LA VISITA DEL PAPA I LES ELECCIONS

Ahir la meva dona em va preguntar si me’n havia assabentat de la propera visita del Papa a Barcelona. Li vaig dir que si, però que era un tema que no m’importava gens.
Ahir no havia pensat en escriure res d’aquest tema, però, de vegades, els esdeveniments son imprevisibles i tot pot canviar en un obrir i tancar d’ulls.
Les declaracions de Joan Rigol, exconseller de Treball i Cultura de la Generalitat amb els governs de Pujol i president del Parlament de Catalunya entre 1999 i 2003 i, que ara ostenta el càrrec de president del Patronat de la Sagrada Família, m’han fet canviar d’idea.
Mesclar política i religió pot arribar a ser un còctel molt explosiu. I això és el que pretén fer Joan Rigol.
Si en el seu dia ja va mostrat reticències sobre el traçat de l’AVE que ha de passar molt prop del temple de Gaudí i en va demanar informes i que les obres es fessin amb les màximes garanties de seguretat (la qual cosa em sembla molt llegítima), ara ha demanat a Montilla que no convoqui les eleccions al Parlament de Catalunya per al proper 7 de novembre, la data escollida para que el Papa beneeixi el temple de Barcelona. I pareix que el President li ha donat garanties de que no serà així.
Montilla, com a President de la Generalitat de Catalunya té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions autonòmiques quan vulgui, dintre dels terminis marcats per la llei. S’ha parlat de diverses dates sense concretar res. De fet, més que dates, períodes de temps: a la tardor i amb tota probabilitat el mes de novembre, però també pot exercir el dret que té d’endarrerir-les un mes i convocar-les per al desembre y, també, d’avançar-les i convocar-les per abans de començar l’estiu i, en aquest cas, es farien durant el mes de juny.
Dintre d’aquests períodes Montilla les podria convocar qualsevol diumenge. Però ep! el 7 de novembre no que ve el Papa!
És evident que seria tota una casualitat de que Montilla penses, exactament, en aquest dia. Però si tenim en compte que el President Maragall les va convocar el dia 1, el 7 seria, molt probablement la data més factible.
Ja ho va dir Sancho Panza. “Amb l’Església hem topat!”. El Quixot era ficció, però ara no ho és i penso que és una intromissió per part de Joan Rigol (per cert, democratacristià) dir-li a Montilla quan “no pot” convocar eleccions. I els motius, dubto, que siguin tots religiosos.
Potser el que tem Rigol és que molts creients (dels quals d’esquerres n’hi ha pocs) prefereixin veure el Papa abans que anar a votar i, això, seria contraproduent per a la formació nacionalista que lidera Arturo Mas.
Però entre les 9 del matí i les 8 del vespre hi ha hores suficients per aquells que vulguin dipositar el vot a la urna. Si no ho fan, ells sabran el perquè, però, en tot cas, que no donin excuses.

LES NOVES MESURES ANTICRISI

Aquests dies el govern central ha tornat a “oferir” un paquet de mesures contra la crisi. Més que “contra” jo diria que és per a pal•liar-la.
Entre aquestes n’hi ha dues que destaquen: habilitar l’ICO per a concedir ajuts directes a les empreses i rebaixar el tipus de l’IVA (del 16 al 8 %) a l’hora de fer rehabilitacions d’habitatges.
Evidentment hi ha qui s’ha mostrat favorable a aquestes mesures i, els més, han mostrat la seva disconformitat.
Avui, el Periódico, publica l’opinió de diversos especialistes en la matèria que també matisen les mesures.
Però una de les respostes m’ha donat que pensar. Xavier Vives, professor de l’IESE deia que “Poden tenir efecte, però són pegats”. Evidentment!! Algú ho pot entendre d’una altra manera?
Un exemple clarificador. Un té una casa vella i vol reformar-la. El que farà no seran pedaços? Ha de ser una reforma molt “integral” per a que la casa pugui lluir amb tot l’esplendor.
Per a sortir del forat de la crisi caldria donar un daltabaix a l’actual model d’economia de mercat i capitalista. Es a dir, destruir-ho tot i tornar a començar! Potser això possible? Rotundament no. Per tant, qualsevol mesura que es prengui, més o menys contundent, només seran remeis parcials i puntuals per mirar de curar les ferides visibles. “Una aspirina o una tireta”, una cosa així.
La vareta màgica de la solució no la té ningú. Si algú hagués trobat “la pedra filosofal”, tot seria tant fàcil com copiar-la. A la resta de països passa igual: han pres unes mesures que han estat o no efectives. Alguns se’n estan sortint, d’altres no.
També s’acusa el govern central de voler crear una altra bombolla immobiliària. Falç!
La bombolla immobiliària la va propiciar l’especulació del sòl i la posterior construcció desmesurada i insostenible. De sobte pareixia que tothom tingués la necessitat d’invertir en una vivenda nova (i de vegades vella) És a l’extrem que porta el consumisme!
Per a rehabilitar una casa i poder acollir-se a les avantatges fiscals, caldrà, primer, que sigui la seva vivenda habitual. Aquí ja no s’especula en res...
No sé si s’arribaran a crear els 350.000 llocs de treball que va anunciar la vicepresidenta econòmica Elena Salgado, però dels actuals 4 milions i pico d’aturats, molts venen de la construcció. Els uns (els menys) són oficials amb qualificació professional. Però la majoria són operaris (manobres) sense cap tipus de qualificació. Què fas amb tota aquesta gent, sobre tot amb els no qualificats.
Penso que la idea de trobar per a molts un lloc de treball d’allò que saben fer és una solució prou adient.
Sobre el tema del finançament directe de l’ICO, cal dir que davant les dificultats d’obtenir-lo de les entitats financeres, potser sigui la millor solució. Diumenge em deia un amic que treballa a la banca que “en aquests moments no s’està demanant com a garantia, res més del que s’ha demanat sempre”. Potser aquest és el problema. Jo puc entendre que els bancs que han de presentar beneficis als seus accionistes no vulguin tancar els seus exercicis amb pèrdues, però les caixes (que van néixer, precisament, per ajudar als que menys recursos tenien), des de ja fa molt de temps actuen com els bancs i, en lloc de flexibilitzar les condicions per l’obtenció de préstecs, segueixen aplicant les mateixes mesures que abans de la crisi. Què passaria si per uns anys les caixes d’estalvis no obtinguessin beneficis? Potser molts ho agrairien!
De totes formes, algú troba millor les propostes de la CEOE, “amics” de la dreta espanyola?

(L'acudit és de Faro que, normalment, publica a Diari de Tarragona)

LES REFLEXIONS DEL CONSELLER HUGUET

Les declaracions fetes ahir pel Conseller Huguet, les interpreto des de la ràbia i la impotència de veure con la gestió que s’està fent des del Consell Executiu de la Generalitat no té el ressò que hauria de tenir en el ciutadà del carrer.
El Conseller va denunciar una campanya mediàtica de minimitzar l’acció de govern i, en canvi, exagerar els conflictes interns entre els socis del govern tripartit.
Anem a pams. Per una part és cert que el govern tripartit ha fet més que ningú al camp de la protecció social. També ha invertit en infrastructures i en altres àrees. Però als pobles qui s’emporta els èxits de tot el que es fa és l’alcalde.
A la gent del carrer, sobre tot la gent gran, són de fàcil manipulació. I són els que voten! Si se’ls hi diu que se’ls hi farà un casal o una residència per a la gent gran, qui els hi acaba fent és l’alcalde, per molta subvenció oficial que tinguin. I així passa amb moltes coses.
Un bon exemple el tenim quan a les passades fires (a Amposta es fan per la Puríssima) Estàvem entrant a la fira i ens trobarem amb unes senyores de més de setanta anys. Totes contentes I orgulloses ens van dir que venien de veure les obres del canal de la Ràpita que feia el “sinyor ancalde”. Eren obres del “pla Zapatero”.
A Amposta, gràcies a aquest pla (que alguns convergents desprecien) aquest darrer any s’han fet diverses coses: arranjament de carrers, piscina descoberta, cobriment de pistes poliesportives, etc. De vegades penso si s’acabaran inaugurant... La idea de “portar” càrrecs socialistes no els deu d’agradar ni gens ni mica a l’actual equip de govern. No sigui que després es facin la foto amb els socialistes locals i surtin a la portada dels Quatre Cantons i li prengui protagonisme al “sinyor ancalde”.
El segon tema és el dels mitjans de comunicació. És cert que un dels “poders” que encara té CiU és la influència a diversos mitjans de comunicació. No diré TV3 i Catalunya Ràdio, però els partits avui al govern ja haurien volgut un tracte com el que rep ara CiU quan aquests estaven a l’oposició. Però n’hi ha d’altres. Ahir el Conseller Huguet va dir que “tenien nom i cognoms”.
Un d'ells és, evidentment, el diari la Vanguardia. No us heu fixat que els convergents compren la Vanguardia? De vegades em pregunto com unes persones tant catalanistes com ells poden llegir un diari escrit amb “l’idioma de l’imperi”...

7.000 ASSITENTS A LA CARXOFADA!!

Creieu que m’he passat? Potser sí, però no us cregueu que per molt!
La Revista Amposta (de lectura obligada per aquell que es consideri més ampostí que els altres), l’any passat va anunciar que hi van participar més de 6.000 persones! (mireu la revista de la 1a quinzena del mes de març) Per tant, es suposa, que aquest anys hem anat a més i hem hagut d’arribar (o quasi) a la xifra de 7.000 assistents.
Ma mare em deia aquest matí que quan fan l’acte dels jubilats de la Caixa (on aquest any pareix que només van convidar al “sinyor ancalde”), el pavelló està ple i es diu que hi ha “més” de 1.000 persones.
Suposo que ahir, les xifres reals estaran molt per sota de les oficials que es donaran des de l’ajuntament.


I com per a mostra només cal un botó, sabeu que vaig llegir l’altre dia al diari el Punt? Que es prepararien 12.000 racions de degustació. Fent números ràpids, si per cada tiquet tenies dret a 8 degustacions, el resultat serien 1.500 persones! Evidentment amb xifres rodones. El que no s’ho van menjar tot, per aquelles racions que van poder sobrar als diferents restaurants.
Parlant de restaurants, aquest any hi van participar el Ciutat d’Amposta, els Xiribecs, els Ullals, la Gramola, el Gatsby, l’Estany, la Pastisseria Pous, la Pizzeria Moré, l’Antic, el Blanc de Blancs, el Petit Cafè, la Portella, Mèxic i Entre Pa i Pa.


A apart hi havia degustació de “fruit del mar” i també de “fruits de la terra”. Encara que potser podria dir-se millor “suc de raïm” o sigui, de vi.
S’hi van poder veure alguna innovació, com per exemple el lloguer de cadires i la distribució interior dels estants de venda.
En quan al lloguer de cadires, penso, que hauria d’anar inclòs al tiquet. Fins ara hi havia gent que sé els portava de casa i d’altres, perquè venien de fora o, simplement no hi pensaven, no en portaven.
Aquest any si volies llogar una cadira calia pagar 1 € suplementari. Em sembla un xic car per un parell d’hores que et passes al pavelló.


En quan a l’animació, es nota que hi ha crisi. A part de la xaranga que posa el toc musical, d’altres anys hi havia un grup d’animació. Potser l’any passat ja no hi va ser, però penso que tot ajuda a la festa i caldria mirar de “rescatar-ho”.
Si sempre s’acaba fent el mateix es cau en la rutina i deixa de ser atractiu per als visitants. Sobre tot per als de fora.
Potser també caldria buscar-hi alguna innovació més. Hi va haver uns anys que es feia una demostració de tast de vins i que es va suprimir per l’època participació de públic. Ja no s’ha intentat més.


No sé si va ser coincidència, però quan vaig anar a comprar els tiquets per als meus amics i em van preguntar “d’on era” (?), la majoria dels que els passaven a recollir en aquell moment, declaraven ser de Ripollet. Segurament que hi va arribar algun autocar d’aquella localitat barcelonina. No sé si això passa tots els anys o no, però és evident que, en quinze anys que fa des de que s’inicià la festa, la “fama” ha traspassat fronteres, encara que siguin les provincials.

Més informació sobre el tema la podeu llegir al Punt d'avui dilluns.