Es antológica la anécdota protagonizada por don Alvaro de Figueroa y Torres, conde de Romanones. Este caballero fue elegido diputado ininterrumpidamente por la circunscripción de Guadalajara desde 1891 a 1923 en las listas del Partido Liberal. Y el secreto de sus reiterados triunfos electorales era una habilidosa combinación de caciquismo y clientelismo hasta el punto de hacer de la provincia alcarreña su verdadero feudo.
En cierta ocasión, don Antonio Maura, que llegaría años después a ser jefe del Partido Conservador y Presidente del Consejo de Ministros en varias ocasiones, decidió disputar el escaño al jabonoso conde. Se presentó en Guadalajara y allí se le informó de que tendría muy complicada la cosa pues el Conde de Romanones ofrecía a cada elector 2 pesetas por voto y que eso había generado un tejido cautivo muy difícil de rasgar.
- Muy bien, dijo Maura. Si Romanones paga el voto a 2 pesetas, yo lo pagaré a 3.
Y, dicho y hecho, Maura empezó a comprar los votos a 3 pesetas.
Pasados unos días Romanones llegó a Guadalajara, como siempre, a repetir la jugada. Pero cuando hubo llegado se le informó que ese año lo tendría realmente difícil puesto que Maura se le había adelantado y además había ofrecido 3 pesetas por voto. Entonces Romanones no vaciló. Fue localizando a los electores que habían sido tentados por Maura y, uno por uno, les iba diciendo:
- Toma un duro y dame las tres pesetas (que habían previamente recibido de Maura).
El resultado lo pueden imaginar: Romanones arrasó, los electores se embolsaron cada uno un duro (cinco pesetas) y a Romanones los votos le costaron a dos, como de costumbre.
Aquesta mena de testes sempre em donen que
pensar, sobre tot quan es parla de caciquisme
i de compra de vots.
Actualment de caciquisme en segueix existint.
Potser no de la mateixa manera que durant els segle XIX i principis del XX on
la majoria de la gent del poble eren analfabets i s’havien criat en ambients
rurals sota la tutela de l’amo.
La II República va tenir mola part de culpa a
l’hora d’alfabetitzar els xiquets i xiquetes, encara que, desgraciadament,
tenien que abandonar l’escola abans d’hora per a poder ajudar els seus pares i
mirar així de sortir de la misèria de la postguerra espanyola.
Durant la dictadura, encara que els cacics
locals seguien existint, sobre tot aquells que portaven la camisa blava i l’aranya
a l’alçada del cor, el cert és que no necessitaven compra vots, ja que no es
feien pràcticament eleccions i quan es votava alguna cosa, solia estar tan
amanyada que no calia pressionar els ciutadans de cap forma.
Però el restabliment de la democràcia va
comportar el naixement de nous cacics. Ara ja no havien de ser, necessàriament
els terratinents del poble, ni molt menys els que posseïen un títol nobiliari
con el comte de Romanones, ja que la política actual ha portat molts pocs
nobles a les cambres de representació. Ara són els nous rics, el qui, la
majoria de les vegades han fet fortuna gràcies a la política, ja sigui de
manera directa o indirecta, es a dir, els que s’han beneficiat del càrrec a
base de xanxullos sovint relacionats
amb l’especulació immobiliària o d’altres negocis foscos.
Els cas més extrem que conec va ser el d’una
parella que van vendre el seu vot per 5.000 pessetes, allà pels principis dels
anys 90; però quants n’hi ha que el venen per un lloc de treball o bé per a
conservar-lo. Sovint tota la família vota al cacic local que els hi dóna de
menjar de la seva pròpia ma. Avui te’n
dono, demà te’l prenc...
Si amo; gràcies amo, a les seves ordres amo...
Fins que no ens traurem de sobre aquesta xacra
no podrem dir que vivim en una autèntica democràcia. Trist!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada