FOTOS DE LA MITJA MARATÓ D'AMPOSTA

Sobre la gran coalición

TOMÁS GÓMEZ

SI HAY un consenso respecto a la crisis económica es que ha servido para que se produzca un inmenso trasvase de rentas de los trabajadores y de las clases medias a los sectores más ricos de la sociedad. 
Hasta el propio presidente Rajoy se ha visto en la obligación de anunciar políticas que ayuden 
a paliar las consecuencias más graves de la crisis en las condiciones de vida de los sectores 
más vulnerados por el paro y la pobreza. Obviamente esas medidas no responden a una voluntad de reequilibrar de manera estructural la distribución de la riqueza en la sociedad española, sino a paliar cosméticamente los daños sociales más visibles y escandalosos de cara a las próximas elecciones. 
De hecho, el coste de esas medidas, en el caso en que se lleven a cabo, será rdaderamente 
irrisorio en comparación con los beneficios que ya están obteniendo las grandes empresas con los primeros beneficios del incipiente crecimiento de nuestra economía. 
La salida de la crisis deja un panorama político que es un buen reflejo del panorama económico: dispersión del voto en la izquierda y concentración en la derecha. Frente a quienes pensaron, de manera tan ingenua como recalcitrante, que de los padecimientos de la gente nacería algo bueno, una vez más se constata que sólo una ciudadanía fuerte 
es garantía de derechos y libertades. No son el paro y la explotación, sino la prosperidad y la seguridad que dan los servicios del Estado del Bienestar lo que producen una ciudadanía capaz de sostener una democracia fuerte. 
Con todo, la derecha política ha sufrido un desgaste que preocupa a las élites económicas. Y son esas élites económicas las que se han puesto a trabajar para garantizar la «estabilidad del sistema», es decir, la permanencia del PP en el poder político. 
Porque la derecha tiene una demostrada habilidad a la hora de confundir los términos, y del 
mismo modo que confunden los intereses de España con los suyos, confunden la permanencia de su partido en el Gobierno con la permanencia del sistema democrático de 1978. 
Para hacer más creíble la amenaza cuentan ahora con la inesperada ayuda de la retórica populista de nuevas escisiones de partidos tradicionales de la izquierda. La necesidad de la derecha política y empresarial de seguir controlando el poder político no sólo tiene que ver con la orientación de la política económica, sino con la perentoria necesidad de controlar al poder judicial, ante el justificado terror que les produce la posibilidad de que salga a 
la luz la trama de corrupción sobre la que se sustentan su poder y sus negocios. El caso de la Comunidad de Madrid no es el único pero sí paradigmático, y también estratégicamente el más importante. 
Madrid es donde hay mayor concentración de administraciones públicas, de empresas y de 
medios de comunicación, es la capital del stablishment, y por tanto también el centro neurálgico de su poder. Todas las tramas pasan por Madrid. El llamado tamayazo fue algo más que un aviso de lo que la élite económica estaba dispuesta a llevar a cabo para que el PP no perdiera el poder en la Comunidad de Madrid. Y la comunidad se convirtió 
en el principal instrumento de financiación de la oposición política y mediática a los gobiernos 
socialistas. De tal modo que, desde entonces, no ha dejado de crecer la hegemonía 
política de la derecha a la par que la corrupción en la Comunidad de Madrid. 
Las próximas elecciones locales y autonómicas representan la primera oportunidad real, en más de una década, de desalojar democráticamente a la derecha de las administraciones madrileñas. 
Pero no sólo eso, porque desalojar a la derecha de la Comunidad de Madrid es un paso fundamental para desalojar a la derecha del Gobierno de España. Por eso el objetivo 
indeclinable no sólo de los progresistas, sino de todos los demócratas madrileños debe ser desalojar a la parasitaria derecha madrileña de las instituciones, para limpiarlas y ponerlas al 
servicio de los ciudadanos y ciudadanas de la Comunidad y para que la propia derecha se renueve y se limpie. 
Es verdad que algunos socialistas, bastante confundidos, pueden haber aceptado las tesis del stablishment de que el PSOE deberá hacer un último servicio y sacrificarse como partido para salvar a España del caos antes de desaparecer. Sin duda la convivencia con las élites económicas puede haberlos llevado a confundir a España con un Gobierno presidido por alguien que debería haber dimitido después de enviar un mensaje de ánimo a un delincuente. 
Pero España no es el Gobierno del PP, ni el PSOE puede ser la muleta que sostenga a una élite política y económica corrupta que, además, ni siquiera es la mayoría. Pues la mayoría de los empresarios y de los políticos, de cualquier opción, son personas honestas y competentes. Pero tampoco el PSOE puede apoyar ningún gobierno del PP, por muy honestos que sean sus miembros, porque sus políticas son incompatibles con las de los socialistas. 
Los pactos naturales del PSOE son con la izquierda. Es posible que en algunos cenáculos hayan hecho el cálculo de que el PSOE se plegará a los deseos de la élite del poder de la Comunidad de Madrid en particular y de España en general. Pero están muy equivocados. Si los socialistas madrileños estamos dispuestos a hacer cualquier sacrificio, personal o colectivo, es para desalojar democráticamente al PP del Gobierno de la Comunidad de 
Madrid, no para apuntalarlo. Del mismo modo que lo haremos en todos los municipios y comunidades de España, y finalmente en también en el Gobierno de España. 
LOS SOCIALISTAS hemos sido siempre una garantía para el Gobierno del cambio, y lo seguiremos siendo. Es posible, no lo niego, que unos pocos piensen lo contrario. Creo sinceramente que pudo ser la expresión de ese pensamiento antes de las elecciones europeas, por parte de algún señalado referente de los socialistas, una de las razones 
por las que una parte del electorado socialistas buscó refugio en otras formaciones políticas. 
Por eso creo que es fundamental que para despejar cualquier género de dudas que se hayan podido crear, todos aquellos que van a encabezar una lista del partido socialista dejen meridianamente claro que el PSOE no sostendrá ni activa ni pasivamente ningún Gobierno del PP. Porque no es para eso para lo que nos fundaron, ni ese es el sentir, 
ni el pensar, de los cuadros y de los militantes del PSOE. Quien piense que el PSOE va a hacer lo que hizo el PASOK no ha comprendido lo que es el PSOE, y quien piense que el PSOE va a hacer lo que hizo el SPD no ha comprendido lo que es la derecha española. Los socialistas, una vez más, harán lo que piensa y siente una mayoría de la sociedad española, que no tiene miedo al cambio. Habrá cambio. 

El mal exemple de Laporta i els Pujol

JAUME REIXACH

Pocs dies abans d'abandonar la presidència del Barça, el 10 de juny de 2010, Joan Laporta va signar un contracte amb l'empresa MCM, d'Antonio García Valdecasas, un membre del"clan de Sant Cugat". Consistia en el dret d'explotació, durant un període de 25 anys, de la façana de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí per a la seva comercialització publicitària.

No era el primer negoci creuat entre Antonio García Valdecasas –nebot de l'exministra del PP i exdelegada del Govern espanyol a Catalunya, Julia García Valdecasas- i el Barça de Joan Laporta. El 29 de desembre de 2009 van signarun "fals" contracte de compravenda d'una part dels terrenys del Barça a Sant Joan Despí per 21,5 milions d'euros. Amb aquest apunt comptable –el pagament no es va arribar a materialitzar mai-, Joan Laporta va poder "quadrar" els balanços del FC Barcelona, sota la supervisió de l'eminentíssim vicepresident econòmic, Xavier Sala-i-Martin.

Quan la Junta directiva de Sandro Rosell va arribar al club es va trobar, entre d'altres "marros", amb la "patata calenta" dels contractes signats amb MCM. Va desfer l'operació de "falsa" compravenda dels terrenys i va escurçar el contracte per a l'explotació publicitària de la façana de la Masia, de 25 anys a 5 anys, amb l'expressa obligació que MCM no "trepitgés" els drets dels espònsors oficials del Barça. Per exemple, l'empresa d'Antonio García Valdecasas tenia com un dels clients en cartera per fer publicitat el Banco Santander, però això entrava en conflicte amb el patrocini de La Caixa al Barça.

MCM no va saber ni va poder desenvolupar comercialment el seu projecte publicitari i, finalment, va optar per presentar una demanda contra el FC Barcelona per danys i perjudicis, confiant el plet a l'advocat Mario Conde, l'expresident deBanesto. Aquesta setmana s'ha substanciat aquest conflicte d'interessos en un judici celebrat al Jutjat n. 25 de Barcelona, en el qual l'empresa d'Antonio García Valdecasas, l'amic de Joan Laporta, reclama una indemnització de 99,3 milions d'euros al Barça (!).

Però la notícia d'aquest judici no ha estat el "marro" ordit entre Joan Laporta, quan ja estava a punt d'abandonar la presidència del club, i l'empresa MCM. La notícia ha estat el "numeret" de Joan Laporta, que hi compareixia com a testimoni, amb l'exigència de respondre en català les preguntes que li havia de fer Mario Conde, l'advocat del seu amic Antonio García Valdecasas. Òbviament, tot estava preparat per "desviar" l'atenció i el "xou" lingüístic ha servit per amagar l'intríngulis d'aquest brut affaire que, per postres, pot suposar un greu perjudici econòmic pel Barça.

Ras i curt: Joan Laporta ha utilitzat l'excusa de la lloable causa per la normalització del catalàa l'administració de Justícia per intentar eludir les seves responsabilitats derivades dels contractes signats amb l'empresa d'Antonio García Valdecasas.

Infame i infumable.

Quelcom semblant passa amb els intents de la família Pujolper vincular els seus problemes judicials i tributaris amb un atac "contra Catalunya". De les compareixences d'alguns dels seus membres davant la comissió d'investigació parlamentària ja se'n desprenen algunes conclusions fefaents:

· Els Pujol tenien, des de fa anys, diners no declarats a l'estranger i, de manera contrastada, a Andorra

· Diversos fills del matrimoni Pujol-Ferrusola (Marta, Pere i Josep) han rebut abundants encàrrecs de la Generalitat i el fill primogènit ha fet grans negocis d'intermediació gràcies a l'administració catalana (de moment, estan confirmats els de l'abocador de Tivissa i el de l'empresa d'ambulàncies San Patricio)

Senzillament, això és una indecència, políticament inacceptable i indefensable. La democràcia té unes pautes que cal respectar de manera molt contundent: el frau fiscal, el nepotisme i el tràfic d'influències són radicalment incompatibles amb la condició de càrrec públic electe.

En el nom de Catalunya i del català no tot s'hi val. Aquesta és la gran lliçó que, a través dels mals exemples de Joan Laporta i la família Pujol, cal que assumim d’una vegada per totes.., si és que realment estimem Catalunya i el català!

LOS INCOMBUSTIBLES DEL PP

A què sembla el títol d’una pel·lícula? Sí ja sé que l’he posat en castellà, però ho he fet per dues coses: la primera perquè la majoria de les pel·lícules són en castellà i la segona perquè la majoria dels del PP se senten més còmodes amb l’idioma de l’imperi que no el regional que parlem aquí o a qualsevol altra comunitat que tingui idioma propi (valencià, gallec, basc...)

He llegit a l’Aguaita que el PP territorial ha fet públic els caps de llista dels diferents pobles per a les municipals de maig. En parlar del cap de llista de Deltebre (Joan Bertomeu), afegeix: l’incombustible.

Però quan te’ls llegeixes tots, te’n adones que la majoria dels caps de llista repeteixen i, d’aquests quasi tot entren a la categoria d’incombustibles:

-Blanca Duré a la Galera ja porta almenys 3 legislatures presentant-se.

-Francisco Aguiar (un dels pocs amics que tinc del PP) a Godall, un cas molt similar a l’anterior. L’altre dia de broma li vaig dir que es podria presentar amb el PSC ara que l’exalcalde Francesc Miró es presentarà com a cap de llista (del PSC) a Amposta.  

Javier Boqué a Santa Bàrbara, no estic segur però crec que en porta més de 3.

Isabel Salas a Ulldecona (què, què –com diria Xavi Castillo) Quantes legislatures porta presentant-se? Quasi tantes com Celestino Hervas que porta un rècord difícil de superar ja que s’ha presentat des de les primeres eleccions democràtiques de l’any 1979. Primer amb la UCD, després crec que amb el CDS i més tard com a independent. La passada legislatura va veure complit el seu desig de ser alcalde gràcies a un pacte entre el la seva candidatura, el PP i CiU i que fa ver que s’alternessin com alcaldes els caps de llista de les tres formacions.

La manca de recanvis es deu, sense cap mena de dubte, a l’escassa implantació que té el PP a les nostres terres i a Catalunya en General. En un temps on està de moda ser independentista i amb l’ascens (encara que de moment no s’hagi implantat per aquí) de Ciutadans, una força de dreta, però que no ha tingut responsabilitats de govern i, per tant, no han sofert pràcticament desgast, és comprensible que costi trobar gent que agafin el relleu d’aquells que venen posant la cara, sovint, des de fa dècades.

Aquesta situació contrasta amb el que passa al PP de Madrid. Si aquí ja fa dies que venien anunciant, a la capital i cort, fins ahir no es van saber qui seran, en aquest cas les candidates tant a l’ajuntament como a la Comunitat.

Algú pot pensar que no s’han portat de tants de dies, és veritat, però si que s’ha endarrerit molt respecte a d’altres formacions on els partits ja fa mesos que tenen designats els candidats, exceptuant si voleu el relleu de darrera hora d’Àngel Gabilondo per Tomás Gómez com a aspirant a la Comunitat.

Segurament, aquest endarreriment està produït per l’enorme desgast que ha patit el PP de Madrid. Finalment, i com imagino que ja coneixeu, les escollides per Mariano Rajoy han estat la que fins ara era la delegada del Govern, la controvertida Cristina Cifuentes com a candidata a la Comunitat i la no menys polèmica Esperanza Aguirre per a l’alcaldia.

Esperanza Aguirre què, recordem-ho, ha estat Ministra de Cultura, presidenta del Senat i presidenta de la Comunitat de Madrid, càrrec que va abandonar (diuen) per problemes de salut, té tants fidels com detractors.

Davant d’aquest nou repte que significa ser candidata a l’alcaldia de Madrid, no puc deixar de recordar la forma en que va arribar a la presidència regional: gràcies a dos desertors del PSOE que van acceptar diners d’empresaris de la construcció per absentar-se a l’hora de la votació.

Es repetirà la situació on l’esquerra (per molt que es presenti dispersada) serà capaç de donar-li una bona repassada.

Aguirre també és de los incombustibles del PP.