AL GORE PREMI NOBEL DE LA PAU

La Fundació Nobel ha atorgat el premi que porta el seu nom a qui va se vice-president dels Estats Units d’Amèrica en l’època de Billy Clinton, Al Gore. Compartit premi això sí, amb el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides. Felicitats perquè amb la divulgació del vídeo i amb les conferències que ha fet arreu del món, de ben segur que se’l mereix. Però, des de dintre del govern americà, hagués estat possible fer la mateixa divulgació? La resposta és clara: No.

Estats Units mai ha ratificat els acords del Protocol de Kioto sobre canvi climàtic i s’ha oposat a qualsevol modificació de la seva taxa de CO2 que llença a l’atmosfera. Per això, n’estic segur, que si Al Gore tingués un càrrec dintre del govern dels Estats Units, no hauria guanyat el Nobel, perquè, senzillament, no hauria fet cap tipus de divulgació sobre les causes i resultats que ens pot comportar el canvi climàtic.

ESPANYA UN PAÍS DEMOCRÀTIC AMB LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Que avui 12 d’octubre a la parada militar de Madrid escridassessin al president del govern José Luis Rodríguez Zapatero, era més que previsible. Per això existeix la democràcia i la llibertat d’expressió.

Però la majoria dels qui l’han escridassat (en persona o els seus pares), en temps de Franco acudien a la Plaza de Oriente a victorejar el Caudillo. Allí n’hi havia xiulets ni escridassades.

Aquesta mena de gent, no ho dubtem, són uns nostàlgics del règim dictatorial de Franco. Són els que acudeixen a les manifestacions convocades pels bisbes o l’AVT. Ells protesten, però no volen que ho facin contra ells. Llibertat d’expressió, sí, però només cap a una direcció. Ahir ho deia Iñaqui Gabilondo Pujol a Cuatro: “Propongo que se canvie la Ley electoral que sólo tendrá dos artículos. Artículo primero.- Sólo el Partido Popular puede ganar las elecciones. Artículo segundo.- Y si no las gana se aplicará el artículo primero”.

MARION JONES

Alguna vegada he deixat una opinió similar a la que vaig a donar avui. Després de tot l’enrenou sobre el tema del dopatge de l’atleta nord-americana, sóc del parer que no se l’hauria de castigar amb multes o presó. El motiu? Perquè crec que amb el càstig “social” ja n’hi ha prou. Una atleta que reconeix davant del món la seva culpabilitat i que fa entrega de les medalles guanyades a Sidney és com haver arribat a tocar el cel i de cop hi volta caure a l’infern.

En quan al dilema del COI sobre tenir que entregar una de les medalles a l’atleta de Grècia que quatre anys després va eludir que li fessin l’anàlisi anti-dopatge, s’acabaria amb la declaració de nul·litat de la guanyadora de la carrera, sense caler donar-li a l’altra atleta que amb tot la evidència, també és una tramposa.

CONVERGÈNCIA NO VOL ORIOL PUJOL

Ja ho deia no fa molts dies: “mai segones parts han estat bones”, en referència a Oriol Pujol i Ferrusola. Està clar que hi ha un sector de dintre del seu partit que no en vol ni sentir-ne a parlar de que un dia el fill de qui va ser President de la Generalitat, pugui ser el president del partit. Això que, segurament, comptarà amb els millors avals: el del seu propi pare i el que és avui el màxim dirigent: Arturo Mas.

Arturo ja va ser l’aposta de Jordi com si d’un fill gran es tractés. No hi va haver debat intern. Allí es feia el que manava Jordi! Per això avui encara compta tant.

Jo suposo que com a pare m’agradaria veure a un fill meu arribar tan alt o més que jo. I suposo que Jordi Pujol ja fa anys que també hi devia pensar. Però a la criatura encara li mancava formació i experiència. A l’ombra d’Arturo, el seu protegit, de segur que acabaria agafant tot aquest bagatge. Però una part del parit deu pensar que de pujols ja n’hi ha prou amb un i que una cosa és el pare i l’altre al fill. El pare, per a mi ha estat un gran “visionari” de Catalunya que va fundar un partit per al seu servei personal i la seva inesgotable ambició de poder. Alguns militats ja se’n han donat compte i potser volen una mica de democràcia, què ja està bé d’imposicions i nissagues.