Ahir explicava aquí mateix que Josep Andreu, alcalde republicà de Montblanc denunciava públicament el “tracte de favor” de l’Agència Catalana de l’Aigua a aquells municipis que haurien votat que “sí” a la transferència d’aigua des del CAT que presideix Daniel Pi, exregidor de Reus d’ICV i, segons m’han dit avui, treballador de la Caixa en excedència. Aquests “favors” eren en forma de desencallar projectes urbanístics aturats, normalment perquè l’ACA qualifica el terrenys com a inundables, com va passar amb bona part de la projectada urbanització de Ferreries o el nou col•legi públic d’Amposta.
Avui ha estat el propi Pi qui ha sortit a desmentir les afirmacions d’Andreu.
Encara que tot es matisable i de vegades es presta a interpretacions diferents, en un tema com aquest que només por ser que “sí que se’ls va intentar comprar” o “no”, el marge d’error és mínim.
Estaria bé que algun responsable de la Generalitat desautoritzes a Andreu si el que diu no es veritat o, en el cas contrari, expliqués d’una vegada per totes l’enrenou que s’ha format en torn de l’aigua de l’Ebre i el transvasament de Tarragona i si es té que cessar a algú o, aquest algú ha de dimitir. I què ho facin ja!
dilluns, 26 de maig del 2008
diumenge, 25 de maig del 2008
OBSESSIÓ MALALTISSA
Cada dia que passa sabem alguna cosa nova i sorprenent sobre la connexió de les xarxes dels dos sistemes hídrics de Catalunya.
Aquest mati, de la primera cosa que m’he assabentat és que ara diuen que amb la dessalinitzadora del Prat no hi haurà aigua suficient per a Barcelona en moments de sequera. Qui ho diu? El Periódico de Catalunya. Qui sinó? Ho porta a la pàgina 32 del diari d’avui i després d’una gran foto del Noguera Pallaresa, després de les darreres pluges, porta un titular del tot eloqüent: “La dessalinitzadora del Prat no permetrà prescindir de l’Ebre”. Fa uns quants anys vaig deixar de comprar el País perquè vaig considerar que “No tractava amb suficient rigor la lluita anti-transvasament de l’Ebre”. Ara m’estic plantejant deixar de comprar el Periódico per la intensa campanya que està fent per a portar l’aigua a Barcelona, peti qui peti!
En canvi, el Punt, també d’avui porta una altra noticia del tot reveladora: “L’alcalde de Montblanc (Josep Andreu) denuncia “favors” de l’ACA a canvia del vot favorable al transvasament”. Més tard, a Catalunya informació han donat més informació. Josep Andreu, va dir que l’ACA estava disposada a desbloquejar fins a 7 plans parcials urbanístics, en el cas de que votessin que sí a portar aigua de l’Ebre a Barcelona i, sense esmentar-ho específicament, es referia el Vendrell, on 7 plans parcials estan bloquejats des de fa temps!
Aquesta compra de favors per part de l’ACA i, evidentment, per part de la Generalitat de Catalunya, que és de qui depèn, és un fet intolerable que, des de l’Ebre, no podem permetre que es faci. Una vegada més els més forts volen aprofitar-se dels dèbils i prendre’ls un dels pocs recursos que tenen per a poder-se desenvolupar.
El mateix Punt, també diu a la pàgina 6 que “El 80 % dels municipis barcelonins han centrat l’edificació en cases unifamiliars” i afegeix “La construcció extensiva suposa que aquestes poblacions tripliquin la despesa d’aigua de les ciutats compactes”. I és molt clar que sigui així, ja que aquest tipus de construccions disposen quasi be totes de jardí i la majoria piscina, la qual cosa val dir que la despesa d’aigua s’incrementa. És allò que se’n diu “creixement no sostenible”.
I és, evidentment, una prova fefaent de la manca de planificació hídrica que ha patit el desenvolupament de la metròpolis catalana i tota la seva àrea durant molts d’anys. I ara ho paguen i ens ho volen fer pagar als del suc. Com sempre!
Aquest mati, de la primera cosa que m’he assabentat és que ara diuen que amb la dessalinitzadora del Prat no hi haurà aigua suficient per a Barcelona en moments de sequera. Qui ho diu? El Periódico de Catalunya. Qui sinó? Ho porta a la pàgina 32 del diari d’avui i després d’una gran foto del Noguera Pallaresa, després de les darreres pluges, porta un titular del tot eloqüent: “La dessalinitzadora del Prat no permetrà prescindir de l’Ebre”. Fa uns quants anys vaig deixar de comprar el País perquè vaig considerar que “No tractava amb suficient rigor la lluita anti-transvasament de l’Ebre”. Ara m’estic plantejant deixar de comprar el Periódico per la intensa campanya que està fent per a portar l’aigua a Barcelona, peti qui peti!
En canvi, el Punt, també d’avui porta una altra noticia del tot reveladora: “L’alcalde de Montblanc (Josep Andreu) denuncia “favors” de l’ACA a canvia del vot favorable al transvasament”. Més tard, a Catalunya informació han donat més informació. Josep Andreu, va dir que l’ACA estava disposada a desbloquejar fins a 7 plans parcials urbanístics, en el cas de que votessin que sí a portar aigua de l’Ebre a Barcelona i, sense esmentar-ho específicament, es referia el Vendrell, on 7 plans parcials estan bloquejats des de fa temps!
Aquesta compra de favors per part de l’ACA i, evidentment, per part de la Generalitat de Catalunya, que és de qui depèn, és un fet intolerable que, des de l’Ebre, no podem permetre que es faci. Una vegada més els més forts volen aprofitar-se dels dèbils i prendre’ls un dels pocs recursos que tenen per a poder-se desenvolupar.
El mateix Punt, també diu a la pàgina 6 que “El 80 % dels municipis barcelonins han centrat l’edificació en cases unifamiliars” i afegeix “La construcció extensiva suposa que aquestes poblacions tripliquin la despesa d’aigua de les ciutats compactes”. I és molt clar que sigui així, ja que aquest tipus de construccions disposen quasi be totes de jardí i la majoria piscina, la qual cosa val dir que la despesa d’aigua s’incrementa. És allò que se’n diu “creixement no sostenible”.
I és, evidentment, una prova fefaent de la manca de planificació hídrica que ha patit el desenvolupament de la metròpolis catalana i tota la seva àrea durant molts d’anys. I ara ho paguen i ens ho volen fer pagar als del suc. Com sempre!
LA REALITAT CATALANA AL MÓN
“Els catalans som com som i ens agrada ser com som” Aquesta frase sentència molt bé la forma de pensar nostra, però crec que es pot fer extensible a qualsevol ciutadà del món coneixedor de la seva realitat nacional i orgullós de sentir-se ciutadà d’aquell país, regió, ètnia, tribu, etc. Però sovint els altres països són desconeixedors d’aquesta realitat i, en el nostre cas, ens creuen integrants de la cultura espanyola i fins i tot ens deuen de posar els mateixos tòpics de “balladors de sevillanes i matadors de toros”.
Al menys a aquestes conclusions s’arriba d’haver escoltat la retransmissió per a Argentina del partit d’ahir entre Catalunya i “l’albiceleste”. Tal com s’ha escoltat a les noticies de TV3, el locutor argentí deia que el català està reconegut com a llengua des de fa uns 3 anys, al igual que el mallorquí (!)
Al finalitzar la guerra civil espanyola del 36 al 39, Argentina no va ser el país que més immigrants catalans va rebre (primer van se França i Mèxic) Però també en va rebre uns quants. Fins i tot van fundar casals catalans per reunir-se i conservar l’idioma i les costums pròpies del nostre principat. Jo he escoltat parlar català en accent argentí. Fa molts anys, una noia de pares catalans va viatjar fins al meu poble (i dels seus avantpassats) Se’t feia estrany, escoltar el català parlat d’aquella manera. Pareix que els argentins no coneguin la realitat del seu propi país. Aquesta mena de coses durien de formar part dels llibres de text, ja que un país no el conformen tan sols la gent originària d’allí, sinó tots els que, per una o una altra cosa s’hi estableixen, formant grups més o menys importants.
No fa tant, vaig preguntar-li un dia a una immigrant argentina establerta aquí “si sabia, abans de venir, que el català es parlava de forma habitual i per tanta gent allà a Argentina” Em va contestar que no; que s’havia sorprès a l’arribar aquí, ja que es pensava que també es parlava el castellà.
Sé que el govern català té programes per a donar conèixer Catalunya arreu del món, però vists els resultats, un es pregunta si es suficient amb el que està fent...
Al menys a aquestes conclusions s’arriba d’haver escoltat la retransmissió per a Argentina del partit d’ahir entre Catalunya i “l’albiceleste”. Tal com s’ha escoltat a les noticies de TV3, el locutor argentí deia que el català està reconegut com a llengua des de fa uns 3 anys, al igual que el mallorquí (!)
Al finalitzar la guerra civil espanyola del 36 al 39, Argentina no va ser el país que més immigrants catalans va rebre (primer van se França i Mèxic) Però també en va rebre uns quants. Fins i tot van fundar casals catalans per reunir-se i conservar l’idioma i les costums pròpies del nostre principat. Jo he escoltat parlar català en accent argentí. Fa molts anys, una noia de pares catalans va viatjar fins al meu poble (i dels seus avantpassats) Se’t feia estrany, escoltar el català parlat d’aquella manera. Pareix que els argentins no coneguin la realitat del seu propi país. Aquesta mena de coses durien de formar part dels llibres de text, ja que un país no el conformen tan sols la gent originària d’allí, sinó tots els que, per una o una altra cosa s’hi estableixen, formant grups més o menys importants.
No fa tant, vaig preguntar-li un dia a una immigrant argentina establerta aquí “si sabia, abans de venir, que el català es parlava de forma habitual i per tanta gent allà a Argentina” Em va contestar que no; que s’havia sorprès a l’arribar aquí, ja que es pensava que també es parlava el castellà.
Sé que el govern català té programes per a donar conèixer Catalunya arreu del món, però vists els resultats, un es pregunta si es suficient amb el que està fent...
L'AMPOSTA BLAVA
Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News.
El 28 d’octubre de 2000, la Plataforma en Defensa de l’Ebre convocava a Amposta una manifestació en contra del Plan Hidrológico Nacional del PP, era el seu primer gran repte. I Amposta no va defraudar, superant en escreix les expectatives . Els assistents es van xifrar en 18.000 persones vingudes d’arreu de les Terres de l’Ebre i de l’Aragó. La participació de la resta de Catalunya encara no va ser important, ja que no havien tingut temps de prendre consciència del que significava un gran transvasament cap al Sud i un altre de més petit cap a Barcelona. Després d’Amposta en vindrien tantes d’altres, Barcelona (3 cops) Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Brussel•les i un grapat de pobles de les Terres de l’Ebre. Però Amposta va quedar com a símbol, va ser la primera gran manifestació. La meva aportació va ser la redacció del manifest, que va significar per a mi tot un desafiament, ja que era el primer que es feia. El va llegir als manifestants el professor d’INEF de Lleida, l’ampostí Antoni Costes, que aquell any havia estat el pregoner de la festa major.
Quasi 8 anys després, la PDE, ha volgut tornar a portar la manifestació a Amposta. El nou repte tenia un altre cop un significat especial: calia veure la força de la PDE ara que alguns partits polítics que havien estar els seus aliats quan governaven el PP a Espanya i CiU a Catalunya, estan al govern i promouen part de les obres que el seu dia van signar que no farien al “Compromís per l’Ebre”: la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL) Tampoc els dos grans sindicats de classe a Catalunya (UGT i Comissions Obreres) li donaven els seu suport de forma explícita. Només Unió de Pagesos havia anunciat que participaria de forma activa.
Els indicis dels dies immediats al 18 de maig, eren optimistes. La PDE havia rebut la confirmació de diverses entitats, plataformes, associacions, grups, etc. d’assistir a la manifestació. També algun partit polític vingut des de l’Aragó i d’altres del territori donaven el seu suport de forma implícita. La venda de material, sobre tot camisetes a Amposta i Tortosa, havia estat tan gran que s’havien acabat les existències. Però faltava veure la gent que hi serien a les 12 en punt davant del parc dels Xiribecs, a la zona firal i esportiva d’Amposta. I els pronòstics es va complir! Fins i tot els auguris més optimistes, ja que ningú podia pensar que Amposta, aquesta segona vegada, pogués arribar a congregar unes 30.000 persones, superant així la xifra assolida 8 anys abans!
Com sempre, de la manifestació cal remarcar el to festiu i lúdic. La majoria de gent està tan acostumada a anar-hi que hi van amb tota l’equipament: samarretes, gorres, pins, banderes, globus. I sobre tot amb ganes de passar-s’ho bé i demanar als governants de ser escoltats (que per alguna cosa es fan les manifestacions) Tampoc no hi falten grups musicals que es van intercalar entre els assistents: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Pepet i Marieta, Terrer Roig, Samfaina, Suc d’Anguila i d’altres més o menys improvisats. El grup de seguretat de la pròpia manifestació, així com la policia local d’Amposta i vigilants de seguretat, vetllaven per a que no hi haguessin incidents. És comú veure famílies senceres, de vegades amb nadons, d’altres amb gossos adornats amb un mocador amb el nus, símbol de la PDE.... Però de la manifestació d’Amposta d’aquest any una cosa destacava sobre l’altra vegada: la presència de gent jove, molts d’ells encara adolescents. Una part d’aquest jovent subjectava la pancarta d’Amposta oposant-se als transvasaments. Mai a Amposta tanta joventut s’havia implicat en la defensa del territori i de l’Ebre! També gent gran, la majoria sense símbols identificatius... I, sobre tot, dels de sempre, aquells que hem anat a quasi totes les manifestacions a demanar als nostres governants que els “transvasaments no són la solució”, tal com figurava a la pancarta de la capçalera.
Al final de la manifestació, a la plaça del mercat, un escriptor ebrenc, Emigdi Subirats. llegia el manifest. Però abans, de forma improvisada anaven dient la seva representants dels diversos col•lectius vinguts d’arreu dels Països Catalans: valencians, aragonesos, de Girona, de Lleida, de Barcelona i, com no podia ser d’una altra manera, de les Terres de l’Ebre.
Es van escridassar als principals responsables dels “nou disbarat”: Montilla, Carod-Rovira i Saura. Però principalment al Conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar, a qui sé li va demanar la dimissió.
Moments abans, els líders del tripartit (en forma de ninots) havien arribat amb un “Mercedes” a la plaça on estaven congregats els manifestants. Al cotxe es podia llegir: “El nostre compromís és amb la Caixa, no amb l’Ebre”. Aquesta entitat financera també havia rebut la desaprovació de la manifestació. A l’oficina que hi ha a la pròpia plaça del mercat s’hi havia enganxat cartells recordant el deute que tenen el PSC, ERC i ICV amb ella i que donar la concessió de les obres a Aigües de Barcelona era la forma de “pagar-los els favors”. Per si algú no ho sap, el principal accionista d’AGBAR és el grup financer de la Caixa.
El 28 d’octubre de 2000, la Plataforma en Defensa de l’Ebre convocava a Amposta una manifestació en contra del Plan Hidrológico Nacional del PP, era el seu primer gran repte. I Amposta no va defraudar, superant en escreix les expectatives . Els assistents es van xifrar en 18.000 persones vingudes d’arreu de les Terres de l’Ebre i de l’Aragó. La participació de la resta de Catalunya encara no va ser important, ja que no havien tingut temps de prendre consciència del que significava un gran transvasament cap al Sud i un altre de més petit cap a Barcelona. Després d’Amposta en vindrien tantes d’altres, Barcelona (3 cops) Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Brussel•les i un grapat de pobles de les Terres de l’Ebre. Però Amposta va quedar com a símbol, va ser la primera gran manifestació. La meva aportació va ser la redacció del manifest, que va significar per a mi tot un desafiament, ja que era el primer que es feia. El va llegir als manifestants el professor d’INEF de Lleida, l’ampostí Antoni Costes, que aquell any havia estat el pregoner de la festa major.
