OLIVERES I FORCADES

Durant un programa de debat a TV3, el passat dimecres, el catedràtic d’Economia aplicada de la UAC Arcadi Oliveres i la religiosa i metge Teresa Forcades van dir que volien impulsar un nou partit polític que reunís l’ideari del 15-M i de l’11-S, és a dir,aquelles sensibilitats que van propiciar l’acampada de Madrid del 15 de maig de 2011 i que després es va estendre per tot arreu i les que el passat 11 de setembre es van manifestar a Barcelona demanant un estat propi per a Catalunya. Els dos protagonistes justificaven la creació d’unes candidatures populars pel desconcert i la desconfiança que té una bona part de la societat actual; no obstant però, van dir que ells no serien en cap cas candidats.

Alguns mitjans es preguntaven si serà possible reunir a la mateixa candidatura a gent que representés, per una part, el moviment 15-M amb independentistes convençuts.

Però també hi ha d’altres veus que pensen que una candidatura com la que impulsen els dos activistes socials (crec que cap dels dos s’ofendria per aquest qualificatiu) ja existeix: són les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) Jo també ho penso.

A ningú sé li escapa que les CUP van donar un salt de qualitat al presentar-se a les eleccions autonòmiques de finals de l’any passat. Fins aquell moment només tenien una reduïda representació municipal, encara que em sembla que tenen un alcalde.

L’obtenció de 3 diputats ha fet que molts passessin a conèixer que eren les CUP i quin era el seu programa. Evidentment cap formació obté representació parlamentaria si no compta amb el necessari suport social. A la província de Tarragona les CUP no van treure representació, però els hi va faltar molt poc, ja que, fins i tot, van superar el 3% mínim per a poder assolir un diputat. A Amposta per exemple va treure quasi 400 vots.

En els darrers temps m’he relacionat amb un bon nombre de joves (i no tan joves) que el 25 de novembre de 2012 van votar a les CUP i, puc assegurar que tots reuneixen les dues condicions: la sensibilitat i la implicació social necessàries i un grau molt elevat de catalanitat, encara que la seva idea d’estat propi va una mica més enllà que la majoria de les reivindicacions que s’escolten, ja que inclou d’altres territoris de la Catalunya Nord, València i les Illes Balears, conegut com a Països Catalans.

Si no fossin qui són Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, fins i tot pensaria que estan fent el joc a d’altres formacions situades més cap a la dreta. Ja sé sap que sovint les esquerres han tendit més a separar-se que a unir-se (encara que a les seves sigles figuri la paraula unió o algun derivat d’aquesta)   

Després d'haver escrit el comentari anterior, he pogut saber que l'Arcadi Oliveres està per la unió de una sèrie de partits i moviments cívics com per exemple les CUP, ICV-EUA, els del 15-M, etc. Això ja m'agrada mes. Diu l'Arcadi que si no aconsegueix al menys això, considerarà que el projecte haurà fracassat.     

DIADA CASTELLERA DEL VENDRELL (7-04-2013) VI

¿Què està fent, senyor ministre?

FÉLIX AZÓN / MARGARITA ROBLES / INMACULADA MONTALBÁN (*)
 
El ministre Gallardón ha emprès una sèrie de reformes que, si prosperen, suposaran un retrocés en els drets de la ciutadania i un atac a la separació de poders desconegut en la història de la democràcia espanyola. Ens trobem en una de les etapes més delicades des del 1978. A la crisi econòmica dramàtica se n'hi suma una altra de social de confiança pels casos de corrupció que es descobreixen i investiguen els jutjats. A més a més, enquestes i estudis desvelen un repartiment cada vegada més desigual de la crisi, on la diferència entre rics i pobres s'engrandeix fins a límits insuportables. «No pot ser que tots s'equivoquin; jutges, fiscals, advocats, funcionaris, usuaris», diuen les organitzacions d'aquests col·lectius després de protagonitzar la vaga més important de la justícia en la nostra democràcia, mentre el ministre eludeix el diàleg. Vegem.
1. Dificultar l'accés a la justícia: taxes judicials. Amb l'excusa de l'eficàcia ha aixecat barreres perquè només els més acabalats puguin accedir a la justícia. Hi ha països amb taxes, és cert, però no es diu tota la veritat: a França la taxa per apel·lació en civil està sobre 100 euros, mentre que aquí la taxa fixa és de 800 euros. Taxes desproporcionades. S'està creant una justícia per a rics. ¿Quina família o autònom pot formular una apel·lació en les nostres circumstàncies econòmiques?
2. Reduir plantilla: ERO de 1.200 jutgesses i jutges substituts. ¿Algú creu que aquests acomiadaments agilitzaran la justícia? Jutjats i tribunals es mouen des del 2008 entre unes xifres mai vistes, i en comptes d'agilitzar els processos per ajudar a la recuperació econòmica s'acomiada 1.200 persones i s'autoritza convocar una oposició de només 50 places entre jutges i fiscals després d'un any en blanc.
Espanya està a la cua d'Europa pel que fa a jutges per habitant: té 10,7 jutges per cada 100.000, quan la mitjana d'Europa és de 20,9. El nostre país ocupa el número 36 de la classificació europea de 49 sistemes judicials. Això quan gran part de jutjats estan desbordats i amb carències de mitjans humans i materials. Aquestes mesures provocaran endarreriments insuportables per a la solució dels problemes de la societat.
3. Liquidar la independència judicial.SFlbEs reformarà el Consell General del Poder Judicial per sostreure-li competències que protegeixen la independència dels jutges, tan necessària per investigar els casos de corrupció; les competències passen al ministeri i suposen una politització de la justícia sense precedents, ja que serà el ministeri qui controlarà els mitjans materials i personals. Més greu encara: es vol modificar l'Estatut Judicial en clara voluntat de minvar-ne la independència. Per fi, una altra reforma de la llei orgànica del poder judicial (LOPJ) militaritza jutges i magistrats i els treu drets que tenen com a ciutadans.
Gallardón retreu als jutges que critiquin els seus projectes i vol imposar silenci i obediència cega mentre porta a terme les seves reformes. S'equivoca: el debat entre l'obediència deguda i el silenci dels jutges va quedar simbolitzat en els judicis de Nuremberg i superat després de la segona guerra mundial gràcies al Dret Constitucional i a codis ètics. Una cosa semblant pretén quan promou la instrucció penal dependent del Govern. El ministre pretén passar la instrucció a la fiscalia sense reformar-ne l'estatut i afavorir-ne l'autonomia. Hi ha uns quants exemples recents d'actuacions com aquesta.
4. Tancar el cercle: indults. En comptes de reformar i adaptar al segle XXI la figura de l'indult, aspira a introduir al Codi Penal figures de més que dubtosa constitucionalitat com per exemple la presó permanent revisable i la custòdia de seguretat. El recent indult del kamikaze condemnat per successius tribunals va acabar amb la paciència dels ciutadans. L'indult és una herència d'aquell ancien régime que evoca, nostàlgic, aquest ministre. Si hi ha una cosa arbitrària és indultar una persona que ha estat jutjada amb totes les garanties i que ha estat trobada culpable.
Aquest és el futur que vostè pretén. Nosaltres, contràriament, apos-
tem per una justícia independent, àgil i pròxima a la ciutadania que contribueixi a una sortida més justa i ràpida de la crisi econòmica i social.
5. Epíleg: forçar la Constitució i la llei. La reforma de la LOPJ que impulsa el ministre no arribava a temps per evitar l'inici del procés de renovació del CGPJ i el ministeri va instar una altra modificació per suspendre els articles que regulen aquest procés: dit d'una altra manera: es tracta de paralitzar el procés electoral entre els jutges per elegir els 12 vocals que els representen segons la Constitució.
Tenim un procés electoral ja iniciat, segons la llei vigent, i el ministre de Justícia no ha arribat a temps amb la seva suspensió. Aplicar aquesta reforma al procés electoral en marxa seria com canviar la llei electoral una vegada convocades eleccions generals. Es tracta de l'elecció d'un òrgan constitucional. Sens dubte la llei pot canviar, però la qüestió és si aquesta modificació es pot aplicar a un procés electoral ja iniciat. Que cadascú contesti a aquesta qüestió.

(*) Vocals del Consell General del Poder Judicial. 

DE ESPIES… PERÒ OFICIALS

Segons les informacions periodístiques que publica el setmanari Interviu, el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), que depèn orgànicament del Ministeri de Defensa Espanyol, hauria dedicat 10 milions d’euros per a boicotejar el procés independentista iniciat a Catalunya.

L’estratègia del CNI tindria diverses fases que anirien des del desprestigi de CiU com a força política hegemònica al Parlament de Catalunya, fins la recerca d’informació compromesa dels seus principals dirigents, passant per subvencionar els diaris més proespanyolistes per a que fessin campanyes a favor de la unitat nacional i les desavantatges que comportaria ser un país independent.

Casualment vaig veure una part del debat que el Canal 3/24 va emetre dimarts passat sobre 2/4 de 12 de la nit (*) Un dels contertulians va dir una cosa que, des del meu punt de vista és molt certa i important: per molts casos que es puguin descobrir i l’important que puguin ser, això només és possible perquè existeixen. Es a dir, si descobreixen casos de corrupció és per els hi ha.

El modus operandi del corrupte deu de ser sempre igual (si fa o no fa) Algú els hi dóna diners a canvi de la seva mediació. En principi és poca cosa, quantitats petites pel que pot ser en un futur. El polític corrupte o la persona corrupta (en general) sap que pot intercedir ja sigui directament, ja sigui a través d’una tercera persona, per a que es faciliti a algú, un contracte per a que pugui guanyar molts diners. Com més en guanyarà aquell, més comissió tindrà el corrupte. Quasi sempre, el cost final del contracte sols ser molt més alt que el cost real de l’obra o servei.

Tornant als espies, des del meu punt de vista és lamentable que un govern infiltri agents per a vigilar i controlar diferents partits polítics pel simple fet de tenir ideologies contraposades. Si us en recordeu, quan es va descobrir la trama d’espionatge de Método 3, ja es va dir que molts agents del CSI van aterrar a Catalunya després de que sobressin al País Basc per l’anunci fet per la banda terrorista ETA d’abandonament de les armes.

Tot aquest enrenou em sembla que té força similituds amb els GAL. En aquella època ja es va parlar de terrorisme d’estat i de guerra bruta contra ETA. El que es pretén ara és dificultar el màxim el procés iniciat a Catalunya per a poder assolir la seva independència política. El dilema de llavors era si el govern de Felipe González hi estava o no al darrer i el grau d’implicació dels màxims responsables del govern. Ara també caldria saber si el CNI està obrant pel seu compte o darrere està el govern de Rajoy movent els fils de la trama.

Durant el debat del Canal 33 també van apuntar una idea per a destinar millor els 10 milions d’euros: destinar-los a combatre el frau fiscal. Però sembla que hi ha coses que l’Estat prefereix no veure i mira cap a l’altre costat com aquell que no vol la cosa...

Patètic...  

 

(*)  2324 - Dimarts, 9 d'abril 2013

En el programa d'aquest dimarts parlem de la nova negativa de Rajoy i Rubalcaba al dret a decidir i de les reaccions que ha suscitat la trobada entre Artur Mas i Alfredo Pérez Rubalcaba que es va celebrar diumente de forma discreta. També, del suposat pla del CNI per fer una ofensiva mediàtica contra el sobiranisme. Tot això i la resta de l'actualitat de la jornada analitzada pels periodistes Quico Sallés i Fidel Masreal i per l'advocat Màrius Garcia Andrade. Eloi Cordomí fa la previsió del temps i ens ensenya algunes de les millors imatges que ens ha deixat el dia.