AL·LUCINANT

Encara no me’n puc avenir! Ahir la meva dona em va contar una cosa que em va deixar tant, tant, al·lucinat, que no puc deixar-vos-la de contar.

La protagonista és una dona força coneguda, per això empraré un nom fictici encara que sereu molts qui, segurament,  sabreu de qui os parlo. L’anomenaré Maria, el nom més comú de dona.

A Maria sé l’ha relacionat sempre amb les protectores d’animals i sovint ha estat blanc de les crítiques (i alguna acció) dels aficionats a la festa dels bous. Parlar d’ella és sinònim de “defensa dels animals”.

A les passades eleccions, el seu fill Josep (també nom fictici) es va presentar per Plataforma per Catalunya, la qual cosa ja va donar que parlar entre qui els coneixíem. Fins i tot varem pensar que sa mare reprovaria la seva actitud. Res més lluny.

Ahir, casualment la meva dona va trobar a Maria i es va aturar a parlar una estona amb ella. Per a sorpresa d’ella (de la meva dona) va ser quan la Maria va qualificar els immigrants de “xusma”. Segons Maria els immigrants “acaparen” els serveis socio-sanitaris i s’emporten la majoria dels ajuts. Jo li vaig preguntar a la meva dona si considerava a tots els immigrants iguals o n’hi havia de “primera” i de “tercera” directament.

Però realment el fet és increïble. Cóm una persona que estima tant els animals i què s’ha barallat moltes vegades per defensar-ne els seus drets, pugui considerar “xusma” a determinats “ser humans”. D’això se’n dura i planament racisme!

Per a mi que anteposo els drets humans abans de qualsevol d’altre. No envà sóc soci d’Amnistia Internacional des de fa més de 10 anys, d’ACNUR (l’organització de Nacions Unides per als refugiats) des de fa 4 o 5 i finalment de la Creu Roja des d’en fa un parell...   

Ho torno a repetir i perdoneu: “AL·LUCINANT”.  

ELS LOBBIES DE PRESSIÓ

Sovint es parla dels lobbies de pressió existents arreu del món. La banca, els sindicats, les patronals empresarials formarien part d’aquest lobbies que intenten incidir en la mesura que els és possible en política de qualsevol país desenvolupat o allò on hi hagin interessos econòmics. Sempre s’ha dit que un dels lobbies més potents és la comunitat jueva dels Estats Units.  El jueus, com sempre han fet al llarg de la història (per això ha estat un poble tradicionalment perseguit) controlen bona part del món financer i tenen interessos econòmics arreu del món i per això l’estar nord-americà ha donat suport quasi que incondicional a l’estat d’Israel.

Un altre lobby de pressió seria el “Club Bilderberg” on hi són presents una sèrie de personalitats (fins i tot de la reialesa)i alts càrrecs i que es reuneixen periòdicament a diferents llocs per a tractar sobre temes d’actualitat i mirar de trobar-hi solucions.  També es diu que treuen i posen governants.

Però també es pot parlar de lobbies en forma despectiva. És quan un grup més o menys majoritari intenta influir en la societat per a fer prevaldre els seus interesso. Aquest darrers dies han estat notícia al menys dos d’aquests altres grups.

No sé si vareu veure diumenge passat el documental que sobre els bous es va emetre al programa “30 minuts” que va emetre TV3. El documental va donar veu tant a defensors com als detractors del que és (segurament) la festa més característica i tradicional del bous, amb les 4 modalitats que hi ha: correbous (o bous de plaça o carrer, capllaçat, embolat i les retallades de vaquetes) Des del meu punt de vista algunes més tradicionals que d’altres.  

Sempre he dit que a mi no m’agraden. Hi ha anys que no tant sols m’he apropat a la plaça d’Amposta durant la festa major. Ni tant sols per anar a berenar als xiringuitos que hi ha. De totes les modalitats són els bous de plaça la modalitat en la que menys es maltracta a l’animal i la que més “tolero”. En canvi, el bou embolat, diguin el que diguin els emboladors i aficionats, l’animal forçosament ha de patir. Al documental emès per TV3, un veterinari que hi va intervenir, així ho afirmava.

Però de totes les intervencions, la que més em va agradar, va ser la d’un ciutadà de Masdenverge. Aquest va ser qui, directament, va tractar a les penyes taurines de “lobby de pressió”. I és cert, la influència que tenen davant dels ajuntaments i dels propis partits polítics és gran. És difícil trobar un partit que davant d’unes eleccions municipals no tingui una reunió amb els representants de les penyes per mirar de solucionar els problemes que puguin tenir i fer seves les principals reivindicacions. Fins i tot un partit “anti-taurí” com és ERC aprova sense pestanyejar la memòria d’activitats taurines elaborada per l’Ajuntament d’Amposta.   

Un altre lobby és l’associació d’empresaris dels sector del reciclatge. Davant de la reforma de la normativa que s’està a punt de fer i que preveu, entre altres coses, reutilitzar els envasos de vidre (de fet cap novetat ja que fa unes dècades era una pràctica força comuna) Davant d’una hipotètica reducció de material reciclable (i per tant, de descens d’ingressos), els empresaris del sector s’oposen al canvi normatiu, encara que això els costi enfrontar-se a les organitzacions ecologistes.       

OPERACIONS INTRACOMUNITÀRIES. ATENCIÓ: NOVA ESTAFA!

Si ets empresari aquest advertiment et pot interessar. Si t’arriba una carta en aparença oficial amb un anagrama molt paregut al que usa la Unió Europea, es a dir, una corona d’estrelles i al seu interior unes sigles, en aquest cas “EUR”, no “UE” (d’Unió Europea), l’adreça del remitent de Brussel·les (la capital comunitària), això si, el text en castellà, fes atenció, és una estafa. A l’interior del sobre (que no he vist) hi ha dues fulles. A la primera d’elles hi posava el nom a qui anava dirigida (a la que jo he vist d’una societat limitada), amb l’adreça completa (i mira que era difícil, ja que era un dissemina), l’activitat que està fent, l’epígraf de l’IAE al que es va donar d’alta, etc. I a la segona fulla és com una carta de pagament on sé l’indicava que havia de fer efectius uns dos-cents i pico d’euros, suposadament en concepte d’impostos per haver fet operacions intracomunitàries. La qual cosa, segurament, no és veritat, com passava en el cas del que he estat testimoni.

Després de llegir-ho i rellegir-ho, al donar la volta a la segona fulla (on s’indicava el pagament a realitzar), hi havia la lletra petita. Un dels punts t’indicava en concepte de què havies de realitzar el pagament. Després de pagar la quantitat indicada, suposadament, t’incloïen a una pàgina web com a potencial client d’aquells que busquen algú que faci la teva activitat.

Evidentment les teves dades han estrat extretes d’algun organisme oficial. Millor dit, algú les ha facilitat a canvi de diners.  

Cada vegada aquests enganys són més sofisticats. Abans fent-se passar per un organisme oficial (Hisenda, la policia, la Guardia Civil, etc) i en l’excusa de buscar anunciants per a una suposada revista (se’n editaven uns pocs exemplars que eren els que mostraven als empresaris), et demanaven diners per a incloure la teva publicitat al següent número que, normalment, no el veies mai.

La picaresca arribava a tal punt que els que anaven en nom d’Hisenda t’asseguraven que, mentre pagaries l’anunci, no tindries mai cap inspecció. Però una vegada, un dels empresaris enganyats, al cap de poc que va pagar pel suposat anunci, va rebre una citació de la Inspecció d’Hisenda. Va ser llavors quan va denunciar els fets.

Per tant, davant del dubte, és aconsellable acudir a sol·licitar informació a un organisme oficial que us pugui assessorar en aquest tipus de coses.     

A PROPÒSIT DE LA SGAE

Llegia ahir al diari de membres de la junta directiva de la SGAE, com Caco Senante o Victor Manuel, recolzaven la labor de Teddy Bautista al front de la societat i proclamaven la seva innocència.

És el que sempre passa quan es produeixen fets similar. Recordem el més sonat a Catalunya, el cas Palau o el de Fòrum Filatèlic i AFINSA. Els implicat sempre parlen  de muntatge, de “caça de bruixes”, etc. i mai accepten que han comès frau continuat.

Com és obvi a casa varem parlar del tema, ja que la meva dona també treballa a la mateixa “casa” que jo. I coneix, fins i tot millor que jo, com funcionen aquestes coses.

Em digué que abans de qualsevol actuació que es produeixi d’aquest tipus, el jutge s’ho mira molt abans de permetre l’entrada de la força pública. Si no hi ha alguna cosa més que “indicis”, el jutge no permetrà mai l’entrada de la policia a un domicili particular o d’una empresa tal i com ha passat en el cas de les SGAE.

És evident que aquest cas no ha deixat indiferents a ningú. La societat dels autors i editors s’ha creat en els darrers anys una animadversió generalitzada. S’han fer públics com els casos de voler cobrar drets d’autor per la representació d’una obra de teatre clàssic a una escola, per un recital benèfic o per posar la ràdio a una perruqueria.

Davant d’això l’opinió pública ha criticat de manera oberta i reiterada la gestió de Teddy Bautista i dels seus coreligionaris. I no només l’opinió pública, sinó la una bona part dels seus associats que demanen la dimissió en bloc de la junt directiva. Una junta directiva que avui, en conèixer l’auto del jutge que porta el cas s’ha pres unes hores per estudiar-lo i ha suspès la roda de premsa que tenia convocada per aquest matí.

Tot això porta a afirmar a mon fill Albert que a partir d’ara ja no tindrà por en cantar a la dutxa i que li vagi algú de la SGAE a reclamar-li que pagui la taxa pels drets d’autor.