INTERMEDIARI MILLET

Provablement la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre el cas Palau no va servir para gaire cosa. A les conclusions, els ponents, no van arribar a cap conclusió, però si que van dir que no es podia ni afirmar ni desmentir que CDC s’hagués finançat il·legalment en diners procedents del Palau de la Música. Però va quedar un dubte raonable...
Ara, amb l’informe de l’Agència Tributària, un organisme del tot imparcial (i no és perquè hi treballi) s’han aclarit moltes coses. La primera i principal és que la majoria dels compareixents per part de CDC (per no dir tots), van mentir. Quan se’ls hi preguntava per la comissió del 4 % que Ferrovial pagava a la Fundació Orfeó Català Palau de la Música i que després Fèlix Millet redireccionava cap als comptes de la Fundació Trias Fargas o el tresorer de CDC, sabien perfectament de que els estaven parlant. Quan Millet parlava d’un tal “Daniel”, referint-se al responsable de finances de Convergència, i Daniel Osàcar negava que fos ell i només parlava d’una coincidència en el nom. Ara s’ha sabut que, efectivament, el tal “Daniel”, era Daniel Osàcar.
També ha quedat en evidència Felip Puig (el “famós” Felip Fuig), el vice-secretari general de CDC. Aquest matí, escoltava per la ràdio, que en el seu dia, va parlar d’una “coincidència” que entressin al Palau els diners originaris de l’empresa Ferrovial i que, de forma quasi immediata sortissin cap a CDC i desvinculava els dos fets.
Ara l’informe de l’Agència Tributària també confirma que els diners que Ferrovial pagava al Millet per la concessió d’obres tant significatives com la línia 9 del Metro de Barcelona o de la ciutat de la Justícia, també de Barcelona, y els que després anaven a parar a les arques de Convergència, eren els mateixos. Felip Fuig, un dels principals “sospitosos” en tot aquest enrenou, coneixia perfectament els fets, però també mentia.
Mentre, Fèlix Millet, com a intermediari entre els uns i els altres, s’emportava les seves bones comissions. El que no sé és si l’informe de l’Agència Tributària conclou que per “Aquesta activitat” hauria tingut que estar donat d’alta del IAE d’algun epígraf que permetés fer aquest tipus de coses, per exemple el de comissionista, o no.
Quan Pasqual Maragall era president de la Generalitat de Catalunya, ja va denunciar en seu parlamentària que CDC s’emportava el 3 % de comissió per la concessió de determinades obres a determinades empreses. En aquells moments molts van pensar que només es tractava d’un rampell del president, però el temps li ha donat la raó (i encara es va quedar curt!) Sobre aquell fet, ara penso que Maragall havia de disposar d’informació fidedigna per a fer una acusació tan greu com la que va fer.
Tots aquests fets han fet que em plantegi un dubte (també raonable): Qui m’assegura a mi que, a part de Ferrovial, no hagin més empreses que financessin il·legalment CDC?

CARTELLS I CASTELLS

Les dues paraules tenen una estreta vinculació amb el PSC. Totes dues estan d’actualitat. I entre les dues només hi ha una lletra de diferència...
Ahir, el PSC va presentar els cartells de la seva nova imatge preelectoral. En total 5 cartells fets pels artistes Júlia Solans, Tilman solé i Verònica Fuerte, Salvatore Benintende, Natàlia Cuadrado i Pablo Martín. Són cartells molt senzills, algun d’ells en blan i negre. En un es pot veure la imatge de José Montilla amb la següent llegenda: “Segueixo creient en el superherois sense capa (ni barret) Precisament, la frase “segueixo creient”, és el denominador comú de la campanya i, fins i tot, s’ha fet una pàgina web (segueixocreient.cat) Un altre cartell força expressiu diu així: “Segueixo creient (retolat en negre) en idees vermelles (amb blau) dies blaus (en verd) paraules taronges (en groc) somnis grocs (en taronja) i el món sempre verd (en roig)
Pareix que el PSC ha volgut deixar enrere els anys de campanyes en “negatiu” que presentava el llavors secretari d’organització José Zaragoza i que, en més d’un cop, van ser criticades pels rivals i pels que no ho eren. Aquesta campanya vaser presentada pel propi president Montilla i, al meu parer, s’assembla força a les campanyes de Maragall.
El conseller d’Economia i Finances Antoni Castells va anunciar que no es presentaria a les properes eleccions. Més enllà de ser una decisió personal, evidentment, el cert es que es pot interpretar de moltes maneres. Castells, com la Tura i Erenest Maragall, han mostrat diversos cops discrepàncies, sobre tot, darrerament. Diumenge passat em donaven una opinió força interessant sobre quin potser el futur de Castells. Em deien que dependrà molt el resultat de les properes eleccions en com actuarà el encara conseller. Si el PSC amb Montilla al cap davant obté uns mals resultats electorals, Castells podria intentar fer-se amb la direcció del partit. Això donaria un gir molt més catalanista que el que té en l’actualitat el PSC.
En el cas de que el resultat de les eleccions fos força bo i el lideratge de Montilla indiscutible, el meu interlocutor no descartava que Castells acabés fundant un nou partit d’un caire molt més catalanista. Qui sap si amb altres renombrats “dissidents” del PSC.

