional, ahir per la nit, al conegut restaurant de Vinaròs “El Langostino de Oro”, es va celebrar el sopar anual de la revista digital Vinaròs News, que en aquest any ja ha celebrat 12 anys de vida.
Al voltant de la taula s’hi van seure fins a 19 comensals encapçalats per Emili Fonollosa (l’ànima mater de la revista digital) i Jordi Romeu, alcalde de la capital del Baix Maestrat. També hi eren presents el regidor de noves tecnologies, diversos col•laboradors, anunciants i representants d'altres mitjans de comunicació locals. Com cada any, Salvador Alcaraz, propietari del restaurant, va servir una selecció de les seves darreres selectes elaboracions, algunes d’elles guanyadores de premis durant l’any 2008. Els plats estrella van ser un guisat de galta de porc senglar amb xampinyons i unes croquetes de cua de bou.
Al final del sopar, Salvador, va oferir una classe mestra del seu bon saber culinari, explicant com s’elabora un plat de caça major o una bona paella.
Vinaròs News és una revista digital d’informació general que té més de 3.800 subscriptors (es pot rebre al correu electrònic sense cap tipus de cost) i una mitjana diària de visites que supera les mil de ciutadans de més de 30 països diferents. Encara que la revista principal tingui una edició quinzenal, al menys dos cops per setmana s’hi incorporen les darreres novetats. Principalment tracta temes socials i polítics de les comarques castellonenques del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat i els Ports i també de la comarca catalana del Montsià.

divendres, 9 de gener de 2009

CASOS JUDICIALS I ALTRES CASOS

Després de pegar-li moltes voltes encara no he trobar un qualificatiu adient per posar-li al cas judicials que aquest dies s’està vivint al País Basc. No sé si qualificar-ho “d’error històric”, de “pèrdua de temps judicial”, de “fets al•lucinants”, etc. Bé, el cert és que durant dues setmanes (al menys això vaig creure entendre), la Justícia ha fet seure al banc dels acusats al Lendakari Juan José Ibarretxe, candidat a tornar presidir el país pel PNB (o PNV, segons en l’idioma que es digui) i un altre candidat, el socialista Patxi López. També el “polèmic” Arnaldo Otegui s’asseurà al costat d’ells i serà jutjat pel mateix cas.
La meva opinió és que un cas com aquest mai hauria d’haver arribat als tribunals. I no perquè els magistrats creguessin que “no hi ha cas”, sinó perquè mai ningú hauria hagut de denunciar a la primera autoritat del país per buscar una cosa tan encomiable com la pau. A la vida hi ha fites que, per aconseguir-les no s’han de mirar ni els costos econòmics, ni els socials ni els polítics. Ara mateix hi ha guerra a la franja de Gaza. Per aturar-la, què s’ha de fer? Dialogar? Segurament és la única sortida. I qui ha de dialogar? No caldria que ho fessin els màxim mandataris de l’estat d’Israel i els de Hamas? Hi poden haver mediadors: l’ONU, la UE, els EE.UU... qui sigui, però els dos principals protagonistes del conflicte hi ha d’estar presents.
El País Basc té un problema. I de retruc Espanya i França. Si l’entorn abertzale és el braç polític de la banda terrorista o no, no entraré a valorar-ho, però si en aquell moment, Arnaldo Otegui, l’ider de Batasuna, un partit considerar il•legal per la Justícia espanyola, però no per molts de milers de bascs, estava representant a ETA i a l’altre costat de la mesa s’hi seient dos dels principals polítics bascos, per a trobar una solució al conflicte, ben vinguda la negociació!
Primer Ibarretxe no volia que es celebrés el judici. Ara que ha començat diu que “no vol que es tanqui en falç i que es celebri”. I l’entenc. Com també entenc a López quan reclama els ha s’havia fet fins ara: què no es celebrés. Poques vegades puc estar més d’acord amb totes dues postures.
I per acabar no voldria passar per alt una frase que també s’ha dit aquest dies, però que no val més espai que el que li dedicaré. Aznar, el que va ser president del govern espanyol, va qualificar la victòria d’Obama com “un exotisme històric”. Pareix que ara vulgui fer com la majoria de polítics quan fiquen la pota fins al coll i “lamenta la mala interpretació que s’ha fet de les seves paraules”. No precisament per això, però si per posar a Espanya a una guerra il•legal, pregunto: No s’hauria de jutjar abans Aznar que a Ibarretxe i López?

dijous, 8 de gener de 2009

EL “CAFÉ PARA TODOS”

Crec recordar que va ser algú de Convergència el que va qualificar els “repartiment” del finançament autonòmic com a “Café para todos”. Darrerament aquesta terminologia s’ha tornat a emprar en les noves negociacions entre l’Estat, per una part i cada una de les comunitats autònomes, per l’altre.
La primera vegada que ho vaig sentir, no em van fer falta més explicacions. Vaig entendre de seguida el que volia dir: “Què es volia donar el mateix tracte a cada autonomia”.
Però penso que, ara, ja no té cap tipus de sentit. En canvi trobo encertat i fins i tot, molt més ocurrent el qualificatiu que sé li va donar des de les files del PP: Sudoku econòmic. Imagineu-vos per un instant un enorme sudoku amb 19 caselles (15 comunitats (totes menys el País Basc i Navarra i les dues ciutats autònomes: Ceuta i Melilla) i mirant d’encaixar tot el capital que es vol destinar al finançament en aquestes 19 caselles, sense que et sobri o falti res. “Ara esborro d’aquí i li poso menys i la quantitat que trec la reparteixo entre aquestes tres...” Simplement genial!
No obstant s’ha de reconèixer que, en aquests casos, per a que tothom hi surti content, és una mica difícil. Sempre he segut del parer que per a que uns estiguin contents, els altres no hi ha d’estar. Al final m’agradaria que fos l’Estat el que quedés descontent i que totes les comunitats autònomes hi estiguin. Això voldria dir que Catalunya, també!
A l’hora de repartir els diners, és evident que s’ha de tenir en compte molts factors. Un i bàsic, la població, la d’aquí i la nou vinguda (ja ho vaig dir fa mesos) No era possible que només es tingués en compte aquells que tenien un DNI. Els immigrants són bàsicament, consumidors de serveis. No vull dir que no aportin avantatges, que també, però, proporcionalment parlant, potser per tenir més fills, produeixen una despesa mèdica i farmacèutica molt més gran i també a l’hora de rebre l’ensenyament.
L’altre factor determinant és el territori. Ho explicaré. Un gran territori molt despoblat (Terol, Sòria, etc.) Quan es fa un hospital o una dependència administrativa, la fas d’acord amb la seva població, però, quan fas una carretera... Pot ser no caldrà fer una autovia, però tampoc una carretera que només tingui un carril. Segurament que, percentualment parlant, els cost d’aquesta carretera serà superior a una autovia d’una altra comunitat! El que no es pot fer és fer-ne la meitat o fer-la de menys qualitat i, els seus habitants tenen tot el dret a que se’ls hi faci.
Mariano Rajoy, aquests dies va dir que no veia que es tingués que modificar l’actual llei del finançament autonòmic de 2002, que s’havia aprovat per unanimitat i que no tenia caducitat.
Anem a analitzar-ho. Per una part cal dir que la llei, con totes les lleis, pot quedar desfasada amb el temps (com l’Estatut d’Autonomia o la Constitució) Per tant hi ha que modificar-la per atendre les noves demandes i exigències. Tenir més competències una comunitat autònoma requereix més diners per a finançar-la. També potser que s’arrossegui un deute històric produït per un finançament deficient, mentre que en aquelles comunitats que la competència del servei la seguia mantenint l’Estat (per exemple L’INSALUD), aquest, se’n feia càrrec del dèficit produït en aquells comunitat. Per això, algunes autonomies no volien la competència.
una vegada corregida aquesta deficiència i tenint en compte els altres paràmetres, caldria fixar la quantitat definitiva a “repartir” entre cada comunitat.
I la segona part. Aquí tornem al doble llenguatge de CiU, que tan he denunciat. Si, com diu Rajoy, es va aprovar per unanimitat, vol dir que CiU, que governava a Catalunya, l’any 2002, va acabar conformant-se amb el que se va acabar donant. Una xifra molt inferior al que Catalunya necessitava. En canvi, ara, com va fer a l’Estatut, fixa el llistó en un nivell molt alt. El que caldrà veure si, finalment, Mas, farà com va fer amb l’Estatut.


Crec recordar que va ser algú de Convergència el que va qualificar els “repartiment” del finançament autonòmic com a “Café para todos”. Darrerament aquesta terminologia s’ha tornat a emprar en les noves negociacions entre l’Estat, per una part i cada una de les comunitats autònomes, per l’altre.
La primera vegada que ho vaig sentir, no em van fer falta més explicacions. Vaig entendre de seguida el que volia dir: “Què es volia donar el mateix tracte a cada autonomia”.
Però penso que, ara, ja no té cap tipus de sentit. En canvi trobo encertat i fins i tot, molt més ocurrent el qualificatiu que sé li va donar des de les files del PP: Sudoku econòmic. Imagineu-vos per un instant un enorme sudoku amb 19 caselles (17 comunitats i dues ciutats autònomes) i mirant d’encaixar tot el capital que es vol destinar al finançament en aquestes 19 caselles, sense que et sobri o falti res. “Ara esborro d’aquí i li poso menys i la quantitat que trec la reparteixo entre aquestes tres...” Simplement genial!
No obstant s’ha de reconèixer que, en aquests casos, per a que tothom hi surti content, és una mica difícil. Sempre he segut del parer que per a que uns estiguin contents, els altres no hi ha d’estar. Al final m’agradaria que fos l’Estat el que quedés descontent i que totes les comunitats autònomes hi estiguin. Això voldria dir que Catalunya, també!
A l’hora de repartir els diners, és evident que s’ha de tenir en compte molts factors. Un i bàsic, la població, la d’aquí i la nou vinguda (ja ho vaig dir fa mesos) No era possible que només es tingués en compte aquells que tenien un DNI. Els immigrants són bàsicament, consumidors de serveis. No vull dir que no aportin avantatges, que també, però, proporcionalment parlant, potser per tenir més fills, produeixen una despesa mèdica i farmacèutica molt més gran i també a l’hora de rebre l’ensenyament.
L’altre factor determinant és el territori. Ho explicaré. Un gran territori molt despoblat (Terol, Sòria, etc.) Quan es fa un hospital o una dependència administrativa, la fas d’acord amb la seva població, però, quan fas una carretera... Pot ser no caldrà fer una autovia, però tampoc una carretera que només tingui un carril. Segurament que, percentualment parlant, els cost d’aquesta carretera serà superior a una autovia d’una altra comunitat! El que no es pot fer és fer-ne la meitat o fer-la de menys qualitat i, els seus habitants tenen tot el dret a que se’ls hi faci.
Mariano Rajoy, aquests dies va dir que no veia que es tingués que modificar l’actual llei del finançament autonòmic de 2002, que s’havia aprovat per unanimitat i que no tenia caducitat.
Anem a analitzar-ho. Per una part cal dir que la llei, con totes les lleis, pot quedar desfasada amb el temps (com l’Estatut d’Autonomia o la Constitució) Per tant hi ha que modificar-la per atendre les noves demandes i exigències. Tenir més competències una comunitat autònoma requereix més diners per a finançar-la. També potser que s’arrossegui un deute històric produït per un finançament deficient, mentre que en aquelles comunitats que la competència del servei la seguia mantenint l’Estat (per exemple L’INSALUD), aquest, se’n feia càrrec del dèficit produït en aquells comunitat. Per això, algunes autonomies no volien la competència.
una vegada corregida aquesta deficiència i tenint en compte els altres paràmetres, caldria fixar la quantitat definitiva a “repartir” entre cada comunitat.
I la segona part. Aquí tornem al doble llenguatge de CiU, que tan he denunciat. Si, com diu Rajoy, es va aprovar per unanimitat, vol dir que CiU, que governava a Catalunya, l’any 2002, va acabar conformant-se amb el que se va acabar donant. Una xifra molt inferior al que Catalunya necessitava. En canvi, ara, com va fer a l’Estatut, fixa el llistó en un nivell molt alt. El que caldrà veure si, finalment, Mas, farà com va fer quan l’Estatut.

dimecres, 7 de gener de 2009

SANTS I DIMONIS

El fitxatge estrella de l’hivern no ha estat ben bé el fitxatge d’un futbolista. Ha estat el de María San Gil per part de la FAES que presideix José María Aznar.
Al llegir la noticia, resulta que San Gil estava buscant feina pel País Basc. Des de que es va quedar sense, per decisió pròpia, encara no havia treballat? (22-05-2008; Més de 7 mesos!) Jo amb els estalvis que tinc no podria estar ni un mes aturat... Ella es veu que sí! Però si no trobava feina, què vol dir? Què és una incompetent? No, el que passa, a molts polítics és que no saben fer una altra cosa que fer política. Llavors es van perdurant al llarg dels anys en diferents càrrecs. En podria enumerar uns quants. Tu, segur que també! La San Gil deu de ser una d’aquestes persones que no han sabut reincorporar-se a la societat després de deixar la política. Com els presos que els costa després d’haver estat a la presó!
I de la postura d’Aznar, què em dieu? Quants clatellots cal pegar-li a Rajoy per a que se’n adoni que dintre del PP hi pinta molt poc! En els darreres dies ha hagut de empassar-se dos “sapos”. Primer va tenir que designar a Mayor Oreja (un representant de la dreta més extrema) com a candidat a les europees que s’hauran de celebrar aquest any. I ara assumir amb resignació que Aznar hagi donat ocupació a una de les seves principals detractores dintre del partit. Per cert, no s’ha dit quina plaça ocuparà. O sé li pagarà un sou sense tenir que fer res... Jo també vull que em fitxi Aznar!
I tornant a Mariano Rajoy, se’n anirà o el tiraran fora. I això que el va posar a dit el propi Aznar... O sigui, es va fer amb el seu total consentiment. Hauria pogut posar a Zaplana, a Rato, etc. Però, finalment, va decidir-se per ell. És què ara li ha sortit granota? Crec que el motiu no és aquest!
Tant si se’n va, com si el fan fora, tornarà Aznar a la primera línia política. Des de que ell s’ho va deixar, el món, políticament parlant, ha canviat molt. Els seus amics Bush i Blair ja no estan en política (i aquests sí que no tornaran) S’atrevirà Aznar a fer-ho? Ja fa temps que ho dic: jo no ho descartaria. I llavors, María San Gil podria ocupar la presidència de la FAES que quedaria vacant. Mentre farà de becària per anar-ne aprenent... I quan dic “becària” no penseu res malament, malpensats, que sou uns malpensats. Quan té ganes de “donar el salt” a la Botella (o de la Botella, ves tu a saber) es veu que a França l’espera una “moreta” per a donar-li una mica de escalfor... O al menys això conta algun diari francès!

dimarts, 6 de gener de 2009

DE FUTBOL I LA CRISI

Que no la crisi del futbol. El futbol és un espectacle que, mentre les televisions, “afluixin” la pasta, perdurarà. I mentre l’afecció respongui, naturalment...
Aquest any una gran entitat financera s’ha fet càrrec de l’esponsorització de les dues lligues principals de futbol al nostre país (en aquest cas, d’Espanya): la primera i la segona divisió. De la primera divisió, de forma directa i de la segona mitjançant l’eslògan de l’entitat.
Però a partir d’aquí, a partir de quan es deixa de parlar de les lligues de futbol professional, l’economia dels clubs comença a trontollar.
Treballa un una persona que, des de fa molts d’anys, està vinculada al món de futbol. Primer com a jugador. Després com a directiu amb diversos presidents d’un club que, en aquests moments milita a la primera catalana.
Em deia que clubs d’aquest territori que militen a la tercera divisió territorial tenen seriosos problemes per a pagar les “nòmines” dels futbolistes. També, evidentment, de fora del nostre territori, com el cas del Cornellà que diumenge va jugar al camp de l’Amposta i des del mes de setembre es veu que no cobren.
Tornant als d’aquí, segons m’explicava el meu interlocutor, hi va haver algun club que va reunir als jugadors i els va dir directament que els abaixarien el sou i que si no estaven contents, “ja sabien on estava la porta”.
Segons el meu informant, molta part de la culpa del que passa en aquestes categories la tenen els intermediaris (no cal ser un linx per a saber-ho, ja que això passa sempre, en qualsevol aspecte de la vida) Els intermediaris, quan ofereixen un jugador, ja els adverteixen al club que segons per quina quantitat (si és baixa, naturalment), no fitxaran. Llavors aconsellen al club que el fitxi igualment i accepti la quantitat que el jugador vol cobrar. Si al cap d’uns mesos no se li pot pagar, se li ofereix una rebaixa. El jugador llavors té dues vies: acceptar-la o anar-se’n. Si se’n va, l’intermediari el torna a oferir a un altre club i llavors torna a cobra una comissió pel traspàs. El negoci de l’intermediari és rodó!
És evident que la situació econòmica d'aquest clubs no sigui gaire bona. Els patrocinadors solen ser empreses de la ciutat. De vegades estretament lligades al món del "toxo". Si aquestes empreses pateixen la crisi, el futbol local se n'ha de resentir inevitablement.
Li vaig dir que al futbol professional, el preu dels jugadors, varia molt segons el club que els vol fitxar. No és el mateix que el Barça o el Madrid “toquin” un jugador a si ho fa el València, el Sevilla o encara un de menys categoria. Si ho fan els dos primers, la xifra del traspàs, automàticament, augmenta.
També li vaig parla de Mijatovic, el secretari tècnic del Madrid i la ficada de pota que va tenir a l’hora de fitxar els dos darrers jugadors, ja que un d’ells no podrà jugar la Lliga de Campions. Em va donar la raó, però em va recalcar que ell (Mijatovic) també s’hauria emportat una bona comissió pel traspàs...
Precisament, el Periódico d’avui, fent referència a un reportatge que la revista Interviu, diu que Cristina Bermúdez, exsecretaria del Real Madrid, amenaça en explicar coses il•legals que es feien al seu anterior club. Algunes d’elles, precisament, fan referència al cobrament il•legal de comissions en els traspassos dels jugadors. (Quan he llegit aquesta notícia, ja havia escrit la resta de la meva “entrada” d’avui)

dilluns, 5 de gener de 2009

"ELS ALTRES PAPERS DE SALAMANCA"

L’enunciat no vol ser res més que una metàfora, ja que ni us parlaré de papers ni de que (o qui) os parlaré està a Salamanca. Però, des del meu punt de vista, si que tenen coses en comú. Llegia ahir al Quadern del Diumenge del Periódico de Catalunya que “un aficionat a la història ha seguit durant 10 anys la pista de qui va ser l’últim hereu de la Corona de Mallorca. L’infant, que es va enfrontar amb els Reis catalans per recuperar el seu regne, va morir a Sòria, on ara excaven per trobar les seves restes”. Així que ja sabem que es tracta de les possibles restes del darrer hereu del Regne de Mallorca i que, possiblement estigui enterrat a la capital castellano-lleonesa. El nom d’aquest infant: Jaume IV de Mallorca, besnét de Jaume II, primer rei de Mallorca, fill de Jaume I el Conqueridor. Ja al final del reportatge, en dues pàgines i on hi surt un retrat a l’oli de Jaume IV, dels segle XVIII, s’hi pot llegir: “La postura de la Junta de Castella i Lleó: Si es troben, les restes es queden a Sòria”.
O sigui, la postura és ben bé igual a la que van mantenir l’altra ciutat de la comunitat, Salamanca, amb el documents espoliats duran la guerra civil a les institucions de govern catalanes i també a d’altres entitats i particulars: No retornar-ho!
Per aquells que opinen que els morts no cal tocar-los d’allí on són, el diria que, potser tinguin raó, però a Jaume IV, segons l’article, no va morir a Sòria perquè així ho va decidir, si no com a conseqüència d’un llarg procés d’empresonament per part del seu oncle, Pere IV el Cerimoniós, rei de la Corona Aragonesa. Primer el va empresonar al castell de Bellver (quan l’infant Jaume només tenia 13 anys), més tard a Xàtiva i, finalment a Barcelona on va estar dintre d’una gàbia. D’allí es va escapar amb l’ajut de diversos nobles amb qui va intentar recuperar el tron de Mallorca, Montpeller, Perpinyà i el Rosselló. El cos es suposa que està en un derruït convent franciscà de la mencionada Sòria, que s’està excavant.
Per a tenir un altre argument en contra dels castellans, cal posar un exemple. Des de fa molts d’anys s’està estudiant, fent proves d’ADN, si les restes que hi ha a la catedral de Sevilla pertanyen a Cristòfol Colom o si bé al contrari, si Colom està enterrat a Santo Domingo, segons s’afirma des d’allí. De ser-hi a l’illa del Carib, es reclamarien les restes per a retornar-les a Espanya.
Així que, en aquest cas, Mallorca, tindria tot el dret de reclamar-les per poder-les “retornar” a una illa d’on mai hauria hagut de sortir.

diumenge, 4 de gener de 2009

LA "PÍNDOLA" PERJUDICA EL MEDI AMBIENT

La notícia l’he escoltada avui a Catalunya informació i, ràpidament l’he volgut confirmar: “La píndola (anticonceptiva) perjudica el medi ambient”. En un principi, no deixa de ser sorprenent i cal, evidentment, citar l’origen de la mateixa.
Quants fa que les dones d’arreu del món es prenen la píndola? 40, 50... Els seus orígens es remunten al 15 d’octubre de 1951! I fins ara no s’havia fet l’estudi? O és que qui l’ha fet està tant interessat en preservar el medi ambient que se li ha ocorregut fer-lo precisament ara.
L’article que parla d’això, és un estudi mèdic que apareixia ahir al Osservatore Romano, és a dir, la revista que publica el Vaticà. També és, segons l’estudi, la causa de la infertilitat de l’esperma masculí.
La notícia no l’he pogut confirmar ni a la pàgina de Catalunya Informació ni tampoc al portal 3/24 de Televisió de Catalunya, però, efectivament si que hi ha altres pàgines que se’n fan ressò, coma la de la Voz de Galicia.
Què penso? Que no és més que una estratègia del Vaticà per a desprestigiar-la i que, poc a poc, vagi caient amb el seu desús. Ja sé sap quin és el mètode que “predica” l’Església Catòlica: la castedat. Una castedat que ni molts dels seus membres la practiquen. I no vull entrar més en el tema.
De totes formes, personalment, us recomano el condó. Per dos motius principalment: per evitar contagis (com la SIDA) i no té efectes secundaris.

DO (DENOMINACIÓ D’ORIGEN) -Article aparegut avui a Vinaròs News-

Si us hi heu fixat, tant les comarques del N com les del S del riu Sénia (un riu que uneix més que separa), tenen una situació privilegiada. Es pot anar des del cim més alt de les Terres de l’Ebre, el port de Caro o des de Batea al Delta en una mica més d’una hora. Igual passa des del port de Torremiró o des de Cinc Torres fins Vinaròs i Benicarló.
Però a aquest privilegi sé li ha de sumar un clima força benigne (encara que de vegades, el Mestral i el Llevant bufin amb força!), pobles amb encant amb una gent planera i entranyable, uns productes excel•lents que fan que tinguéssim una gastronomia extraordinària, tal i com m’ho recordava Toni, el rector de l’església del Sagrat Cor d’Amposta i fill, precisament, de Cinc Torres.
Però és que a més a més hi ha una diversitat en tots els aspectes digna de tenir en compte. Son terres de bandolers com Panxampla (d’Alfara de Carles), maquis com la Pastora (de Vallibona) i generals com Cabrera (de Tortosa). Terres de frontera, estratègiques, que la guerra va tenyir de roig els pobles de cases blanques (con les guerres Carlines i Civil)
Tenim uns pobles amb encant com Horta de Sant Joan i Arnes a la Terra Alta o amb aires mariners com l’Ametlla de Mar, la Ràpita i les Cases a la part N i Morella, Catí i Sant Mateu al S. Platges que atreuen els turistes de fina sorra daurada com les de Peníscola i Vinaròs i, també la Ràpita i l’Ampolla.
Matèria primera de màxima qualitat com les taronges, les mandarines, l’oli d’oliva, les ametlles i la mel. Les carxofes de Benicarló i el Delta de l’Ebre, la fruita dolça de la Ribera d’Ebre, l’arròs del Delta o el vi que s’elabora a la Terra Alta. També els llagostins de Vinaròs i la Ràpita o els musclos i ostrons de les badies. I també altres productes elaborats com el torrons de Catí, el formatge tendre de Sant Mateu, Catí, Morella i Camarles, les anxoves de Vinaròs i la Cava. I fins i tot el cava d’Ulldecona (que acaba d’estrenar nova xapa)
L’any de pluges són benignes, es fan els millors rovellons; des de Rasquera a Castell de Cabres, passant pel Port i Fredes, sense oblidar-me d’altres pobles com Villafranca del Cid.
I a l’hora de seure’ns a taula, ¿on no hi trobem un restaurant amb encant on ens serviran els plats típics de la zona com el crestó (costelletes de cabra blanca) del Perelló i Horta de Sant Joan, o el tombet de Benassal, el ternasco de Mas de Barberans, els Reguers, i Morella o l’olla d’Ares o la cuina marinera de tots els pobles de la façana mediterrània?
Places fortes com les de Tortosa, Morella, Sant Mateu i Peníscola i castells com els de Cervera del Maestre, Ares del Maestre, Miravet, Flix i Ulldecona, demostrant la seva importància a l’època medieval, amb la presència de diverses ordres: la de Sant Jordi d’Alfama a l’Ametlla de Mar, la del Temple a Miravet i Peníscola, la de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem a Amposta i la de Montesa a Sant Mateu. I d’origen àrab com el de la Suda de Tortosa i el de Morella.
Un patrimoni de la Humanitat com són les pintures rupestres d’art llevantí que hi ha, també, als dos costats del Sénia: el Perelló, les de l’ermita d’Ulldecona, les de la Valltorta de Tírig, les d’Ares i Morella la Vella. I també assentaments ibers com els de la Moleta del Remei d’Alcanar i el Castellet de Banyoles de Tivissa.
Els Parcs naturals del Delta de l’Ebre, els Ports de Tortosa-Beceit i el de la Serra de Irta.
De fires, també en tenim una bona mostra: la de l’artesania de Sant Mateu, la de la Terrissa de la Galera, les de mostres d’Amposta, Tortosa i Móra la Nova, la de caça de Móra d’Ebre, la nàutico-pesquera de Sant Carles de la Ràpita. Només per citar-ne unes quantes...
Sobre festes, ja ni em parléssim. Les falles de Benicarló, els Carnavals de Vinaròs, la del Renaixement de Tortosa, la Móra morisca de Móra d’Ebre, les quinquennals d’Alcanar i Ulldecona i les sexennals de Morella, etc.
Tradicions com les curses de cavalls de la Sénia i els bous (en totes les seves modalitats: vaquetes, bou embolat, bou capllaçat...) Les romeries allí on hi ha ermites (Sant Gregori de Benicarló, Sant Sebastià de Vinaròs, de la Mare de Déu de la Vallivana, la Font de la Salut de Traiguera, la Balma de Sorita, Coll de l’Alba de Tortosa, la del Remei d’Alcanar, la de la Pietat d’Ulldecona, la Fontcalda a Prat de Comte, etc.) Sense oblidar-nos de les bandes de música, presents a la majoria de pobles.
I per finalitzar una dansa que ens uneix: la jota. Afortunadament recuperada en molts de pobles, es balla a bona part de les Terres de l’Ebre: Amposta, Paüls, Benifallet, Miravet, etc. I també al País Valencià la ballen a pobles com Càlig. I naturalment a Ulldecona i Alcanar, amb els típics balls de mantons de les festes patronals.