PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES BARRANCADES D'AQUESTA SETMANA: EL BARRANC DE SANT ANTONI (VINALLOP)

Del suflé a la fondue

A mitjans de gener, a primera hora del matí, la ràdio pública d'aquest país anunciava que havien entrat al registre de la Mesa del Parlament quatre resolucions o proposicions relatives al dret a decidir, i al cap d'un o dos dies n'entrava una cinquena, la del PSC. Un ciutadà mitjà podria haver pensat, en ple esmorzar, que quan té lloc un moment històric s'hauria de notar. D'una manera o d'una altra, l'ambient hauria de delatar una espècie de catarsi social. Alguna cosa. Però tantes propostes de resolució com grups té el Parlament menys dues semblen massa. I al final algú va recordar que la nostra Cambra parlamentària ja ha fet altres pronunciaments similars mitja dotzena de vegades en anys recents.
És a dir, entre l'indubtable moment social de la Diada quatre mesos abans (que, agradi més o menys, sí que es va notar) i aquest retorn a la més absoluta i tediosa banalitat partitocràtica hi ha una falla geològica, i no és només pel tsunami de la corrupció. Però dues setmanes després de tant dipòsit documental al registre del Parlament va arribar la resposta, o si més no una resposta. Preguntat en un mitjà informatiu el líder del primer partit de l'oposició sobre què passaria si no hi havia consulta a finals del 2014, va respondre amb tota franquesa: «Doncs hi haurà eleccions anticipades». Ah, ¿es tractava d'això, unes altres eleccions? Sembla el més versemblant tenint en compte els esdeveniments, però no és gaire apassionant.
D'una banda, perquè des del mateix 12 de setembre els partits (tots) van continuar amb el més clàssic i previsible joc polític segons el qual la seva màxima prioritat és diferenciar-se els uns d'altres, competir davant un suposat (futur) electorat en disputa i mantenir una retòrica elevada al voltant d'elevats principis abstractes, sense deixar d'acusar-se els uns als altres de pràcticament tots els defectes i males intencions. Aquí és on va començar la famosa desconstrucció del fenomen de la Diada.
Per exemple, des de llavors s'han aguditzat les contradiccions i tensions entre tots els partits, i dins d'aquests, entre els seus dirigents i els seus quadros, o entre l'aparell i simplement la seva gent, i en aquest punt les enquestes són aclaparadores. Cada dia i en cada ocasió saps el que cada polític dirà encara que el televisor es quedi sense àudio. Per exemple, el Consell Assessor de la Transició Nacional: un òrgan per buscar «totes les alternatives jurídiques disponibles». ¿De veritat creuen que aquesta informació no està a disposició de qui vulgui veure-la?
¿Llistes obertes? Bona idea, però és a tots els manuals de dret electoral comparat. Aquest és un altre gran malentès: molts dirigents pretenen que falten idees, com si el problema dels nostres sistemes polítics fos que els que els gestionen s'han quedat sense idees. Doncs bé, la bona notícia és que no falten idees; la mala notícia és que el problema és un altre, està en els comportaments dels partits, la seva cleptocràcia, de la qual es deriva el mal funcionament del conjunt del sistema.
O, en altres paraules, el problema no és que algú -des de la societat civil, la intel·lectualitat o els comunicòlegs- descobreixi alguna idea inèdita perquè desaparegui la corrupció. El problema és molt més greu: s'ha trencat el que en última instància és el contracte social, és a dir, el conjunt de mecanismes pels quals una societat democràtica delega en una sèrie de persones (per entendre'ns, la classe política) la delicada tasca de gestionar l'interès general.
I aquí apareix un altre problema. Hi haurà qui digui que fet i fet la mateixa societat ha fallat, que en democràcia tenim els governants que escollim, etcètera. Cert, però la responsabilitat a l'hora de corregir el desastre no és simètrica. No és a l'abast del ciutadà, de la societat civil, corregir el comportament de la classe política, si més no a curt termini. Perquè l'objectiu d'aquesta reforma són els mateixos encarregats de portar-la a terme: els partits. I, francament, no se'ls veu per la feina. La seva cleptocràcia no es refereix aquí a ambicions econòmiques de tal o tal altre individu, encara que això sigui un trist espectacle quotidià (compti el lector el temps que qualsevol telenotícies hi dedica, comparat amb la totalitat de la resta de les notícies, Messi i Mourinho inclosos). Es refereix al control absolut que volen continuar mantenint sobre la totalitat d'institucions públiques, des del Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional fins als consells d'administració dels mitjans de comunicació públics. Per tant, no es tracta d'idees sinó de comportaments. La ruptura del contracte social és devastadora. I això no és exclusiu de Catalunya i el seu procés sobiranista, va molt més enllà. Però, és clar, i tornant al símil inicial, el que per a molts havia de ser un imparable i esplèndid suflé sembla que acabarà com una espessa fondue. No és dolenta, però és de digestió pesada.

CORRUPCIÓ AL PP: TOTS HO SABÍEM, NOMÉS CALIA CONFIRMAR-HO

Una pregunta estúpida: HI ha algú per aquí que no relacionava el cas Gürtel amb el finançament irregular del PP? De debò que no ho havies relacionat? Ah! Perdona... No t’havia entès...

Ja fa anys que s’havia destapat la trama Gürtel que afectava sobre tot al govern del PP de la Comunitat Valenciana (no estem parlant del PP? Pos Comunitat Valenciana, no es mereixen res més)

Tothom veia que a Camps li havien regalat els vestits (tratjus) i que la Rita Barbarà havia rebut bosses de Louis Vuitton (Tu no? Cóm havíem quedat?)

El diner és molt llépol. Fins i tot més que una caldereta d’arròs de llamàntol. Agrada a tothom i ningú n’és al·lèrgic. Ma més a més crea addicció i no té contraindicacions.

Amb aquest panorama només hi manquen dos factors: algú sense escrúpols que estigui disposat a guanyar diner fàcil i algú corrupte que s’avingui al a participar en el joc per interès purament persona.

Al PP de València(com el de Mallorca o el de Madrid) hi havia gent (fins i tot molta gent) disposada a parar la ma a canvi de no invertir res. Era un joc arriscat, però si tens factors que juguen a favor teu, el risc és molt menys. De quins factors estic parlant? Evidentment de jutges i magistrats amics que puguin absoldre’t en cas d’imputació.

Fins ara havia sortit tot força bé. Els únics que havien pringat eren el Correa i companyia i de la part contrària personatges com Jaume Matas, que estava imputat en més casos que pèls tenia al cap. Però com el balanç era força positiu, es pot afirmar que el risc havia valgut la pena.

I al bell mig de tot (aquesta expressió sempre m’ha sobtat), un personatge clau: el tresorer del PP o sigui, Luis Bárcenas. A aquest personatge tan fatxenda li faltaven mans. Una per agafar els diners, l’altra per a repartir-los i l’altra per a fer-se ell un raconet de 38 milions d’euros... A què no pot ser que tingués tres mans? Veieu com ja us deixa jo que li faltaven mans... I això que, segurament, no sabem tot el que passava...

Bé, finalment sembla ser que s’ha identificat l’eslavó perdut. Un simi? No, Bárcenas, no estem parlant d’ell? Sense dubte era el personatge clau. Fins i tot, el PP, devia de tolerar les seves activitats. Era com un agent de canvi i borsa que et fa guanyar molts diners, però sense canvi i sense borsa. El negoci era rodó per a tots. Bé, per a tots potser no, ja que els diners havien de sortir d’algun lloc. D’on? I encara m’ho preguntes? Del diner públic que es recapta via impostos que paguem dos tontos: tu i jo. Perquè dubto que els paganos siguem molts més...

Avui informen els diaris que la policia ha acabat per relacionar la trama Gürtel amb el finançament il·legal del PP i després direm que la policia és tonta. De tonta no té un pèl; una mica lenta potser sí.

Per cert, JO NO VAIG VOTAR EL PP...I TU?  

13è ASSAIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA