L'ADVOCAT DEL CAS "PALAU"

Ahir em van contar un acudit. Diu que una parelleta que anaven a casar-se van tenir un accident, van morir i van anar a parar directes al Cel. En arribar, a les portes del Cel li van preguntar a Sant Pere si podien casar-se allí mateix. Sant Pere va mostrar-se sorprès, ja que mai ningú els hi havia demanat. Els hi va demanar que s’esperessin que anava a preguntar-ho. Al cap de dos mesos i quan ja estaven desesperats, els surt Sant Pere i els diu que, efectivament, havia trobat un capellà i que podria casar-los. Llavors, sé li van adreçar així: “Miri, en aquests dos mesos que ens em estat esperant, ens hem preguntat si després de casar-nos i si les coses no ens van bé, si podríem divorciar-nos”. I Sant Pere els respongué: “I què més, he trigat dos mesos en trobar un capellà aquí al Cel... Quan trigaré abans no trobaré un advocat?
Ahir per la tarda vaig poder escoltar a la SER les declaracions fetes per l’advocat de Millet i Montull. Evidentment deu de tractar-se d’un bon advocat, d’això no en tic cap dubte, però crec que es va exercir força. Entre les coses que va dir, quasi totes defensant els seus clients, va demanar a la societat civil que “no se’ls jutgés en paral•lel”.
L’advocat té llibertat de dir i demanar el que vulgui, però és evident que no pot pretendre que la societat compleixi en la seva demanda. Les societats són prou madures i tenen criteri propi, més enllà de les aspiracions d’un « prestigiós » advocat.
Però és que la societat no només pot arribar a criticar i fer judicis paral•lels als dos màxims imputats del cas « Palau », sinó que té tot el dret del món en donar i rebre qualsevol tipus d’opinió, encara que no li agradi al Sr. lletrat. Una bona mostra la tenim en l’article de Jiménez Villarejo al Periódico d’avui.
De fet, després de les declaracions que va fer, on també parlava de penediment i col•laboració amb la Justícia per part dels seus defensats, l’experta de l’emissora ja donava la seva opinió. Sap l’advocat (i sé jo sense ser-ho) que l’actitud de Millet (ja hi ha qui li diu “Pillet”) i Montull són atenuants que tindrà en compte el jutge a l’hora de dictar sentència.
Però pareix que queda clar que per molt penediment que ara vulguin mostrar, van ser anys de maquinacions i càbales per a obtenir il•lícitament uns diners vinguts, moltes vegades, de persones anònimes que actuaven motivats pel simbolisme que representa el Palau de la Música per a Catalunya. I, segurament, els diners tornats, només són una part del total apropiat.
De fet, avui, la premsa en general, criticava l’actitud del jutge del cas per diversos motius: per haver trigat quasi dos mesos en cridar-los a declarar, en que els hi donés llibertat sense fiança i només se’ls hi va prohibir sortir del país, etc.
L’opinió pública creu que el tracte que han rebut és massa benèvol per a dos persones que van actuar duran molts d’anys amb mala fe.
Hi ha una dita popular que diu: “Advocats i procuradors, a l’infern i de dos en dos”. Sobra fer més comentaris.

ELS CAPS DE SETMANA NO SÓN PER A DESCANSAR

El cap de setmana ha vingut carregat de notícies polítiques.
Una notícia sorprenent. Si més no per la quantitat de participants. L’exitosa manifestació de Madrid en contra de l’ampliació de la llei d’avortament. Exitosa... però no tant. Segons els manifestants va reunir 2 milions de persones. Segons un nou programa informàtic que assigna a cada manifestant un número a partir d’imatges aèries, 65.000 ! Les xifres estant molt descompensades…
Quan la PDE va manifestar-se a Madrid, es va dir que hi assistiren 1 milió de manifestants, que n’eren molts! No sé si van ser-ne 1 milió o menys, però és cert que hi havia molta gent. Algun autocar no va poder arribar a hora per l’enorme embús que es va crear...
A la manifestació, res de nou. Crits en contra de Zapatero i de la Bibina Aido que et donen peu a preguntar-te en contra de qui (no de què) anava realment la manifestació. I potser caldria explicar-los bé que la llei de l’avortament no OBLIGA a ningú. En tot cas està allí per si algú en té que fer ús. Segurament que entre els manifestants hi havia qui havia avortat alguna vegada. Però en bones clíniques i amb totes les mesures de seguretat adients i no con d’altres que no hi eren presents i que van tenir que fer-ho ves a saber on...

Una noticia que no va sorprendre. Montserrat Nebrera, fa uns mesos candidata a presidir el PP català i que va obtenir uns resultats més que acceptables en front de l’Alícia Sánchez-Camacho, deixa el partit i l’escó (les dos coses la honren, però sobre tot deixar l’escó) Ha adreçat una carta a Mariano Rajoy dient-li que plega (sobre tot m’ha agradat la primera part de la carta) i també ha escrit un llibre (el legítima defensa) on parla de les relacions que va tenir al PP i, a Josemari, no el deixa gens ben parat. Aquell qui ens va portar a una guerra il•legal pensava de Catalunya “que era una població malalta” Caldria portar-lo al psiquiatre per a veure com és ell!
El mèrit de la Nebrera van ser els bons resultats per a una candidata que feia poc tems que era militant. Va arribar de la ma de Josep Piqué i va ser la núm. 2 per Barcelona a les passades autonòmiques. Josep Piqué va ocupar diferents ministeris amb José Maria Aznar, però era més per la “quota catalana” que no pel “fíling” polític que tenien. Piqué, abans de marxar, va estar a punt diverses vegades ja que les contradiccions amb el PP nacional eren evidents. Ara, la Nebrera, vol formar un nou partit. Caldrà estar expectant en els propers mesos, sobre tot dintre d’un any per a poder avaluar bé el pes que tindrà dintre de la dreta democràtica d’aquest país. Un partit de dreta de caire més nacionalista podria restar-li un bon grapat de vots, no només el PP, sinó, fins i tot a CiU. També caldrà veure si Josep Piqué i Daniel Sirera entre d’altres s’acaben unint al projecte. L’èxit de la iniciativa dependrà en bona mesura dels seus intrigants.

I una noticia sense sorpreses. El congrés d’ERC on es va designar Joan Puigcercós candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions de l’any que ve. Puigcercós i els seu equip ja han aconseguit una primera fita: treure dels llocs principals al “clan de l’avellana”. ERC fa uns anys va arribar on va arribar gràcies a Carod-Rovira, Beneach, Bargalló, etc. Tarragona tenia un pes important dintre del partit. Em sembla que Barcelona no ho acabava de pair. Però poc a poc van anar agafant pes: Ridao, Puigcercós. Era l’hora de donar un “cop de ma” intern. Per a les autonòmiques de l’any que ve, el gran enemic d’ERC serà la pròpia ERC i els seus dissidents (Reagrupament.cat) De les paraules d’ahir de Joan Puigcercós arribo a la conclusió que, difícilment es repetirà un altre govern d’Entesa (o Tripartit si voleu) Prou clar ho va dir. “Els seus socis hauran d’estar a favor del dret a decidir”. Ni per al PSC ni per ICV-EUA, el dret a decidir és ara per ara una prioritat. També és opinió meva que Joan Puigcercós voldrà ser president de la Generalitat costi el que costi. Si “suma” ho demanarà. No es conformarà amb una vice-presidència com Carod.
Sobre la resta: Núria, Puigmal, etc., pura pantomima al més pur estil dels “republicans”.

(LA) PORTA!

Des de fa uns mesos Joan (Jan) Laporta només té dos objectius: acaba de la millor manera possible el seu mandat a can Barça i promocionar-se políticament.
Sense treure-li els mèrits en forma de títols obtinguts pel FC Barcelona en el període de la seva presidència, sobre tot en aquests darrers temps, el seu mandat no ha estat precisament un camí de roses.
Així, de sobte en citaré uns quants: la dimissió del seu primer vice-president, Sandro Rossell i que, de retruc, se’n van anar d’altres dirigents; el cas del seu cunyat Alejandro Echevarria, cap de seguretat del club i fill d’un membre de la Fundación Francisco Franco. Laporta ho va desmentir un grapat de vegades; la denúncia feta per un soci que l’obligà a anticipar les eleccions (si més no en compliment dels estatuts); una moció de censura i, finalment, l’afer dels espionatges a 4 dels 5 vice-presidents actuals i tot l’enrenou que s’ha produït en torn del director general de l’entitat Joan Oliver, màxim responsable d’haver manat el seguiment.
A principis de la setmana passada sortia a la premsa que 9 dels 17 directius que té el Barça estaven demanant el cap de Joan Oliver. Divendres, Laporta els convencia que calia donar-li un vot de confiança en forma de 600.000 euros a l’any més incentius. O sigui més de 100 milions de pessetes! I els incentius? És que també s’emporta una tant per títols aconseguits? Perquè gols no en fa ni tampoc dóna punts...
Simplement em sembla vergonyós.
Però seguint amb Laporta, darrerament quasi se l’està veient més com un dirigent d’un partit polític que com a president de la entitat associativa més important de Catalunya. Els flirtejos amb ERC però també amb els seus dissidents de Reagrupament.cat, el partit de Carretero, el posen en l’òrbita del catalanisme independentista. No obstant, en el congrés constituent de R.cat, se’l esperava i no va aparèixer i en els darrers dies se’l veu més al costat de Joan Puigcercós. Segurament perquè sap que tindrà més projecció política.
I no és que li critiqui que vulgui fer carrera política, ni molt menys, però no valent-se del Barça. I això no ho dic només jo, avui a l’apartat de “Les notes de Joan Tàpia”, al Periódico de Catalunya, li posa un “2”, precisament per això.
Sempre s’ha dit que el Barça és més que un club. Divendres un amic valencià em deia que era una religió. No n’estic d’acord. Per a mi és un sentiment! Però en torn d’aquest sentiment, el Barça ha aconseguit aplegar persones de diferents ideologies polítiques, posicions socials, religions i de diferents nacionalitats i nacions. A moltes d’aquestes persones l’independentisme català ni els va ni el ve i molts ni coneixent la “vida social” del màxim mandatari de l’entitat, però de saber-ho, hi hauria que “passaria olímpicament” i d’altres que farien com jo faig, el censurarien força.
En un terme molt més local, i deixant de costat l’episodi de la semifinal de la copa Catalunya a la Ràpita on, possiblement, va ser més culpa de Guardiola que d’ell, cal recordar que el passat diumenge, als actes de celebració del 50è aniversari de la penya barcelonista Joan Gamper (el fundador del club), a Amposta ni se’l va veure i només va assistir a l’Aldea a l’hora del àpat.
Potser els de la penya no ho consideren així, però per a mi va ser tot una desconsideració als socis i d’altres aficionats del FC Barcelona.
Laporta: veste'n ja! O... Porta!

100.000 ATURATS MÉS EN UN DIA

Si a l’àrea metropolitana de Barcelona es produïssin 100.000 aturats en un dia, seria la noticia que obriria les butlletins informatius de les diferents emissores de ràdio, el telenotícies de les cadenes de televisió i, al dia següent, ocuparia les principals capçaleres dels diaris.
Però si una empresa de les nostres terres fa una ERO i acomiada de cop 518 treballadors, a penes té incidència als mitjans de comunicació. Un exemple està en les portades dels diaris d’avui. Repassant el Kiosko a Internet, cap dels principals diaris, ni els econòmics porten fins les seves portades la notícia de que la Lear de Roquetes acomiada a pràcticament tota la seva plantilla de treballadors. Només el diari el Punt, de caire mol més local, ho porta com a titular de capçalera.
Però és que 518 treballadors a les Terres de l’Ebre és com si s’acomiadessin a Barcelona i les seves rodalies més de cent mil. La proporció seria ben bé aquesta! I no hi ha cap fàbrica per la zona de Barcelona que tingui tants treballadors...
Però, a més a més, si hagués passat això al cap i casal de Catalunya, els treballadors acomiadats, les seves famílies, els sindicats i molta més gent haurien fet una gran manifestació davant de les màximes institucions de Catalunya (presidència de la Generalitat, conselleria de Treball, etc.) fins que se’ls hi hauria promès algun tipus de contraprestació. Sinó veieu el que va passar amb la SEAT on el govern de la Generalitat no va parar fins aconseguir que l’Audi Q5 es fabriques aquí.
La pregunta és: És mouran els nostres polítics per a portar més indústries als nostres polígons? Perquè això sí, molt construir polígons industrials, però la majoria s’omplen de petites indústries i tallers de casa nostra. D’indústria arribada de fora, potent i que ocupi un gran nombre de ma d’obra qualificada, més aviat poca. És evident que cal formació, però els mòduls que es fan als diferents instituts quan s’acaba el batxillerat, per a què serveixen si després no es creen llocs de treball?
La Lear, o anteriorment Mai, era una empresa tocada de mort des de feia anys. Jo recordo quan estava al polígon del Baix Ebre, què és el que hi ha al costat de Campredó i també fabricaven a Ferreries a tocar del que avui és la C-12. Finalment van tancar aquestes plantes i es van traslladar a la carretera dels Reguers, a dalt mateix de Roquetes. Per a qui no ho desconegui, Lear fabricava components elèctrics per a cotxes i, darrerament, la planta de Roquetes només tenia un client, la Saab.
No cal ser cap expert en economia per veure que la manca de diversitat industrial pot acabar molt malament, com ha estat ara. Els empresaris han de garantir el lloc de treball dels seus empleats que, a la vegada, segurament, són una base fonamental per tirar endavant les seves respectives famílies. Per aconseguir-ho, els empresaris s’han d’espavilar a l’hora d’aconseguir nous clients que garanteixin, al menys, els llocs de treball de la fàbrica.
Però em temo que darrerament no ha estat així i que avui en dia, per als propietaris de Lear, fan molt més negoci traslladant les indústries a d’altres països on la ma d’obra és molt més barata.
Solució: no dependre tant del capital de fora i tenir aquí una indústria molt més potent. Però per això cal més investigació en nous productes. És el que se’n diu I+d+i (investigació, desenvolupament i innovació tecnològica), un d’aquells capítols dels Pressupostos Generals de l’Estat que ha sofert una forta retallada.
Així no podrem assolir mai un lloc destacat entre els països més importants del planeta...

(La fotografia és del diari el Punt)