De profesión "terrorista"!

La Policía Nacional conjuntamente con la Guardia Civil informa de que dos terroristas llegaron al Aeropuerto internacional de Barajas (Madrid), el domingo 17 de febrero a las 21:45 en un vuelo de Air France procedente de París.

La idea era atentar contra el Palacio de la Moncloa y sembrar el caos a nivel nacional.

La misión de Al Qaeda comenzó a tener problemas desde que desembarcaron, ya que su equipaje fue enviado por error al aeropuerto de Manises, en Valencia.

Después de casi 5 horas de peregrinar por diferentes oficinas y no pudiendo comunicarse bien por su defectuoso dominio del idioma, salieron del aeropuerto del Barajas, aconsejados por funcionarios de la línea aérea para que volvieran al día siguiente acompañados por un intérprete.

Los dos terroristas tomaron un taxi a la salida del aeropuerto, y el conductor al notar que eran extranjeros los paseó tres horas y media por Madrid para, finalmente, abandonarlos en las proximidades del barrio de Vallecas, cerca del núcleo chabolista de Las Barranquillas, y después de parar en un semáforo, tres cómplices del taxista los asaltaron robándoles todos sus efectos personales.

Los musulmanes se pudieron quedar con algunos dólares que traían escondidos en cinturones especiales para transportar dinero y salieron de ese lugar gracias a un camionero de Mercamadrid que los recogió haciendo auto-stop.

El lunes 18 de febrero a las 7:30 de la mañana y gracias a su entrenamiento de guerrilla en Afganistán logran pasar la noche cerca de la estación de tren de Villaverde Bajo, tomar un tren cercanías y llegar a un hotel de Madrid, cerca de la plaza de Atocha. Después alquilan un coche y se dirigen nuevamente al aeropuerto, determinados a secuestrar un avión -como estaba planeado- y estrellarlo contra la residencia del Presidente del Gobierno.

Al ir hacia el aeropuerto encontraron todo el Paseo de la Castellana y los alrededores del congreso cortados debido a diferentes manifestaciones de empleados públicos, docentes en huelga, los médicos y los jueces juntos, etc.,  retrasando su viaje más de 3 horas y sufriendo roturas de vidrios y abolladuras en su coche de alquiler.

A Las 12:30 deciden volver a su hotel y allí buscan una oficina de cambio en un locutorio colombiano de Lavapiés para cambiar los pocos dólares que les quedaban en euros tras el robo sufrido en la habitación de su hotel esa misma mañana, pero reciben euros falsos procedente de una banda de delincuentes dedicada a la falsificación que regentaban el local.

Por fin -después de estas peripecias- los presuntos terroristas llegan a las 15:10 a la terminal T4 del aeropuerto de Madrid-Barajas para secuestrar un avión y cumplir finalmente su misión. Pero el personal de Iberia está de huelga por el tema del ERE y los despidos colectivos. Los controladores de vuelo también están de paro y el personal de AENA también.

Así que el único avión que está en la pista es uno de Alitalia que no tiene ni combustible.

Los empleados de las aerolíneas y los pasajeros están en el hall de la T4, protestando y gritando contra el gobierno, llegan las fuerzas antidisturbios y reprime la protesta cargando contra todos los trabajadores, incluidos los terroristas musulmanes.

Los musulmanes son detenidos confundidos con piquetes violentos y llevados a las dependencias policiales del aeropuerto Madrid-Barajas, acusados de tumulto, destrozos y resistencia a la autoridad.

A Las 18:10, en un descuido policial (cambio de turno), los terroristas consiguen escapar y entonces discuten entre sí: no saben si destruir el objetivo será posible...

A Las 22:20, sucios, golpeados y con hambre, deciden comer algo en el restaurante del aeropuerto. Piden hamburguesas, patatas fritas y agua.

Dos días tardaron en recuperarse de la intoxicación producida por la carne de caballo en mal estado que adulteraba la carne de hamburguesa del restaurante. Poco después pudieron saber que fueron llevados al Hospital "Gregorio Marañón", tras casi tres horas que tardó en llegar la ambulancia y otras tantas horas recorriendo hospitales varios hasta encontrar uno donde pudieran brindarles atención médica ya que eran extranjeros.

El miércoles a las 15:30 los hombres de Al Qaeda salen del hospital parcialmente restablecidos y llegan cerca del estadio Santiago Bernabéu donde varios componentes de la facción "Ultra Sur" los confunden con hinchas del Besitkas de Turquía y les dan una paliza impresionante. El jefe de los Ultra Sur, un sujeto apodado "El Manguera", castiga reiterada y despiadadamente a los dos musulmanes.

A Las 19:45 finalmente son abandonados cerca del Palacio de Congresos con dolores terribles en todo el cuerpo (especialmente en la zona proctológica ocasionados por el gran "Manguera") y en una terraza cercana de la calle Orense deciden emborracharse (aunque para ellos sea pecado). Traicionando su fe religiosa, se toman dos tetra-brik de Don Simón adulterados con alcohol metílico y tienen que volver retorcidos al hospital Gregorio Marañón

El día siguiente a las 22:30 siendo presas del pánico, los terroristas huyen de Madrid en dirección a Marruecos en un camión de electrodomésticos, que es asaltado cerca de Valdepeñas por una banda de rumanos.

Doloridos, golpeados, hambrientos, sin poder ya caminar ni sentarse, son recogidos por un vehículo de una ONG que defiende los derechos humanos de los inmigrantes y los traslada hasta Algeciras.

Ya en Algeciras, deambulan desorientados sin saber qué hacer y terminan durmiendo en la puerta de un comercio céntrico, de donde los llevan detenidos como vagos e indocumentados y por ser extranjeros serán deportados. Al final de esta odisea, los musulmanes consideran que no es necesario el terrorismo en España y a su regreso tratarán de establecer un convenio para la realización en Madrid de cursos de entrenamiento especializado en "caos social" para el personal de Al Qaeda.

PARATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA FOIA DE MASDENVERGE AMB AIGUA III

Set claus sobre la justícia

Ignacio Escolar  

Periodista

1.- Espanya gasta molt poc en justícia. Tot el nostre sistema judicial, presons incloses, surt per 4.632 milions d'euros a l'any. Per comparar, l'obra per soterrar la M-30 de Madrid va suposar més de 10.000 milions. Si mirem Europa, és encara pitjor. Espanya gasta un 1% del pressupost públic en justícia. La mitjana europea és gairebé el doble: l'1,9%.
2.- Espanya té 4.689 jutges. Són amb prou feines 10 jutges per cada 100.000 habitants. Són molt pocs. La mitjana europea és de més del doble: 21,3 per cada 100.000 ciutadans. També estem per sota de la mitjana en el nombre de funcionaris dedicats a la justícia i en fiscals.
3.- Espanya, i així ens va, també té un percentatge de litigis per habitant entre els més alts del món. Cada any entren una mica més de nou milions d'assumptes als tribunals. Per a un país europeu de les nostres dimensions, el normal seria que fossin més o menys la meitat. Únicament els Estats Units entre els grans països estan més judicialitzats que Espanya.
4.- L'excessiva litigiositat no és un problema de delinqüència: la nostra taxa de criminalitat, per sort, també està molt per sota de la mitjana europea. Tampoc té a veure amb el cop de taxa que defensa Gallardón. És culpa de la falta de mitjans públics per a la mediació -que provoca que qualsevol conflicte hagi de passar, per nassos, per un tribunal- i també té a veure amb la legislació: resulta extremadament fàcil dilatar un procés amb recursos d'escassa validesa.
5.- Que tinguem una justícia amb la meitat de recursos i el doble de plets porta a un col·lapse fàcil d'imaginar. Un judici en primera instància triga a resoldre's de mitjana 289 dies; la mitjana europea és de 200 dies. Entre els països del nostre entorn, només Itàlia i Portugal tenen una justícia més lenta.
6.- La falta de mitjans en alguns assumptes que provoquen una gran alarma social, com la corrupció, és encara més clamorosa. La fiscalia anticorrupció (que també porta tots els casos de crim organitzat) només compta amb 16 fiscals. Entre tota la plantilla d'aquest organisme fonamental amb prou feines sumen cent les persones per les quals passen tots aquests escàndols que tant espanten avui els ciutadans. Al Tribunal de Comptes, un altre bon exemple, només hi ha cinc fiscals. El Govern de Rajoy té 578 assessors a dit, per comparar.
7.- Curiosament, només hi ha un cos jurídic on Espanya despunti: els notaris. En tenim 6,5 per cada 100.000 habitants. La mitjana de la Unió Europea és de sis.
Fonts: Eurostat. Memòria 2010 de la fiscalia anticorrupció. Informe 2012 European Judicial Systems, del Consell d'Europa. Informe estadístic La justícia dada a dada, any 2010, del CGPJ. Les dades són del 2010 o del 2011, però si han canviat probablement ha estat en tots els casos a pitjor.
Fonts: Eurostat. Informe 2012 "European judicial Systems", del Consell d'Europa. Informe estadístic 2011 "La justícia dada a dada", del Consell General del Poder Judicial. Memoria 2010 de la Fiscalia Anticorrupció. Les dades són del 2012 o del 2011, però si han canviat probablement ha estat en tots els casos a pitjor.

 

TEMERARIS AL MANILLAR

El fet que us passo a explicar és real. Tan real que m’ha passat avui mateix i, afortunadament, no ha acabat amb un jove a l’hospital i jo declarant davant del Mossos en un furgó policial.

Els fets han tingut lloc en arribar a la rotonda dels nusos, on comença el pont del Bimil·lenari de Tortosa. A la dreta, sobre una de les illetes de la carretera, hi havia un jove amb una bicicleta. Amb un peu a terra i l’altre sobre el pedal, esperava que la circulació de la rotonda amainés per a poder seguir.

Jo també m’havia parat i, pacientment, esperava, com el ciclista, que deixessin de venir cotxes per la meva esquerra. Quan han deixar de passar i, en voler incorporar-me a la rotonda, el ciclista m’ha creuat pel davant. Afortunadament, al sortir d’una situació d’aturada, no m’ha costat cedir-li el pas. El jove ciclista se’n ha anat tant cap a l’esquerra que res feia preveure el que ha fet a continuació. Sobtadament, ha maniobrat cap a la dreta i m’ha tornat a creuar pel davant en una maniobra més que temerària. Evidentment he fet sonar el clàxon del meu cotxe per advertir-lo de la imprudència.

Però el jove ciclista encara no n’havia tingut prou. Creuant la línia continua que delimita el carril pel que jo anava amb el que baixa del pont, ha continuat cap a la dreta i ha creuat pel davant del cotxe que, en aquells moments acabava de baixar del pont. Afortunadament el conductor també l’havia vist i l’ha deixat passat. Mentre, jo, he continuat uns metres més pel meu carril per allunar-me del perill que representava aquell jove.

El que podia haver acabat en una desgràcia, per sort, ha acabat sense tenir que lamentar cap desgràcia. Ara bé, si la situació hagués passat el dia anterior, segurament, el ciclista no hauria tingut tanta sort. Us explico:

Quan vaig arribar al mateix punt i després d’esperar-me per a passar, quan estava a mitja rotonda, un Hyundai de color roig conduit per un jove em va avançar per l’esquerra per a seguir en el mateix sentit de circulació que jo. Com me’n vaig adonar pel retrovisor de l’esquerra que alguna cosa s’apropava, vaig reaccionar aixecant el peu de l’accelerador, la qual cosa va permetre a l’altre cotxe envair el meu carril i continuar per l’Eix de l’Ebre.

Estic pràcticament segur que si avui hagués passat el mateix, el conductor del Hyundai roig no hauria vist el ciclista i l’acció hauria acabat fatal per al jove.

El jove ciclista tampoc no portava cas, encara que dubto que en el cas de tenir un accident en condicions paregudes a les narrades, el pogués salvar.   

Potser el jove ciclista ho ignora, però a la carretera són els més febles.