IGNASI GUARDANS

Es força estrany que un dirigent de CiU es passi a un altre partit. Evidentment el cas d’Ignasi Guardans no és exactament així. De moment i fins que es digui el contrari, continua militant a CDC. Però ahir per la nit TV3 ja parlava de “divorci”.
Seria una hipocresia per la meva part elogiar a Guardans. Que jo recordi mai n’he parlat bé ni malament. Com a militant i dirigent de CiU és un rival meu o dit d’una alta manera “de contra partit”. No obstant això he de reconèixer a Guardans alguna cosa positiva, com per exemple la seva actitud després de l’assalt del hotel de Bombay i les crítiques que va vessar sobre l’Esperanza Aguirre. I també, com a col•laborador del programa la Ventana de la Cadena SER conduït per la Gemma Nierga, algunes vegades podia estar d’acord amb els seus arguments. No sempre.
Quan Guardans es va assabentar que no seria el núm. 1 de la llista de CiU a les properes eleccions europees i que el seu lloc l’ocuparia Ramon Tremosa, es va empipar molt. I ho va fer perquè la majoria de polítics en actiu els costa molt deixar els càrrecs i dedicar-se a una altra cosa. I més si no és per voluntat pròpia. La majoria de polítics adscrits a CiU han convertit la política amb la seva professió. Un exemple. Eleccions municipals de 2003. Diari de Tarragona va emetre un seguit d’entrevistes o es reflectia el perfil dels candidats. Normalment cada candidat, al ser preguntar per la seva professió, deia a que es dedicava (Roig, comerciant; Simó, arquitecte; Sancho, metge, etc.) Al preguntar-li a Santiago Campos (cap de llista per CiU a l’ajuntament de Móra d’Ebre), va respondre: polític! Però dels citats anteriorment (i d’altres), n’hi ha uns quants que els costaria moltíssim tornar a fer les seves professions anteriors... De fet hi ha qui ha tornat a la política després d’haver anunciat el seu comiat.
Tornant a Guardans, CiU, no li perdonarà haver-se deixar “fitxar” pels socialistes i ocupar un càrrec de confiança dintre del Ministeri de Cultura. De fet, les joventuts del partit, les JNC, ja han demanat públicament l’expulsió del partit. Guardans ja havia anunciat el mes de gener, només assabentar-se que no repetiria, que es “guanyaria la vida” d’una altra manera. Segur que llavors no pensava en el càrrec que ocuparà com a director de l’Institut de Cinematografia i Arts Visuals.
Abans que el “cas Guardans” només recordo un convergent que hagués abandonat el vaixell: Trias de Bes. I ho va fer per anar-se’n al PP català per mirar de “donar-li una mica d’accent”. L’operació no li va sortir bé i ara ha tornat a “canviar de jaqueta” i se’n ha anat al UP i D, el partit de la Rosa Díez (abans dirigent del PSE)
De “canvis de jaqueta” (de moment el de Guardans no és exactament això) n’hi ha hagut un nombre indeterminadament alt. Però a mi m’ha estranyat sempre que molts antics militants del PSUC o ICV hagin “donat el salt” a CDC “passant per sobre el PSC”, que a priori pareix un partit amb idees més properes. Quin atractiu té CDC? La resposta la deixaré en mans del lector... Només recordo el cas de Jordi Soler Tura que hagi “passat” al partit immediatament contigu. La Magda Oranich és un exemple de “transfuguisme” polític de l’esquerra al centre-dreta nacionalista. També hi ha d’altres polítics “locals” com Grau o Rius que van passar de “tenir idees properes” o militar al PSUC a CDC. O l’alcalde de Móra Joan Sabanza que va abandonar ERC els anys que aquest partit no es menjava un “rosco”, també a CDC.
I és que la realitat, de vegades, és així d’increïble (però certa) Serà allò que diuen de l’eròtica del poder.

SECRETS DEL MÓN DE LA PUBLICITAT

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Un anunci és bo quan aconsegueix els seu objectiu, que no és altre que atreure l’atenció de l’espectador. I és molt bo si aconsegueix el seu propòsit, normalment vendre bé l’article anunciat.
Però, què sabem de la publicitat? Només els que hi estan ficats podrien parlar-nos del secrets més ben guardats d’un món fascinant que mou quantitat desorbitades de diners i que fa que quasi ningú es resisteixi a posar un anunci: des de la multinacional que paga xifres que arriben a marejar per uns pocs segons a la televisió en un hora de màxima audiència i l’intermedi d’un programa que miren milions d’espectadors (l’any 2007, a Tele 5 s’arribaven a pagar 44.500 euros per 20 segons! Encara aquest any la xifra ha baixat a 35.000 €), al petit empresari que col•loca publicitat a una tanca al camp de futbol del seu poble o al govern, ja sigui de l’Estat, ja d’una comunitat autònoma, per fer campanyes institucionals de tota mena...
No fa gaires setmanes, el patronat de turisme de Girona, es va veure obligat a retirar uns anuncis que promocionaven el turisme de la província per què les fotos que hi sortien res tenien que veure ni amb Girona, ni tan sols amb Catalunya. En un es podien veure unes platges d’Austràlia i a l’altre unes muntanyes del Canadà. Recordo que ja fa molts anys, duran aquella primera campanya de “Galizia Calidade”, també hi sortia una platja de Sitges i és que l’agencia de publicitat encarregada de fer-ne la campanya era catalana...
Encara que els dos anuncis que més han donat que parlar, no tenen res a veure amb marques comercials. Es tracta de dues campanyes ideològicament parlant, molt diferents. La primera campanya va ser de signe ateu i va omplir autobusos de diverses ciutats espanyoles, encara que a d’altres es van negar a posar-ho. Es basava en una sola frase, però renoi, quina polèmica va crear! Deia així: “Possiblement Déu no existeix. Siguis feliç!” I la segona encara ha creat molta més polèmica si cal. És la campanya que va promoure la Conferència Episcopal Espanyola i que comparava una criatura humana amb un cadell de linx ibèric (bé, al final es va saber que el que sortia no era ibèric, sinó del N d’Europa) I segons deia l’anunci, es protegeix més l’animal que l’embrió humà.... Com es veu n’hi ha per a tots els gustos i opinions.
Altes campanyes han fregat els límits del que es considera ètic dintre del camp de la publicitat, com les que ha fet una coneguda marca de roba italiana usant “com a reclam” malalts terminals de SIDA, noies anorèxiques, etc. De vegades no tot s’hi val i també cal protegir l’espectador, sobre tot l’infant, de certa publicitat poc veraç o enganyosa i evidentment, poc moral.
Darrerament, una de les coses que em crida l’atenció, són els anuncis d’una marca de làctics. Quan s’explica “les qualitats i beneficis”, es diu que han estat comprovats per professionals del sector. Així és parla de la Unión de Española de Catadores o de la Fundación Española de Pediatria o de la Asociación Española de Dietistas – Nutricionistas. Un que és malpensat de mena pensa, fins i tot creu que, aquestes associacions poden haver estat creades per la pròpia empresa que ha encarregat la publicitat o, haver-les-hi pagat un bon grapat d’euros per a fer-les servir d’avaladores de les campanyes.
Una altra forma de fer publicitat un tant sorprenent és l’atorgament de premis “a la qualitat”. Segurament que, de vegades, heu pogut llegir en alguns envasos : “Premio Internacional a la calidad”. Sabeu com es donen aquests premis? Us ho explicaré i fins i tot us contaré un fet verídic que li va passar a una empresa del sector alimentari del nostre territori.
Un dia arriba una carta, com tantes altres que solen deixar els carters a la bústia o al apartat de correus. Però en aquest cas era un xic diferent. La carta preguntava si s’estava interessat en rebre un premi a la qualitat. Després de rumiar-ho duran uns dies, es va respondre afirmativament. No hi va haver cap tribunal, ni tant sols es va desplaçar cap tècnic a l’empresa per a comprovar les característiques dels seus productes... El premi s’havia d’anar a recollir a Madrid. El muntatge era espectacular: sopar de gal•la, ball i, al final, el lliurament del premis. N’hi havia un per cada sector. Abans de la festa els hi van preguntar qui volien que els fes el lliurament del trofeu. Els hi van donar dos opcions: Javier Basilio, el bigotut presentador de televisió (ja difunt) o el cònsol de Guinea Equatorial. Van pensar que “millor un personatge conegut”, així que van triar a Javier Basilio. Al final els hi van donar les fotos de l’acte (en aquell temps Internet i el correu electrònic no estaven tan generalitzats com ara) i a l’arribar al poble, ràpidament, les van portar al Diari de Tarragona para que se’n fes “ressò de la notícia”. La medalla d’or també els hi va costar unes 75.000pessetes de l’època, despeses a part.
Voldria acabar amb la frase que acaba l’anunci de la cervesa que es veu més a Catalunya: “La cervesa que es veu on millor es viu”. Potser tinguin raó.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (IV)

Em aquest apartat vinc donant idees que trobo en els mitjans de comunicació (fins ara tots al Periódico de Catalunya) i que són, al meu pare, originals per a superar el període de crisi que estem patint.
La darrera que he trobat ens ve de ben a prop. Concretament de Tarragona. El títol de la notícia és “Tarragona recupera el pa d’abans amb forn ecològic”. I continua: “El cereal es mol amb pedra i el producte es conserva en perfecte estat una setmana”.
Recordo que l’empresa tortosina Ous Roig, ja fa uns 20 anys o més, va registrar la marca “Sabor d’abans”. Crec recordar que entre les seves varietats d’ous també n’oferien d’ecològics.
El que queda clar és que el “sabor d’abans” s’ha anat perdent amb el temps. Els tomàquets no tenen el gust dels tomàquets d’abans i així els préssecs, el albercocs, les cireres, etc. Al menys les que es poden comprar a les fruiteries. I quan en trobes algun que s’hi assembla, penses: Serà trangènic?
Les gallines d’abans estaven alimentades amb gra, sobre tot panís (o blat de moro, com preferiu) Les que estaven soltes pel pati també menjaven les herbes que hi sortien, cargolets, etc.
Amb el pa passava quasi que el mateix. Els forns dels pobles eren de llenya i s’amassava a ma. El procés de l’elaboració de la farina el desconec, però el resultat era excel•lent!
Duran la guerra el meu pare (al començar-se tenia 8 anys) amb els meus avis (el seu germà estava al front) vivien a una finqueta d’oliveres que avui es meva a la partida de les Senioles, terme d’Ulldecona. Mon iaio feia blat i l’anaven a moldre per a després elaborar pa al Mas de la Rata, prop de les Ventalles (o els Masets) Els propietaris del mas també tenien el seu fill al front, juntament amb el germà del meu pare. Així, mentre les iaies ploraven per la sort dels seus fills, els homes feien el treball de fer pa. Pastaven un cop cada setmana o més. El pa, llavors durava tot aquest temps sense perdre les qualitats. Igual com el que s’està elaborant a Tarragona Bio-aromes d’Abans (que així es diu l’empresa)
Al final de la dècada dels 70 i principis dels 80 treballava a Vinaròs i un companys de Treball, Antoni Fabregat, de vegades me’n feia baixar de la Galera i també em deia que li durava una setmana (conservat amb les degudes condicions)
Per aquell temps, un dia, recordo que estava escoltant la ràdio. Devia de ser, imagino, RNE en un moment de desconnexió per a Catalunya. A Barcelona feien la fira Alimentaria i estaven entrevistant a un forner. Al preguntar-li per la farina espanyola, el forner va respondre: “A Europa, la farina que mengen aquí, es “forratge” per als animals. Només cal sortir a l’estranger (jo ho faig sovint a França) i entrar a una fleca. L’aroma que s’hi sent no té res a veure amb la d’aquí.
Així que si tenim mala farina i el procés tampoc és l’ideal, el resultat no pot ser òptim.
I a sobre, en molts de llocs, trobes un pa millor (al menys en sabor) als súpers que a la fleca del barri de tota la vida… I més barat!
(A la foto una fleca de Mirepoix al departament de l'Ariège -França-, pocs dies abans de Nadal de l'any passat)

EL NOSTRE PARE MAS

Estem al temps en que els cristians celebren la passió i la mort de Crist. Temps de Setmana Sant i Pasqua. Època de processons i penitència.
Potser per això, CiU va anunciar una cosa que tots sospitàvem però que en certesa només ho sabien ells: “Mas i Zapatero quan van pactar l’Estatut, també van pactar que Mas fossa el president de la Generalitat de Catalunya si era la llista més votada", sogons informa avui el diari Público.
Es diu que Crist va ressuscitar el tercer dia. Franco no ho va fer ni al tercer any (malgrat Vizcaino Casas) Mas si que ho ha fet. Al menys ha confessat la veritat.
I es que estic convençut que no apreciem l’actitud de CiU com es mereix. No estimem al pare Arturo com ell ens estima a nosaltres. Ell que és capaç de “malvendre” l’Estatut a canvi de la presidència de la Generalitat només per “guiar-nos espiritualment” pel bon camí de la “casa gran del catalanisme” i resulta que Montilla, Carod i Saura van i esmicolen les seves il•lusions. Potser perquè no sabien res. Potser perquè ho van portar tant d’amagat Zapatero i Mas, que només els més propers es van assabentar del que passava. Sabia Montilla el secret del pacte de l’Estatut? Li va dir Zapatero o no li va dir? Potser aquest serà el segon lliurament de les negociacions secretes.
CiU ho fa tot bé. Fins i tot pactar a Madrid u estatut a la baixa a esquenes dels altres grups que l’havien votat al Parlament de Catalunya. També quan s’autofinançava a través de les obres públiques atorgades per Adigsa (tal i com ho va denunciar Maragall en el seu dia), també ho feien pensant més en Catalunya que en les seves pròpies butxaques. Encara que Maragall (que segurament que faria el paper de dimoni dintre de tot aquest entramat) es va quedar curt quan va parlar del 3 %. Més tard, el PSC, va denunciar desviacions de fins el 174 %. Segur que era una previsió per si de cas s’aconseguia un mal finançament per a Catalunya.
A Zapatero la jugada la va sortir bé. A Arturo, no. La compravenda de Catalunya per part de tots dos hauria de suposar el seu martiri particular. Segur que no ho serà ni per un ni per l’altre. Al menys a curt termini... (al menys en els propers tres dies...)