EL QUE EL COS ET DEMANA

Ahir, el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura va manifestar: “El TC està deslegitimat pel que ha fet, està deslegitimat per fer la sentència de l’Estatut i ha de dimitir en bloc”. El President Montilla els va desautoritzar ràpidament: “Les declaracions de Saura les ha fet no fruit d’una posició del Govern sinó que suposo, com a president d’ICV”. Altres polítics també van dir la seva i les opinions van ser dispars, segons el color polític de qui lles manifestava.
I és que en el món de la política (i sobre tot quan ocupes llocs de responsabilitat) s’ha d’anar molt en compte del que dius i com ho dius. Per a que m’entengueu, una cosa “és que et demana el cos” i l’altra ben diferent el missatge que vols fer arribar a la ciutadania.
De vegades, si fessis el que “el cos et demana”, faries com el llibre de Stieg Larsson, agafaries un misto i calaries foc allí on calgués.
El tema de l’Estatut ja fa ser molt feixuc durant l’elaboració i posterior debat parlamentari. A sobre, el PP el porta davant del Tribunal Constitucional i ja hi som al “lio”! Anys d’espera per a que ses senyories arriben a un veredicte. Què si Catalunya és o no nació... Què si aquella competència toca o no toca.
Però la solució no passa per la dimissió del membres del Tribunal Constitucional. La solució, per a mi, passa per una reforma profunda de dit tribunal. Imaginem-nos per un moment que la sentencia sobre un determinat aspecte de l’estatut sigui que “no” per 5 a 4. On està la línia que separa el “sí” del “no”. Perquè si hi ha quatre magistrats que penses que és constitucional i cinc que no, tots 9 tenen arguments de pes, suposo jo, per justificar el sentit del seu vot.
El TC està massa encarcarat i ja dues coses que, a la meva manera d’entendre, fan que en temes, diguem-li, polèmics, els costa massa arribar a una solució de consens. El primer és que, els seus membres, depenent massa dels partits polítics que els han “col•locat”. “Si he segut elegit pel PP –i per tant, sóc conservador- voto en contra de l’Estatut”. I segon, el bloqueig existent a l’hora de renovar els membres. Si la memòria no em falla, de la darrera composició, dos són morts i un altre (per cert, progressista) va estar recusat pel PP. I com als populars ja els hi va bé aquesta situació, no en faciliten la renovació ja que requereix les 3/5 parts de la cambra i com que per a poder-los canviar es fa imprescindible la voluntat del PP, està bloquejada.
Després encara els hi ha que diuen que és igual que a Madrid governi el PP o el PSOE. En alguns aspectes pot sembla ben bé igual, però si mirem els fons de les qüestions (i/o polítiques) veurem diferències abismals. Potser per això siguin dos partits que es porten prou malament entre ells (llevat excepcions puntuals i que també es donen en altres partits)
Per tant, els cos em demana foc, però m’aguanto! Ves quin remei!!

I QUÈ PASSARIA SI EL MÓN S’ACABÉS DEMÀ?

La pregunta no arriba a ser ni hipòtesi. Però segurament tothom ha pensat més d’una vegada que és el que faria si, efectivament, sabéssim que la fi del món arribaria en una data propera.
I què passaria si un dia s’acaben els bous? (Entenem per “bous” l’espectacle que es fa a molts dels nostres pobles i que tenen a aquesta bèstia com a protagonista principal)
Ho dic perquè avui he llegit a la Veu de l’Ebre el següent titular: “El parlament podria debatre abans d’acabar l’any la prohibició de les festes amb bous”. Efectivament, una plataforma en defensa dels animals (Prou), va presentar una Iniciativa Legislativa Popular (crec que a Catalunya és necessiten més de 30.000 signatures) per a que es deixen de fer tant curses de braus com les coneguts bous o correbous.
Alguns pobles de les nostres comarques haurien de canviar de forma substancial els programes de les festes majors.
Posem per cas un dels pobles que més activitats amb bous fan: Amposta. La presència dintre del programa de les festes majors és considerable. A més de les 5 o 6 tardes amb correbous que es programen, hi ha que sumar-hi els 3 bous capllaçats del dia de la vespra més els nombrosos bous embolats (entre 17 i 23 repartits entre diversos dies de la festa major)
Això significaria per a la regidoria de Cultura i Festes un mal de cap afegit. “Contraprogramar” un alt percentatge del programa amb noves activitats seria tot un repte. Sobre tot, com “s’ocuparien” les tardes de bous, ja que a Amposta, l’assistència a aquest tipus d’actes supera les 3.000 persones i, si ja per a la resta, no hi ha programes alternatius, llavors es veurien amb la necessitat de programa actes multitudinaris per a donar una solució a tot aquest públic.
No sé si des de l’Ajuntament d’Amposta s’havien plantejat mai aquesta qüestió, però, a partir d’ara, de ben segur que hi hauran d’anar pensant.
La improvisació, per aquest casos, no sol ser una bona companya de viatge.
De totes formes, penso, caldria, des del Parlament de Catalunya mirar de trobar una solució, al menys, en el cas dels correbous i els bous capllaçats, no tant amb els embolats que són “tradicionals” des de fa només unes dècades.
Però les altres dues modalitats estan molt arraigades a les nostres terres i formen part del costumari popular. Si estigués documentat, segurament, la tradició dels bous seria uns centenars d’anys anteriors a la nostra era.

LES ESPINES DEL PP

No cal explicar que és una espina, perquè tots ho sabem. Però si us pareu a pensar, la paraula espina pot usar-se de diferents maneres i penso que cap de bona.
Així podem dir “un camí ple d’espines”, que voldria dir un “camí difícil”. O “actues com una espina”, que seria si fa o no fa que “actues amb l’ànim de fer mal”. Finalment, podríem dir: “Tinc una espina clavada”, que significa estar ressentit.
Al PP sé li podria dir, de forma un tant metafòrica, qualsevol de les formes. En el primer cas (el camí ple d’espines), seria el cas Gürtel que, encara que després de la convenció de Barcelona el vulguin domar per “mort i enterrat”, als tribunals segueix ben viu i, segurament, a mesura que aniran sortint les sentències o sé sàpiguen més coses (segurament encara no ha sortit tot), seran per al PP una altra espina al seu llarg camí cap a la presidència del govern.
El segon cas (actuar com un espina) seria la forma d’oposició que fa al govern de Zapatero. Una oposició molt negativa basada en la confrontació, la desqualificació i el catastrofisme.
Finalment, l’espina que tenen clavada és la del 13-M. Aquelles eleccions que van arribar presidides pels terribles atemptats de Madrid de l’11-M que va significar la derrota contra pronòstic de Zapatero davant Rajoy. Una derrota mai acabada de pair per part del PP, pels antics dirigents i pels renovats...
Avui he escoltat que els populars volen convertir el cas de l’Alakrana amb “l’11-M” dels socialistes. Ahir jo mateix ja ho comparava amb els del Prestige... Per cert, segons Rajoy, la Fernández de la Vega passarà a la història per la frase que va dir sobre el patró del vaixell segrestat, “acusant-lo de ser-ne el responsable del segrest.
Però Rajoy també passarà a la història per la forma que va definir la fuga del carburant del petrolier Prestige: “Son como unos hilitos minúsculos de plastelina”.
Quan el PP, ahir al Congrés, comparava l’11-M amb l’Alakrana, ho feia d’una forma molt interessada, com no podia ser d’una altra manera. Parlava de que després del atemptat, el PP va convocar a la ciutadania a manifestar-se.
En el meu cas, efectivament, una militant socialista em va enviar un missatge per a fer una casserolada davant de la seu de l’Ajuntament d’Amposta. I es va fer allí per manca de local del PP a la capital del Montsià. Però en aquells moments a mi no em calien gaires estímuls per a sortir al carrer. De fet ja feia uns quans anys que no només sortíem al carrer, si no que omplíem carrers sencers de ciutats coms Barcelona, Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Brussel•les, etc. Em refereixo, evidentment, a les manifestacions en contra del PHN.
Però l’any 2003 estàvem molt farts del PP per la manera de governar i les mentides (com la del dia de la vaga general que la notícia era “que no hi havia vaga” quan mitja Espanya estava al carrer)
Però el “súmmum” de les mentides van arribar després de l’11-M. Voler inculpar els fets a algú que no els havia comés, només perquè sabien que els podria afectar electoralment, era una maniobra que es pot fer des d’un partit polític, però mai des del govern espanyol. I així els va anar...

L'ALAKRANA

Primer que tot, felicitar-nos tots pel feliç desenllaç del tonyinaire Alakrana després de 47 dies de segrest per part de pirates somalís.
En segon lloc, recordar-vos que durant aquest temps, que per alguns s’ha fet molt més llarg que per a altres (em refereixo als tripulants i als familiar, amics i coneguts) no he escrit ni una sola línia parlant del segrest, ni tant sols l’he esmentat una sola vegada.
Hi ha coses que cal valorar-les quan toca i depenent de com s’acaba.
Potser sí que recordareu que només fa uns dies quan parlava del cas de la gossa que va ser confosa per una lleona prop de la Sénia, deia que si els que van dir que havien vist un felí, no ho haguessin anunciat així, no hi hauria hagut cas.
En el cas de l’Alakrana passa una cosa molt semblant. Quin va ser l’origen? El secrets del vaixell per part dels pirates... Però per on navegava l’embarcació? Segons es va poder saber, per fora del límit de les aigües que es consideren segures. Per tant, el primer culpable seria el patró del tonyinaire basc.
I si en voleu una “segona” tassa, us convido a llegir l’article que publicava el Periódico d’ahir signat per Juan Zamora Terrés titulat “Seny davant la pirateria” (quan l’autor va escriure l’article encara no sé sabia el desenllaç del segrest) I subtitula: “Per un salari irrisori, sense protecció social de cap mena, els tonyinaires embarquen natius joves”. També en té la culpa el govern?
Després, si les coses s’han fet bé o no. Si el govern ha gestionat bé tota aquesta “crisi”, això són coses que per a valorar-les s’ha de tenir tota la informació. I penso que hi ha molt pocs que poden dir que saben tot el que ha passat d’una manera puntual. La resta són especulacions.
També passa una mica com la gestió de la crisi econòmica. Tothom sap que hi ha crisi. La majoria es veuen en autoritat d’afirmar que “no s’estan prenent les mesures més adients”... Però, quines són aquestes mesures? Com s’hauria pogut acabar abans amb la crisi de l’Alakrana? Per la força? Recordo que els pirates anaven armats i amenaçaven de matar a la tripulació...
Avui el Periódico publica una àmplia informació sobre els segrestos produïts a la costa de Somàlia i una cosa m’ha cridat l’atenció: Actualment hi ha 13 vaixells encara en mans dels pirates dels 35 que se n’han segrestat aquest any! Es de suposar que els altres porten bandera d’altres països. També allí, l’oposició, ha estat en contra del govern com ho ha estat aquí el Partit Popular?
Siguem clars. El PP està fent tot el possible per erosionar el govern. En aquest cas o en d’altres o en els que vindran en un futur. El PP voldria que el cas Alakrana es convertís amb el cas Pretige, el petrolier amb bandera de Mònaco que s’enfonsà davant de la costa gallega l’any 2002. Però la solució del Pretige només era cosa del govern, no hi havia interferències externes!
Malgrat tot, recordar que la ciutadania gallega va “agrair” la gestió que va fer el PP amb el tema del petrolier tornant-los a votar de forma majoritària.
Passarà el mateix amb el PSOE i l’Alakrana?
Algú s’ho hauria de fer mirar!

(La foto es publica a la pàgina web del Periódico)