CORRUPCIÓ AL PP: TOTS HO SABÍEM, NOMÉS CALIA CONFIRMAR-HO

Una pregunta estúpida: HI ha algú per aquí que no relacionava el cas Gürtel amb el finançament irregular del PP? De debò que no ho havies relacionat? Ah! Perdona... No t’havia entès...

Ja fa anys que s’havia destapat la trama Gürtel que afectava sobre tot al govern del PP de la Comunitat Valenciana (no estem parlant del PP? Pos Comunitat Valenciana, no es mereixen res més)

Tothom veia que a Camps li havien regalat els vestits (tratjus) i que la Rita Barbarà havia rebut bosses de Louis Vuitton (Tu no? Cóm havíem quedat?)

El diner és molt llépol. Fins i tot més que una caldereta d’arròs de llamàntol. Agrada a tothom i ningú n’és al·lèrgic. Ma més a més crea addicció i no té contraindicacions.

Amb aquest panorama només hi manquen dos factors: algú sense escrúpols que estigui disposat a guanyar diner fàcil i algú corrupte que s’avingui al a participar en el joc per interès purament persona.

Al PP de València(com el de Mallorca o el de Madrid) hi havia gent (fins i tot molta gent) disposada a parar la ma a canvi de no invertir res. Era un joc arriscat, però si tens factors que juguen a favor teu, el risc és molt menys. De quins factors estic parlant? Evidentment de jutges i magistrats amics que puguin absoldre’t en cas d’imputació.

Fins ara havia sortit tot força bé. Els únics que havien pringat eren el Correa i companyia i de la part contrària personatges com Jaume Matas, que estava imputat en més casos que pèls tenia al cap. Però com el balanç era força positiu, es pot afirmar que el risc havia valgut la pena.

I al bell mig de tot (aquesta expressió sempre m’ha sobtat), un personatge clau: el tresorer del PP o sigui, Luis Bárcenas. A aquest personatge tan fatxenda li faltaven mans. Una per agafar els diners, l’altra per a repartir-los i l’altra per a fer-se ell un raconet de 38 milions d’euros... A què no pot ser que tingués tres mans? Veieu com ja us deixa jo que li faltaven mans... I això que, segurament, no sabem tot el que passava...

Bé, finalment sembla ser que s’ha identificat l’eslavó perdut. Un simi? No, Bárcenas, no estem parlant d’ell? Sense dubte era el personatge clau. Fins i tot, el PP, devia de tolerar les seves activitats. Era com un agent de canvi i borsa que et fa guanyar molts diners, però sense canvi i sense borsa. El negoci era rodó per a tots. Bé, per a tots potser no, ja que els diners havien de sortir d’algun lloc. D’on? I encara m’ho preguntes? Del diner públic que es recapta via impostos que paguem dos tontos: tu i jo. Perquè dubto que els paganos siguem molts més...

Avui informen els diaris que la policia ha acabat per relacionar la trama Gürtel amb el finançament il·legal del PP i després direm que la policia és tonta. De tonta no té un pèl; una mica lenta potser sí.

Per cert, JO NO VAIG VOTAR EL PP...I TU?  

13è ASSAIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

Corruptos, ladrones, despilfarradores y sueños faraónicos

Jaume Matas se empeñó en comprar un palacete -estilo renacimiento- en el centro de la ciudad de Palma. Había sido presidente del Gobierno de las Balares. Luego, ministro de Medio Ambiente en el Gobierno de José María Aznar. Volvió más tarde a la Presidencia balear. Se creía el rey del mambo. Agasajaba a Juan Carlos I, deslumbrante compañero de cacería junto a dos pájaros de cuenta, como Gerardo Díaz Ferrán y su cuñado, Arturo Fernández. Otros multimillonarios éstos, merced al capitalismo salvaje.
Las arcas públicas
Era Matas un ladrón profesional, gracias a las arcas públicas. Le protegía además el Banco de Valencia, ahora hecho trizas, tras el saqueo de sus altos directivos. En Valencia tenía asimismo conocidos amigos, como el ínclito Camps, el de los trajes, la Gürtel y un séquito de populares bajo sospecha.
El TSJCV
No importa que en el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana abunden clamorosamente los jueces conservadores, como publicamos ayer en ELPLURAL.COM. Esto, en sí mismo, ya es una injusticia abominable. Recordemos, si no, cuando el presidente entonces del TSJCV era un amigo -más que amigo- de Camps.
Yerno de Rey y marido de infanta
Matas se hizo amigo de Iñaki Urgandarin, probablemente amigo de fechorías, llevadas acabo con la garantía de quien es yerno del Rey y marido de la Infanta Cristina. Y lo proclamaba ante gente principal para ir enriqueciéndose así de forma presuntamente ilegal. También esta pareja quiso ser dueña de otro Palacete, donde se alberga la Barcelona de los milagros burgueses. El palacete, una vez restaurado, les ha costado alrededor de tres millones de euros.
La alcaldesa de Madrid
Ésta es una parte de la historia nauseabunda de la corrupción, tan extendida por toda España y no protagonizada, ni mucho menos, sólo por políticos. ¿Es una cierta corrupción, aunque formalmente legal, que la alcaldesa de Madrid, Ana Botella -nombrada a dedo por Gallardón y con el impulso de su marido- disponga de más de doscientos asesores y numerosos de ellos fichados por afinidades familiares y por vinculaciones con el PP?
El déficit de medio siglo
No sabemos si tanta pasta para altos cargos -10´3 millones de euros- es o no ajustada a la legislación vigente. Pero sí sabemos que, máxime en una situación económica y social de alarma roja, Ana Botella despilfarra de manera descomunal. Claro que tras haber estado Gallardón en la Alcaldía, el déficit municipal de Madrid no se borrará en medio siglo, como mínimo.
Sueño faraónico a cargo de la ciudadanía
A Gallardón le pierde su sueño faraónico, que no es lo mismo necesariamente que la corrupción. En todo caso, todo esto nos conduce a una observación relevante. La sensibilidad social de no pocos mandamases, como el Rey, Ana Botella o Gallardón, por ejemplo, es inexistente. Y la de los corruptos mucho más todavía.

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

EN LLIBERTAT VIGILADA

El cas de la renúncia del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Martín Rodríguez Sol ha posat en evidència que des de Madrid s’exerceix sobre Catalunya una mena de llibertat vigilada.

Si econòmicament, la Generalitat ha hagut d’acollir-se al fons de rescat, políticament, el govern central està disposat, costi el que costi, a que els catalans no puguem decidir en llibertat el nostre futur com a poble.

Vaig escoltar per la ràdio que un govern, quan més dèbil es troba, més autoritari es torna. Segurament que el govern de Rajoy, degut a la seva política contrària als interessos de la ciutadania per un costat i, per l’altre, a la seva crisi interna produïda per una persona a qui els del PP no poden nomenar. Aquí ho posarem en majúscules per a que soni més fort: BÁRCENAS, durant molts anys, l’amo dels diners del partit.

En pocs dies des de la capital i cort s’han exercit dues mesures de pressió que confirmen la situació de tutela sobre Catalunya. La primera va ser recórrer davant el Tribunal Constitucional (TC) la resolució sobiranista aprovada pel Ple del Parlament de Catalunya, una resolució que, pel que sembla, no té cap transcendència jurídica. Malgrat això, el govern de Rajoy no va dubtar en portar-ho davant del màxim tribunal per a que aquest decretés la seva inconstitucionalitat. Es de suposar que, de ser cert que el seu contingut és purament polític, el Tribunal Constitucional s’hauria de declarar incompetent per a emetre cap dictamen, ja que no tindrà cap base legal per a fer-ho.

El segon cas (amb el que he començat l’escrit), és encara més insòlit. Quins són els antecedents per a que tot un fiscal en cap presenti la dimissió del seu càrrec? Rodríguez Sol, membre de la conservadora associació de Francisco de Vitoria va tenir l’atreviment de dir que tots els pobles tenien el dret a ser consultats sobre el seu futur dintre del marc legal. Seria ben bé la resolució que, només fa uns dies, va rebutjar el Congrés dels Diputats i que va produir, per primera vegada, que la majoria dels diputats del PSC votessin diferent a la resta dels diputats del grup socialista.

Sembla ser que els declaracions del fiscal en cap del TSJC li van causar algun tipus de trauma al Fiscal General de l’Estat Torres-Dulce i, ràpidament, li va obrir un expedient disciplinari per a rellevar-lo de la seva responsabilitat.

La reacció dels jutges i fiscals més progressistes tampoc es va fer esperar i van elaborar un manifest de recolzament a Rodríguez Sol on es qualificava la mesura com a exagerada.

Guerres judicials a banda, si una persona, a títol personal, no pot expressar el que realment pensa, s’està davant d’una manca de llibertat d’expressió colossal.  I jo pregunto, la llibertat d’expressió no està reconeguda com un dret constitucional?

En canvi, si un militar a la reserva fa unes declaracions parlant d’intervenir Catalunya en el cas de que s’arribi a celebrar la consulta sobiranista, no passa res. Imagino que, en la intimitat, els fatxes, molts d’ells membres del govern de Rajoy, aplaudeixen la idea.

Aquesta és la democràcia del PP. Una democràcia en la que jo no tens ni el dret a posar-te malalt, perquè si ho fas, patiràs una reducció de sou sense contemplacions de cap tipus. 

 

JO NO VAIG VOTAR EL PP... I TU? 

Llegeix un article del Plural.