divendres, 20 de febrer del 2009
LA LLEI ANTITABAC NO DÓNA MÉS DE SI
Ne he fumat mai i en canvi, a mi m’han “fumat sempre!” I és que duran molts d’anys he estat fumador passiu... Víctima dels addictes al tabac!
Això ve perquè, tal com diu avui el Periódico, el Ministeri de Sanitat “ha llançat la tovallola” i creu que la llei antitabac “ja no dóna més de si”. Possiblement sigui veritat. Com també ho són els diferents estudis que s’han fet. Sense anar més lluny, recordo un que es va fer públic fa uns dies on es rebel•lava que als locals amb espais diferenciats entre fumadors i no fumadors, el destinat a no fumadors, també hi havia índex de nicotina a l’aire, ja que la separació total, no existeix; sempre hi ha portes per on passa la fum de l’altra sala. I mai a l’inrevés, lògicament.
Jo sempre he dit que els fumadors molesten molt més que el qui no fumem i a sobre són més bruts (parlo del col•lectiu, mai de forma individualitzada) Ells, en potència, podent fer tot allò que podem fer nosaltres i a sobre, tiren fum, escupen, tiren les burilles i els paquests de tabac buïts al terra, etc.
Recordo que la primera llei nacional que hi va haver, prihibia fumar als centres públics de l’administració de l’estat. Era l’any 1988 (Llei 192/1988 de 4 de març) Els companys fumadors, lluny de complir-la, feien mofa als qui, com jo, els demanàvem que s’abstinguessin de fer-ho. Es va habilitar una sala de fumadors, però a l’hora de la veritat es va convertir amb “sala de tertúlies”. Al final es va deshabilitar i van seguir fumant al seu lloc de treball tal com ho havien fet sempre. I una dada curiosa: al nostre centre de treball hi ha dues màquines expenedores: una de cafè i l’altra begudes (aigua, taronjada, cola, etc.) Si ens veient veure una llauna de cola en hores de treball, una cap ens cridava l’atenció. On era la prohibició? En canvi ella, seguia fumant!
Més tard va sortir l’altra llei, la 309/2005 de 27 de desembre. Aquesta si va tenir efectes. El personal va deixar de fumar, però anaven a fer-ho al carrer, amb la conseqüent pèrdua de temps. I els que no fumem? Si tots tenim els mateixos drets i deures, en que podíem ocupar el temps en que el fumador surt a donar compliment del seu vici al carrer? En utilitzar-los per a donar plaer als nostres instints més bàsics i ocults? Encara ningú ha trobat la resposta.
Diu el diari que, fins i tot els diputats del Congrés, d’allí on va sortir la llei, fumen al seu escó. M’ho crec. Una de les empipades més fortes la vaig agafar a finals del 2007. El meu sindicat, la UGT, organitzava un sopar a un conegut restaurant de Tivenys. No hi podia assistir tothom, sinó només aquells a qui es convidava. Solien venir sempre el Secretari General, Pepe Álvarez i també la Isabel López, diputada al Congrés i antiga líder del sindicat del tèxtil. Per molt que el propietari del restaurant digués que no es podia fumar, poc a poc, els fumadors (una gran majoria diria jo), ho anaven fent. Al final, el propietari havia de treure cendrers... L’ambient era irrespirable. Així que em vaig queixar. No trobo bé que un sindicat que defensa els drets i les llibertats dels treballadors, incompleixi una llei de salut pública! Vaig dir que si no es deixava de fumar, no hi tornaria. Ja no m’han tornat a convidar...
Ah! I les meves queixes són fundades: tinc una malaltia pulmonar crònica des dels 27 anys!
dijous, 19 de febrer del 2009
LÍMIT AL CREIXEMENT URBANÍSTIC
Potser ja comencem a estar cansat de tanta política (jo encara no, però alguna excusa havia de buscar per abordar un altre tema...) Què si Camps està imputat pel jutge Garzón pel tema dels vestits regalats, què si Rajoy va fixar com a data el 2004 a l’hora de donar per acabades les relacions amb Correa (el cap de la trama que està esquitxant el PP), què si amb Mas de president de la Generalitat, el tema del finançament ja estaria resolt (?)...
Avui, quan llegia el diari a l’hora d’esmorzar dues notícies m’han cridat l’atenció: “Un estudi del Vaticà sosté que l’home i la dona pequen diferent”. I a mi que m’importa... Segurament hi ha coses que el Vaticà considera “pecat” i per a mi “és de lo més normal fer-ho”... Espero que aquesta mena d’estudis no es financin via el que recapta l’Església Catòlica Espanyola per mig de la casella de la declaració de la renda. I si és així què? Jo sempre marco per a “finalitats socials”!
Realment la notícia de la que m’apeteix parlar és de la que diu que “Vic retalla el sostre màxim de la seva població”. Bé! Us imagineu per un moment que tots els pobles (ja no parlo de ciutats) decidissin una cosa semblant? L’especulació urbanística, segurament es veuria molt minvada!
El creixement demogràfic dels pobles aporta certes avantatges, sobre tot, amb el finançament que rep per part de les administracions, però també inconvenients. Un ajuntament que creix ha d’anar corregint a l’alça i de forma constant la seva prestació de serveis i vetllà per a que les altres administracions també ho facin. Així, caldrà construir nous col•legis, centres d’atenció sanitària, tenir una bona xarxa de transport públic, etc. Però també més parcs i jardins, més zones de lleure per als infants. I caldrà adequar les plantilles de treballadors, ja siguin jardiners, policies, paletes, etc.
En canvi, el poble que es nega a créixer és que vol mantenir intacta la personalitat que ha anat adquirint amb el pas del temps: les relacions entre els seus veïns, l’entitat del poble com a tal, etc.
I és que hi ha pobles amb un encant especial, ja sigui per les característiques de les seves construccions, pel paisatge del seu terme. De vegades, una mala política urbanística, el no saber fixar unes normes quan és el moment, li han donat una nova fisonomia i perdre l’encant.
Podríem buscar i trobar mil exemples. Jo només us en donaré un: Les Cases d’Alcanar. Qui ha conegut el poble d’abans (encara que sigui un barri de mariners d’Alcanar) i el d’ara se’n adonarà la gran diferència existent. Ara hi conviuen els blocs d’apartaments amb les unifamiliars, xalets, etc. L’encant com a barri de pecadors s’ha perdut! I una pregunta: Seria sostenible aquest creixement? Jo crec que no!
Vic, no cal dir-ho, té elements singulars dignes de remarcar i que el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) acabat d’aprovar, hi incidirà especialment, com és el barri de les Adoberies, el Raval, l’Eixample de Morató i les Rambles. No desitjarieu una cosa semblant per al vostre poble o ciutat? No voldríeu recuperar aquell aspecte que va tenir quan hereu petits i no tenir places dures (per posar un exemple)?
Però, penso, que el més important són les relacions humanes entre els ciutadans. Als pobles tothom es coneix i quan algun veí té un problema, tothom corre per ajudar-lo, cosa que no passa amb les ciutats que, de vegades, no et coneixes ni amb els veïns de la pròpia escala!
Avui, quan llegia el diari a l’hora d’esmorzar dues notícies m’han cridat l’atenció: “Un estudi del Vaticà sosté que l’home i la dona pequen diferent”. I a mi que m’importa... Segurament hi ha coses que el Vaticà considera “pecat” i per a mi “és de lo més normal fer-ho”... Espero que aquesta mena d’estudis no es financin via el que recapta l’Església Catòlica Espanyola per mig de la casella de la declaració de la renda. I si és així què? Jo sempre marco per a “finalitats socials”!
Realment la notícia de la que m’apeteix parlar és de la que diu que “Vic retalla el sostre màxim de la seva població”. Bé! Us imagineu per un moment que tots els pobles (ja no parlo de ciutats) decidissin una cosa semblant? L’especulació urbanística, segurament es veuria molt minvada!
El creixement demogràfic dels pobles aporta certes avantatges, sobre tot, amb el finançament que rep per part de les administracions, però també inconvenients. Un ajuntament que creix ha d’anar corregint a l’alça i de forma constant la seva prestació de serveis i vetllà per a que les altres administracions també ho facin. Així, caldrà construir nous col•legis, centres d’atenció sanitària, tenir una bona xarxa de transport públic, etc. Però també més parcs i jardins, més zones de lleure per als infants. I caldrà adequar les plantilles de treballadors, ja siguin jardiners, policies, paletes, etc.
En canvi, el poble que es nega a créixer és que vol mantenir intacta la personalitat que ha anat adquirint amb el pas del temps: les relacions entre els seus veïns, l’entitat del poble com a tal, etc.
I és que hi ha pobles amb un encant especial, ja sigui per les característiques de les seves construccions, pel paisatge del seu terme. De vegades, una mala política urbanística, el no saber fixar unes normes quan és el moment, li han donat una nova fisonomia i perdre l’encant.
Podríem buscar i trobar mil exemples. Jo només us en donaré un: Les Cases d’Alcanar. Qui ha conegut el poble d’abans (encara que sigui un barri de mariners d’Alcanar) i el d’ara se’n adonarà la gran diferència existent. Ara hi conviuen els blocs d’apartaments amb les unifamiliars, xalets, etc. L’encant com a barri de pecadors s’ha perdut! I una pregunta: Seria sostenible aquest creixement? Jo crec que no!
Vic, no cal dir-ho, té elements singulars dignes de remarcar i que el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) acabat d’aprovar, hi incidirà especialment, com és el barri de les Adoberies, el Raval, l’Eixample de Morató i les Rambles. No desitjarieu una cosa semblant per al vostre poble o ciutat? No voldríeu recuperar aquell aspecte que va tenir quan hereu petits i no tenir places dures (per posar un exemple)?
Però, penso, que el més important són les relacions humanes entre els ciutadans. Als pobles tothom es coneix i quan algun veí té un problema, tothom corre per ajudar-lo, cosa que no passa amb les ciutats que, de vegades, no et coneixes ni amb els veïns de la pròpia escala!
dimecres, 18 de febrer del 2009
CIUTADANA EXEMPLAR
Ahir, Diari Ebre (de Tarragona), va considerar com a principal notícia de portada la denúncia que va fer la propietària d’una cafeteria d’Amposta als Mossos d’Esquadra, per, segons ella, una actuació “desproporcionada”. Em sembla que, amb aquesta decisió, el rotatiu “eleva” a la categoria d’heroïna a la senyora Encarnación Benimuslem, que aquest és el seu nom.
Ja sé sap que, de vegades, els mitjans de comunicació converteixen amb herois a ciutadans de peu, només que s’ho proposin. I crec que el Diari, ahir, de forma conscient o inconscient, va convertir a aquesta senyora amb la paladina dels qui estan en contra dels Mossos d’Esquadra que són, al cap i la fi, els que vetllen per la seguretat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Aquest mateix matí, la propietària d’un establiment del barri on la senyora Benimuslem té la seva cafeteria (Twister) m’ha dit que ja fa molts d’anys que la coneix i que és una “descarada”. Bé, aquest podria ser un dels apel•latius. Aquesta senyora no és, precisament, una ciutadana exemplar!
L’establiment es va obrir l’any 2007 on abans hi havia hagut una agència d’assegurances. Van fer obres de condicionament del local sense ni avisar a la comunitat de propietaris de l’edifici. El morter el feien dintre d’una furgoneta i hi treballaven fora de les hores de la jornada laboral normal. La qual cosa fa pensar que molt legals no ho devien de ser. Els aparells d’aire condicionat estan a l’altura del terra i la única porta que hi ha al local obre cap a dins, incomplint la normativa. La comunitat de propietaris va presentar una queixa als responsables de l’ajuntament el març de l’any passat i no ha rebut cap resposta. Ni les gestions fetes davant del defensor del ciutadà han donat fruits. Hi ha connivència entre l'equip de govern i ella?
Des de que està la cafeteria, sempre s’hi poden veure cotxes mal estacionats, fins i tot en sentit contrari de la circulació del carrer (el de la propietària hi està sovint) De vegades, els mateixos cotxes marxen del lloc seguit el sentit contrari del carrer. Els passat mes de novembre, la companyia subministradora de la llum li va tallar (segurament que per manca de pagament del rebut, no?)
Al portal del bloc d’habitatges es podien trobar habitualment joves fumant algun tipus de substància estupefaent. I ho dic així de clar, perquè les burilles les tiraven a terra i només calia mirar... Molts de cops, aquest joves eren menors de edat!
I per a que no hi hagin malentesos, no dic ni he dit mai que aquesta droga fos venuda pels propietaris de l’establiment, però si per algú que el freqüentava. I no si fos així, no s’explica com els nois que la consumien solien ser grups diferents, encara que en alguns casos, repetien...
Però la part més visible de la il•legalitat és la terrassa d’estiu que es va col•locar al bar el passat més de juliol. Segons el propi regidor de Governació de l’ajuntament, es va pagar la taxa d’ocupació de la via pública fins el 31-10-2008 (el normal hauria segut fins el 30 de setembre) Però avui encara hi és. I això que, com he dit, ho coneix el regidor i també els comandaments de la policia local.
Però tornem als Mossos. Com es mesura el grau de l’actuació per a saber si es van propassar. Jo, el que tinc clar és que l’actuació dels Mossos ve donada perquè tenen indicis de que es realitzen accions il•legals. I per a que hi hagués els desplegament com el que hi va haver, és que els indicis devien de ser importants (i més si tenim en compte que també hi va participar la policia local) Aquest blog va donar la primícia de l’actuació el mateix dia que es va produir, o sigui, el 7 d’aquest mes. Es estrany que la denuncia que la propietària va posar al jutjat la fes, pràcticament una setmana després (intueixo llegir com a data de la denuncia el 13 de febrer) Aquestes coses es solen fer a “cop calent”. Més enllà sembla més premeditat que una altra cosa.
I he de donar una darrera dada: jo visc al mateix bloc d’habitatges i res no em va impedir seguir dormint.
dimarts, 17 de febrer del 2009
RECURSOS
Per “anar” per la vida, fan falta recursos... I no només recursos econòmics, què també, sinó “tenir una sortida per a cada situació més o menys difícil”. És el que va fer ahir Mariano Rajoy quan sé li va preguntar sobre el finançament il•legal del PP: “El PP no s’ha finançat amb aquesta trama, pel que jo sé”. I, s’ha finançat d’una altra trama, encara no descoberta? I si ell no ho sap? O si fa com aquell que no ho sap? És una manera de “preparar el terreny” en el cas de que la fiscalia demostri que, efectivament, el PP s’ha finançat amb les comissions d’obres assignades a dit, de factures emeses per “empreses tapadora”, etc.
Recordo que jo, quan anava a Andorra i de tornada em paraven a la duana, feia servir un recurs semblant. Quan la policia em preguntava “si tenia res què declarar”, els hi contestava: “Pèl que jo sé, no”. No em van trobar mai res, segurament, perquè tampoc ho portava, però, d’haver-ho trobat els hi hauria dit: “Ah!, això es tenia que declarar?”. La multa, segurament, me l’haurien posat igual! Però jo no feia com aquell que anava a Andorra i tornava carregat de productes tecnològics de darrera generació, perfums, òptica, etc. I quan li preguntaven que portava al maleter, responia: “Pinso per a les gallines”. I si li demanaven d’obrir-lo i li trobaven tot allò que pretenia treure de contraban, responia: “Què passa? Jo els hi tiro. Si no s’ho mengen, és el seu problema...”.
Un altre recurs emprat pels populars és la cortina de fum que han fet servir per a desviar l’atenció dels seus problemes, incidint en la trobada que van tenir el ministre Bermejo i el jutge Garzón duran la cacera de Jaén. Això m’ha fet recordar quan ara farà quatre anys, el grup municipal socialista d’Amposta va denunciar una sèrie d’irregularitats urbanístiques que s’havien produït: construcció del magatzem d’Arayo, caseta de l’ara alcalde Manel Ferré, etc. Llavors, el fotògraf de la Veu de l’Ebre, quan va anar a fer la foto d’aquesta caseta es va equivocar i a la portada del setmanari va sortir-ne una altra. Lluny d’acceptar les irregularitats, CiU, es va aferrar a l’error fotogràfic (reconegut pel llavors director Josep Maria Arasa), per “posar a parir” els socialistes.
Primícia: Properament igual hi ha notícies relacionades amb el tema (?)
Recordo que jo, quan anava a Andorra i de tornada em paraven a la duana, feia servir un recurs semblant. Quan la policia em preguntava “si tenia res què declarar”, els hi contestava: “Pèl que jo sé, no”. No em van trobar mai res, segurament, perquè tampoc ho portava, però, d’haver-ho trobat els hi hauria dit: “Ah!, això es tenia que declarar?”. La multa, segurament, me l’haurien posat igual! Però jo no feia com aquell que anava a Andorra i tornava carregat de productes tecnològics de darrera generació, perfums, òptica, etc. I quan li preguntaven que portava al maleter, responia: “Pinso per a les gallines”. I si li demanaven d’obrir-lo i li trobaven tot allò que pretenia treure de contraban, responia: “Què passa? Jo els hi tiro. Si no s’ho mengen, és el seu problema...”.
Un altre recurs emprat pels populars és la cortina de fum que han fet servir per a desviar l’atenció dels seus problemes, incidint en la trobada que van tenir el ministre Bermejo i el jutge Garzón duran la cacera de Jaén. Això m’ha fet recordar quan ara farà quatre anys, el grup municipal socialista d’Amposta va denunciar una sèrie d’irregularitats urbanístiques que s’havien produït: construcció del magatzem d’Arayo, caseta de l’ara alcalde Manel Ferré, etc. Llavors, el fotògraf de la Veu de l’Ebre, quan va anar a fer la foto d’aquesta caseta es va equivocar i a la portada del setmanari va sortir-ne una altra. Lluny d’acceptar les irregularitats, CiU, es va aferrar a l’error fotogràfic (reconegut pel llavors director Josep Maria Arasa), per “posar a parir” els socialistes.
Primícia: Properament igual hi ha notícies relacionades amb el tema (?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)