Dissabte passat els militants de la banda
terrorista ETA que van ser alliberats gràcies a la sentència del Tribunal d’Estrasburg
al derogar la doctrina Parot, van comparèixer per a llegir un manifest on,
entre d’altres coses, demanaven el dret a decidir dels pobles, van reconèixer el
mal que van fer, però no se’n van penedir. Al final de la compareixença hi va haver un periodista que els hi va recriminar sense que ningú volgués acceptar el repte de discutir sobre el tema.
La darrera vegada que vaig veure junts un gruo
d’etarres, encara que no tan nombrós com el de dissabte, va ser quan apareixien
als cartells que penjava el Ministeri de l’Interior reclamant la col·laboració
de la ciutadania per a detenir-los. Però no n’hi havia tants...
Fins i tot, durant una de les èpoques més
dures, allà per la dècada dels anys 90, recordo que se’n van penjar al meu
centre de treball. Recordo també haver sortit al carrer a les 12 en punt per a
guardar un minut de silenci per una nova víctima durant moltes vegades.
Dissabte fins i tot semblaven ciutadans
normals. Alguns embellits pels anys que han estat a la presó, però si ens els haguéssim
trobat pel carrer, res ens hauria fet pensar que es tractava d’expresos de la
ETA... Com tampoc quan estaven en actiu imagino...
El gest de dissabte suposo que és el que toca.
Si ha fet dos anys que van renunciar a la lluita armada (en part degut a l’assetjament
al que els tenien sotmesos els cossos i forces de seguretat de l’Estat), ara
calia fer un pas més i visualitzar que el procés segueix endavant i no té
retorn.
Sense posar-me al costat del PP i de la
majoria d’associacions de víctimes, opino que tot això està molt bé, però que
no és suficient ni molt menys. Segurament, encara que demanessin perdó a les víctimes
(moltes d’elles innocents), ho farien amb la boca petita, ja que és molt difícil
que un assassí pugui arribar a penedir-se totalment del que va fer.
Arribat a aquest punt, vull recordar que
Catalunya també va patir la violència de la banda terrorista. Al supermercat
Hipercor de Barcelona van portar a terme la massacre més gran mai comesa per la
banda. Per què? Quina culpa tenia Catalunya del que estava passant al país
basc? També recordo l’atemptat a la caserna de la Guardia Civil de la Ràpita o
les bombes a la platja de Peníscola quan intentaven donar un ensurt al turisme.
I les morts del comandant d’Aviació el tortosí
Arturo Aguera o el sergent de Sant Rafel del Riu Juan Antonio Querol Queral amb
qui vaig coincidir a l’institut d’Ulldecona. Per què a ells?
És evident (reitero) que el procés ha de
continuar i el de dissabte va ser un pas (insuficient) per a poder aconseguir
la reconciliació sobre tot al País Basc, però també a molts d’altres punts de
la geografia espanyola on la banda terrorista ETA va voler portar els que ells
anomenaven la lluita armada, però que
era terrorisme pur i dur.
Fins i tot pensa que hi va haver un moment que
la independència del País Basc, l’ideal pel que ells deien lluitar, va quedar
superat i l’única cosa que perseguien era viure el millor possible gràcies al
xantatge, l’extorsió i el terror.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada