Incerteses del 2014

Xavier Bru de Sala

Comença a ser hora de concretar quin tipus de país seria una hipotètica Catalunya independent

No tothom dóna per fet que aquest any sigui el de la recuperació. Les previsions optimistes de Rajoy i el ministre de Guindos, així com les més prudents del president Mas, són més aviat corroborades per la majoria d'analistes, però és dubtós que es creïn llocs nets de treball. En fi, que algun dia l'economia ha de tornar a arrencar, i si no és aquest any, serà el vinent. El problema és que depèn més d'Europa i de l'economia global que de nosaltres. Si les locomotores compleixen amb la seva funció tractora, serem arrossegats endavant, no per les virtuts d'una economia que ni es planteja nous reptes sinó per aquest efecte d'arrossegament. Si no es produeix, ens quedarem com estem o pitjor. Vet aquí la primera incertesa.
La segona es refereix a la consulta del 9-N. La majoria dels que la volen opinen que el poder central espanyol no permetrà que es faci, no per raons jurídiques, que ja sabem superables amb voluntat política, sinó pel temor que guanyi el doble sí. Una possibilitat que la mateixa negativa retroalimenta. En qualsevol cas, hi haurà eleccions europees, que no seran un substitut però sí un indicador fiable de la voluntat dels catalans. Mentre Europa mesura la força i el nivell d'ascens de l'extrema dreta, Catalunya es fixarà en el suport del sobiranisme. Es tractarà sobretot, al maig, de veure si per primer cop la majoria de diputats que els catalans envien al Parlament europeu s'adscriuen al sobiranisme. Si el fet sense precedents es produeix, tindrà una molt notable transcendència política i social.
Mentrestant, podríem aprofitar l'espera d'un desenllaç que s'acosta pas a pas però no sembla imminent, per dibuixar i debatre el país que volem, o que voldríem, en el cas que Catalunya es doti d'estructures estatals autòctones. La variable de pertànyer a la UE és una incògnita que perdurarà, però no tot s'acaba aquí. Els principals paràmetres del país que volem, o que voldríem, encara pertanyen al regne de l'entelèquia o dels bons desitjos vaporosos. Transició nacional, molt bé, amb assessors que s'hi dediquen i produeixen elaboradíssims informes. ¿Per arribar a on? ¿O és que l'Estat és una vareta màgica que resoldrà tots els problemes amb un sol toc? Comença a ser hora de concretar, d'establir un model possible i realista, amb les imprescindibles variants ideològiques, no un vol de coloms i menys encara gallinaci. Ignorem el futur a curt i mitjà termini, però sabem que als catalans ens esperen temps difícils i durs. Constatem que la modernitat no ens ha vingut mai de Madrid (tot i que Madrid, o si voleu Espanya, no ha estat sempre ni tan sols desfavorable, que consti) sinó d'Europa i de la voluntat pròpia. Ara bé, ¿estem a l'alçada de les sacrificades generacions que ens han precedit o ho volem tot massa fàcil? La pregunta és dolorosa perquè la resposta també pertany, siguem indulgents, al regne de les incerteses.
Si traiem a fora el caparró, haurem de fixar-nos, entre altres pols no menys dignes d'atenció, en el Papa i en la sagnia de Síria. Un motiu per a l'esperança de molts cors i un altre per posar-se les mans al cap. És possible, per desgràcia de tot el gènere humà i de manera especial dels interessos i les idees allà confrontats amb matances salvatges, que aquest no sigui l'any del final de la guerra siriana del tots contra tots. Esperem que sigui, sí, i com més aviat millor, també el de l'alliberament del nostre company Marc Marginedes i els altres segrestats.
És probable que sigui l'any del papa Francesc. Per una banda, i a nivell intern, com ha remarcat en el seu parlament de Cap d'Any, tornarà la credibilitat perduda a l'Església amb unes reformes que faran de Roma i la cúria una administració solvent i no autoritària del pluralisme i la universalitat del fidels, no tant com una ONU del catolicisme, però la comparació resulta entenedora. Per l'altra, mirarà de posar les bases per poder promoure un canvi molt més profund. Si l'Església practica la caritat amb una mà, circumstància ben lloable, dedica bona part de la resta del cos i el cervell a mantenir la versió més egoista d'un sistema que genera unes desigualtats sense les quals aquesta caritat no fóra tan necessària. Això és el que Francesc ha de canviar, sembla disposat a fer-ho i compta amb les energies i els suports necessaris arreu del món, no a Espanya, és clar, ni tampoc a França però sí al món.
Entre tantes incerteses, brilla en aquest principi d'any, com és habitual, un desig general i particular de millora. Com que el general és de pronòstic reservat, tampoc és cap disbarat insistir en el de cadascú. ¡Que tinguin un bon any!