PROPERA ESTACIÓ: EL CORREBOUS

O simplement els bous si ho preferiu... Una vegada prohibits els toros a Catalunya el proper objectiu dels antitaurins seran els coneguts bous que es fan a les nostres comarques. Ahir mateix, alguns dels manifestants que s’aplegaven al costat de la plaça de toros Monumental de Barcelona per a protestar contra la corrida que allí es celebrava, ja es van manifestar en aquests termes. Consideren que els bous (en totes les seves modalitats) també són una forma de tortura als animals i, ja ho veureu, no trigaran massa en fer una recollida de firmes per a presentar-les al Parlament de Catalunya com una Iniciativa Legislativa Popular. Un altre cop dependrà de ses senyories. Que siguin ells qui la rebutgin a l’aproven definitivament.
No fa gaires dies ja vaig veure una enquesta a la pagina digital del Periódico on es preguntava lliça i planament, si s’havien de prohibir els correbous. La majoria dels enquestats, un 86 % (1.668 vots), s’hi mostrava a favor, contra un 13 % (186 vots) que deien estar en contra de la prohibició. I allí hi votava gent de tota Catalunya. Personalment opino que la proporció deu de reflectir el sentiment generalitat de la majoria dels catalans i de com veuen ells la festa dels bous. La diferència entre partidaris i detractors, evidentment, és molt àmplia.
No fa gaires setmanes, el Parlament, ja va intentar protegir els correbous declarant-los “festa d’interès nacional”, però vet aquí que el PP s’hi va oposar. És curiós que s’hi oposes un partit que està a favor dels toros i que, fins i tot, vol “blindar-los” portant el tema al Congrés dels Diputats.
La veritat és que no ho entenc per més voltes que li doni. Com es pot donar suport d’una manera incontestable als toros (i ja no entro si representen Espanya o només es veu com un art o una festa) i, en canvi, els bous, un modalitat taurina on no es dóna mort a l’animal i, en canvi, una tradició tant arrelada a les Terres de l’Ebre i tant vinculada a les festes més tradicionals i populars, es veig d’una manera totalment diferent, fins el punt de no voler-se pronunciar a favor i portar la resolució davant del tribunal de garanties del Parlament.
Em sembla que el PP una vegada més “ha pixat fora del test” i no ha defensat, al menys, a un sector de ciutadans de les comarques del S de Catalunya que veuen amb els bous una tradició molt arrelada a la seva terra.
A mi em se faria molt difícil defensar els bous, però igual com vaig dir en el cas dels toros no els prohibiria. El ciutadà, l’aficionat en aquest cas, ha de ser lliure de triar un espectacle.
Llibertat abans que prohibició.

ADÉU, ESPANYA?

En un número anterior de VN, el columnista i amic, el traiguerí Vicent Sanz, va escriure un article titulat “Adéu, Espanya”. De fet, jo ja feia temps que li estava donant voltes al cap per a veure com enfocava un article sobre les tenses relacions existents entre Catalunya i Espanya des d’uns anys cap aquí.
Evidentment cal generalitzar i matisar. Ni són mai son tots els catalans ni tots els espanyols, com tampoc és dóna sempre, en tot tipus de relació.
Si s’ha de buscar l’origen d’aquesta desafectació de Catalunya cap a Espanya, cal buscar-lo en el tenses relacions dels nacionalismes més extrems. Alguns, al nacionalisme espanyol més accentuat, l’anomenen “la caverna”, mentre que quan parlem del català caldria buscar-lo entre els independentistes més radicals. Encara que poc a poc, aquests últims, han aconseguit més seguidors, sobre tot, després de la injusta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia.
Adéu, Espanya és la darrera estofa de “l’Oda Espanya” escrita pel poeta Joan Maragall, l’avi patern de Pasqual Maragall, qui fou President de la Generalitat de Catalunya. Concretament, els darrers versos diuen així:
On ets, Espanya? – no et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!
TV3, amb la darrera estrofa i afegint-hi una signe d’interrogació (?), el passat 2 de juny va emetre un documental titulat “Adéu, Espanya?” on es comparava la realitat catalana amb altres territoris autònoms de clares aspiracions independentistes. Aquests territoris són els següents: Grenlàndia (Dinamarca), Escòcia (Regne Unit de la Gran Bretanya) i Quebec (Canadà) Els moments que més van cridar l’atenció de l’espectador van ser quan es van representar escenes històriques usant els famosos “Clics de Playmobil”.
Però tornem a casa nostra per analitzar els esdeveniments més recents. El 30 de juny de 2005, el Parlament de Catalunya aprova per una àmplia majoria (només hi voten en contra el PP i C’s) la proposta del text estatutari, impulsada per Pasqual Maragall. Posteriorment, el cap de l’oposició Artur Mas accepta, en negociacions amb el cap de l’executiu espanyol Rodríguez Zapatero, una retallada del mateix a canvi no sé sap ben bé de què. Finalment aquest tex és aprovat per les dues cambres espanyoles (Congrés de Diputats i Senat) i finalment en referèndum per la ciutadania de Catalunya el 18 de juny de 2006. Se’l coneix com l’Estatut de Miravet.
El PP, així com el “Defensor del Pueblo” i en casos molt puntuals i en determinats articles, algunes comunitats autònomes de l’estat, hi presenten recursos d’inconstitucionalitat. A partit d’allí, l’Estatut, ha de passar tot un periple pel Tribunal Constitucional, amb diversos ponents que intentaran sense aconseguir-ho un text que compti amb el vot favorable de la majoria dels magistrats. Pel camí quedaran recusacions, recursos de la Generalitat i, fins i tot, la mort d’un dels magistrats. Fins arribar al passat 28 de juliol, on es vota, finalment, un text elaborar per la pròpia presidenta del TC. Han hagut de passar més de 4 anys, per a que acabi havent-hi una sentència definitiva que no ha deixat a ningú satisfet. El TC “retalla” aspectes bàsics del text original com per exemple quan parla dels símbols propis, la llengua catalana, els drets històrics, l’administració de justícia, etc.
L’anomenat “pacte constitucional” de la transició queda esmicolat i, tret de temes puntuals com el finançament i l’educació (on ja hi havia sentències del propi TC favorables), l’avenç autonomista ha estat paupèrrim, per no dir nul.
Mentre s’esperava la sentència del TC, els partits i associacions més independentistes, engeguen un procés de referèndums sobre “si els ciutadans volen la independència de Catalunya”. El primer poble en celebrar-ne un és Arenys de Munt, encetant així tota una sèrie de tongades de consultes populars que, finalment, entre finals d’hivern i la primavera passada, arriben a les Terres de l’Ebre: primer Xerta i posteriorment a Alcanar i Ulldecona celebren aquest tipus de consultes.
Encara que la participació ciutadana en les consultes és més aviat escassa, no sempre es sobrepassa el 20 % de participació, el percentatge de “sí”, s’eleva per damunt del 90 % en totes elles.
El que si que tinc clar, és que si ara es fessin de nou els referèndums independentistes allí on ja s’han fet o als llocs on encara queden per fer-se (no s’ha fet a cap gran ciutat), el percentatge de vot favorable a la independència s’incrementaria considerablement.
La gran manifestació de Barcelona de dissabte 10 de juliol amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” pot crear un punt d’inflexió sobre tot en aquell grup que fins ara es mostraven més indecisos.
És l’efecte “acció”, reacció” davant d’una injustícia greu propiciada per un recurs inacceptable d’anticonstitucionalitat per part del PP, Catalunya reacciona rebutjant la sentència i aspirant desvincular-se d’Espanya en un futur no massa llunyà.
Mentrestant encara hauran de passar moltes coses fins arribar a fer un referèndum que contempli la possibilitat d’assolir la independència amb totes les garanties legals necessàries.