La vaga general que més em va marcar va ser, sense cap mena de dubte, la del 14 de desembre de 1988, amb govern de Felipe González, potser per ser la primera. Aquella vaga es va fer contra la reforma laboral que es volia legislar i que, en cas d’haver-se aprovat, hauria precaritzat molt la incorporació dels joves que buscaven una primera feina. Afortunadament, es va poder aturar.
Un dels fets més recordats d’aquella vaga va
ser que els sindicats ‘estrictament educatius’ no li van donar suport i, per
tant, els mestres i professors, aquell dia, no van fer vaga acudint als seus
respectius llocs de treball. Poc després, el sector de l’ensenyament va fer
vaga i aquells que no l’havien secundat el 14-D, van demanar comprensió als
pares dels alumnes.
La darrera vaga general va ser el passat 11-M
i també amb un govern socialista a Madrid. Com quasi sempre, convocada per les
dues grans organitzacions sindicals, CCOO i UGT i amb l’adhesió posterior de la
majoria dels sindicats, sobretot els de classe.
Aquesta vegada, el sindicat majoritari del
sector de l’ensenyament, la USTEC-STEs sí que va donar suport la vaga general,
però no tots els sindicats d’ensenyants ho van fer, com ara el de ‘Professors
de Secundaria’ que, només amb el nom ja ho diu tot. Un sindicat constituït,
únicament per als professors de secundària.
Sempre que he parlat de sindicats m’agrada
explicar la diferència entre els que són de ‘classe’ i els que no. Els
‘sindicats de classe’ abasten tots els sectors de món laboral i solen tenir representació
tant al sector primari, com a la indústria, el comerç, els serveis, la funció
pública, etc. Els que no ho són, també anomenats ‘classistes’ són
aquells que només representen a un sector, educació, sanitat, transports,
administració pública, etc. Normalment, els afiliats a aquests sindicats són
professionals ben qualificats i amb una nòmina per sobre de la mitjana del
conjunt de la resta de treballadors.
Un principi fonamental entre els sindicalistes
de classe és la ‘solidaritat’. Lluiten pel que creuen necessari per a
beneficiar el conjunt i no només a uns quants privilegiats. Gràcies a la lluita
obrera s’han assolit, al llarg de la història els principals drets de què avui
en dia gaudeix tot el món laboral, com ara la jornada de vuit hores, la
regulació del treball infantil i femení, augments salarials i convenis
col·lectius, llibertat d’associació i dret sindical, protecció social i
pensions, millora de les condicions de vida, igualtat de gènere, etc. De no
haver existit els vagues i les negociacions col·lectives encara treballaríem de
sol a sol, set dies a la setmana, sense vacances, sense seguretat social, sense
una nòmina fixa o sense poder agafar una baixa quan estàs malalt. És el somni
de la majoria d’empresaris.
La darrera vaga general es va convocar per a
demanar l’accés a ‘un habitatge digne’, ja que cada vegada és més difícil
accedir a un, sigui de compra o de lloguer, perquè els preus no paren
d’apujar-se i cada vegada es necessita un percentatge més elevat del sou que es
guanya.
L’altra gran reivindicació va ser ‘la millora
dels salaris i la recuperació del poder adquisitiu’. Una pancarta ho deixava
ben clar, ‘Vull viure, no sobreviure’. En cas de no invertir-se la
tendència, d’aquí a uns anys, durant el nostre temps de lleure, no podrem fer
turisme, ni assistir a actes culturals, pagant, és clar, ni comprar-nos
capritxos. L’exministre socialista de Treball i Afers Socials al primer govern
de Rodríguez Zapatero, Jesús Caldera, en unes recents declaracions a la nova
cadena de televisió ‘la Séptima’ uns dies abans de la vaga general ho
deia molt clar, ‘Apujar el salari mínim interprofessional és necessari, però
també s’han d’apujar la resta de sous’.
L’anomenada ‘cistella de la compra’ no
para de pujar i, aquest fet, queda perfectament reflectit a l’índex de preus al
consum (IPC). En part, aquesta pujada es deu a l’escalada del preu del petroli
per culpa de les guerres, sobretot la de l’Iran, però també d’aquells sectors,
especialment de l’alimentació, que volen fer encara més negoci per a obtenir un
benefici econòmic més alt.
I aquí està la clau, mentre el benefici de les
grans empreses i la banca no para de créixer, el poder adquisitiu de la gent
dibuixa una línia clarament descendent i, d’aquesta manera, els rics cada
vegada són més rics i els pobres, cada vegada som més pobres.















