dimecres, 1 d’agost del 2018
dimarts, 31 de juliol del 2018
MEMÒRIES D’UN SOLDAT QUE NO HO VOLIA SER (Segona part)
Aquell matí, com tots els altres matins, també
van passar llista. L’única diferència va ser que no només van cridar els que
havien arribat el dia anterior, sinó que també ho van fer a tota la resta. Quan
van acabar encara ne quedaven uns pocs, entre ells, el que li havia aconsellat
silenci el dia que va entrar a D. Manuel.
Llavors, el comandament, visiblement emprenyat, els hi va preguntar qui eren i,
acte seguit els van enviar al front de la batalla de l’Ebre.
Però en arribar a l’Ebre, D. Manuel tampoc va voler
lluitar. Així que va poder es va amagar a una petita cova que hi havia al fons
d’un barranc i suficientment coberta de vegetació per a que no el poguessin
descobrir. Anava sol i s’hi va estar allí moltes hores. De repent va veure com
per l’altre costat de barranc passaven uns soldats. Va comprendre que era
franquistes. Així, va lligar un mocador blanc a la punta del canó del seu fusell
i el va aixecar entre la vegetació movent-lo de costat a costat.
Els grup de soldats li van donar l’alt i tan
prompte com va sortir el van arrestar. A part del seu fusell i els estris
personals portava tres o quatre llibres lligats amb un cinturó.
 |
| Nil castellà vestit de soldat republicà. |
Va ser una deserció? Sí... Però no ho va fer per
a combatre amb aquells que eren els seus enemics. El que volia D. Manuel era no haver d’entrar en
combat.
Els nacionals el van acabar tancant a un camp
de concentració de presoners de guerra i altres afectes a la República.
-Els d’un
bàndol me van tancar a la presó i els de l’altre a un camp de concentració –sola dir D. Manuel-.
També deia una altra frase carregada de veritat:
D’heroi a traïdor només hi ha un pas: guanyar
o perdre una guerra.
I jo encara us en afegiré una altra: La història la escriuen els vencedors
(al menys durant els primers anys)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)