Ja ho deia no fa molts dies: “mai segones parts han estat bones”, en referència a Oriol Pujol i Ferrusola. Està clar que hi ha un sector de dintre del seu partit que no en vol ni sentir-ne a parlar de que un dia el fill de qui va ser President de la Generalitat, pugui ser el president del partit. Això que, segurament, comptarà amb els millors avals: el del seu propi pare i el que és avui el màxim dirigent: Arturo Mas.
Arturo ja va ser l’aposta de Jordi com si d’un fill gran es tractés. No hi va haver debat intern. Allí es feia el que manava Jordi! Per això avui encara compta tant.
Jo suposo que com a pare m’agradaria veure a un fill meu arribar tan alt o més que jo. I suposo que Jordi Pujol ja fa anys que també hi devia pensar. Però a la criatura encara li mancava formació i experiència. A l’ombra d’Arturo, el seu protegit, de segur que acabaria agafant tot aquest bagatge. Però una part del parit deu pensar que de pujols ja n’hi ha prou amb un i que una cosa és el pare i l’altre al fill. El pare, per a mi ha estat un gran “visionari” de Catalunya que va fundar un partit per al seu servei personal i la seva inesgotable ambició de poder. Alguns militats ja se’n han donat compte i potser volen una mica de democràcia, què ja està bé d’imposicions i nissagues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada