APEL·LAR “AL ESPIRITU DE JUANITO”

Ahir pel matí vaig anar a esmorzar al bar de cada dia. Vaig donar un cop d’ull a les plàteres de menjar per a veure que esmorzava i li vaig demanar a l’amo del bar dues o tres croquetes i una mica de carxofa arrebossada.  

Al cap d’un moment, l’amo del bar (què és del Madrid) em portava a la taula un plateret amb 4 croquetes i 4 tallets de carxofa. Li vaig preguntar si era una indirecta pel resultat del Barça i es va limitar a riure.

Normalment, quan guanya el Barça (i ens els darrers anys se’n ha fet un tip de guanyar), evito fer-li cap tipus de comentari. Però quan el Barça perd, sempre he d’escoltar alguna frase irònica.

I és que l’estereotip del aficionat del Madrid és així: es perd la boca. Tant acostumats a guanyar com estaven i ara, quan no ho fan, no saben perdre o, al menys, acceptar les victòries dels seus rivals.

Des de que van guanyar la novena, que parlen de guanyar la décima i d’això ja fa uns quants anys. Mentre, el Barça n’ha guanyat 3. Segur que algun any l’encertaran, però ara per ara, tot sembla indicar que no serà aquest. Encara que, evidentment, tot pot passar...

I per a que això passi, el Madrid apel·larà (tal com passa cada vegada que han de remuntar) el espíritu de Juanito, aquell jugador de la dècada dels 70 que va morir en un desgraciat accident de trànsit i que els merengues idolatren. Aquest matí a la SER ja ho advertia Jordi Martí al seu comentari, però abans ja ho havia pensat jo. Sempre és la mateixa història...

Ara imaginem-nos el pitjor dels escenaris: El Madrid queda eliminat pel Borussia de Dormund. La décima haurà de seguir esperant...

El Madrid, que després d’un començament de temporada calamitós i, veient com el Barça sé li escapava jornada rere jornada, va decidir jugar-s’ho tot a la carta de la Champions, si, finalment només guanya la Copa del Rei (la lliga només la pot perdre el Barça), per molt de valor que li puguin donar, la temporada haurà segut un fracàs estrepitós. Però no ho admetran. Són massa prepotents.

Mourinho (que més que la décima li importa la tercera –la seva tercera-) veurà ferit una vegada més el seu gran ego. Si finalment se’n va a finals de temporada, el balanç de qui es considera el millor entrenador del món amb un dels equips més poderosos del planeta (va ser declarat millor equip de futbol del segle XX), serà paupèrrim: 2 Copes del Rei (una xafada per l’autocar de la comitiva merengue) Un bagatge molt pobre si tenim en compte els diners que s’ha gastat el Madrid de l’era de Florentino Pérez després de l’enèsim projecte frustrat.

No cal ni dir que avui, quan he entrat al bar, li he deixat caure als seu propietari: Tens Lewandowski ? Posa-me’n  4.

Però ell que ja es temia alguna cosa així, m’ha rebut entonant l’himne del Madrid. La processó li anava per dintre.

Referèndum català: drets i deures

Joaquín Tornos Mas 

Catedràtic de Dret Administratiu de la UB i expresident del Consell Consultiu de la Generalitat

Catalunya no té el dret de decidir, però el Govern de l'Estat té el deure d'impulsar i autoritzar el referèndum sobre la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol. Aquesta afirmació no és contradictòria. La distinció entre els drets de Catalunya com un poble organitzat políticament en comunitat autònoma i els deures del Govern de l'Estat intenta únicament precisar les bases jurídiques sobre les quals, segons el nostre parer, s'hauria de plantejar la reivindicació del referèndum.
Catalunya, com a entitat política, existeix en el marc de la Constitució del 1978, la qual atribueix la sobirania al conjunt del poble espanyol. Catalunya, a través de les seves institucions, exerceix els poders que li reconeix el text constitucional. Dins d'aquests poders no està reconegut el de la separació unilateral de l'Estat. Tampoc el d'organitzar un referèndum sobre la voluntat d'optar per la independència. La Constitució reserva la competència exclusiva en matèria de referèndums a l'Estat. Les diferents modalitats de referèndum han de ser regulades mitjançant una llei orgànica estatal.
Ara bé, si els representants polítics del poble català, de forma majoritària, sol·liciten al Govern de l'Estat que convoqui un referèndum en què es consulti els catalans sobre la seva voluntat de continuar, o no, formant part de l'Estat espanyol, el Govern hauria de portar a terme les actuacions necessàries perquè aquesta consulta es pugui arribar a portar a terme. Actuacions que poden requerir una reforma de la llei orgànica de modalitats del referèndum, o potser fins i tot una reforma constitucional.
El principi democràtic vertebra tot el text constitucional, que té com a valors superiors la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Davant la petició de convocatòria d'una consulta com la que es planteja majoritàriament des de Catalunya, el Govern espanyol hauria de fer ús de la seva competència per convocar un referèndum de conformitat amb els valors constitucionals. Donar l'oportunitat a una part del poble espanyol perquè expressi la seva opinió, no vinculant, sobre un tema d'especial significació no deixa de ser una manera de complir amb la Constitució.
D'acord amb el que estem exposant, si des de Catalunya es pretén actuar com a subjecte polític i jurídic sobirà, mirant d'exercir un dret a decidir que no posseeix, la consulta és jurídicament inviable. El Govern de l'Estat té sòlids arguments per oposar-s'hi. La utilització de l'expressió dret a decidir té una notable força política, però situa la reivindicació sobre una base jurídicament insostenible. Si el Parlament, en exercici d'aquest pretès dret a decidir, aprova una llei per formular la pregunta sobre la separació de l'Estat, el més probable és que la llei sigui impugnada i el Tribunal Constitucional la suspengui i posteriorment la declari inconstitucional. Si tot i així es decideix celebrar la consulta, el valor polític del resultat serà sempre discutit, i s'haurà perdut la força del dret.
Per això, en lloc de reclamar drets jurídicament inexistents s'hauria d'insistir a recordar l'existència de deures constitucionals. Si el conflicte se centra sobre el deure de l'Estat de convocar el referèndum, es poden obtenir més adhesions a aquesta reivindicació. A més a més, no es podrà rebutjar de ple el que se sol·licita amb l'argument que s'està mirant d'exercir un dret que no es posseeix. Exigir el compliment d'un deure constitucional és situar-se dins de la Constitució, és demanar que s'interpreti la nostra norma fonamental d'acord amb els seus propis principis bàsics. Actuar d'aquesta manera suposa mantenir-se dins del respecte de les formes i actuar amb la força del dret.
Les parts ara enfrontades haurien d'actuar lleialment, mirant d'arribar a un acord dins del marc constitucional vigent. Defensar des de Catalunya la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya, com a exercici d'un dret propi a decidir, suposa mirar d'obtenir per la simple celebració de la consulta el que ha de ser l'objecte de la mateixa. Però si des de Catalunya es reclama la convocatòria del referèndum a qui té el poder d'impulsar les vies legals o constitucionals per fer-ho possible, el Govern de l'Estat hauria d'atendre aquesta petició i mirar d'acordar els termes i els efectes de la consulta.
En últim terme es tracta de reconduir l'enfrontament a un marc normatiu comú. Però al seu torn és necessari reconèixer el valor i la força de la política. Més enllà de les imprescindibles consideracions jurídiques fins aquí realitzades, és necessari reclamar l'exercici de la política per portar a terme un plantejament correcte de la reivindicació i actuar amb la voluntat de trobar les vies que permetin solucionar el conflicte existent. Que cada part assumeixi les seves responsabilitats.

