 |
| Imatge de l'últim tall de l'N-340. |
Des de la nit de Cap d’Any, el tram de l’AP-7
entre Vila-seca i Alacant ja no és de pagament. Després de quasi 5 anys de
lluita i 240 talls (i alguna concentració), el moviment veïnal Prou, AP-7
Gratuïta, ja! ha assolit l’objectiu d’aconseguir que l’autopista que passa pel
nostre territori sigui gratuïta.
Tot i que en un primer moment hi va haver
alcaldes que van mostrar les seves simpaties cap el moviment, prompte s’hi van
desmarcar. A alguns sembla que ja els hi anava bé que les hi construïssin
rotondes per a millorar els accessos a les seves poblacions; d’altres
reclamaven la finalització de l’A7 (no confondre amb l’AP7), aturada a Cabanes
pel Sud i l’Hospitalet de l’Infant pel N. D’excuses, bones o dolentes, no ne
faltaven a l’hora de no donar suport a la plataforma veïnal i fins i tot per menysprear
la seva tasca.
Però tal com s’apropava el dia D (31-12-2019),
anaven sortint els contres... Com se
pagaria el manteniment de l’autopista?... Caldria crear una vinyeta (taxa)?
I la mare dels ous: ¿els ajuntaments per
on passa l’autopista deixarien de cobrar l’IBI que tan va costar en
aconseguir-se i, per tant, haurien d’incrementar el percentatge o bé deixar de
fer alguna inversió o prestar algun servei?... No sé a vosaltres, però a mi
me sona a xantatge.
No tinc dades sobre els kilòmetres d’autovia
de pagament que hi ha arreu de l’estat espanyol. Però si comparem la xarxa
d’autopistes amb la de carreteres convencionals i autovies, trobo que hi hauria
una gran diferència a favor de les segones.
Qui paga
ara al manteniment de les carreteres? Evidentment el
propietari de les mateixes que tant potser l’Estat, com les comunitats
autònomes o fins i tot les diputacions provincials.
És voler fer recaure les culpes amb aquells
que han aconseguit que les autopistes siguin lliures de peatges per a tapar els
errors comesos durant anys i cobrir-se les espatlles sobre les hipotètiques
mancances de manteniment que asseguren que tindran.
La pressió fiscal a Espanya en general i a
Catalunya en particular és alta, comparativament parlant dintre dels països de
l’OCDE, superant la mitjana dels països que la conformen.
El tema sempre és el mateix: la distribució
equitativa d’aquesta pressió fiscal entre els que guanyen més i menys, una eficient
recaptació i, finalment, la prioritat a l’hora de cobrir les necessitats dels
seus ciutadans. No ens deixem enganyar: una eficient recaptació suposa,
indirectament, un estalvi a la butxaca dels ciutadans, ja que així poden tenir
més serveis essencials gratuïts o a un cost molt inferior al real.
Durant anys, l’ase de tots els cops han estat
els carburants. Si comparem el cost dels carburants amb el sou mitjà dels
espanyols, arribarem a la conclusió de que també en paguem un cost elevat. Us
en recordeu del cèntim sanitari? Ni és només un cèntim ni tampoc és la sanitat
l’única cosa que se finança a través dels impostos indirectes que recauen sobre
els combustibles. Una part de la despesa pel manteniment de les carreteres
també surt dels impostos que porten els carburants.
Però tot indica que dintre de pocs anys, amb
la interrupció dels vehicles elèctrics, el consum de carburants derivats del
petroli patirà un descens significatiu... Com
se pagarà llavors la sanitat, el manteniment de les carreteres, etc.? A qui li
donarem la culpa? Segur que recarregar el cotxes elèctrics tampoc serà tan
barat com ho és actualment...
La vida continua i haurem d’adaptar-nos cada
vegada a la nova realitat. També en el tema dels impostos.
