dimecres, 7 de maig del 2014
RIDÍCUL
De les
manifestacions que hi van haver durant el 1r de maig a les diferents capitals
de la geografia espanyola, poques conseqüències noves se’n poden extreure.
De la
desitjada unió sindical, al menys de les grans centrals sindicals, sembla ser
que ningú en va parlar. De moment, l’única unitat serà la d’acció. Això sí, caldrà esperar que
l’acció es porti finalment a terme, perquè de moment només es veu una espècie
de guerra de guerrilles centrada bàsicament a les empreses que passin
dificultats, com la Panrico o més recentment la Paperera Torras. Fora d’aquí,
les grans mobilitzacions segueixen sent exclusiva dels moviments ciutadans més
que dels sindicals.
De totes
formes, encara que jo faci anys que no hi participo, l’1 de maig és una festa
que s’ha de continuar celebrant i fomentant-ne la participació a partir de la recuperació
de la confiança perduda en els sindicats.
Si es
pogués resumir amb un sol adjectiu la situació laboral espanyola, aquest seria
ridícul, ja que, si atenem a les xifres que ens donen i les opinions al
respecte d’experts i polítics, fins d’aquí a uns anys no s’abaixarà del 20%
d’atur i, encara que s’abaixi d’aquest percentatge, no estarem ni molt menys en
una xifra raonable que permeti assegurar que l’economia espanyola millora
adequadament. Més bé tot el contrari.
A un
país que viu la pitjor crisi econòmica i social que es recorda i on els
estaments governamentals i socio-econòmics no hagin estat capaços d’arribar a
acords que beneficiïn la nostra societat, és un país trencat i pràcticament
mort i enterrat.
Qui va
qualificar la situació de ridícul va ser un líder sindical (ara mateix no
sabria dir qui) i crec que també va ser ell el qui va dir que ha Espanya ha de
tornar la indústria.
Tinc
poques nocions d’economia, molt poques, però les recuperacions econòmiques
sempre han vingut per aquí, per enfortir les indústries i augmentar el consum
intern. El 4 sector, el de serveis, propi d’una societat desenvolupada, està bé
quan tot funciona correctament, però per si sol no crea riquesa.
Si tots
els estaments que he citat amb anterioritat s’asseguessin a parlar, podrien
arribar a acords que, a priori, semblen ser bàsics per a crear ocupació i, per
extensió, per a millorar l’economia.
El
primer acord hauria de ser invertir més en i+d per aconseguir que els empreses
espanyoles poguessin competir de tu a tu amb les punteres de cada sector.
Aquest fet, per si mateix, crearia ocupació i a més demanda, major ocupació.
Quan això passa, els llocs de treball que es creen solen ser estables i de
qualitat.
La
Universitat i els centres de formació professional s’haurien d’adaptar a les
noves exigències laborals i preparar els alumnes para que estiguessin en
consonància amb el mercat laboral. Ara poden sortir professionals perfectament
formats però que es trobin amb que no hi ha demanda de la seva especialitat.
El
empresaris per la seva part, haurien de col·laborar amb les administracions a
l’hora d’invertir en noves tecnologies i formació dels seus treballadors per a
tenir una plantilla preparada per afrontar la nova situació.
Arribat
a aquest punt, si tot l’anterior funcionés com hauria de funcionar, sindicats i
treballadors no haurien de ser reticents a l’hora de flexibilitzar les seves
postures quan fos estrictament necessari i justificat.
Però
ara, l’ase dels cops és sempre el
treballador, mentre que la majoria d’empresaris segueixen utilitzant els
mateixos mètodes laborals que van usar els seus pares i fins i tot els seus iaios
i el govern està més preocupat pels mercats i les xifres macroeconòmiques que
de mirat pel benestar dels seus ciutadans.
Per
acabar dir que sobre els sindicats ja vaig opinar no fa gaires dies i, per
tant, us emplaço a llegir-ho a tots aquells que no ho van fer (i que vulguin
fer-ho, evidentment)
ALZHEIMER
-"Él tiene ochenta años e insiste en desayunar con su mujer, y cuando le pregunté, ¿Por qué su mujer está en residencia de mayores?, él respondió, porque tiene alzheimer (pérdida de la memoria). Entonces le pregunté, "¿Se preocupará su mujer si tardas en venir a desayunar con ella?" y respondió "Ella ya no se acuerda… ya no sabe quién soy yo, desde hace cinco años que ya no me reconoce."
Yo sorprendido, le dije: "¡qué bien!
y aún así sigues desayunando con ella cada mañana a pesar de que ella no te
reconoce."
El hombre sonrió, miro a mis ojos y me
apretó la mano. Y entonces me dijo: "Ella no sabe quién soy yo, pero yo sí sé quien es ella."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)