Quasi 8 anys després, la PDE, ha volgut tornar a portar la manifestació a Amposta. El nou repte tenia un altre cop un significat especial: calia veure la força de la PDE ara que alguns partits polítics que havien estar els seus aliats quan governaven el PP a Espanya i CiU a Catalunya, estan al govern i promouen part de les obres que el seu dia van signar que no farien al “Compromís per l’Ebre”: la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL) Tampoc els dos grans sindicats de classe a Catalunya (UGT i Comissions Obreres) li donaven els seu suport de forma explícita. Només Unió de Pagesos havia anunciat que participaria de forma activa.
Els indicis dels dies immediats al 18 de maig, eren optimistes. La PDE havia rebut la confirmació de diverses entitats, plataformes, associacions, grups, etc. d’assistir a la manifestació. També algun partit polític vingut des de l’Aragó i d’altres del territori donaven el seu suport de forma implícita. La venda de material, sobre tot camisetes a Amposta i Tortosa, havia estat tan gran que s’havien acabat les existències. Però faltava veure la gent que hi serien a les 12 en punt davant del parc dels Xiribecs, a la zona firal i esportiva d’Amposta. I els pronòstics es va complir! Fins i tot els auguris més optimistes, ja que ningú podia pensar que Amposta, aquesta segona vegada, pogués arribar a congregar unes 30.000 persones, superant així la xifra assolida 8 anys abans!
Com sempre, de la manifestació cal remarcar el to festiu i lúdic. La majoria de gent està tan acostumada a anar-hi que hi van amb tota l’equipament: samarretes, gorres, pins, banderes, globus. I sobre tot amb ganes de passar-s’ho bé i demanar als governants de ser escoltats (que per alguna cosa es fan les manifestacions) Tampoc no hi falten grups musicals que es van intercalar entre els assistents: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Pepet i Marieta, Terrer Roig, Samfaina, Suc d’Anguila i d’altres més o menys improvisats. El grup de seguretat de la pròpia manifestació, així com la policia local d’Amposta i vigilants de seguretat, vetllaven per a que no hi haguessin incidents. És comú veure famílies senceres, de vegades amb nadons, d’altres amb gossos adornats amb un mocador amb el nus, símbol de la PDE.... Però de la manifestació d’Amposta d’aquest any una cosa destacava sobre l’altra vegada: la presència de gent jove, molts d’ells encara adolescents. Una part d’aquest jovent subjectava la pancarta d’Amposta oposant-se als transvasaments. Mai a Amposta tanta joventut s’havia implicat en la defensa del territori i de l’Ebre! També gent gran, la majoria sense símbols identificatius... I, sobre tot, dels de sempre, aquells que hem anat a quasi totes les manifestacions a demanar als nostres governants que els “transvasaments no són la solució”, tal com figurava a la pancarta de la capçalera.
Al final de la manifestació, a la plaça del mercat, un escriptor ebrenc, Emigdi Subirats. llegia el manifest. Però abans, de forma improvisada anaven dient la seva representants dels diversos col•lectius vinguts d’arreu dels Països Catalans: valencians, aragonesos, de Girona, de Lleida, de Barcelona i, com no podia ser d’una altra manera, de les Terres de l’Ebre.
Es van escridassar als principals responsables dels “nou disbarat”: Montilla, Carod-Rovira i Saura. Però principalment al Conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar, a qui sé li va demanar la dimissió.
Moments abans, els líders del tripartit (en forma de ninots) havien arribat amb un “Mercedes” a la plaça on estaven congregats els manifestants. Al cotxe es podia llegir: “El nostre compromís és amb la Caixa, no amb l’Ebre”. Aquesta entitat financera també havia rebut la desaprovació de la manifestació. A l’oficina que hi ha a la pròpia plaça del mercat s’hi havia enganxat cartells recordant el deute que tenen el PSC, ERC i ICV amb ella i que donar la concessió de les obres a Aigües de Barcelona era la forma de “pagar-los els favors”. Per si algú no ho sap, el principal accionista d’AGBAR és el grup financer de la Caixa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)