Del fet caldria matissar: Una llarga jornada de rodatge. ¿Perquè
digueu-me vosaltres si no és llarga quan t’alces a quarts de 8 del matí i no
arribes a casa fins ben tocada la una de la nit?
Però va ser gratificant, una experiència mai
abans viscuda i mira que tinc recorregut...
El passat dissabte 26 d’octubre, sense cap
mena de dubte, el retindré a la memòria durant molt de temps. Aquest dia marca
la data de sortida d’un somni que, finalment, aviat es convertirà en realitat:
la del rodatge del curtmetratge La
Fatarella 1938 basada en el microrrelat El último cigarrillo del
que en sóc l’autor. El último cigarrillo tracta un fet real que va passar a una
trinxera de la Fatarella durant la Batalla de l’Ebre i que em va explicar mon tio Leonardo
Martí, un supervivent de l’anomenada lleva del biberó.
Dissabte 26 d’octubre, per fi, Pau Bertomeu
(Delta Produccions) al capdavant d’un gran equip de rodatge, va començar a
enregistrar les imatges que, dintre de poques setmanes, es convertiran en el
seu primer curt o com es diu amb
l’argot cinematogràfic, amb la seva òpera
prima.
Sobre les 9 del matí, la majoria de l’equip
arribava a la Galera, concretament davant el número 10 del carrer Sant Vicent
(conegut popularment com el paumeral)
per enregistrar dintre del que va ser la casa de la Trini, l’escena 1 del
curt. Una escena que ha de posar en situació a l’espectador sobre el dramatisme
que viurà durant els pocs minuts que durarà la projecció.
Evidentment, Pau Bertomeu, amb alguns membres
de l’equip i jo mateix, ja havíem visitat un parell de vegades l’escenari i el trobàvem ideal per a
gravar el comiat entre el noi que se’n va a la guerra i sa mare, ja que la casa
va ser construïda cap a finals del segle XIX i pràcticament s’ha conservat intacta.
Com anècdota, la Trini era la padrina
del mon tio Leonardo.
L’equip es va posar en marxa. La llum i el so
havien de donar a l’habitació l’ambient adequat, però també l’attrezzo, ja que,
encara que l’alcova contenia els mobles originals, s’havien de col·locar tot un
conjunt d’elements pertanyents a aquella època. Mentre, la perruquera i la
maquilladora pentinaven i caracteritzaven sobre tot, a la mare, ja que el noi
necessitava poc maquillatge i menys perruqueria.
El matí va ser llarg. De vegades pensàvem com
era possible que en un petit poble com la Galera i en un carrer secundari, hi
podien passar tants de vehicles a motor que impossibilitaven un enregistrament
correcte del so ambiental.
Sobre les 4 de la tarda es va donar per acabat
el rodatge de l’escena 1. Llavors
s’havia de dinar per agafar forces per al que ens esperava després. A la
garriga de Pau, prop d’Amposta, sa mare, la Rosa, ens havia preparat una
magnífica paella que varem devorar ràpidament com si es tractés d’una ramat de
bestioles famolenques.
El temps per a dinar va ser molt més curt del
que estava previst, ja que calia marxar ràpidament cap a la Fatarella per a
enregistrar el que serà l’escena final del curt.
Pel camí, Joquim Maria Puyal cantava
el gol de Neymar que avançava el Barça en front al Madrid. Vaig fer sonar el clàxon del meu cotxe, ja que era
l’instrument més sorollós que tenia a l’abast. Quan arribarem a la zona de
trinxeres de la Fatarella que s’havia escollit, ja era pràcticament fosc, però
el partit de futbol continuava. Des de Faió, Miguel Ferragut havia portat les armes originals de la Guerra Civil
que havien de dur els soldats, així com el vestuari i la resta de l’equip com
ara les cantimplores i coberts, aquest cop fidels reproducció dels que es van
usar al front de l’Ebre; però també el paquet de cigarrets que havia de ser un
dels protagonistes d’aquella escena. Ràpidament, els equips de llum, so i vídeo
es posaven a treballar per ambientar un petit espai retocat amb sacs terrers
que serviria d’escenari. Durant la batalla de l’Ebre, en aquest punt la
trinxera es controlava la carretera que va d’Ascó a la Fatarella.
Primer el 2 a 0 i més tard el 2 a 1 que marcava el final de
l’encontre, va donar tranquil·litat als seguidors barcelonistes de l’equip.
Tal com va passar pel matí, la mateixa escena
s’enregistrava diverses vegades des de punts i plànols diferents, per a després
triar-ne els més adequats.
Mentre els actors i els tècnics no paraven de
treballar, alguns espectadors ens ho miraven i acudíem quan se’ns requeria la
nostra ajuda, com per exemple, per aguantar una rama de pi per a que l’espai
tingués la dosi de llum necessària.
Va començar a fer fred. Dels 30 graus que
teníem a la Galera es va passar als 18º, així que alguns van optar per tapar-se
amb una manta que algun previsor coneixedor de la zona, havia portat.
Quan varem marxar cap Amposta, encara s’havia
de gravar una escena més; tot i que al dia següent els esperava un altre cop
una llarga i intensa jornada de rodatge a Santa Coloma de Queralt i Igualada.
Diumenge s’havia de donar per acabat el rodatge, però encara hi mancarà un
petit detall: l’enregistrament del so d’un tret real. I és que Pau és un
perfeccionista de l’escena.
