divendres, 31 de juliol de 2009

DIA D'INCIDENTS A AMPOSTA

El primer incident, el més greu, una nau industrial cremada al polígon que hi ha a l’entrada d’Amposta per la carretera de Santa Bàrbara, tot just enfront del supermercat Caprabo, s’ha produït a les 3 de la matinada, segons m’explicava el mateix propietari. Ell se n’assabentat per una trucada de la central d’alarmes de la companyia que tenia contractada.

Les primeres notícies me les ha donat una amiga que ho acabava d’escolar per la ràdio y ha pensat que, per les característiques del negoci, bé podria tractar-se de la nau del meu amic.

La nau, de unes dimensions prou importants (segurament que més de 1.000 m2) es destinava com a magatzem de billars, futbolins i d’altres màquines recreatives i també a botiga de trofeus, medalles, etc.
El propietari es prou conegut a Amposta ja que durant uns anys va portar un bar al carrer del Grau. També és vice-president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora.

El segon incident quasi que el visc en directe. Sobre ¼ d’una del migdia arribava de Tortosa i quan baixava pel passeig canal, he vist a la zona del Pont de Pedra un grup important de gent i els que estaven molt més allunyats, s’ho miraven en la distància. He donat la volta i he aparcat prop de la Comunitat de Regants. Hi havia, al menys, dues ambulàncies, 4 o 5 vehicles dels bombers de la Generalitat i també policia local i membres de protecció civil. Al apropar-me he vist a un treballador de la brigada municipal, encarregat del manteniment dels parcs i jardins i m’ha dit que “dues noies s’havien tirat al canal per a refrescar-se i que pareixia que s’anaven a ofegar...”. Al cap d’uns instant passaven les noies (m’han semblat sud-americanes), completament mullades, no cal ni dir-ho i, al parèixer, completament avergonyides. També he parlat amb un sergent de la policia local i amb un membre de la protecció civil.

A l’arribar a la seu de l’ajuntament, jo mateix li he donat la notícia al regidor de governació. Una mica més tard ens ha ampliat una mica els fets. Es veu que també dos nois eren a l’aigua. Encara que o sé sap si s’han tirat per ajudar a les noies o anaven tots quatre junts.

Afortunadament no ha calgut lamentar víctimes i tot ha quedat en un ensurt, però l’incident hagués pogut ser molt més greu.

El bany al canal està prohibit per la perillositat que comporta, malgrat tot, cada estiu s’hi poden veure grups de nois (la majoria de les vegades), però també noies que es tiren a l’aigua per pal•liar la calor. Tirar-se al canal sempre ha estat un fet corrent a Amposta. Antigament, abans de revestir el canal, la corrent no era tan forta i sempre s’hi podria trobar l’arrel o la branca d’un arbre on agafar-te en cas de perill.

dijous, 30 de juliol de 2009

LA CONSELLERA CAPDEVILA INAUGURA UN CENTRE D'ACOLLIDA DE MENORS A AMPOSTA


La consellera d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat Carme Capdevila va inaugurar ahir per la tarda a Amposta el primer centre d’acollida infantil d’urgència ubicat a l’avinguda de Catalunya núm. 17, allí on va ser primer la clínica del Dr. Guerrero i, posteriorment, la del Dr. Coma.
La capacitat del centre és de 20 nens i nenes i, en l’actualitat, només dos mesos després de la posada en marxa, ja en té 17 de edats compreses entre els pocs mesos i 17 anys.

A les portes del centres, la consellera Capdevila, que anava acompanyada pel director dels serveis territorials a les Terres de l’Ebre Adam Tomas i membres dels seu departament, va ser rebuda per l’alcalde Manel Ferré, la diputada al Parlament Marta Cid, el també director dels serveix territorias d’Agricultura Antoni Espanya, del director del centre, d’un regidor de l’ajuntament i la resta de treballadors i treballadores i tècnics del seu departament.
Després de visitar les remodelades instal·lacions per adaptar-les a les necessitats del centre, la consellera les va lloar així com també a l’equip humà que ha de cuidar els infants i portar l’administració del centre.



Des d’aquí voldria fer una crida a la col·laboració ciutadana (més aviat familiar) amb aquests tipus de centres. Ho dic per experiència pròpia. A la meva família fem acollides de cap de setmana des de fa quasi 8 anys. Des d’aquella dada del mes de novembre de 2001 fins ra ja han pasta per casa 3 nens; Jose (tenia 13 anys i va deixar de vindre al cumplir-ne 18), Dani de 8 anys i que només el vam tenir uns 3 mesos i Àlex (va començar amb 11 anys) i ja porta venint més d’un any.
La periodicitat de les estades ha anat varian. José venia de vegades cada tres setmanes, també cada dues. Dani, el poc temps que ho va fer venia cada dues i ara, Àlex ve un cap de setmana al mes. Una mica ve condicionat a la situació familiar i al règim de visites que té la familia biològica. Hi ha nens, con Dani, que els seus pares no l’anaven a veure mai!
La iniciativa d’aquest procés va ser de la meva dona. En aquell temps va veure que es podia demanar informació a la delegació del Govern a les Terres de l’Ebre (recient estrenada) Allí no sabien ni de que estavem parlant, així que ens van adreçar la la delegació del govern de Tarragona. Allí tampoc. Després de passar per altres organismes, finalment, un funcionari que coneixia la Casa Sant Josep de Tarragona li va donar el telèfon d’alli.

La Casa Sant Josep va ser pionera en aquesta mena d’acolliments. Un dia ens van proposar fer-nos una entrevista per a Diari de Tarragona. No hi varem tenir cap tipus d’inconvenient. Així, un dia del mes de maig de 2004, ens traslladarem al centre per a fer-nos unes fotos i l’entrevista corresponent. Aquest reportatge es va publicar el 24 de maig (pàgina 8)
A Tarragona hi ha un altre cente, la Mercè d’infants molt més petits. Quan ja son més grans passen a la Casa St. Josep. Dani fou una excepció, ja que no solen donar en acollida nens de tant curta edat.

dimecres, 29 de juliol de 2009

UN INCONSCIENT AL CAMP DEL BARÇA


Ahir, la Cuatro es va “recrear” en unes imatges de la presentació del nou jugador suec del Barça Ibrahimovic. Es va poder veure la “picabaralla” entre un aficionat “culer” i un noi amb una samarreta blanca del Reial Madrid que tenia el braç enguixat. La camiseta va acabar estripada i el noi que la portava, a més de demanar-li explicacions, el va reptar en tornar a pujar una vegada l’altre ja havia baixat un tram d’escales. Evidentment, en arribar a l’altura del noi ja sense samarreta, li va clavar uns quants cops de puny. Finalment, l’agredit va optar en marxar i al arribar a les darreres fileres de seients, un altre noi el va rebre amb les “mateixes maneres”.
Sense voler excusar l’actitud dels aficionats del Barça que van actuar amb violència, jo pregunto: Què feia un noi amb una samarreta del “màxim rival” al camp del Barça el dia de la presentació de la darrera estrella del Barça? Per als qui estaven al camp, segurament que provocar o al menys, així ho devien d’entendre.
Per a qui opini el contrari només els recordaré que no fa tants d’anys, en una final de la copa del Rei al Santiago Bernabeu guanyada pel Barça, al final va sonar l’himne i els aficionats de Madrid van posar el crit al cel i a la d’aquest anys, per xiular l’altre himne, el d’Espanya, fins i tot van presentar denuncia contra les associacions que van promoure el boicot. Així que no cal estranyar-se tant de que l’aficionat “culer” es vegi “l’honor” ferit davant de la “profanació” d’una camiseta blanca al “santuari” del Barça!

NO DIGUIS ARROVA, DIGUIS “CARAGOL”


Si tens correu electrònic, saps que hi ha dos parts ben diferenciades : el nom inicial que, quasi sempre tria un mateix i la part final que sol ser l’operadora d’Internet amb qui « contractes » el correu, quasi sempre de forma gratuïta. Al mig s’hi posa “@” o arrova.
Ahir deia el Periódico que un advocat de Lleida havia encetat una campanya de recollida de suports per a canviar “arrova” per “caragol” (no cargol) D’on podia ser sinó? Com tothom sap, Lleida és la terra del caragol per antonomàsia i cada any celebra el seu aplec.
Explica el Periódico que a molts països ja es diu “caragol”, en el seu idioma, es clar.
I jo explico que l’arrova era una mesura de pes equivalent a uns 10 quilos. Abans d’entrar en us els sistema mètric decimal (el que s’usa ara a quasi tot el món), hi havia diferents mesures de pes, volum, longitud, etc. que res tenien a veure amb les d’ara. Jo encara recordo quan les olives es mesuraven en “barcelles” i pesaven en arroves o quan anaves a comprar embotit a la botiga (de tota la vida, aquella que et venia menjar, espardenyes, fils i agulles, i el que fes falta...) i el demanaves en onzes o lliures.
Per tant, la iniciativa em sembla correcta i des d’ara penso emprà “caragol” i fomentar-ne l’ús.

ESTAFA PEL MÒBIL

Em va passar a mi i mira que jo, d’entrada, ja no crec en aquest tipus de coses... Ahir vaig rebre un missatge al mòbil que em deia que m’havia tocat un mòbil NOKIA N86 o N97 (suposo que dels darrers models que han sortit al mercat) Com a remitent sortia RENNOVA i calia enviar un missatge al 5522 posant la marca de telèfon esmentada. Després de rumiar-m’ho, finalment, i pensant que no hi perdia molt (1,5 euros), vaig respondre el missatge. A parit de llavors cada cop que els hi responia, me’n enviaven un altre. Primer em van demanar el meu número de mòbil (em va estranyar, ja que si eren ells els que s’havien posat en contacte amb mi i jo, a sobre, els havia respost, el sabien!) Després el meu nom i cognoms. Aquí vaig estar a punt de deixar-ho estar, però encara vaig respondre. Llavors en vaig rebre un altre on se’m demanava el meu domicili “per si tenia sort i em tocava”. Vaig deixar-ho córrer i vaig trucar al telèfon d’atenció al client de la meva companyia i em van suggerir de presentar una denuncia davant els organismes pertinents. L’estafa només eren 4,5 € i vaig pensar que no valia la pena. No obstant la meva trucada era per “avisar-los” i que hi posessin les mesures oportunes. A l’altre costat del telèfon, el senyor que em responia, em va dir que jo ho coneixien...
Crec que la companyia que els va contractar el 5522 (suposadament Telefònica) hauria d’actuar d’ofici en aquestes accions il·legals.

MESURES CONTRA LA GRIP NOVA

Ahir escoltava a la SER que l’Església Anglicana havia pres mesures per evitar el contagi entre els seus feligresos per la grip nova. Aquestes mesures anaven de no donar-se la ma ni fer-se petons en el moment que es “desitjaven la pau”, no fins a no compartir el calze del vi o retirar l’aigua beneïda de les piques.

PER SEGUIR VEIENT TV3 AL PAÍS VALENCIÀ (fedetaris@scpv.cat)


Llegeixo a la revista “Les Notícies de llengua i treball” que edita la UGT de Catalunya que, des de l’associació Acció Cultural del País Valencià, que presideix el llibreter Eliseu Climent, es demana suport als catalans per a poder seguir veient TV3 a la seva comunitat. L’any passat ja es va fer una crida general i es va demanar un ajut de 10 € per poder pagar una multa mil•lenària que els havia imposat el govern de Francisco Camps per impedir el tancament del repetidor de TV3 de la Carrasqueta. A canvi t’arribava una litografia d’un quadre d’Antoni Tàpies.
Aquesta vegada l’ajut no és econòmic, el que es demana és una recollida de signatures per a fer-les arribar al govern “popular” de València. Qui estigui interessat en fer aquesta recollida de signatures s’ha de posar en contacte amb ACPV per a que li facin arribar els fulls.

dimarts, 28 de juliol de 2009

QUÈ PRETÉN PUIGCERCÓS?


Diumenge passat, Joan Puigcercós, president d’Esquerra Republicana de Catalunya, en una entrevista a Catalunya Informació, després del resum de les notícies del migdia, deia que una vegada assolit l’acord de finançament, calia fer una “crisi de govern” i fer-hi canvis per acabar la legislatura. No concretava res més. Ni deia quins departaments haurien de canviar de titular ni l’abast dels canvis, etc.
Vist des de fora, d’un ciutadà que no és del seu partit però que segueix la política en qualsevol dels seus àmbits i procura estar al dia, crec que el que voldria Puigcercós és un relleu a la vice-presidència. O sigui substituir ell mateix a Carod Rovira.
Cal recordar que quan Joan Puigcercós va derrotar al polític cambrilenc per dirigir la formació republicana, Carod Rovira va dir que no descartava tornar-se a presentar per optar a la presidència de la Generalitat. Evidentment, aquesta afirmació era un tant contradictòria, ja que, sé suposa, que el candidat hauria de ser “l’home fort del partit” i, en aquells moments (com ara) no és altre que Puigcercós. Posteriorment el propi Carod va rectificar i va dir públicament que renunciava a tornar-se a presentar.
Anant tot bé, a Puigcercós encara li queda un any sense que es pugui incorporar « de ple dret » a un hipotètic govern de la Generalitat on estès ERC. Evidentment les opcions són dues: repetir un govern nacionalista i d’esquerres (sempre que numèricament sumin els parlamentaris suficients) o, en tot cas, un “front nacionalista” amb CiU.
És normal que s’hagi creat una certa controvèrsia pel tema, no tan sols dels propis socis de govern, sinó també dels altres partits amb representació al Parlament.
Des de les files del PSC (i també d’ICV-EUA) ja sé li ha contestat que la potestat la té « exclusivament » el President de la Generalitat. En canvi des de CiU i el PP, ho veurien bé... Però l’opinió d’aquest és la que menys compta a l’hora de valorar la idoneïtat de fer ara una reestructuració del govern. Seria com si jo demanés que Duran substituís Mas com a president de la federació nacionalista o es canvies a la Camacho per algú d’un perfil més centrista i català (la qual cosa em sembla difícil)
Tornant a un hipotètic canvi de govern, es evident que Puigcercós (en el cas de que Montilla ho acabés acceptant) només podria influir en els consellers d’Esquerra. Si el canvi no fos “ell”, llavors s’hauria de pensar en la substitució d’algun conseller d’ERC més proper a la línia oficial del partit i d’absoluta confiança de Puigcercós.
Acabaré dient que les declaracions del president d’ERC (tot i respectar-les) em semblen inoportunes. Sempre he segut de l’opinió que “la roba hi ha que rentar-la a casa”, ja que fer-ho en públic és donar arguments a l’oposició per a carregar contra el govern i mirar de desgastar-lo. I si Puigcercós pretengués això?

dilluns, 27 de juliol de 2009

L'IMPOSSIBLE PACTE SOCIAL


A les alçades que estem ningú discuteix que estem patint una de les crisis econòmiques més importants. Els països occidentals, dintre del món globalitzat som causa i efecte. Nosaltres vàrem ser els qui originàrem la crisi: Estats Units sense cap mena de dubte, però també Espanya que, durat anys, va consentir una bombolla immobiliària tant innecessària com perjudicial a llarg termini, tal com ho estem veient. L’altre dia li deia a un amic que els únics països que no “tenen crisi” són els subdesenvolupats. Si entenem com a crisi la destrucció de llocs de treball, el descens de la fabricació i del turisme, la baixada de PIB (amb números negatius), també està en números negatius la inflació, etc.
Aquells països com de “tot això” no en tenen ni saben el que és, no tenen crisi amb un sentit estricte. Però és evident que tenen altres crisis i, segurament, molt més greus.
Aquests dies tothom parla del pacte social i dels seu trencament. Jo diria que el pacte social a Espanya té els seus orígens en els Pactes de la Moncloa de 1977. En plena transició democràtica després de la mort del dictador Franco, el llavors president Adolfo Suárez va reunir al palau de la Moncloa els principals partits polítics, sindicats i les organitzacions empresarials. Llavors teníem una inflació que arribava al 47 % anual (!)
Però és evident que no hi ha pacte si una de les parts es nega a pactar. Ara, el president del govern Rodríguez Zapatero reuneix als dos grans sindicats (CC.OO. i la UGT) i a la CEOE (la principal associació empresarial) Tot i entendre que en aquest temps la majoria de col•lectius s’ho passen malament, no hi ha ni punt de comparació de com s’ho estan passant la majoria d’empresaris amb una bona part dels treballadors (sobre tot d’aturats) Els motius son obvis, mentre els empresaris “s’han de sacrificar” reduint la seva despesa en qüestions com consum de serveis i oci, etc. El aturats, molts, han d’acudir a associacions com Càritas a demanar menjar.
Però els empresaris volen, en una mena de xantatge, que se’ls redueixi les quotes que paguen pels treballadors a la Seguretat Social i l'acomiadament lliure, a canvi, entre altres coses, que s’apugin els tipus d’IVA que paguem tots. No en tenen prou que el govern els bonifiqui determinats tipus de contractes o altres mesures de tipus tributàries. O tot o res! Al final, el president del govern ha dit prou!
Que al darrera hi pot haver el Partit Popular? I perquè no? Una organització empresarial sempre serà més propera al PP (o a CiU) que no als partits d’esquerres: Igual com els sindicats estan més propers als partits d’esquerres que no del PP. És pura lògica.
El diari digital el Plural ens diu qui pot estar al darrera dels empresaris: dos ultralliberals relacionats amb la FAES, la fundació que presideix José Maria Aznar (l’allargada ombra del neoconservador) Aquests serien Juan Iranzo i José Luis Feito.
És evident que en aquests moments ens hi estem jugant molt. La darrera enquesta del CIS dona per primera vegada la victòria al PP en el cas de celebrar unes eleccions de forma immediata, des del 2004. La manca d’estabilitat econòmica produïda pel propi capital pot arribar a donar la victòria als partits de la dreta, com ja va passar a les darreres eleccions europees i a la majoria de països de la UE. Tota una paradoxa...
Hi ha massa interessos en joc per a que la dreta s’avingui a pactes que, al seu entendre, només beneficiarien el govern. Per ells, els treballadors no compten!

EL BALL


(O com vendre una burra coixa als ciutadans d’Amposta)
Dissabte per la nit, a Amposta, es feia el ball de proclamació de les pubilles de 2009 al recinte de festes. Abans de començar (el ball), les pubilles, acompanyades pels presidents de les entitats a qui representaven, avien acudit des de l’ajuntament al recinte. Posteriorment eren cridades una a una per pujar a l’escenari, mentre les de l’any anterior anaven baixant. Després de treure de dintre d’una bossa els noms de la pubilla infantil i la pubilla major, li donaven la paraula al Sr. Alcalde.
Crec que hagués segut normal que hagués parlat de les festes que venen, de les pubilles, de la seva il•lusió, etc. Però l’alcalde va començar parlant de la crisi i com aquesta afectava al poble d’Amposta. Però tal com anava avançant els seus discurs, les seves paraules resultaven cada cop més increïbles. Deia que el pressupost d’inversió d’aquest any era el més “potent” de la història d’Amposta i, a partir d’aquí va començar a enumerar les obres que s’estan fent per “tota Amposta”. En cap moment va fer cap referència de que, la majoria d’aquestes obres es realitzen gràcies a l’anomenat “Plan E” o “Pla Zapatero”. A saber: la urbanització dels carrers Verge del Pilar, Barcelona, Mestre Homs i un tros del Cervantes; el cobriment de dues pistes esportives, la instal•lació de noves illes de contenidors soterrats, l’ampliació de la piscina descoberta (quan encara s’està fent aquesta), l’acabament del parc dels Xiribecs que porta començat quatre legislatures...
L’any passat, del pressupost d’inversions de l’ajuntament d’Amposta només es va executar un 17 %. I aquest any, fins el 30 de juny (demà ha de passar pel ple), només es porta executat un 14,02 %. I gràcies a que les obres del “Plan E” han d’estar fetes abans de final d’any, que sinó... L’alcalde parlava d’una inversió d’uns 35 milions d’euros... Però d’aquests quan arriben de Madrid?
La Revista Amposta de la primera quinzena de juliol, titula: “Pla de xoc de l’ajuntament per crear llocs de treball”, tenyint de roig les paraules “crear llocs de treball”. En lloc parla tampoc del “Plan E”.
Jo comparo a l’actual alcalde amb un tractant d’animals dels que hi havia bans. De vegades volien vendre una burra coixa. Si ho aconseguien fer eren mestres en l’art de vendre.
Jo no faré com ell. Sense treure mèrits al govern central que està invertit per totes les ciutats i pobles d’Espanya per aconseguir apaivagar l’atur, és cert que aquests diners ja haurien d’haver estar rebuts molt abans pels ajuntaments si hi hagués una llei justa de “finançament de les hisendes locals”. Fa molt temps que es diu que els ajuntaments haurien de poder disposar de prou autonomia financera per poder afrontar les seves necessitats, cosa que no passa.
De totes formes, com diuen els castellans: “Más vale tarde que nunca”. Però voler-se apropiar d’unes inversions que es paguen en diners dels altres, és, al menys, deplorable. És cert que es l’ajuntament qui marca les seves prioritats, però de res serviria si no hi hagués el finançament adequat!

divendres, 24 de juliol de 2009

BRINDIS AL SOL


Curiosament quan buscava per Internet el sentit de “brindis al sol” (per o usar una frase inadequada), m’he trobat amb la sorpresa de que CiU qualificava el ou finançament con a tal.
I és que avui, precisament avui, tenia pensat titular així el meu comentari pel comportament de CiU en el debat que s’ha celebrat sobre el nou finançament de Catalunya.
Un debat aplaçat dimecres pel dia de dol que es va decretar a Catalunya arran de la mort de 4 bombers de la Generalitat quan intentaven apagar el foc forestal d’Horta de Sant Joan (avui s’ha mor el cinquè que era el que estava en un estat més crític dels altres dos bombers ferits en el mateix sinistre)
He pogut escoltar uns moments per la ràdio (entre 2/4 i 3/4 de 12) la segona rèplica de Montilla al cap de l’oposició, el Sr. Arturo Mas. A part de constatar que Montilla ha guanyat fluïdesa verbal quan s’expressa en català, he trobat que els arguments emprats per a rebatre la postura de CiU, eren sòlids i contundents. Sobre tot m’ha agradat quan li deia a Mas que no s’havien llegit el text de l’acord, perquè a la pàgina 22 (si no recordo malament) sortien les xifres que CiU tan nega que existeixen!
Però el més sorprenent de tot ho he sentit de retorn a casa sobre les 3 de la tarda quan escoltava les notícies per Catalunya Informació. Segons deien, Mas hauria ofert al govern donar suport al nou finançament a canvi de que el tripartit reconegués que les xifres que donaven no serien reals i la il•legalitat de l’acord (segons CiU per no estar d’acord amb el text de l’Estatut)
Evidentment, el govern d’Entesa ha rebutjat l’oferiment del principal grup de l’oposició.
Per a mi, la proposta de CiU en boca del seu líder Arturo Mas, “és un brindis al sol”. Li doni suport o no CiU, l’acord de finançament no té marxa enrera. CiU una vegada més mostra la seva prepotència per voler “posar” al govern de Catalunya al seu terreny.
M’imagino la “xuleria” de Mas sortint als mitjans de comunicació y dir que “el govern de Catalunya, finalment, ha reconegut que el finançament no era tan extraordinari com el govern volia demostrar”.
Mas (i Duran i CiU) a l’inrevés ho acceptarien? El President, ens el moments que l’he escoltat li deia a Mas que el nou finançament era molt millor que el que van pactar el govern central en temps d’Aznar i el de Catalunya quan el “pare” Pujol n’era el president i Arturo el seu conseller en cap i llavors es va pactar sense la implicació dels altres partits catalans i no perquè aquest no ho volguessin, simplement perquè les negociacions van ser al marge de l’oposició d’aquella època.

