VACANCES A ESCÒCIA: TRIPADVISOR

B&B: Bed and Brekfast (dormir i esmorzar)

Segurament pensareu que té que veure una web d’opinions sobre hotels, restaurants, atraccions, etc., així com de reserves on line amb el nostre viatge a Escòcia.    

La veritat és que alguna cosa té que veure, ja que gràcies al viatge vaig comprendre algunes de les preguntes que me fa Tripadvisor quan penjo un comentari sobre algun restaurant.

Un guisat de bou amb pataques al caliu al restaurant Howies d'Edimburg on
s'hi ha ofertes a determinades hores. 

Fa uns anys vaig decidir compartir la majoria de les meves experiències en matarà, sobre tot, de restauració. Però quan anava a penjar algun comentari se’m feien preguntes tipus: Aquest establiment ofereix el servei de bar complet?  A aquest establiment serveixen begudes alcohòliques? A aquest establiment se pot anar a prendre només postres? Aquest establiment hi ha ofertes a determinades hores? Aquest establiment és un bon lloc per a fer un breakfast ? Algunes d’aquestes preguntes me semblaven, perquè no dir-ho, un tant estúpides, ja que el concepte que tenim aquí sobre un restaurant o bar, a la meva manera d’entendre, aquestes preguntes sobren. Tots els bar ofereixen un servei complet. Tots els bars i restaurants ofereixen begudes alcohòliques, ningú entra a un restaurant a menjar només postres, pocs establiments (potser alguna cafeteria) hi ha ofertes a determinades hores i, per acabar, no tenia ni idea del que era un breakfast...    

Una mena de plat combinat amb pollastre al restaurant Waterside de
Inverness on hi ha ofertes a l'hora de dinar.  

El nostre viatge a Escòcia va fer-me adonar que al menys allí (i suposo que a tot el món anglosaxó) els restaurants i tavernes si que fan aquestes coses. N’hi ha, evidentment, que no vaig poder comprovar personalment (el bar complet, les begudes alcohòliques o els postres), però si que me’n vaig adonar que determinats restaurants fan descomptes i t’ofereixen 2 plats a preu d’un i en contra del que se pugui pensar, ho fan a les hores punta, sobre tot a l’hora de dinar. I el breakfast no és ni més ni menys que un típic esmorzar anglès: ous (ferrats o revolts), cansalada i algun complement com tomata, xampinyons, etc. No cal dir-ho que hi ha diverses alternatives.

Una de els costums britàniques és esmorzar bé, en quantitat, dinar qualsevol cosa (menjar ràpid, sandwich) i sopar copiosament. Això sí, con sopen prompte, des del sopar fins que se’n van a dormir passen moltes més hores que aquí. 

MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.diariodelviajero.com/alojamiento/que-es-un-bed-breakfast

VACANCES A ESCÒCIA: ELS CEMENTIRIS

Al nostre país quan parlem de cementiris ens produeix un cert iuiu. En canvi a d’altres països tenen els cementiris com si fossin uns parcs més de la ciutat o del poble i se troben totalment integrats dintre del tramat urbà.

Això ho vam poder comprovar per exemple a París amb el cementiri de Montparnasse on hi ha enterrats, entre d’altres, el filòsof comunista Jean Paul Sartre i la seva parella Simone de Beauvoir o el dramaturg irlandès Samuel Beckett.

A Edimburg hi ha uns quants cementiris... I això és així perquè fa anys hi havia una sèrie de pobles que van acabar sent engolits per Edimburg.

Alguns d’aquests cementiris són molt coneguts, com per exemple el de Crey Friars, freqüentat per J.K. Rowling i d’on van sortir alguns dels noms que després van aparèixer als llibres de Harry Potter. 

També és molt conegut per estar enterrat el gosset Bobby, que va estar vetllant durant anys la tomba del seu amo que era el vigilant del cementiri.  Un altre cementiri conegut és el de Canongete Kirk, on hi ha enterrat l’economista Adam Smith, el pare del capitalisme.  

Un dels elements més característics dels cementiris anglesos són els obeliscs anomenats
loot of souls (fars d’ànimes). Segons la tradició aquests far eren per a indicar el camí de retorn de les ànimes (de familiars o d’altres) que havien mort lluny de casa.  

VACANCES A ESCÒCIA: EDIMBURG 2, LA MILLA REAL

Impossible parlar d’Edimburg sense esmentar la The Royal Mile (la Milla Reial). És, sense cap mena de dubte el punt neuràlgic de la ciutat. Un puja i baixa de la gent seguint algun guia, comprant, passejant o dit, si voleu, simplement fent turisme. Si a part sé li suma que durant els dies que hi van estar nosaltres s’hi feia el Festival Internacional, sobren les paraules...

Una milla terrestre equival, aproximadament, a 1.609 metres. Però en aquest cas, la milla reial (escocesa), equival a 1.814,2. Aquesta és la distància que hi ha entre el castell d’Edimburg (del que ja us en parlaré) i la plaça del Parlament (del que també us parlaré) i el palau de Hollyroodhaus, que és la residència oficial dels reis de la Gran Bretanya quan visiten Escòcia.

El carrer és empinat. Com podeu suposar el castell està just a la part més elevada i el palau a baix de tot. També és irregular: ni és del tot recta ni té la mateixa amplada en tots els seus punts. D’aquí se’n pot extreure que és un traçat antic.

Els principals edificis (a part del castell, el palau reial i el Parlament) són la catedral de Sant Gil i l’església del Tron. També podríem incloure l’edifici que alberga l’Ajuntament (City Chambers), tot i que és la seva plaça la que dona a la Milla Real.

També hi ha diverses d’estàtues i altres edificis menors que ens evoquen una altra època.   

   

MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.edimburgo.com/royal-mile

https://www.edimburgo.es/que-ver/royal-mile/

VACANCES A ESCÒCIA: AMB FALDILLES...

Segurament heu vist o al menys n’heu sentit a parlar de la pel·lícula Ningú és perfecte, protagonitzada per Marilyn Monroe, Jack Lemmon i Tony Curtis i dirigida per Billy Wilder... No? Potser us soni més el nom en castellà: Con faldas y a lo loco.

Els homes a Escòcia no estan boixos tot i portar faldilles. La faldilla (amb quadres escocesos) no només forma part del vestit tradicional, sinó que és una peça de roba solemne per a les grans ocasions. Les botigues de records estan plenes de faldilles, però també les tenda de roba elegant.

No sé si sabeu que els colors de les faldilles diferencien cada clan o estirp escocesa.  

I per acabar: sabeu que porten els escocesos baix de les faldilles?

VACANCES A ESCÒCIA: EDIMBURG 1

Aeroport d'Edimburg. 

Anar de vacances i estar-te a un apartament d’una antiga fàbrica, no té preu.

Efectivament, Merchinston va ser una antiga zona industrial a pocs quilòmetres del centre de la ciutat. De fet des de l’apartament on ens hi estàvem veiem una xemeneia tot just al costat dels apartaments de davant.    

Aquí és més fàcil deixar-ho abandonat o bé tirar-ho tot per terra i tornar a construir de nou.

Una de les principals fàbriques de cerveses, Celedonian, estava només sortir al carrer principal de la zona:  Estaterfor road.

https://sobreescocia.com/2011/12/14/la-fabrica-de-cerveza-caledonian/

AMPOSTA LLIURE DE SIMBOLOGIA FEIXISTA!

Ho he dit moltes vegades i no me cansaré de repetir-ho: des que vaig sortir de l’Ajuntament d’Amposta no s’han retirar més plaques del Ministerior de la Vivienda franquista i on sortien el jou i les fletxes falangistes. I sinó és així, rectifiqueu-me per favor!

Perdó, si se’n va retirar almenys una: la que hi havia al carrer d’ Granados 12. Tot i que no sé si se va retirar per iniciativa de l’Ajuntament o bé del propietari de la casa.

Avui ho torno a dir perquè després de molt de temps sense fer-ho, l’altre dia n’he  vaig descobrir una.

Aquesta està al carrer de Góngora 7-11.

Però el que més clama al cel és el gran rètol del bloc d’habitatges que hi ha entre els carrers de Larraix (Larache), de Melilla i d’Europa i de la plaça de la Pau. És el que més dificultat té a l’hora de treure’s però amb una mica de voluntat se pot fer. I sinó que pregunten als de l’Aldea com ho van fer per a eliminar els seus, ja que de les mateixes característiques n’hi havia dos a tocar de l’avinguda de Catalunya (Hostal dels Alls).

FIXEU-VOS A QUI SE VA DONAR L'ORDE IMPERIAL DEL JOU I LES FLETXES:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Orde_Imperial_del_Jou_i_les_Fletxes  

LES DIFÍCILS RELACIONS ENTRE PAGESOS I ECOLOGISTES

Olivera monumental del terme d'Ulldecona. 

És evident que entre la pagesia (i per extensió la ramaderia) i l’ecologisme mai hi ha hagut una bona relació.

A molts de ciutadans de les Terres de l’Ebre ens va entrar la consciència ecològica fa més de 20 anys quan ens vam veure amenaçats pel transvasament, encara que d’altres (menys) ja van començar a ser ecologistes uns anys abans pel mateix motiu... Però semblava que llavors la cosa no anava tan en serio... Va ser l’any 2000 quan el govern d’Aznar va redactar el PHN quantificant els metres cúbics que s’havien de transvasar de l’Ebre cap a d’altres conques, tot i l’existència de projectes anteriors o de la posada en marxa de l’anomenat mini transvasament al Camp de Tarragona.

Immediatament, pagesos de pobles de secà van posar el crit al cel reclamant la immediata posada en marxa del canal Xerta-riu Sénia, un projecte encallat i que en un principi sembla que havia de portar l’aigua de l’Ebre per a la industria siderúrgica de Sagunt.

Però el PP no va desistir mai de la idea de portar-la més enllà aprofitant la via oberta del canal. De fet, qui va ser Ministra de Media Ambient amb Aznar Elvira Rodríguez va anar a supervisar les obres que s’estaven fent al terme de Vinaròs i on se va trobar amb el rebuig per part dels membres de la PDE.

La darrera confrontació entre pagesos i ecologistes (o simplement defensors del patrimoni) s’està donant ara mateix.

La rotonda dels 'nusos' a la C-12, entre Tortosa i Roquetes. 

Després de molts anys, sembla que el Parlament de Catalunya estaria a favor de protegir el patrimoni natural que suposen les oliveres mil·lenàries inventariades al Territori del Sénia. Però els pagesos s’hi oposen. Els motius no son d’altres que econòmics. Per una part reclamen el dret de vendre les seves oliveres (per alguna cosa son seves) i per l’altre demanen que el govern, a part de defensar les oliveres mil·lenàries també defensi el conreu de la resta de les oliveres per a que els pagesos puguin seguir vivint de la seva activitat.

Penso que no és incompatible defensar la pagesia i el patrimoni. El que no me queda tan clar és que se pugui tolerar l’espoli d’oliveres que representen un patrimoni natural d’un valor incalculable.  

Com a amant de la nostra terra sempre estaré agraït l’encomiable feina duta a terme per la Mancomunitat de la Taula del Sénia i la plataforma Salvem lo Montsià en general i per Jaume Antich i Tere Adell i tot la resta de gent que rema a favor de mantenir el que ja tenim en particular.   

Veure els museus naturals de l’Arion d’Ulldecona o el Pou del Mas de la Jana me representa una satisfacció difícil d’explicar. I si a part de protegir el patrimoni ho complementem amb la utilització de l’oli per part dels millors restaurants de la zona, estarem donant un plus de qualitat a aquell turisme que busca alguna cosa més que sol i platja.

Les Terres de l’Ebre tenen un gran potencial històric, monumental, paisatgístic, agrícola i gastronòmic. L’única cosa que cal és saber-ho aprofitar i extreure’n el màxim rendiment possible. 

MES INFORMACIÓ:

https://lluitescompartides.cat/lluites/lluites-2000-2009/mobilitzacions-contra-transvasament-lebre/

EL PERQUÈ DE LA NECESSÀRIA REMODELACIÓ DE L’AVINGUDA DE CATALUNYA

Encreuament entre l'avinguda de Catalunya i els carrers
Velázquez i Cervantes. 

Sense cap mena de dubte un dels principals reptes urbanístics de cara un futur proper és la remodelació de l’avinguda de Catalunya.

L’avinguda de Catalunya és una de les principals artèries de circulació de la nostra ciutat juntament amb les avingudes de la Ràpita i de Santa Bàrbara i els carrers de Sebastià Juan i Arbó, de Josep Tarradellas, de Barcelona, de Mestre Joan Suñé, de Navarra i d’Innocenci Soriano-Montagut.

Però mentre en alguna d’aquestes avingudes o carrers hi ha molt poc marge de maniobra per a poder-los remodelar, l’avinguda de Catalunya sí que té moltes possibilitats que passarien o bé per eixamplar la mitjana o bé les voreres, a part d’altres actuacions com per exemple plantar-hi arbres.  

I si dic això és perquè me’n adono que els conductors que hi circulen cometen un gran nombre d’infraccions, la majoria d’elles evitables si s’adoptessin les mesures correctores necessàries.

Començaré explicant el cas més recent de conducció temerària que he viscut. Tenia el meu cotxe aparcat a la part superior del carrer de Murillo. Només sortir de l’aparcament ja vaig observar pel retrovisor que baixava pel mateix carrer un vehicle blanc  a una velocitat diguem-li inadequada. Me vaig incorporar a l’avinguda de Catalunya i el vehicle que me venia al darrere, poc a poc m’anava xafant els talons. En arribar al carrer de Velázquez, i vaig veure que una vianant anava a creuar l’avinguda sense mirar si hi baixava algú. Com que vaig preveure la situació i anava a poca velocitat, me vaig aturar per a cedir-li el pas. Mentrestant, el vehicle que me precedia va ocupar el carril interior (que només està permès per als que han de girar cap a l’esquerra) i sense tenir en compte per a res que hi havia una persona creuant, me va avançar. Va ser llavors quan vaig veure que era una furgoneta de l’empresa de missatgeria MRW. Devia de portar molta pressa...

Precisament en aquest punt és on, segurament més infraccions se comenten ja que, a part dels que usen el carril interior per avançar, estan els altres que creuen l’avinguda sense respectar el senyal de sentit prohibit.

Un altre punt conflictiu és l’encreuament amb el carrer d’Amèrica. En aquest punt s’hi va fer una petita intervenció fa uns anys i se va donar preferència als que circulen pel carrer d’Amèrica col·locant senyals d’stop tant verticals com horitzontals per als que circulen per l’avinguda de Catalunya. Ignoro si una avinguda té rang superior a un carrer i, per tant, qui circula per una avinguda hauria de tenir sempre preferència. És igual...

El cas és que els que la majoria dels conductors, quan arriben al carrer d’Amèrica, no fan el consegüent stop si no és que hi venen cotxes. També és força normal que els que venen pel carrer d’Amèrica i han de continuar per l’avinguda de Catalunya, no avisin de la maniobra posant el corresponent intermitent.

Una altra situació que no està ben resolta són els que baixen per l’avinguda de Catalunya i giren cap a l’esquerra sense tocar el carrer d’Amèrica. En teoria aquesta maniobra no se pot fer, però s’hauria de poder. Com? Habilitant i senyalitzant correctament aquest punt. Un exemple: a la Rambla de Tarragona hi ha passos habilitats per a fer canvis de sentit abans d’arribar a les places o rotondes i així s’evita la incorporació a les mateixes ja que sempre solen ser zones d’alt risc circulatori.

Amposta, tradicionalment, ha estat una ciutat sense semàfors. Potser caldria posar-ne alguns en punts on la incidència del transit és elevada per a rebaixar-ne la perillositat, ja que els conductors, sovint, passen olímpicament de la preferència que puguin tenir els altres. Me refereixo, sense abandonar l’avinguda de Catalunya, a les rotondes que hi ha davant de l’església del Sagrat Cor i a la cruïlla amb el carrer de Josep Tarradellas. Segurament s’alentiria el transit, però donaria més seguretat.  

I segur que encara n’hi trobaríem més...     

NO HI HA RES COM LA PROPAGANDA!

Avui com és començament de la festa major d'Amposta i la gent no està per a massa romanços... Així que us explicaré un acudit.

Aquells que sou de la meva generació segur que esteu farts d’escolar acudits sobre Jaimito, el prototip de persona grollera, mancat de moral, passota...

Bé, a l’acudit que us explicaré a continuació Jaimito no era res de tot això, ens el contrari. Era bon xiquet i millor estudiant. El preferit de la mestra i aquell que sempre posava d’exemple quan explicava coses bones.

Pel matí Jaimito sempre arribava a classe puntual. Ni molt prompte ni havent-t’hi  tocat la sirena: a l’hora en punt.  

Un matí en entrar a l’aula se’n adona que a la pissarra hi havia una frase que anava de costat a costat en lletres súper grosses:

-Jaimito és qui té la polla més gran de classe!

Sense marge de maniobra, abans de que Jaimito pogués esborrar el text de la pissarra, entra la mestra...

-Jaimito!: Qui ha escrit això?

-Jo no senyoreta!

Mentre tota la classe repetia:

-Ha estat ell, ha estat ell!

-Bé! –li diu la mestra- Ja parlarem tu i jo de tot això... Aquesta tarda, quan acabi l’escola t’esperes aquí!

La resta de companys de la classe esperen impacients que arribi la tarda.

En sonar la sirena indicant l’hora de sortida, tots arrepleguen els seus llibres, llibretes, bolígrafs, els guarden a les respectives carteres i surten de classe. Tots menys Jaimito...  

A diferència d’un dia qualsevol se queden prop de l’escola esperant la sortida de Jaimito...

Passa un quart d’hora... Passa mitja hora... Passen tres quarts... I quan ja anava a fer l’hora surt Jaimito de l’escola amb un somriure d’orella a orella i més content que un gínjol.

Els companys de classe, contrariats, li pregunten:

-Digués Jaimito, com t’ha anat? Què ta fet la senyoreta?...  

Mentrestant Jaimito se limita a dir:

-No hi ha res com la propaganda!

Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions... Segur que trobarà algun exemple ben a prop...  

UNA EXCURSIÓ SINGULAR

Posta de sol. Foto: Josep Mercadé.

Us ho he d’explicar...

Feia anys que desitjava veure el cel des de Coratxà. Allí, a uns 1.300 metres d’altura, sense contaminació lumínica, se pot veure el cel i distingir, amb l’estimable ajuda d’una experta, cada constel·lació, cada estrella... Fins i tot algun planeta i satèl·lit. I per suposat la part de la Via Làctia coneguda com el Camí de Sant Jaume que creua el cel d’Est a Oest. 

Sabia que des de l’Hostatgeria Sant Jaume s’organitzaven excursions per a veure la pluja d’estels coneguda com les llàgrimes de Sant Llorenç que, com el seu nom indica, passa tots els anys pels voltants de la commemoració del sant, sobre tot l’11 i 12 d’agost, tot i que els Perseids (com se’ls coneix científicament) poden veure’s a partir de mitjans de juliol fins el 24 d’agost.

Cortina d'aigua. Foto: Josep Mercadé. 

Sempre se mira de coincidir amb els dies de màxima activitat, però aquest any se va haver d’avançar al dissabte 3 d’agost, ja que per aquells dies hi havia lluna plena i, aquest fet, dificulta molt la seva visió.

Se surt des de davant de l’Hostatgeria i, tot seguit, s’agafa un camí al costat del carrer Alt. L’excursió dura uns 45 minuts. El camí és abrupte i per tant s’ha de fer a peu o bé amb un vehicle tot terreny. 

En aproximar-nos a la Puntassa, vaig tenir la sorpresa de poder gaudir d’una magnífica posta de sol. Una vegada vam arribar al nostre destí, me va cridar l’atenció unes grans peces de formigó que segurament pertanyien a l’ancoratge d’una antena, tot i que l’antena està més cap al NE, a poca distància d’on ens trobàvem, al costat del cim de la Puntassa pròpiament dit.

Joan i Rita. Foto: Josep Mercadé. 

La vista des d’aquella mola (un altiplà de considerables dimensions) és tot un espectacle visual. A part d’acabar de contemplar la posta de sol, també vam poder veure una cortina de pluja que queia sobre part de la comarca del Matarranya (per la zona de Val-de-roures i Beseit principalment)

La primera població que vam poder veure des d’allà dalt va ser Mont-roig de Tastavins i després Andorra de Terol, inconfusible per l’alta xemeneia de la central tèrmica. Tal com anava caient la nit s’hi afegien més pobles, ja que poc a poc encenien els llums.   

M’han dit que s’hi poden divisar 17 pobles: des de Herveset i Hervers (de la comarca valenciana dels Ports) a la majoria dels que conformen la comarca aragonesa del Matarranya i alguns de més enllà. Tot i que si no coneixes bé el territori és impossible saber quin és quin.  

Roser. Foto: Teresa Prades. 

Abans de girar la vista cap el cel, un sopar fred a base d’un entrepà de pernil, truita de patata, olives farcides i peixets salats. I de veure: cervesa, refrescos, aigua i també una mica de calmant per amortir el fred que hi feia.

Ens vam estar allí un parell d’hores abans de tornar agafar el camí cap a Coratxà. Però van ser dues hores intenses on ens vam adonar de l'insignificants i efímers que som si ens comparem amb l’Univers que ens envolta. I això que només ne vam veure una part molt petita!

Voldria acabar fent una petició a les autoritats responsables (Ajuntament de la Pobla de Benifassà i Parc Natural de la Tinença de Benifassà) per a que arrangin el camí, però sobre tot per a que hi col·loquessin panells informatius per a indicar l’orografia i les poblacions que s’hi veuen des d’allà dalt. 

MÉS FOTOS: 

Rita mirant al Coratxà. Foto: Josep Mercadé.

Teresa. Foto: Roser Also. 

     

Iolanda, Teresa i Tere a l'hora de l'àpat. Foto: Roser Also.  

MAPES: 

La Mola de la Puntassa. 

La mola de la Puntassa (ampliació)

Des de la Puntassa (marcada en groc) se veu el Matarranya.

Encerclats: Coratxar, el cim de la Puntassa (1.345 m) i la mola de la Puntassa.