PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI LA PLANA DE SANTA BÀRBARA II

SOBRE LES DECLARACIONS DE JORDI ROURA

Aplaudeixo les declaracions que va fer ahir Jordi Roura donant dades objectives sobre els àrbitres en general i sobre Undiano Mallenco en particular.

Ja sé que la majoria dels mitjans afins al Barça ho han reprovat, perquè creuen que és caure amb el mateix error que el Madrid ha comés durant molt de temps, però el meu anàlisi va en un altre sentit.

Sembla ser que la roda de premsa s’hauria pactat prèviament amb Tito Vilanova i, el que es pretendria és crear un clima de tensió tant al vestidor com entre l’afició.

Durant l’etapa de Guardiola, sovint, s’havia criticat que alguns partits entre el Barça i el Madrid havien estat mancats de la tensió necessària i tant habitual històricament en aquests tipus d’encontres.

El que esperen els socis i aficionats és que el partit sigui vibrant i que els jugadors es deixin la pell al camp. Mentre Guardiola i tito són mestres en tàctiques, Mourinho ho es en motivació als seus jugadors. El portuguès sap que amb les mateixes armes no pot guanyar el Barça. Per això té dues formes de jugar: una ultradefensiva i l’altra jugar al límit del reglament. Jugadors com Xavi Alonso han tingut un procés de transformació molt gran. Sembla ser que a la Reial Societat ni el reconeixen. Sobre Pepe, Kedira, Marcelo i companyia, millor ni parlar-ne.

Els jugadors del Barça no saltaran al camp amb la consigna de jugar una mica més fort que de costum, no va amb el seu tarannà. Però potser el Madrid jugarà una mica més condicionat i potser que l’àrbitre, l’Undiano Mallenco notarà la pressió de les grades cada cop que un jugador del Madrid usi la força per aturar el joc del Barça.

Per molt que diguin que Mourinho és el puto amo de la sala de premsa, el cert és que quasi mai aporta res positiu. Això sí, és un embadocador sense gaires miraments. Quan sap que té la premsa en contra fa sortir al seu segon i quan sap que encara la té més, ni Karanca surt a donar la cara. Ahir va sortir. Hi ho va fer per a criticar les declaracions de Roura.  

Mourinho no ens ha de donar lliçons de res: Ni negatives (no hem de caure als seus paranys) ni positives (perquè mai no aporta res de bo)

Aquesta nit espero veure uns jugadors del Barça súper motivats i un públic més entregat que mai al seu equip. Sí és així, com intueixo, el Barça guanyarà segur; sinó, els del Madrid ens posaran contra les cordes. 

ÀNIMS BARÇA!!!  

Amenaces davant notari

Ignacio Escolar

Periodista

Pregunta gens tonta que es fan al PP: ¿com ha arribat a mans de la policia la declaració davant notari en què Luis Bárcenas admet l'existència d'una llista de donacions i pagaments en el partit? ¿Com ha aparegut en escena aquest document privat que tan incòmode resulta? A Génova 13 tenen dues teories. Que hagi estat el mateix Bárcenas qui ha donat a les autoritats l'acta notarial que avui fa perdre la son a la cúpula del seu partit. O, la que la policia hagi aconseguit el paper per altres vies, desactivant un mecanisme de blindatge previst per Bárcenas: l'acta notarial era, segons aquesta hipòtesi, una assegurança de vida que solament s'hauria d'haver conegut si l'extresorer trepitjava la presó. La primera possibilitat és dolenta, la segona encara és pitjor: significaria que la bomba que Bárcenas va deixar programada per si ningú l'ajudava ja hauria esclatat, fins i tot contra el desig de l'extresorer, que ara es dedica negar-ho tot.
D'una manera o altra, l'acta notarial és clau en l'estudiada estratègia d'un extresorer milionari que no té ganes d'acabar a la garjola. Quan va anar a la notaria, el 14 de desembre, ja sabia que la justícia havia trobat el seu compte corrent a Suïssa. Va ser el seu propi banc el que el va informar que el seu botí ocult havia estat descobert. També ho sabia el Govern i el PP, «el partit incompatible amb la corrupció» (i amb la veritat), que li va mantenir el sou i un munt de privilegis, com a demostració empírica que a Rajoy no li tremola la mà: li tremolen els genolls. Al PP, qui la fa el paguen.
Nervis a flor de pell
Demà, Bárcenas tornarà al jutjat. Ha de declarar davant de l'Audiència Nacional i, en teoria, només parlarà dels seus comptes a Suïssa, no d'aquella suposada comptabilitat B que ha dinamitat la imatge del PP i que per ara només investiga la Fiscalia Anticorrupció. La cita davant del jutge Ruz fa que la cúpula del partit tingui els nervis a flor de pell. Temen que Bárcenas li entregui algun document més de les nou caixes que es va endur del seu despatx. O que li preguntin per una de les seves mentides ja provades: el 6 de febrer, quan va declarar a anticorrupció, va negar que hagués passat al desembre pel notari per aixecar l'acta que ha aparegut aquesta setmana misteriosament. «Dilluns em vaig a quedar a gust», ha dit el mateix Bárcenas en privat a alguns dels seus amics.
¿Explicarà l'extresorer davant del jutge tot el que sap sobre la llista de donacions i pagaments que un dia és veritat davant de notari i a l'altre no s'hi reconeix la lletra? Dependrà també del que hagi passat aquests dies en una suite d'un conegut hotel madrileny on Bárcenas i un altre important dirigent del PP, un vell amic, estan parlant de les seves coses.

DIÀLEG DE BESUCS I D’ALTRA FAUNA

Quan després de 2 dies de debat de la nació, pràcticament, de l’única cosa que es parla és de que Rajoy n’ha sortit guanyador i que Rubalcaba na ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, malament.

Si no hi ha cap tipus d’entesa entre dos persones que discuteixen, es diu diàleg de sords, però jo he preferit qualificar-ho com a diàleg de besucs.  

Per una part Rajoy, es va mostrar com un frontó. Una darrera l’altra anava rebutjant totes les propostes que sé li anaven fent des de l’oposició. Tal com va qualificar algun mitjà de comunicació, es va limitar a fer oposició de l’oposició. Una tàctica que també usa CiU a Catalunya en general i a Amposta en particular.

Per part del PP, sembla ser que encara no s’han adonat de la gravetat de la situació i, per part del PSOE, tot i reconèixer que es van equivocar al passat, precisament, el passat els passa factura de les accions del present.

Són moltes les veus que clamen (i no d’ara, sinó que des de fa molt de temps) que els dos grans partits estatals s’haurien de seure a negociar els grans temes d’estat amb la finalitat de sortir-ne el millor passible de la situació que estem vivint. Però ni el PSOE, ni sobre tot el PP hi estan disposats.

Tornant al passat, hi ha hagut massa mal rotllo entre aquests dos partits per a solucionar-ho prenent un cafè. Quan el PP ha fet oposició, aquesta ha estat tan dura que ha obert grans ferides al PSOE. Per exemple, mai ha acceptat que els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004 fossin obra d’un grup islàmica i, per a ells es va tractar tot d’una conspiració. Igual com passa ara amb el cas Bárcenas que, per a molts del PP es tracta d’una segona conspiració per tal d’enderrocar el govern de Rajoy.

La gran mancança del president del govern va estar no reconèixer els seus propis errors i que són molts. És massa arrogant per mirar de fer net i passar pàgina. Passar pàgina si que ho vol fer, però sense haver d’endreçar casa seva. Dintre del PP hi ha gent suficient que li poden fer molt de mal i Rajoy ho sap. Començant per Bárcenes, però hi ha llops que estan esperant el moment oportú per a devorar Rajoy quan aquest ja sigui un cadàver polític.

En quan a Rubalcaba vull dir que encara que es pugui penedir de moltes coses que va fer (o no va fer) en el passat, la major part de la ciutadania no se’l creu. Faria bé el PSOE de substituir-lo per algú que no estigui marcat per les etapes en les que el PSOE ha governat. Algú que pugui regenerar el partit (personalment el refundaria) i que generi la suficient il·lusió i confiança per a poder tornar al govern en un curt termini de temps.  

Evidentment tampoc hi ha hagut cap mena de gest cap a Catalunya. Diuen els analistes que la tàctica de Rajoy és enderrocar a Mas, simplement no fent res. Una filosofia molt pròpia de Rajoy. No sé si recordeu que l’altre dia va soltar una d’aquelles frases que segur que passaran a la història, això sí, no de gran estadista: De vegades la millor decisió és no prendre cap decisió, que també és una decisió. Més enllà de que a certes persones els pugui constar entendre-la, és un reflex de la forma de ser d’un president del govern espanyol que mai hauria hagut d’arribar a ocupar un càrrec tant important i menys quan el país viu un estat d’excepció encara que no s’hagi promulgat.

Tornant a com afronta la situació de Catalunya, Rajoy pensa que mort el gos s’ha acabat la ràbia, però s’equivoca. Si cau Mas, darrere vindran molts d’altres gossos i al darrere tota una fauna variada.  

Qui va guanyar el debat? Mira-ho AQUÍ.