JOAN TAPIA
A finals del 2015 el Parlament va aprovar una declaració que deia que era sobirà i que no acatava la llei espanyola. El conseller Mas-Colell –i d’altres– es van posar les mans al cap, però el text era imprescindible perquè la CUP no vetés Artur Mas. És clar, el Tribunal Constitucional (TC) va anul·lar la declaració. La història va finalitzar que Mas es va retirar, Puigdemont el va substituir i es va recórrer l’anul·lació davant el mateix TC. Sembla el joc dels disbarats, però va ser així.
El 4 de juliol es va presentar amb gran pompa al Teatre Nacional, no al Parlament, la llei del projecte de referèndum de l’1-O. I el 31 de juliol es va registrar a la Cambra catalana. La idea era admetre-la a tràmit el 16 d’agost, i per fer-ho s’havia canviat la normativa, perquè la sessió parlamentària s’iniciés el 15 d’agost. Era lògic, perquè seria difícil votar en referèndum l’1 d’octubre si la llei no era aprovada amb una antelació mínima d’un mes. No només per la campanya. S’havia d’exposar el cens i crear una sindicatura electoral.
Però no va passar res. El 16 d’agost no es va portar a la Mesa la llei de referèndum i ara sembla que no es farà fins al dimecres 6 de setembre, en vigílies de la Diada. ¿Es pot votar en referèndum l’1-O amb una llei que es presenta només 25 dies abans? És un disbarat, però així es pretén.
Amagar un disbarat exigeix soroll. I com que no s’admet a tràmit la llei del referèndum –per voluntat de l’independentisme–, es dobla l’aposta i es presenta una llei de ruptura amb Espanya que es diu que serà aprovada abans de l’1-O, però que no entrarà en vigor si en el referèndum guanya el no. I no es contempla que no s’arribi a celebrar o que només vagin a votar els separatistes. Sembla un disbarat, però va passar ahir.
¿Per què vivim en aquest permanent disbarat acompanyat –això sí– de solemnes declaracions i molts dies històrics però de poc soroll i cap firma? El separatisme s’ho pensa davant el rubicó: la ruptura real amb l’Estat de dret.
No només perquè tem els recursos al TC i les suspensions que podria comportar. També perquè, malgrat que en la seva boja carrera ho ha oblidat, no hi ha democràcia sense Estat de dret. És fals afirmar que només es trenca amb la legalitat espanyola. La Constitució va ser votada en referèndum pels catalans, i amb més majoria que a la resta d’Espanya. I es destrueix també –fet que moralment és menys justificable–la pròpia legalitat catalana: l’Estatut del 2006 i l’anterior del 80, votats en referèndum, que estableixen que per canviar-lo –o modificar la normativa electoral– es requereix una majoria de dos terços que l’independentisme no té.
Davant el precipici, el separatisme endarrereix el moment de la veritat i tapa amb soroll la dilació. Però no té coratge per canviar de camp de joc, i el més probable és que la tarda del 6 de setembre Puigdemont hagi de firmar el decret de convocatòria i fer fer a Catalunya –i a Espanya– un salt al buit. L’ombra del Lluís Companys de 1934 és allargada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada