COM UNA OLLA DE GRILLS

Quan tot pareixia ben encaminat, quan el consens era el denominador comú per a fer front al tema del finançament (fins el PPC hi pareixia estar d’acord!), Celestino Corbacho, el Ministre de Treball del govern central, trenca aquesta bona sintonia dient que “ell votaria els pressupostos de l’estat per al 2009”. Potser sí que Corbacho representa el sector “més PSOE” de dintre dels socialistes de Catalunya, però no per això cal aparcar la bona sintonia i tornar a discutir les estratègies a seguir.
Després de Corbacho va ser Saura, que va pactar no fer acudir al president Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats per a donar explicacions sobre el finançament que preveu l’Estatut per a Catalunya. Acte segui reconeix que, “pot ser sí” que hauria de haver-ho consultat amb qui representava la màxima autoritat de Catalunya, Carod Rovira, en absència del president Montilla.
Així que torna Montilla de vacances, s’ho torna a trobar com “una olla de grills”. Què cal ara, tornar a començar?
I el carronyer de Mariano Rajoy aprofitant l’avinentesa per erosionar el govern espanyol! Sense fer res de destacable, sobre tot amb Catalunya (més aviat tot el contraria), li estem posant en safata de plata el govern d’Espanya per a dintre de tres anys i mig, sinó abans, perquè tal com estan les coses, possiblement, aquesta legislatura anirem a unes eleccions avançades.
Pareix mentida que els nostres polítics no hagin après de temps passats. El debat de l’Estatut va concloure de forma molt poc satisfactòria, amb pactes unilaterals entre el líder de l’oposició catalana, Arturo Mas i Rodríguez Zapatero, amb una rebaixa de l’Estatut important respecte al ve havia aprovat en sessió plenària i solemne el Parlament de Catalunya i amb la caiguda per sempre més de qui ostentava el càrrec de president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Anem en camí de repetir errors. O el president Montilla fica una mica d’ordre i reiniciem l’estratègia allí on l’havíem deixat abans de les vacances, es a dir, pressionant al govern central per a que afluixi en la seva estratègia de seguir negant a Catalunya “el pa i la sal”, encara que el preu que es tingui que pagar sigui elevat per als socialistes espanyols o, un altre cop i per enèsima vegada, des de Madrid ens tornaran a imposar el “seu finançament”, que no ens acontentarà gens, però que, ben segur, que algun dels nostres polítics encara exclamarà: “Millor això que res”. Però és que no seria res en cap cas. De no haver-se aprovat l’Estatut (o de ser rebutjat pel Tribunal Constitucional), es tornaria a l’Estatut anterior. I el mateix passaria amb el finançament. Si no hi ha un increment substancial que permeti eixugar el deute històric que té Espanya respecte a Catalunya, millor deixar-ho anar a corre tot i no cal tenir més desgast polític i esgotament dels ciutadans!
Aquest estiu, vaig tenir ocasió de parlar amb el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Perpinyà. Vàrem estar comentant qüestions com la independència dels Països Catalans. Ell es mostrava conforme, però tenia dubtes sobre com es faria i quin resultat s’assoliria. D’aconseguir un grau d’autonomia respecte als estats de França i Espanya, de qui es dependria... I ell deia “De Madrid, ni parlar-ne; a Madrid no saben fer bé les coses, en canvi Paris, té la peguen igual, però ni te’n adones... i és que a París en saben molt de governar!”
Que els nostres polítics no es posin al nivell dels de Madrid!