dijous, 23 de juliol de 2009

SIMILITUDS I DIFERÈNCIES


Ara resulta que l’alcalde d’Horta de Sant Joan és un expert en apagar focs! Cal recordar que és de CiU (segurament que de CDC) I després d’això, pregunto: Les declaracions que ha fet posant en dubte el “bon fer” dels bombers, han estat per iniciativa pròpia o perquè li han manat des de la direcció nacional?
De moment CiU ja ha demanat explicacions. Els hi ha mancat temps al Pallarès, Sancho etc. per demanar la compareixença al Parlament del conseller d’Interior Joan Saura per a que expliqui si hi va haver descoordinació dels bombers.
Això és el que preocupa realment a CiU? O dit d’una altra manera... Què li interessa més, la mort de quatre bombers o desgastar el govern de la Generalitat ? La resposta és obvia: desgastar el govern d’Entesa.
Un altre exemple clar de la “responsabilitat de país » de CiU és el tema del finançament. Crec que l’altre dia ho va deixar molt clar Joan Rossell, president de Foment del Treball Nacional, la principal agrupació patronal de Catalunya: “Diem que sí per pragmatisme; no és el millor acord de finançament, però si millor que el que teníem fins ara...”. És evident. L’actual govern de la Generalitat no hauria signat mai un acord que no fos millor que el que va signar CiU quan governava el país. Això ja ho deia jo mateix en un dels meus habituals comentaris. I també deia: “I el proper que es signi, serà millor, encara que el signi CiU”. Son evidències d’aquelles que cauen pel seu propi pes.
CiU se’n vol desmarcar, pura i exclusivament, per tàctica de partit. I farà tot l’enrenou que calgui i sortirà el Cid Campeador (Jordi Pujol) a defensar els seus i després en sortirà Duran i Lleida i defensarà la independència de l’expresident... És igual, pura tàctica i si m’apureu, totalment planificada. El que cal és “reduir al màxim” l’impacte que suposa el nou finançament de Catalunya entre la ciutadania en general.
Abans, als governs de Felipe González I d’Aznar, es parlava del “sentit d’estat” de CiU. Segurament perquè CiU governava a Catalunya i només que aconseguís una millora, per petita que fos, del govern central, feia que votés afirmativament la investidura del president o la llei de pressupostos. Ara ja no passa, CiU està a l’oposició i, com s’ha demostrat, el govern central ha de negociar amb el legítim govern de Catalunya. Per a mi, l’acord entre Zapatero i Mas per l’estatut, va ser il•legal! Per molt que es tractés d’una llei amb rang d’orgànica.
CiU d’ara s’assimila molt al PP. És el no per el no. Els hi és igual que beneficií a la majoria de la ciutadania del nostre país... Si consideren que va en contra dels seus interessos polítics votaran que no.
Es clar que hi podríem trobat excepcions. Com per exemple la Llei de l’educació de Catalunya, però com deia un diari que vaig llegir, era la “primera llei no partidista”. O sigui, governi qui governi la podrà aplicar, ja que “no perjudica ningú”. També ho vaig dir: “No és la meva llei!”.
Abans deia que, personalment, preferia el PP que CiU i ho explicava: “El PP és la dreta pura i dura i saps el que vol. En canvi, CiU, només busca el benefici propi i de vegades no els veus venir per on venen!”.
Ara, en canvi, cada vegada els dos partits s’assimilen més. El PP s’apropa cada vegada més als postulats de CiU buscant el seu propi benefici. Tenim l’exemple clar del cas Gürtel on un bon grapat de dirigents estan implicats en una trama il•legal de cobraments (amb regals o en efectiu) o el cas dels espies de Madrid on es controlaven els mateixos companys de govern)
I CiU cada cop s’apareix més el PP en referència ser una dreta cada cop més dreta. Utilitza les mateixes tàctiques d’oposició que el PP i això per a CiU és nou, ja que van estar governant durant 23 anys Catalunya. I el PP a après de CiU que quan es governa, a més a més de controlar el poder, poden col•locar a gen seva en llocs estratègics i a sobre, anar “omplint la bossa”,
CiU, abans, era una dreta catalanista. Ara ho poso en dubte... Potser per això es vol apropar cada vegada més al PP per a recuperar el poder perdut a Catalunya.

dimecres, 22 de juliol de 2009

TOT UN PAÍS DE DOL


Desgraciadament, les Terres de l’Ebre solen sortir més als mitjans de comunicació quan hi passen desgràcies o notícies negatives, que no quan s’hi fan coses bones (la qual cosa passa molt més sovint)
I més desgraciadament encara, aquest cop ho hem de lamentar en forma de 4 morts (i voldria que, al menys, es quedés així i que la xifra no s’incrementés més!)
No he escoltat (ni llegit) quina va ser la causa que va ocasionar el foc al massís del Port prop de la localitat d’Horta de Sant Joan. I no és que la causa sigui un tema menor, ja que no seria el mateix si l’incendi hagués estat fortuït o fruit d’una brètol que de forma intencionada o no, hagués produït la catàstrofe d’envergadura extraordinària.
Ahir per la tarda, el foc ja feia més d’un dia que cremava. La primera notícia de la desgracia la vaig escoltar per la SER a ¾ de 7 de la tarda aproximadament. En aquest moment es va anunciar una important notícia i van connectar amb l’emissora de Tortosa. Sílvia Tejedor donava la notícia de que s’acabava d’anunciar que hi havia “dos bombers morts”. Només uns minuts després, sintonitzava Catalunya Ràdio i allí connectaven amb el seu corresponsal Josep Baubí que seguia informant de ”4 bombers molt greus”. També deia que en ½ aproximadament, el delegat del govern a les TT.E. donaria una roda de premsa per explicar les darreres novetats.
Evidentment, després d’aquelles dades contradictòries calia seguir de ben prop les fons informatives per a saber exactament la magnitud de la tragèdia.
El primer lloc que vaig veure on ja es parlava de “4 bombers morts” va ser a la Marfanta del periodista Gustau Moreno. Fins i tot hi havia fotos del lloc on estaven passant els fet. Vaig acabar-ho de confirmar a la pàgina web de Televisió de Catalunya 3cat24.cat.
La resta de mitjans informatius, evidentment, aquest matí ja portaven la greu notícia. Fins i tot les autoritats de Catalunya han decretat dol oficial. Sense haver-ho escoltat me n’he adonat al veure les banderes de l’ajuntament d’Amposta a mig pal.
En el moment d’escriure aquesta “entrada”, hi havia dos bombers ingressats a la Vall d’Hebron de Barcelona en estat molt greu i greu.
Quan passen coses com aquesta s’enceta tot un debat sobre la “professionalitat” dels bombers, sobre la idoneïtat de les mesures, etc. Penso que no cal buscar els « tres peus al gat ». Les morts són irreparables i el dolor de la família (allotjats al hotel Corona d’Aragó de Tortosa) molt gran. Encetar un debat així, des del meu punt de vista és estèril.
Fins i tot havia sentit dir que els bombers eren « voluntaris ». No crec que cap comandament pogués posar a primera línia de foc (mai més ben dit) a bombers que no fossin experts en aquesta classe d’incendis. Després he llegit que formaven part d’un grup especial que es va crear farà uns 10 anys i que eren bombers “professionals” i experts. El que pareix que va ser fortuit va ser el canvi sobtat de la direcció del vent que bufava amb molta intensitat a la zona i que els va agafar per sorpresa. Fins i tot, pareix, la magnitud de la tragèdia hagués pogut ser molt més gran.
Els bombers coneixen bé la seva professió i els riscos que comporta quan passen circumstàncies extraordinàries com aquesta : un gran foc a una zona boscosa en una època de calor intensa i amb l’agreujant afegit de que hi bufa el vent. No obstant això, el dol d’avui dintre del cos ha de ser immens. Des d’aquest humil blog, m’hi vull afegir.
Acaba d’arribar de Tortosa. Al travessar l’Ebre pel pont del bimil•lenari en direcció Ferreries, he vist com sortia la fum des de l’interior del Port. Mentre, per la ràdio ja deien que s’estan traslladant els cossos cap els seus respectius pobles, de diversos indrets de Catalunya. També s’anunciava una revifada del foc y un canvi de la situació climatològica que res afavorirà l’extinció. Només cal esperar que la situació no s’agreugi i que no s’han de lamentar més víctimes.

dimarts, 21 de juliol de 2009

INDÚSTRIA MOLESTA... I NOCIVA?


La setmana passada vàrem sortir a caminar pels voltants de Freginals. A la sortida mateix del poble en direcció a Ulldecona i Santa Bàrbara, surt un camí on hi ha una indicació d’un espai natural: el Corral Nou. La distància del poble es poca, 2,8 Km. En arribar al lloc, perfectament senyalitzat duran tot el camí, ens trobarem amb un gran pannell de la zona on hi havia un plànol i tot tipus d’explicacions. Des d’allí, i mirant cap a la serra de Godall, venguérem una columna de fum. Després de pensar-ho uns instants, finalment decidirem trucar al número d’emergències. Després de fer-me unes quantes preguntes, al cap d’una estona em van trucar dels bomber per a demanar-me la ubicació exacta de la fum. Des d’aquella zona a peus de la serra del Montsià, la situava, si fa o no fa, a la punta de la serralada de Godall, entre Freginals i Santa Bàrbara entre uns 6 o 7 Km. del lloc on estàvem.

Al marxar cap a casa, aquella fum que, des d’allà la veia en alt, ja la vaig veure com si vingués des d’una zona ubicada al pla de la Galera entre Santa Bàrbara i la Galera. Diumenge passat hi tornarem (aquest cop amb la intenció d’arribar una mica més amunt) i la nostra sorpresa va ser que la columna de fum es seguia veient.
Ahir mateix la meva dona em va confirmar la procedència: una indústria de transformació de derivats de l’oliva situada al terme de la Galera anomenada “Secaderos Ecológicos de Cataluña, S.A.” Aquesta indústria causa sovint episodis de forta olor a sansa al municipi de Santa Bàrbara.
Segons es diu, el problema està en vies de solució, però el temps passa i les males olors segueixen. I això que, en principi, ara mateix no seria temporada, ja que la recol•lecció de l’oliva a les nostres comarques ja fa temps que va acabar.
Si en temes com aquests, l’administració competent (es suposa que el Departament de Medi Ambient) no troba solucions o no sap com aplicar-les, malament anem! Crec que s’hauria d'obligar a l’empresa a posar fi a les seves emissions de fums molestes i això, penso, seria tan fàcil com posar filtres a la xemeneia.

Si es autoritats competents no són capaces de solucionar un tema fàcil com aquest, quines garanties tenim que puguin solucionar de forma adequada la descontaminació del pantà de Flix?

LES FRASES "TONTES" DEL DIA

Esperanza Aguirre: "El otro día acepté unas picotas y comiéndolas pensé: ¡Uy, ahora me van a sacar en la Gürtel!"
Carolina Celico (esposa de Kaká, jugador del Reial Madrid i pastora de l'església Renéixer en Crist): "Déu va col·locar els diners a les mans de qui, del Reial Madrid, per contractar Kaká. Va ser una gran benedicció [...], el Senyor ens vol allà, a Madrid"

dilluns, 20 de juliol de 2009

ESCAMPANT MERDA


Avui la “popular” Rita Barberà, alcaldessa de València ha volgut sortir al pas de les informacions que donaven ahir dos mitjans del grup PRISA: el diari el País i la Cadena SER. Segons l’alcaldessa, “Els regals que deu de rebre el president del govern “tenen que ser més grans i més cars” que els que ella rep... Si té proves del que diu, que les aporti i si no en té, que assumeixi la seva responsabilitat!
Només fa uns dies, Rita Barberà ja ens sorprenia quan comparava els regals en forma de “vestits” (trajes) que van rebre diversos companys del seu partit a València (entre ells l'honorable -potser ara menys-) Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana) i les anxoves que li regalava el president de Cantàbria Miguel Ángel Revilla al president del govern espanyol Rodríguez Zapatero.
Segons les informacions del mitjans del grup PRISA, la Barberà va rebre regals de la marca Louis Vuitton. Aquesta informació s’ha obtingut dels enregistraments que va manar fer la policia amb ordre judicial (sinó no serien legals i el jutge les desestimaria) a Álvaro Pérez (“alias el bigotes", el representant de Francisco Correa (el cap de la trama Gürtel) a València.
L’alcaldessa també ha anunciat que presentarà querelles criminals contra qui “els seu advocat cregui oportú”. Encara que els “populars” creguin que hi ha una conspiració contra ells dels del grup PRISA i el propi govern d’Espanya, cal pensar que la querella anirà dirigida a qui, presumptament, hagi pogut filtrar aquest notícia a la premsa i que, evidentment, seria algú que treballa en seu judicial. Encara que crec que també pot anar dirigida als mitjans de PRISA per haver-la difós. És allò que es diu “matar al missatger”.
Què serà que la “bèstia” quan es veu acorralada només pensa en presentar querelles criminals i veu conxorxes per tot arreu?
Si s’acaba descobrint tot l’entramat (de fet només cal que hi hagi una sentència en ferm, perquè pareix que la trama sigui prou clara...) no sé exactament la pena que se’ls deuria d’imposar, però penso en dues coses. La primera que se’ls inhabilités a per vida per a tornar a ocupar qualsevol càrrec públic (encara que només fos d’assessor) i segona que se’ls obligués a retornar tot el que han cobrat il•lícitament, encara que fos en forma de regals. I si fos impossible poder recuperar els diners que, presumptament haguessin pogut cobrar, que se’ls condemnés a fer treballs per a la comunitat fins que haguessin liquidat l’import de tot l’obtingut, ja fos en diners, ja fos en regal.
I això va per a TOTS. I remarco la paraula “tots”.

(La fotografia és del diari el Punt)

diumenge, 19 de juliol de 2009

JOAN FONS PIÑOL

(Aquest article apareix publicat avui a Vinaròs News)
Vaig conèixer l’amic Juanito farà uns trenta anys. Per aquell temps ja era un senyor “adult” des del punt de vista d’un jove que tot just començava a donar les seves primeres passes pel món de la política.
És, sense cap mena de dubte, una de les ments més lúcides que m’he trobat dintre del partit (el PSC) Sovint incomprès pels seus propis companys, Juanito ha estat sempre crític amb certes conductes dels diferents dirigents del partit, tant a nivell català com espanyol. Ara bé, un crític constructiu que argumentava amb solvència y solidesa les seves discrepàncies més de forma que de fons.
La seva joventut la va passar a França i l’educació que va rebre dels nostres veïns del Nord sempre l’han marcat de forma positiva. Al arribar al seu poble, Tivenys, es va dedicar a portar les terres del patrimoni familiar. Des de que el conec sempre ha reivindicat la seva condició d’empresari pagès. Les seves dues grans passions han estat la lectura i l’escriptura. Encara recordo quan m’arribava a casa la revista “El Socialista” i ràpidament anava a buscar l’apartat d’articles d’opinió per a llegir el seu darrer escrit. Mentre, en el temps lliure que encara disposava, estudiava anglès per enriquir més la seva cultura, ja de per si prou completa.
Guardo d’ell un record de l’any 1987. Ho recordo perfectament perquè va ser any d’eleccions municipals. El partit va organitzar una jornada municipalista a la Ràpita per mirar d’agafar empenta de cara els comicis que s’apropaven. A la tribuna d’oradors hi va pujar un bon grapat de companys. Alguns d’ells, fins i tot arribats de Barcelona on ostentaven responsabilitats institucionals, com regidors del propi ajuntament de la Ciutat Comtal o càrrecs orgànics dintre del propi partit. Els únics aplaudiments del dia van ser per a Juanito. La seva exposició va ser brillant, tal i com ens tenia acostumats. De la seva boca només van sortir paraules harmonioses fent un diagnòstic acurat i encertat de la realitat política del país d’aquella època, pròpies de qui, com ell, sabia connectar amb un auditori que l’estava escoltant encantat.
Per aquell temps, a l’amic Fons, el van proposar per a ser candidat al Parlament de Catalunya. Ho va refusar. Es considerava massa gran per ocupar un lloc de tanta responsabilitat i tan lluny del seu poble. Tenia ja 62 anys.
La darrera vegada que ens vàrem veure va fer va ser el passat 29 de juny. Com no podia ser d’una altra manera estiguérem parlant de política força estona. Em va dir que estem passant per uns moments complicats degut a la crisi, però que aquesta té una dimensió mundial. De com aquesta situació incideix en el panorama polític dels nostre país i de com pot acabar passant factura als governs socialistes. Em va recordar unes paraules que Felipe González li va dir a Zapatero quan aquest va accedir per primer cop a la presidència del govern espanyol: “No prometis mai allò que no puguis complir”, amb referència a l’Estatut i al finançament de Catalunya. Segons ell, Zapatero, s’havia ficat en una situació difícil y no sabia com sortir-se’n. Si acontentava els catalans, la resta de les comunitats podrien acabar no acceptar l’acord. I de no fer-ho, hi podria haver una fractura dintre de les famílies socialistes espanyoles. Què Maragall, tot i defensar el federalisme, va veure que Espanya encara no estava preparada per afrontar una situació així i, finalment, va desistir d’iniciar el procés cap a una Espanya federal.
També vam parlar que envolta alguns membres del Partit Popular i com pot acabar afectant els actuals dirigents nacionals. Em recordava que alguns polítics “estan en política perquè és un bon instrument per arribar a tenir un bon nivell de vida”. I recordava les paraules “atribuïdes” a Zaplana, al accedir a l’alcaldia de Benidorm: “M’he ficat en política per enriquir-me” (s’ha desmentit que Zaplana hagués dit aquesta frase) I sobre aquest tema també em va recordar una “sentència” del general francès De Gaulle: “Quan un polític es converteix en professional, sovint s’oblida dels problemes reals dels seus ciutadans”.
No cal ni dir que jo comparteixo en gran mesura el pensament de Joan Fons. Precisament sobre la “professionalització” de la política sempre m’hi he mostrat en contra. Cal saber quan es el moment d’abandonar la política activa i tornar-te a dedicar a la teva professió. Però hi ha polítics d’ambició extraordinària que volen continuar ocupant càrrecs de responsabilitat dintre del món de la política per a seguir gaudint d’una situació privilegiada dintre de la nostra societat.

dissabte, 18 de juliol de 2009

CAMPANYA DE CAPTACIÓ DE SIMPATITZANTS


Avui, el PSC ha organitzat a les principals poblacions de Catalunya una campanya de captació de simpatitzants. Voldria remarcar la paraula simpatitzants per a diferenciar-la clarament de la de militants, ja que la primera condició no implica res més que rebre informació del partit directament des de Barcelona.
Com agraïment als “nouvinguts” se’ls lliurava una alfàbrega (una planta aromàtica domèstica molt comuna que, entre les seves propietats, té la d’espantar els mosquits)
A les taules, també hi havia informació sobre el nou finançament, així com globus per als nens i nenes.

A Amposta aquesta taula s’ha instal•lat davant del mercat municipal que, dissabtes és un excel•lent lloc, ja que hi passa una bona part de la població de la ciutat. Evidentment no faré públic el nombre de simpatitzants “captats”, però si que diré que ha superat en escreix les previsions més optimistes. Cal tenir en compte que Amposta és una plaça molt difícil de “lidiar”, ja que la influència de certs “personatges” és molt gran i la gent, vulguis o no, encara té por de mostrar en públic les seves idees polítiques.

En canvi, hi ha hagut afiliats del partit del que “m’estic referint sense nomenar-lo” que s’han apropat per esbrinar quina era la nostra intenció. Evidentment s’han mostrat contraris dels bons resultats del finançament. Personalment no esperava menys dels ampostins afiliats a aquest partit. Segons l’enquesta que publica avui el Periódico, només un terça dels votats de CiU en les passades autonòmiques, no veurien en bons ulls el nou finançament. No tothom qui vota una determinada opció política n’és afiliat i, suposo, caldria buscar entre aquest col•lectiu els que donen un sí al nou finançament pactat entre tots dos governs. Només el afiliats, els més fanàtics, com la senyora que avui s’ha aturat a parlar-nos, seguint les directrius que es marquen des de la seu de Barcelona, es mostren contraris. Tampoc hi ha que escandalitzar-se ni tractar-los de convèncer. Aquest col•lectiu de persones estan entre les que mostren total fidelitat al partit i al vot i millor no perdre-hi temps. De vegades penso que sóc massa prudent i que caldria “pagar-los amb la mateixa moneda”. O això o enviar-los a tots a fer “punyetes” (per ser suau)

Una altra cosa que pareix clara és que aquestes tàctiques són més pròpies d’ells que de nosaltres. I potser per això queden una mica descol•locats quan ens veuen mirant de captar simpatitzants i més quan no és ni campanya electoral...

divendres, 17 de juliol de 2009

VISITA A AMPOSTA DE LA CONSELLERA DE JUSTÍCIA


Abans d’arribar a la seu de l’ajuntament, la consellera Montserrat Tura i la seva comitiva s’han assegut a un conegut establiment pastisser del carrer Sant Josep per a fer un mos abans d’afrontar el dia intens de treball que els esperava.
Poc després ha arribat a peu a la casa consistorial (només li calia recorre una distància d’uns 100 metres) on ha estat rebuda per l’alcalde Manel Ferré a peu de l’escalinata principal i alguns dels regidors de l’ajuntament.
Posteriorment se li ha fet la recepció oficial al saló de plens on, l’alcalde, ha volgut ressaltar que era el primer cop que la consellera feia una visita oficial a la ciutat com a responsable de Justícia, ja que abans ho havia fet com a consellera d’Interior del govern de Maragall.

La consellera ha volgut ressaltar la importància del conveni que anava a signar amb l’ajuntament per a desenvolupar la tasca de la mediació social a l’àmbit el dret privat, més enllà de la mediació familiar que hi havia fins ara. La consellera ha dit que la llei, aprovada abans d’ahir mateix, era la segona que es feia a Europa després de l’existent a França i ha demanat que hi hagi “un canvi de cultura” en aquest sentit.
Després de signar al llibre d’honor i de rebre uns petits obsequis de la ma de l’alcalde, la consellera s’ha adreçat a la seu dels jutjats d’Amposta per visitar-ne la nova instal•lació dels arxius i poder veure “in situ” les dependències judicials, així com escoltar de la boca dels jutges i d’altres professionals de les mancances existents, sobre tot en matèria de personal. Se li ha reclamat, principalment, dues coses: la creació del jutjat número 4 i la possibilitat de poder gaudir d’un fiscal. La consellera els ha recordat que no és competència del seu departament, ja que, aquests aspectes depenen directament de Madrid. Una cosa m’ha sorprès, els tres jutges (2 dones i un home) eren de parla catalana. Durant la visita ha fet de “mestre de cerimònies el director dels serveis territorials de Justícia a les Terres de l’Ebre Federico Diego.

Un altre cop cap a la seu consistorial, ha presentat la jornada de treball sobre la “Mediació”, amb la presència del president del Consell Comarcal del Montsià Joan Castor Gonell i la regidora de Serveis Socials i Participació ciutadana Laia Subirats.

La jornada ha estat a càrrec de la directora del Centre de Mediació de Catalunya Anna Vall.

dijous, 16 de juliol de 2009

CAMPANYA "Aa" (POT SALVAR VIDES)

El Ministerio del Interior y Cruz Roja Española presentan la campaña “Aa” (Avisar a...) - Fecha: 15/07/09

El objetivo es lograr que los usuarios de teléfono móvil incluyan en su agenda el contacto Aa, seguido del nombre de la persona con la que habría que ponerse en contacto en caso de emergencia

El ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, y el presidente de Cruz Roja Española, Juan Manuel Suárez del Toro Rivero, han presentado hoy la campaña conjunta de sensibilización 'Avisar a' (Aa).

El objetivo de la campaña es lograr que el mayor número posible de ciudadanos añada en la agenda de su teléfono móvil el contacto "Aa", seguido del nombre de la persona a la que habría que llamar si ocurriera una emergencia. Así, ese número de teléfono aparecerá siempre como el primer contacto de la lista.

Apoyo a los servicios de emergencia y a los cuerpos de seguridad



El contacto Aa permitirá a los servicios de emergencia y los cuerpos de seguridad contactar de forma rápida con el entorno de las víctimas de accidentes, personas que se encuentran en situaciones de urgencia o sin posibilidad de comunicarse. Ese puede ser el caso, por ejemplo, de un anciano que sufre un golpe de calor en la calle, un enfermo que pierde el sentido de la orientación, o una víctima de tráfico.

Sólo en 2007, más de tres millones de personas sufrieron algún tipo de emergencia en España, entre accidentes domésticos o en tiempo libre, laborales y de circulación.

La iniciativa de sensibilización cuenta con diversos materiales divulgativos, como un anuncio de televisión, cuñas radiofónicas, carteles y marcapáginas.

La campaña se enmarca en la estrategia de prevención de accidentes de Cruz Roja "Prevenir es Vivir", y en concreto en el apartado de "prevención secundaria" de los siniestros o urgencias, cuyo fin es reducir al máximo sus consecuencias.

CALDRÀ REFORMAR LA CONSTITUCIÓ...


Aquest matí he escoltat per la ràdio, primer per la SER i després per Catalunya informació que, sembla, que el Tribunal Constitucional ja té enllestida la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Segons s’informava, bàsicament acabarà “sortint” com el dia que va “entrar”, exceptuant alguns articles.
Ses senyories pareix que ja van per la tercera lectura de la norma catalana i, fins ara, encara no s’han posat d’acord en el redactat final.
...Per cert, qui ha degut de filtrar la notícia?
Segons deien els informatius matinals, el punts que declararien anticonstitucionals són: la creació d’un consell judicial, algunes funcions del Síndic de Greuges i la divisió territorial en vegueries.
En el primer cas, es considera que el Consell General de Poder Judicials (el màxim orgue de la Justícia) ha de tenir plenes competències arreu del territori espanyola. En quan a les competències del Síndic, el redactat de l’Estatut, li dóna competències exclusives en les relacions de l’Administració catalana i els seus ciutadans i el Defensor del Pueblo hi va presentar recurs.
El tercer aspecte, i segurament el que més interessa al territori, és la divisió territorial en vegueries. Dita divisió no està prevista en la llei de l’ordenació del territori i, per tant, no s’ajustaria a la normativa vigent que, en aquest aspecte parla de diputacions provincials i no contempla altres tipus de ens.
Des del territori fa molts d’anys que s’aposta i es va al darrere d’aconseguir la vegueria de les Terres de l’Ebre que li donarien més competències i sobre tot autonomia al nostre territori. Penso que les diputacions provincials són uns estaments caducs més propis d’altres temps i que caldria fer una reestructuració en el tema de les divisions territorials. I si això passa per suprimir les diputacions, caldrà modificar la Constitució.
Recordo que ja fa uns anys (al menys 7) vaig participar en un col•loqui a la desapareguda Visió 3 d’Amposta. Entre els assistents al debat hi era present Joaquim Villagrasa de l’Aldea i va sortir el tema de la supressió de les diputacions. Ja opinava llavors que si, per part de l’Estat, hi havia hagut la voluntat d’eliminar els governs civils (encara que, de fet, els va canviar per les delegacions i subdelegacions del govern central) perquè no podia suprimir les “totpoderoses” diputacions provincials. Hi ha qui creu que no es fa pel pes específic que tenen aquestes o, dit d’una altra forma, per la gran quantitat de milions d’euros que tenen de pressupost.
Acabaré contant-vos una anècdota. Farà uns 9 anys ens vàrem desplaçar a Montblanc on el fill petit jugava un partit amistós de hoquei. Al arribar em vaig sorprendre de les magnífiques instal•lacions del “Casal Montblanquí”. Tenien diverses pistes esportives, bar-restaurant, etc. Fet en obra vista, es veia (i es veu) un edifici molt sòlid. Dilluns, al arribar a treballar, li vaig comentar a una companya les meves sensacions respecte a l’edifici. Només em va caler una pregunta per entendre-ho tot: “Qui va ser durant molts d’anys el president de la Diputació de Tarragona?”. La resposta era Josep Gomis, que també va ser alcalde de Montblanc i, si no recordo malament, fins i tot membre d’un govern de Pujol.
Queda dit.

Al tornar he tornat a escoltar la noticia i hi ha hagut una cosa que m’ha semblat contradictòria. Pel matí deien que el posar el terme “nació” al preàmbul ho consideraven constitucional perquè expressava un sentiment i per la tarda m’ha aparegut escoltar que ho consideraven anticonstitucional i que calia treure-ho...
Evidentment des de Catalunya es demana prudència.

dimecres, 15 de juliol de 2009

ADÉU A LA “A-68”


Extraoficialment em vaig assabentar ahir pel matí durant la visita de la ministra Espinosa, però no vaig voler ser jo qui donés la notícia.
Ahir, Gustau Moreno, a la Marfanta ja se’n va fer ressò i avui ja ho porten tots els diaris. El ministre de Foment, José Blanco ja li va anunciar al president valencià Francisco Camps.
Personalment penso que és una pèrdua important, però subsanable. M’explicaré.
Una via ràpida que unís, no només de l’Aragó, sinó d’altres autonomies o províncies com Navarra, la Rioja o Sòria, amb la Mediterrània, suposa que la majoria dels habitants d’aquella zona que puguin elegir en el futur com a destinació turística la costa del nostre mar, per lògica i comoditat, es quedaran “al final de la carretera”...
A partir d’aquell punt podran desplaçar-se per territoris propers per a visitar ciutats, monuments, paisatges, etc. Es miri com es miri, no és el mateix que la A-68 arribi a Vinaròs que a la Ràpita encara que ho acabi fent per la C-12.
Ara, des del territori s’exigirà al govern faci el desdoblament de la N-420 i que, encara que no sigui el mateix, es podrà disposar d’una via molt més ràpida i que també es podrà utilitzar per arribar a la conca mediterrània.
De totes formes, per a potenciar una zona turística y econòmicament, no només són necessàries bones infrastructures (que ho són, evidentment) sinó també saber explotar el potencial que per si tingui el territori. No estic dient res que no ho hagi dit moltes vegades.
El paper que han de jugar els consells comarcals i, en el futur la vegueria, ha e ser crucial. Però “punxarem” si cada comarca vol fer la “guerra” pel seu compte. Cal promocionar rutes turístiques, gastronòmiques, firals... El potencial que té les Terres de l’Ebre és immens. La diversitat paisatgística (parcs naturals dels Ports i del Delta de l’Ebre), arquitectònica (des el romànic al modernista), natural (sobre tot el riu, però també les coves de Benifallet i els dos parcs una altra vegada), els pobles i castells i, per aquells que vagi buscant el sol i la platja, des de les patges de la Ràpita i l’Ampolla, molt més massificades, a les més tranquil·les de les Cases i l’Ametlla.
Els allotjaments rurals hi ha de jugar un paper important, però també els hotels. En els darrers anys se n’han construït uns quants i s’hauria d’anar incrementant l’oferta hotelera tal com la demanda fos creixent.
No s’ha guanyat res, però tampoc està tot perdut. Però s’ha de treballar!

dimarts, 14 de juliol de 2009

LA MINISTRA ESPINOSA VISITA EL DELTA


La visita al Delta de l’Ebre de la titular del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, Elena Espinosa és, de per si, notícia. No és freqüent que una membre el gabinet del govern central, en aquest cas del president Rodríguez Zapatero, visiti el nostre territori. La ministra anava acompanyada de la seva cap de protocol i la subdelegada del govern central Teresa Pallarés.

La visita ha estat per a inaugurar el “projecte de passeig fluvial a Deltebre 2ª fase” i el “projecte de condicionament d’un tram del marge dret del riu Ebre al T.M. de Sant Jaume d’Enveja”. Ho he posat literalment com venia als fulletons explicatius que s’han repartit entre els assistents.

La visita ha començat prou puntual (l’arribada estava prevista a les 11 del matí) a l’ajuntament de Deltebre. Allí, l’alcalde Gervasi Aspa i altres regidors (n’he trobat a faltar algun...) a més a més d’altres representants polítics del territori com la diputada Lluïsa Lizàrraga, els senadors Joan Sabaté, Ramon Aleu i Pere Muñoz, el delegat del Govern de la Generalitat Lluís Salvadó, el secretari general de la UGT de les Terres de l'Ebre, etc. li han donat la benvinguda.

També l’han rebut, encara que no d’una forma tan efusiva una comitiva de la Plataforma en Defensa de l’Ebre encapçalada per Manolo Tomàs, Joan Antoni Panisello, Susanna Abella, etc. Després de l’acte protocol•lari a l’ajuntament del poble deltaic, on la ministra ha signat al llibre d’honor, ha parlat uns instants amb els representants de la PDE.

Després ha inaugurat les obres del passeig fluvial i, des d’una carpa instal•lada expressament per a l’acte, ha escotat les explicacions tècniques de l’obra i ha dirigit unes paraules al públic assistent.

Després, amb el transbordador Garriga, ha creuat l’Ebre en el que ha segut, potser el moment més emblemàtic, per a dirigir-se a Sant Jaume d’Enveja. A peu de barcassa l’ha rebuda l’alcalde de la població Joan Castor Gonell i, des d’ahir, també, president del consell Comarcal del Montsià. La comitiva ha sortit de la població en direcció cap a l’Est fins trencar per un camí que portava a l’Ebre. Allí, un altre grup d’ecologistes (només una camiseta de la plataforma) li demanaven que “salvés el delta”. La ministra els hi ha respost que ja havia parlat alb els “seus companys”. Després d’inaugurar les obres, tal i com ja havia fet a l’altre costat de riu, s’ha dirigit a una altra carpa per a seguir el mateix procediment. Tot seguit, ja fora de la carpa, ha respost a les preguntes de la premsa.
Finalment ha tancat l’acte a l’ajuntament de Sant Jaume on també ha signat al llibre d’honor.


A l’altre costat.- Com a militant actiu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre vaig estar molts d’anys a “l’altre costat” de les autoritats i darrera de les pancartes. Avui, quasi que puc dir que per primer cop, he vist com “rebien i cridaven” als qui jo acompanyava.
Mentiria si no digués que m’he sentit estrany i tal vegada una mica incòmode. Però a l’altre costat, al que jo hi era avui, també hi havia molts de companys que en el seu dia vàrem defensar l’Ebre i el seu ecosistema. Això, evidentment, incloïa el delta.

Jo tampoc vull ciment al delta per protegir-lo. Els passeigs inaugurats avui no sé si són la millor solució, però tant un alcalde com l’altre han parlat de “grans obres per al municipi” i “d’obrir el poble al riu”.
Ningú, al menys als parlaments, ha parlat del cabal ecològic que ha de baixar per l’Ebre i com evitar l’enfonsament i la regressió. De l’únic que es parla és de fer “vies de circumval•lació” per evitar que la mar guanyi metres a la terra cada any.
No és la solució que volem (o que vull) però després d’avui, penso que a “l’altre costat”, defensant el que tanys anys diguérem, cada cop hi ha menys gent.
Potser cal que tornin a governar el PP a Madrid i CiU a Barcelona per a tornar a sortir al carrer “riuades” de gent?

RELLEU A LA PRESIDÈNCIA DEL CONSELL COMARCAL DEL MONTSIÀ


A les 8 del vespre d’ahir dilluns, a la seu del Consell Comarcal del Montsià, s’hi va celebrar un ple extraordinari per canviar la presidència del mateix, segons s’havia acordat al pacte d’inici de legislatura signant per socialistes i republicans. Així, Alfons Montserrat (ERC), que havia estat 4 anys al capdavant del Consell (2 de la legislatura anterior i dos d’aquesta) donava pas al nou president Joan Castor Gonell (PSC) Alfons Montserrat també és alcalde d’Alcanar i Castor Gonell, a la vegada, de Sant Jaume d’Enveja.

No obstant, per a poder accedir a la presidència de l’ens comarcal, hi van caler dues votacions, ja que, per absència de dos consellers, en la primera votació, Castor Gonell no va obtenir la majoria absoluta necessària per a ser elegit. CiU també hi havia presentat candidatura. El resultat de les dues votacions va ser el mateix: 12 vots a favor de Castor Gonell, 8 al candidat de CiU i 3 vots en blanc. A la segona votació, com només calia majoria simple, Castor Gonell fou proclamat 5è president del Consell Comarcal del Montsià. Abans d’ell ho havien segur Joan Maria Roig, Daniel Rius, Miquel Alonso i Alfons Montserrat.

Després de donar la paraula a cada un dels grups que conformen el plenari del Consell, Castor, en el seu discurs, va començar agraint la presència del públic assistent (unes quaranta persones) i sobre tot als del seu poble (unes quinze) També agraí de forma especial la presencia de diversos exalcaldes de Sant Jaume d’Enveja, entre ells, el seu propi pare que fou el primer alcalde democràtic de la població del marge dret del Delta de l’Ebre l’any 1979, només uns 6 mesos després d’haver aconseguir la independència de Tortosa i també de Manolo Porres, l’alcalde que va encapçalar la lluita del poble contra el transvasament de l’Ebre.

També hi era present la cúpula del PSC de les terres de l’Ebre: el president Joan Sabaté, el primer secretari Antoni Sabaté, la secretaria d’organització Maria Beltran i altres membres de l’executiva com Manel de la Vega. I també altres càrrecs institucionals com la diputada al congrés Lluïsa Lizàrraga, la diputada al Parlament de Catalunya Núria Ventura, el director dels serveis territorials d’Agricultura Antoni Espanya, així com diversos alcaldes i regidors d’algunes poblacions del Montsià.

Del discurs del flamant president cal destacar “la voluntat de lluitar a favor de la Vegueria de l’Ebre, una eina indispensable per al desenvolupament de les nostres comarques”.