CAP DE SETMANA DE HANDBOL A AMPOSTA

Una vegada acabada la primera fase de l’ascens a divisió d’honor del handbol femení que ha tingut lloc a Amposta aquest cap de setmana, és l’hora de fer valoracions y comentaris sobre el que s’ha vist.
Quatre equips van participar: l’Amposta, el Castro Urdiales, el San Sebastián de los Reyes i el Tenerife. Cal dir que el Castro Urdiales de Cantàbria s’ha mostrat intractable en els tres partits que ha jugat (vist els resultats i el partit d’avui contra l’Amposta) El altres tres equips han estat molt més igualats, encara que a l’hora de la veritat, el Sant Sebastián de los Reyes h estat qui millors resultats ha tret.
Per al handbol Amposta femení ha estat l’oportunitat perduda. Després de diverses fases d’ascens sempre jugades en camp contrari (al menys quatre de consecutives amb aquesta), enguany tenien l’avantatge que dóna sempre jugar a casa, amb el suport dels teus aficionats, etc. Però l’Amposta ha estat incapaç de guanyar un sol partit. De fet només va empatar el primer i si arribava al dia d’avui encara en possibilitats matemàtiques, això era degut als dos punts que portava abans de saltar a la pista fruit del premi d’haver quedat campiones del seu grup.
El primer dia, davant del Tenerife, l’Amposta va sortir fort, a la primera part van jugar com ens tenien acostumades a veure-les jugar. Fins i tot van arribar al descans amb avantatge de tres gols (16-13) Però al final, el poder físic de les insulars i la major altura, van impedir emportar-se la victòria a les jugadores de Marc Fornós. Només la remuntada final d’un partit que anaven perdent quan ja faltava molt poc per acabar-se, va fer que l’empat fos el mal menor (29-29)
El partit d’ahir contra el San Sebastián de los Reyes va ser molt diferent. L’Amposta des del primer moment va anar pel darrera del marcador. Encara que a la mitja part van arribar amb un gol per davant (11-10) Com es veu, en aquesta primera part les defenses es van imposar a les davanteres. Però a la segona part, un Amposta cansat i uns arbitratges per a mi parcials a favor de l’equip contrari (que al marcador jugava com a local), van fer que les noies ampostines anessin perdent gas al llarg de la segona part. Finalment, una defensa individual per tota la pista fa maquillar una mica el partit (29-27)
Però avui, contra el Castro Urdiales ja ha estat l’hecatombe. Cal dir que hem arribat una mica tard i quan el partit ja reflectia un clar avantatge per a les forasteres (1-9) Aquest pèssim començament ha estat determinant en el resultat final. A partir d’aquí el partit s’ha igualat prou, però a l’Amposta mai se l’ha vist en condicions de eixugar la diferencia assolida al començament. Al final 39-28 ha estat un marcador que, per si sol, diu molt.
En la part positiva cal dir que els dos primers partits, Núria Gràcia amb 11 i 9 gols respectivament, potser va ser l’única que va aguantar el tipus i va fer el que s’esperava de qualsevol jugadora abans de començar un torneig tant important. Sense voler citar noms, hi va haver jugadores que, en els tres dies, no han estat mai al nivell en que sé les ha vist durant la fase regular.
I la nota negativa de l’Amposta és, sense cap mena de dubte, la manca de banqueta. No es pot aspirar a pujar de categoria amb només 7 jugadores de garantia (i, després del que s’ha vist a la fase final, en moltes fases dels partits, ni això) Per exemple només hi havia una jugadora al lloc de pivot. Les jugadores de la banqueta han gaudit de pocs minuts, prova de que l’entrenador no els tenia la confiança suficient.
Ara el que toca és planificar la temporada que ve. Les juvenils tenen futur, però encara els hi queden 2 o 3 anys més per a “polir-se”. De les d’aquesta, s’hauria d’anar pensant en donar-ne de baixa al menys un parell i mirar de fitxar-ne 4 o 5 que poguessin suplir amb garanties a les que conformaran l’equip titular.
(La fotografia, on es poden veure a les jugadores de l’Amposta Egaña i Topic és del diari el Punt)

COMMEMORACIÓ DE 30 ANYS D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS

Avui a les 12, l’hora dels grans esdeveniments, ha tingut lloc a la seu de l’Ajuntament d’Amposta l’acte d’homenatge als 17 primers regidors que van constituir el primer ajuntament democràtic l’any 1979 encapçalat per Josep Gil. També s’ha volgut homenatjar d’una manera molt especial a les primeres 4 dones que fan formar part d’aquell llunyà primer ajuntament d’Amposta.

El primer en prendre la paraula ha estat l’actual alcalde d’Amposta Manel Ferré que, després de donar la benvinguda a tots els assistents (hi estaven convidats tots els que durant aquests 30 anys han estat regidors, així com els familiars dels difunts) Acte seguit ha llegit l’acta de constitució de l’ajuntament sortit de les urnes el 6 d’abril de 1979 el senyor Vicente Ramón, treballador de l’ajuntament, en substitució de qui la va redactar, el secretari accidental i que ja es difunt.

Després ha intervingut el primer alcalde democràtic des de la Segona República Espanyola, el Sr. Josep Gil que ha parlat de les dificultats en que es van trobar ja que s’estava obrint una etapa de novetats i canvis. Josep Maria Simó, alcalde de la segona legislatura i l’únic alcalde socialista ha fet incís en la transformació d’Amposta i ha dit que “tots els ampostins i ampostines haurien de ser regidors en algun moment de la seva vida per a veure com es treballa des de dintre del consistori”. Juan Maria Roig també ha recordat aquells primers anys, però ha dit que “ara el que cal es mirar cap el futur” (personalment penso que en un acte així no tocava!) I ha acabat amb aquestes paraules: “Sense ànim d’ofendre a ningú... Visca Amposta capital!” O sigui, ha fet propaganda subliminar de la seva empresa del mateix nom...

L’últim d’intervenir ha estat l’actual alcalde. Després s’ha guardat un minut de silenci per tots els regidors i regidores morts en aquests 30 anys, s’ha lliurat un petit obsequi als regidors de la primera legislatura municipal i als familiars dels difunts i un ram de flors a les regidores (o familiars) En total quatre.
Per a finalitzar l’acte, les consegüents fotos de “família” i un petit refrigeri als baixos de l’edifici consistorial.

EL MELIC DEL MÓN, AMICS I NO TANT

Quan ahir vaig escoltar el que deien que Sarkozy havia dit de Zapatero, sobre “què era poc intel•ligent”, de seguida vaig pensar que hi hauria un desmentit en el sentit de que “les seves paraules havien estat malinterpretades”. També va criticar altres mandataris com Obama i Merkel. En canvi va elogiar Berlusconi.
En aquests casos el que sé sol fer és “matar l’emissari”, es a dir, que el periodista va interpretar malament les declaracions del president.
Què Sarkozy és tot un personatge, ja ho sabem! Què a sogre és egocentrista, també! Què li agrada tenir afany de protagonisme, no cal ni dir-ho! Però aquestes coses només es poden dir en privat, mai es pot criticar en públic un alt mandatari amb qui et seuràs dintre de poc fins i tot a la mateixa taula compartint un sopar d’etiqueta.
I a què es van deure aquesta crítica? Pareix que tot ve de l’anunci de Zapatero de reduir la publicitat de TVE en benefici de les cadenes privades. Amb aquesta mesura s’hi pot estar d’acord o no. De fet ahir ja vaig trobar alguna enquesta per Internet que preguntava sobre això mateix. I, segons el president francès, la idea la va “parir” ell.
Jo li diria al Sr. Sarkozy que poso en dubte que la idea fos seva i si, de veritat ho és, tenia una solució si no volia que fos copiada: anar a un registre de patents i registrar-la per a tot el món.
Normalment les idees que “llencen” el mandataris, no són pròpies, sinó dels seus assessors per a cada un dels camps. I si ho són, abans de fer-les públiques segur que també han demanat parer als tècnics i entesos en el tema.
Per altra banda, les idees estan per a copiar-se. Fixeu-vos amb els xinesos. Pràcticament no inventen res i, en canvi, ho copien quasi tot i, fins arribar la crisi, no els anava tan malament...
I en èpoques de crisi s’han de prendre totes les mesures: pròpies i alienes i, si es pot, encara una mica més. I ningú té una vareta màgica de com sortir-se’n amb èxit. N’hi ha que en tenen més i d’altres menys. Un exemple, l’altre dia sentia parlar del fracàs que ha suposat una de les mesures anticrisi que va adoptar el govern: la d’ajornar el pagament de les hipoteques de determinats grups d’autònoms. En tota Catalunya a prou penes s’arribava a la xifra de 300!
I tornant a Sarkozy, segons ell, de polítics només n’hi ha de dos tipus (com l’anunci de la marca de llet): els que són com ell i els que no ho són. Per cert, entre els que són com ell està Berlusconi!
Jo prefereixo ser una mica “tonto”... I sentir-me diferent a tots dos!

LA LLENGUA CASTELLANA: LA GRAN DEVORADORA

Dimarts 14 vaig rebre un encàrrec d’uns dels redactors de la revista interna de l’empresa. La revista en qüestió es fa des de Madrid i només surt per la intranet corporativa. En principi es feia en paper i va rebre moltes crítiques per la despesa que això suposava. Ja en la darrera etapa de la publicació en paper, a més a més de continguts tècnics, s’hi van anar incorporant progressivament col•laboracions de diferents treballadors de “la casa”.
Avui té diversos apartats on es poden enviar des de receptes de cuina a rutes turístiques. Fins i tot es fan concursos. Darrerament se’n ha fet un de fotografia i un altre de relats curts. En aquests casos, sempre amb temàtica que té que veure amb el nostre treball diari.
L’encàrrec del altre dia era que, de cara Sant Jordi (ja està bé que a Madrid comencen a fer coses per aquesta festa tant tradicional aquí) volen obrir un espai per incorporar opinions sobre llibres. Així que em demanaven que escrigués sobre un llibre (bé ells deien el “llibre de la meva vida...” i jo vaig escriure sobre el que vaig voler, això de la “meva vida” té molta profunditat... Després de rumiar-m’ho una mica, vaig pensar que estaria bé comentar un llibre de l’escriptor de Mesquinesa Jesús Moncada.
El llibre triat no és un dels que més èxit van tenir (com per exemple “Camí de sirga” o “Galeria de les estàtues”), però, al meu entendre, era un llibre que representava prou l’autor i de fàcil lectura. Vaig escollir “El cafè de la granota”.
Quan decideixes escriure, una part del que escrius et va sortint a mesura que “piques” les lletres del teclat. Però també, sovint, hi ha una part de documentació.
Evidentment no coneixia tots els llibres de Moncada. I no podia saber l’any de publicació. O els premis que li van donar en la seva vida.
Així que l’eina més a la bast que tenim els escriptors aficionats com jo, és Internet. Al posar el nom de Moncada em va sortit una pàgina diferent, curiosa. Estic en condicions d’afirmar que era la primera vegada que veia una cosa així. Segurament el lector coneix la Wikipedia (l’enciclopèdia lliure amb diferents idiomes, entre ells el castellà) I la seva versió catalana: la Viquipèdia. Però s’estranyarà més si dic que també existeix una Biquipedia en aragonès. I contra el que molts poden arribar a pensar, l’aragonès no és un dialecte del castellà, sinó una llengua en procés de desaparició.
Sempre s’ha estudiat que les llegues ibèriques són: el castellà, el català l’euskera, i el galaico-portuguès. Però n’hi ha d’altres que, avui, ja només les parla una minoria, com per exemple l’aragonès, el bable o asturià-lleonès i l'aranès (u occità).
I és que el castellà és, en aquest cas el gran depredador o, com deia en el títol, la gran devoradora. Poc a poc ha anat engolint la resta de idiomes que es parlaven a Espanya. I, si es deixés, al català li passaria el mateix!
Fixeu-vos amb la gran contradicció (o ignorància, no ho sé) d’aquells que defensen una major implantació del castellà a Catalunya. Afortunadament, recentment, el Parlament Europeu ha avalat la política d’ensenyament de Catalunya (que inclou que es faci, majoritàriament, en català)
El que ha de fer “el castellà” és guardar-se de l’anglès i mirar d’anar-se introduint a llocs on ha perdut pes o on desitgi una major implantació fora dels límits geogràfics de la seva parla, però que no intenti fer amb el català el que ha fet amb els altres idiomes peninsulars.