Llegia ahir que al si de la cúpula del PSOE hi ha una certa inquietut davant les primàries que s’hauran de fer per a escollir el successor (o successora) de l’actual secretari general del partit José Luis Rodríguez Zapatero. Ser-ne el secretari general equival a ser el candidat del partit a la presidència del govern d’Espanya.
Dos són els aspirants. Per una part Javier Pérez Rubalcaba, un veterà i incombustible polític que ha ocupat diversos ministeris als governs de Felipe González i Zapatero. I per l’altra part l’actual ministra de Defensa, la Carme Chacón, molt més jove i també inexperta que Rubalcaba.
Suposo que el temor de la direcció del partit és que pugui haver una fractura interna més de formes que no de fons. Les ferides internes d’aquest tipus sempre costen cicatritzar, però finalment ho fan. El precedent van ser les darreres primàries fetes al partit on entre els dos candidats, Zapatero i Bono, hi va haver una rivalitat més que manifesta durant un cert temps, fins al punt que Bono va acabar per abandonar la política activa, retornant més tard per a ser el president del Congrés dels Diputats. Dos són els aspirants. Per una part Javier Pérez Rubalcaba, un veterà i incombustible polític que ha ocupat diversos ministeris als governs de Felipe González i Zapatero. I per l’altra part l’actual ministra de Defensa, la Carme Chacón, molt més jove i també inexperta que Rubalcaba.
No puc saber si finalment, la disputa entre Rubalcaba i Chacón, acabarà amb un pacte com el que jo proposo, però penso que seria una molt bona solució.
Rubalcaba, per la seva edat (no per una altra cosa) és un polític que està a les acaballes de la seva vida política. O dit d’una altra manera, no té un futur llarg en política.
Al menys que sé li doni la volta en aquest menys d’un any que queda per a les eleccions generals, tot apunta que a partir de 2012 començarà un nou cicle conservador. Sense agradar a quasi ningú, Mariano Rajoy s’acabarà convertint en el nou president del govern d’Espanya. Per a que cal arriscar-se i “cremar” a la Chacón?
El pacte que proposo passaria en que, per consens, Rubalcaba fos el candidat socialista a la presidència del govern. Si no surt, no passa res, passaria a una “jubilació forçosa” que, per la seva edat (60 anys), no suposaria cap problema. I si, finalment, Rubalcaba s’acabés imposant, podria acabar la seva trajectòria política de la millor manera possible: sent president del govern d’Espanya.
En tots dos casos, tant si perd com si guanya, als 4 anys, Rubalcaba marxaria definitivament cap a casa i deixaria el camí lliura a la Chacón per a que aquesta pogués liderar el partit amb un futur a més llarg termini.
