IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VII)

El Periódico d’ahir diumenge, portava a dues pàgines, tot un reportatge sobre les zones comercials de Barcelona amb el títol de “Els eixos comercials de BCN es bolquen en accions anticrisi”. Amb dos subtítols: “El col•lectiu que aglutina unes 11.500 botigues, llançarà una targeta amb promocions” i “La fundació pretén que la ciutat sigui un referent de les compres de Nadal”. Potser és precisament això el que més crida l’atenció. Què ja es preparen per a la campanya de Nadal quan encara queda més de mig any! I és que les coses fetes a corre cuita no solen donar bons resultats i les botigues de Barcelona, que és el primer centre comercial de Catalunya i potser de l’estat espanyol, dona un bon exemple i una bona mostra del seu saber fer prenent mesures per fomentar el comerç en general en temps de crisi.
Està clar que tret del comerç d’alimentació i productes de primera necessitat que, també han pres mesures “correctores” per mirar de mantenir les seves vendes (foment de les marques blanques, compra de més productes del territori, etc.), els altres establiments (regals i complements, roba (sobre tot de marca), parament de la llar, decoració, etc.) han de fer grans esforços imaginatius per contenir el cop que suposa la crisi.
Però una idea com és una “targeta de promocions”, no cal que sigui exclusiva de les grans àrees comercials de ciutats importants. També a l’àmbit de les nostres ciutats petites i, fins i tot, pobles, es podrien adoptar propostes, sinó iguals, similars.
A la majoria de les nostres poblacions hi ha federacions de comerç, unions de botiguers, etc., el nom és igual. Més grans o més petites, amb més incidència d’un sector o d’un altre, però d’existir, existeixen. Així que estaria bé de cara el consumidor prendre mesures per a que comprar fos molt més “atractiu”. Jo en donaré unes quantes (potser moltes d’elles ja s’apliquen a segons quins llocs): facilitar l’aparcament amb copagament de la zona blava, portar les compres a domicili sense cost per al client, oferir productes de qualitat a bon preu i que no es puguin torbar a altres tipus de centres comercials (diguem-li súpers o hípers), carnet client per a obtenir descomptes progressius en futures compres, assessorament i atenció per part del personal, etc.
Tot això ho podríem resumir en poques paraules: bon preu i millor servei.

LES ALTRES MIGRACIONS

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Al quadern de diumenge del Periódico de Catalunya del passat 5 d’abril, es podia llegir un petit reportatge amb el títol de “L’invent del monstre” de José María Perceval i que parlava de l’expulsió dels moriscos d’Espanya l’abril de 1609. De fet el que es commemora el 19 d’abril és el 4t centenari de la promulgació del decret del rei Felip III que ordenava l’expulsió dels moriscos no conversos. Segurament serà una evocació sense gaires actes que ho recordin i què, per a la gran majoria de la gent, passarà totalment desapercebuda, però en el seu temps va tenir una importància enorme: 300.000 persones foren arrancades per la força de les seves cases i obligades a marxar a l’altre costat de la Mediterrània (sobre tot a Algèria i Tunísia) i a França, en una mesura que no es tornaria a veure en aquest país fins la guerra civil espanyola (1936-1939)
A l’entrada del port de la Ràpita (també conegut com a port dels Alfacs) s’hi pot trobar un monument de pedra i ferro, amb una placa on s’expliquen els fets, obra de l’artista local Agustí Vizcarro. És tot el que recorda l’expulsió de 41.952 moriscos deportats de tota Catalunya i també de l’Aragó, per aquell lloc entre el 15 de juny i 15 de setembre de 1510.
Els avantpassats dels moriscos expulsats van entrar a la Península Ibèrica durant l’etapa de dominació àrab, la que es coneix als llibres de història com la Reconquesta espanyola, però també hi havia catalans i castellans conversos, tal i com ho recorda Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica catalana en el article “Els moriscos de Catalunya”, també publicat al Periódico del dia 9. Evidentment, els 800 anys de “reconquesta” no va ser un seguit de batalles, sinó que hi va haver èpoques de pau i prosperitat. Els musulmans (magrebins en la seva majoria i també àrabs) ens van aportar valuosos coneixements en camps com la medicina, l’agricultura, l’arquitectura, etc. Potser una de les aportacions de la que més testimonis han quedat (encara que ens els darrers anys s’han anat abandonant progressivament) són les sénies, aquestes rodes metàl•liques que s’acoblaven als pous i gràcies a un sistema de cadubs que anaven voltant degut a la força d’un animal (mul, ase, etc.) pujaven l’aigua per a regar els horts. També és molt conegut l’assut que hi ha a l’Ebre entre Xerta i Tivenys.

Més d’un segle abans, el 1492 (recordat per ser l’any de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics i també pel descobriment d’Amèrica), ho havien estat els jueus. Després d’acabada la reconquesta, la població autòctona mira amb mals ulls aquests dos grups de gent. I l’excusa que tenen per a perseguir-los és que no professen la religió catòlica. Però el rerafons de la qüestió és apropiar-se del seu patrimoni personal, sobre el dels jueus que tenien una posició social i econòmica important. Entre ells, hi havia molts d’artesans, però també hi havia banques, polítics, etc. Al contrari que els moriscos, els jueus van marxar, majoritàriament, a l’Àsia Menor (la majoria Turquia), on van seguir conservant la cultura, els costums, la parla i també la il•lusió de retornar un dia a casa.
A mitjans de la darrera dècada del segle passat, vaig conèixer un jueu sefardita (que era com se’ls coneixia) Pel que vaig saber després, era descendent d’una de les millors famílies jueves. Elías Kohen, després de tenir diversos negocis, es va dedicar a fer de guia turístic pel soc o mercat d’Istanbul, aprofitant que, amb el “seu castellà” s’entenia amb els turistes espanyols. Ens va dir que la seva família encara conservava la clau de la seva casa de Toledo... Malgrat ser turc, Elías, va fer el servei militar a Israel per poder obtenir la doble nacionalitat. Com deia ell, “no és el mateix anar pel món amb un passaport turc que amb un d’Israel”.

Abans de ser expulsats, el jueus vivien en els seus propis barris anomenats calls (en castellà se’ls anomenava juderías) Encara avui en dia es poden trobar calls ens algunes ciutats espanyoles. A Tortosa per exemple l’identifiquem amb el barri de Remolins, una zona de carrers estrets on el sol entrava amb dificultat. Però també a Alcanyís, Barcelona, Girona, Tarragona, Valls, l’Aleixar, Montblanc, etc. A Remolins, a tocar de les muralles i del barranc del Célio i la torre rodona del mateix nom, hi ha una plaça anomenada de Menahem ben Saruq, un poeta jueu nascut a Tortosa al segle X. La remodelació d’aquesta plaça va ser inaugurada per l’ambaixador d’Israel a Espanya.
La companyia teatral catalana Dagoll Dagom va portar als escenaris el musical Mar i Cel (estrenada el 7 de d’octubre de 1988) amb lletra d’Àngel Guimerà i Xavier Bru de Sala i música de Albert Ginovart que, precisament anava sobre l’expulsió dels moriscos de Catalunya.
També el grup folklòric ebrenc Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries va escriure una cançó sobre el mateix tema: “El fandango dels adéus”, inclosa en el seu disc “Si no fos” (1996) El principi de la cançó, que resumeix molt bé els sentiments d’algú que ha de deixar la casa a la força, diu així: ‘M’han obligat a deixar / la meva pàtria petita, / lo lloc a on me vaig fer gran, / a on vaig començar a estimar. / Sense haver pogut triar, / ho he tingut que abandonar / i anar més enllà del mar / a una terra tan llunyana. / Se’m fa difícil parlar, / començar-ho tot de nou,/ tindre treball i una casa, / sentir-me d’esta ciutat. / Ara torno a ser estranger / a l’altra banda del mar. / A on cantaran les sirenes? / A on estaran los amics’.
Vull acabar adherint-me a la petició que fa Abdennur Prado en nom dels musulmans catalans: demanar al govern de la Generalitat que faci un homenatge a aquells catalans que van tenir que abandonar obligats la seva terra i mai més van poder retornar.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VI)

Continuant en aquest apartat de trobar idees imaginatives per a superar aquests temps tan difícils per a moltes famílies, ahir el Periódico publicava amb el títol de “Venedora de temps) un article sobre una noia xinesa que es guanya la vida atenent encàrrecs que li fan usuaris de la xarxa d’Internet, com per exemple: tràmits administratius, guarda de mascotes, compra de regals, com acompanyant de festes, etc. No em direu que no es una idea del més original?
Fins ara existien les empreses de multiserveis que, com el seu nom indica, donaven tot tipus de serveis als usuaris que ho demandaven: electricitat, lampisteria, pintura, petits treballs de construcció, serralleria, etc. També hi havia empreses especialitzades amb tasques administratives i que feien els tràmits pertinents per obtenir permisos, crear noves empreses, presentar recursos, etc. Fins i tot n’hi ha d’especialitzades amb el ram del dret que, per una quota anual, et presten tot tipus d’assessorament legal. Una altra cosa ja és si s’ha d’acudir a judici. Llavors cal pagar els extres.
Tornant al cas de Chen Xiao, que així es diu la noia, segons afirma, “No admet propostes immorals, il•legals ni violentes”. Però el que no em queda clar és si aquesta activitat l’ha convertit en “legal” o no. Es a dir, s’hi ha fet les altes corresponents per a poder dir que és un negoci. IAE, Seguretat Social, etc.
Per acabar podria dir aquella frase tan coneguda per aquests casos: Igual planxa un ou que fregeix una corbata.

RENOVACIÓ I REFORMISME

Buscar el títol d’un article o escrit, de vegades no és una tasca fàcil. Has de mirar que en poques paraules dir molt. Al menys prou com per a que tingui un cert sentit sempre relacionat amb el que diràs després. Quan he escollit el títol d’avui ja he vist que no acabava d’expressar en la seva totalitat el que jo volia dir. Potser una de les paraules escollides “renovació” no sigui del tot adient. Segurament seria molt més apropiat dir “innovació”. Això per no buscar els “tres peus al gat” i haver-ne posat una altra que, segurament, sorprendrà més el lector “menyspreu”.
Ara ho veureu. S’apropen les eleccions europees i Berlusconi està buscant una sèrie de rostres famosos i també, perquè no dir-ho, bonics! Són gent sense experiència política, potser si, uns bons professionals, però el líder de la dreta extrema italiana el que pretén és donar un cop d’efecte i fer popularisme (allò que tant li encanta fer a qualsevol partit de dreta) de fet a Itàlia, invents així ja se n’han fet d’altres vegades: La Cicciolina per exemple, una actriu porno que sortia ensenyant els pits arreu on anava i també una de les netes del mateix Mussolini, que si no recordo malament, era model.
L’altre invent, bé, potser caldria parlar de reinvent, és el que està fent Arturo Mas amb diversos partits nacionalistes d’arreu de l’estat. De moment s’ha parlat de nacionalistes gallecs, bascos (a les passades havien format Galeuscat) i també mallorquins, andalusos, valencians i canaris.
A que us sona? No recordeu l’operació reformista de Miquel Roca Junyent? Efectivament, a les eleccions generals de l’any 1986, el llavors ma dreta del president Jordi Pujol i el que es perfilava com el seu successor natural, juntament amb Rodríguez Walquer, Sainz de Robles, etc. Tots plegats havien fundat el Partido Reformista Democrático i va ser un intent d’interrompre a les eleccions generals els llavors “disgregats” partits nacionalistes. Volien incidir a la política espanyola en uns anys on la pràctica desaparició de la UCD havia fet que Espanya es quedés sense cap referència d’un partit de centre entre els dos grans partits que, encara avui, més de vint anys després són hegemònics: el PSOE, per l’esquerra i el PP per la dreta.
Sempre s’ha dit que aquella frustrada operació va costar molts milions de pessetes i m’ha s’ha aclarit d’una forma fefaent qui els va pagar i com.