ANTONIO FRANCO
El 21-D l'esquerra tenia la dificultat suplementària de la polarització al voltant de l'eix Catalunya o Espanya
Hi ha persones desconcertades per la caiguda de l'esquerra en el resultat electoral de Catalunya. Jo no crec que la gent d’aquí sigui menys progressista. Tampoc crec que hagi deixat o s’hagi allunyat de l’esquerra. Penso que en gran mesura els partits d’esquerra han deixat o s’han allunyat de la gent.
Passa el mateix a tot Europa, i això es paga. A França, el PS va passar en una sola elecció de governar amb majoria absoluta a pràcticament desaparèixer i haver de posar en venda fins i tot la seva seu de París. Hollande va aplicar receptes progressistes però es va desconnectar de la sensibilitat popular. Va actuar amb un despotisme il·lustrat --amb el «jo sé el que us convé, estimats companys»– possiblement ben intencionat, possiblement no traïdor, però essencialment covard respecte a les reformes dràstiques que exigeixen els nous temps. No va abordar el que és més urgent: que a través de governar i legislar s’ha d’aconseguir que el poder torni de les mans okupes que ara el retenen –el món financer, les grans multinacionals– a les dels elegits a les urnes. Davant d’això, els francesos que no volien més continuisme en la precarietat es van passar a qui desitjava reformar les coses, Macron, aliè als partits polítics tradicionals. Que si l’esquerra no fa els canvis els intenti l’apòstol d’una espècie de centrisme liberalconservador.
En les eleccions catalanes la nostra esquerra tenia la dificultat suplementària de la polarització al voltant de l’eix Catalunya o Espanya. Molts progressistes en el seu Tot per la Pàtria volien oblidar aquesta vegada que Artur Mas en política social va ser un cosí molt germà de Rajoy. L’hi van recordar Domènech i Iceta, però molts electors potencials els van veure primmirats poc contundents davant la prioritat antiseparatista. Uns van témer que En Comú volgués repetir amb ERC el que ja li va sortir malament al PSC en els tripartits (intentar governar sense ser aixafat per una abraçada de l’os), i altres van recelar que el PSOE fos sincer al dir que seguia els socialistes catalans en el laberint identitari.
Els votants d’aquests dos partits saben que davant l’independentisme i enfront de Rajoy l’única possibilitat matemàtica d’èxit passa per coordinar-se i anar junts. Per això van rebre malament que Ada Colau, d’En Comú, anunciés que expulsava del seu equip municipal el socialista Collboni.
Context difícil
Com passa a França, els rectors dels partits no sintonitzen amb els desitjos de baix. I el context és difícil: Podem viu lligat a Catalunya a la percepció que és millor la seva bandera general abstracta espanyola que el que fa Pablo Iglesias, mentre el que queda del PSC no sap ni si Pedro Sánchez subscriu sense complexos el federalisme ni si, en cas afirmatiu, els vells del PSOE intentaran tornar a matar-lo.
El 21-D l'esquerra tenia la dificultat suplementària de la polarització al voltant de l'eix Catalunya o Espanya
Hi ha persones desconcertades per la caiguda de l'esquerra en el resultat electoral de Catalunya. Jo no crec que la gent d’aquí sigui menys progressista. Tampoc crec que hagi deixat o s’hagi allunyat de l’esquerra. Penso que en gran mesura els partits d’esquerra han deixat o s’han allunyat de la gent.
Passa el mateix a tot Europa, i això es paga. A França, el PS va passar en una sola elecció de governar amb majoria absoluta a pràcticament desaparèixer i haver de posar en venda fins i tot la seva seu de París. Hollande va aplicar receptes progressistes però es va desconnectar de la sensibilitat popular. Va actuar amb un despotisme il·lustrat --amb el «jo sé el que us convé, estimats companys»– possiblement ben intencionat, possiblement no traïdor, però essencialment covard respecte a les reformes dràstiques que exigeixen els nous temps. No va abordar el que és més urgent: que a través de governar i legislar s’ha d’aconseguir que el poder torni de les mans okupes que ara el retenen –el món financer, les grans multinacionals– a les dels elegits a les urnes. Davant d’això, els francesos que no volien més continuisme en la precarietat es van passar a qui desitjava reformar les coses, Macron, aliè als partits polítics tradicionals. Que si l’esquerra no fa els canvis els intenti l’apòstol d’una espècie de centrisme liberalconservador.
En les eleccions catalanes la nostra esquerra tenia la dificultat suplementària de la polarització al voltant de l’eix Catalunya o Espanya. Molts progressistes en el seu Tot per la Pàtria volien oblidar aquesta vegada que Artur Mas en política social va ser un cosí molt germà de Rajoy. L’hi van recordar Domènech i Iceta, però molts electors potencials els van veure primmirats poc contundents davant la prioritat antiseparatista. Uns van témer que En Comú volgués repetir amb ERC el que ja li va sortir malament al PSC en els tripartits (intentar governar sense ser aixafat per una abraçada de l’os), i altres van recelar que el PSOE fos sincer al dir que seguia els socialistes catalans en el laberint identitari.
Els votants d’aquests dos partits saben que davant l’independentisme i enfront de Rajoy l’única possibilitat matemàtica d’èxit passa per coordinar-se i anar junts. Per això van rebre malament que Ada Colau, d’En Comú, anunciés que expulsava del seu equip municipal el socialista Collboni.
Context difícil
Com passa a França, els rectors dels partits no sintonitzen amb els desitjos de baix. I el context és difícil: Podem viu lligat a Catalunya a la percepció que és millor la seva bandera general abstracta espanyola que el que fa Pablo Iglesias, mentre el que queda del PSC no sap ni si Pedro Sánchez subscriu sense complexos el federalisme ni si, en cas afirmatiu, els vells del PSOE intentaran tornar a matar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada