CLASSES DE VAGUES

(Arran de la vaga convocada pels treballadors d’AENA)

Entenc que de vagues n’hi ha de 4 classes:

1.- La que perjudica a l’empresari.
2.- La que no perjudica a l’empresari.
3.- La que no perjudica a l’empresari però sí a l’usuari.
4.- La vaga general.

1.- El primer tipus de vaga és la que fan els treballadors d’una empresa productiva o de serveis que tenen com a objectiu demanar o reivindicar drets laborals i salarials i que afecten directament l’empresari, ja que per cada dia que està l’empresa sense funcionar, significa un greuge econòmic per a l’empresari. Per tant, afecta de forma directa l’empresari que vol que acabi quan abans millor.

2.- Aquests tipus de vagues són les que es fan contra un empresari “intangible”. M’explicaré. Normalment són les vagues de funcionaris en contra de l’Administració. Qui és aquí l’empresari? Aquestes vagues poden repercutir al ciutadà, però normalment l’afecten ben poc. Algun company de treball m’ha suggerit alguna vegada fer vaga quan s’acaba un termini important, per exemple el 30 de juny, el darrer dia per a presentar les declaracions de la renda. Jo sempre els hi he dit el mateix: “El govern traurà un decret i allargarà el termini fins al dia 5 o 10 de juliol i ja està! I ara, amb la possibilitat d’enviar les rendes per Internet, el grau d’afectació és del tot intranscendent. A “l’empresari”, representat pels directius dels diferents centres administratius, la vaga no els afecta en res. No té pèrdues econòmiques de cap tipus. Encara que les mesures que pren són les habituals en aquests casos: donar-te de baixa de la Seguretat Social els dies de vaga, descomptar-te les retribucions salarials, etc.

4.- La que ara volen fer els treballadors d’AENA, un ens públic estatal que gestiona els aeroports espanyols. Com l’empresari és l’administració, tampoc l’afecta d’una forma directa. En canvi, a l’usuari que tingui que viatjar aquell dia, el perjudici que li crea és gran.
Els treballadors d’AENA ja han establert el calendari de mobilitzacions coincidint amb les dates clau de vacances de la Setmana Santa i l’estiu. A part del greuge que pot comportar als ciutadans que vulguin volar cap a alguna destinació turística durant aquest dies, també el creen als estats receptors de turisme. Sense dubte, l’estat espanyol sofrirà les conseqüències si no s’arriba a un acord durant els propers dies.

5.- Tal com el seu nom indica, la vaga general és la “generalitzada”, la que afecta a tots els sectors. Són vagues polítiques, pugnes entre els principals sindicats i el govern quan estan en joc interessos col·lectius de la ciutadania. Normalment tots els governs tenen la seva vaga general. Una altra cosa és esbrinar les xifres reals de participació entre la guerra de números que hi sol haver en aquest casos. Per una part els sindicats parlen d’èxit de convocatòria, mentre que els governs minimitzen els efectes de la mateixa.  

MALGRAT TOT, DIFÍCIL D’ENTENDRE...

El ple de l’ajuntament d’Amposta del passat 28 de febrer va donar prou de si. Algunes de les coses ja us les he anat contant aquí. Però encara n’hi ha d’altres que, realment, no sabria com qualificar-les. Segurament d’aquí el títol.

Resulta que a Amposta s’ha de fer un pavelló poliesportiu vinculat al centre de tecnificació esportiva. L’ajuntament va treure a licitació el “projecte bàsic” i va convidar a 3 despatxos d’arquitectes a que hi participessin. A l’hora de la veritat només se’n hi van presentar dos.

Com passa en aquest casos, l’ajuntament, a través dels seus tècnics, posen un preu de partida del que no s’hi pot passar. A partir d’aquí i sempre a la baixa, els que participen al concurs, posen els seus preus. El preu inicial era d’uns 40.000 euros. El primer despatx, va licitar uns 30.000 i el segon 3.900!

El primer que penses és que, per algun lloc s’han deixat un zero. Així ho van entendre els responsables municipals que els hi van demanar la ratificació del preu. Era correcte.

Tret el tema al ple, l’alcalde va respondre que, en aquest cas, no hi ha el que es denomina “baixa temerària” i, per tant, se’ls hi va adjudicar el projecte.

Mentre, l’altre despatx, al no veure-ho clar, hi van presentar un recurs que se’ls va desestimar. Davant d’això, l’alcalde va actuar com han acostumat fer-ho durant molts d’anys. Per a “fer-los callar”, els hi va dir que els hi assignarien un altre projecte. “Dit i fet” i ja ho han fet...

Consultats a professionals el sector, com és el cas de l’arquitecte i exalcalde Josep Maria Simó, aquest ens va dir que “amb 3.900 euros no paguen ni les fotocòpies” (!) I que una concessió així només s’entén si, a part, se’ls hi dóna alguna cosa més, com seria l’execució de l’obra.

Al teu poble (per als que no siguin d’Amposta), passen coses així?    

DESLOCALITZACIONS I “DESCOL·LOCATS”

La darrera és Piaggio, una empresa italiana que fabrica motocicletes Derbi, una marca catalana de “tota la vida” i que ara pretén traslladar la producció a Itàlia.
Piaggio, com altres moltes multinacionals, ve al nostre país, compra la marca i la fàbrica i al cap d’uns anys, se’n va.
En altres casos, simplement instal·len aquí la fàbrica i quan diuen que no els resulta productiva se’n van.
Dels dos casos, segurament el primer és més greu.
I perquè venien les multinacionals a Espanya? Primer que res per rendibilitat. Fa uns anys Espanya reunia una sèrie de requisits que la feia òptima per atraure indústria de capital estranger. Tal com s’ha fet gran la Unió Europea hi ha d’altres països on, fabricar, resulta més barat pels baixos costos laborals. Però hi ha altres tipus d’indústria que els és ben bé igual fabricar a la UE o a un altre lloc. Llavors munten les fàbriques a qualsevol país asiàtic: la Xina, Corea del S, Vietnam, l’Índia, etc. També empreses de capital espanyol decideixen fabricar allí.
Quan empreses de capital estranger venen aquí, normalment és fruit de negociacions entre els governs (estatal i també autonòmics) i gaudeixen de privilegis i avantatges, com ara subvencions, preus avantatjosos a l’hora d’adquirir els terrenys, exempció o reducció de determinats impostos i taxes, etc.
Però a l’hora d’anar-se’n se’n obliden de tot això deixant “descol·locats” treballadors (ingressen a les llistes d’atur), però també a les administracions, que després de tota la benevolència amb la que els han tractat, els queda molt poca cosa més que mirar-s’ho impotents i frustrats.
La llista de multinacionals que han abandonat Catalunya en els darrers anys és prou significativa: Hawlett Packard, Philips, Samsung, Braun, Panasonic, Sanyo, Levi Strauss, Valeo, Bayer, Lear, etc.
Precisament el tancament d’aquesta darrera empresa, de capital nord-americà, ens va afectar molt directament les Terres de l’Ebre on en tancar la fàbrica de Roquetes, va deixar al carrer 520 treballadores i treballadors.
Però al territori no ha estat l’única. Recordo la fàbrica de botons de poliester situada a Santa Bàrbara, Kanase, de capital japonès i que, en una visita que vaig ver una vegada, em va sobtar que tots els cartells de les oficines estiguessin en aquell idioma. Quan Pujol va ser president de la Generalitat la va visitar, ja que era fruit d’una d’aquelles negociacions per atraure inversions estrangeres.
Una de les primeres empreses que es va deslocalitzar, quan llavors aquest terme encara no devia d’existir, va ser la fàbrica de fulles d’afaitar Gillette, que ho va fer a mitjans dels anys 90. La multinacional tenia (si no recordo malament) la seva seu a Sevilla. Com qualsevol jove, gastava els seus productes, fins i tot recordo que participava en un concurs que patrocinava i em va tocar una bossa de viatge.
Sense tenir-ne la consciència que tinc ara sobre el tema, senzillament, vaig deixar de comprar els seus productes.
No sé quina seria la solució al problema espanyol per a crear ocupació i abaixar les taxes d’atur. Si els experts no ho saben, jo tampoc tinc una vareta màgica. Certament penso que ha de passar, sobre tot per la indústria i en menor part, pel sector serveis, sobre tot del turisme.
En quan a la indústria, ha de ser competitiva i de majoria de capital espanyol. Quan es parla de l’r+d+i (recerca, desenvolupament i innovació), no puc estar-hi més d’acord. Però per això fa falta un gran recolzament institucional i dotar a investigadors i indústries dels mecanismes necessaris. I una cosa imprescindible: personal format adequadament per a cada cosa. I això vol dir que s'ha de començar per la base, o sigui, de que els joves tinguin la formació necessària.      

UN ALTRE PUNT DE VISTA SOBRE EL DÈFICIT DE LA GENERALITAT

Des del govern de la Generalitat s’està enviant un missatge clar: “El dèficit deixat per l’anterior govern provoca que hi tingui que haver una contenció de la despesa”.
La despesa pot ser “corrent”, però també en inversions previstes, algunes d’elles en execució o en vies de ser executades.
A Amposta ens trobem en diversos exemples com les instal·lacions del Club Nàutic i la residència d’esportistes vinculada al Centre de Tecnificació Esportiva. Després de patir diversos pobles amb la rescissió dels contractes amb les empreses constructores per part de l’Ajuntament, ara, segons l’alcalde, s’han aturat per a fer-se una auditoria per part dels organismes competents de la Generalitat. Aquestes auditories afectarien a diverses obres que s’estan fent arreu de Catalunya, no només a Amposta.
D’altres s’han ajornat indefinidament, com les que afectarien a la subseu de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) L’altra subseu, recordem-ho, és Cambrils, en una decisió salomònica que van prendre els anteriors responsables. Sempre m’he preguntat que si Carod-Rovira no fos fill de Cambrils, també sé li hauria donat la seu universitària.
Sobre l’ajornament de l’INEFC, s’està denunciant la passivitat de l’alcalde d’Amposta i les suposades acusacions que va fer sobre l’anterior equip del Consell Català de l’Esport de no haver fet bé la feina.
Sobre el mateix tema, també hi han rumors de possibles pressions polítiques sobre l’INEFC Lleida d’un determinat partit polític (podem imaginar-nos quin) que no veuria bé la “descentralització” de la universitat esportiva.
Tots el partits polítics d’Amposta ens varem il·lusionar molt davant la possibilitat de que Amposta pogués ser seu universitària. Després, amb la decisió de fer dos subseus, ens quedarem una mica transposats, sense acabar d’entendre el que havia passat...  
Amposta, de moment, ha estat la gran perjudicada, tot hi haver un govern municipal del mateix color que els qui governen la Generalitat. No serà que Cambrils té un alcalde socialista?
Fora d’Amposta hi altres exemples que també et donen peu a malpensar. El departament d’Ensenyament també ha decidit ajornar la construcció dels instituts-escola de Sant Jaume d’Enveja i el Perelló. A Sant Jaume (on les mares, pares, xiquetes i xiquets s’han manifestat a favor de que es faci) té un alcalde del PSC i al Perelló, un pacte entre el PSC i ERC van portar a l’oposició a CiU que havia governat amb majoria absoluta des de feia algunes legislatures. En canvi a la EMD de Jesús i Móra la Nova (a tots tos llocs hi ha govern de CiU), els projectats instituts-escola sí que es faran. Casualitat o favoritisme?
Sóc dels qui no dubto que la Generalitat ha trobat un dèficit important, però també és cert que hi havia un gran dèficit d’infraestructures, algunes d’elles reivindicades i promeses durant molts d’anys: carretera Amposta Freginals, variant de Santa Bàrbara, “lo Passador” entre Sant Jaume i Deltebre. I d’altres necessàries per al bon funcionament de els administracions: seu judicial d’Amposta, comissaries del Mossos d’Esquadra d’Amposta i Tortosa, col·legi Consol Ferré d’Amposta, etc., etc., etc.
Ara només cal esperar quan trigarà al construcció del nou i necessari hospital de Tortosa. Tindrà que haver un nou govern d'esquerres?