SEVERA DERROTA

Les samarretes de la temporada 2013-2014 (Mundo Deportivo)

Quan un equip de futbol perd per 4-0 (tal com va perdre ahir el Barça) és molt difícil trobar excuses.

El primer que cal dir és que el Barça no va jugar  bé. Ni Messi va ser Messi, ni Xavi fa fer de Xavi, ni Iniesta va desequilibrar com sol fer normalment, ni Busquets va aportar el temple necessari al mig del camp, ni Piqué (que portava el cap completament rapat) va donar la seguretat precisa a l’eix de la defensa. I podríem seguir. El Barça va ser una caricatura del Barça que acostumava a ser. Una frase contundent però que resumeix a la perfecció el que va passar ahir a Munic.

Tot i la victòria sense pal·liatius per part del Bayern, l’equip bavarès, des del meu punt de vista, tampoc va demostrar gran cosa. Sempre que es produeix una golejada com la d’ahir, no n’hi ha prou en que un equip jugui molt bé; l’altre ho ha de fer molt malament. Ahir va passar una cosa així.

Aquest matí, a la Cadena SER, abans de que el rellotge doni les 8, he escoltat un breu comentari sobre el partit d’ahir. Resumint, s’ha dit que Tito mirava a la banqueta i no trobava ningú que pogués evitar el que estava passant al camp. Personalment em sembla molt fort. No sóc tècnic, sóc simplement un seguidor del Barça a qui li agrada que el seu equip jugui bé, guanyi i, si és possible, que no faci el ridícul. Però a l’organigrama esportiu del club hi ha molts de tècnics. Començant per l’entrenador, Tito Vilanova (molt minvat en les seves condicions físiques durant bona part de la temporada), el segon entrenador Jordi Roura; sense oblidar-nos del secretari tècnic l’Andoni Zubizarreta i un llarg etcètera a qui s’hauria de demanar explicacions sobre els motius de com s’ha arribat a aquest punt.

Jo no penso que el Barça hagi arribat al final de cicle. Tret de veterans com Xavi i Puyol, la resta encara estan dintre d’una franja d’edat on encara es pot considerar que estan en la plenitud de la seva carrera professional. Llavors, a què es deu el baix rendiment d’ahir?

Per a mi hi ha un motiu important i dos causes diferents. El motiu? El cansament. Les causes? A una mala planificació de la temporada i a una plantilla un pèl curta.

De totes formes, al nostre club, tenim la costum de passar de l’eufòria al derrotisme en poques setmanes. Només fa unes jornades, el que alguns mitjans qualificaven com a equip B, a la lliga,  guanyava partits amb una relativa facilitat i tothom pensava que hi havia equip per a anys: Tello, Thiago, Montoya, Bartra, etc. tenen la progressió necessària per a pensar que poden substituir a la perfecció a Villa, Xavi, Alves, Puyol... Per cert... On estaven ahir Tello i Thiago? Tello no va ser ni convocat i Thiago, la veritat, no ho sé. A part de jugadors ascendents del B com Deulofeu.

El comentari esportiu de la SER donava un toc a la secretaria tècnica i deia que ha arribar l’hora de la veritat, es a dir, de fer els fitxatges necessaris per a donar solidesa a l’equip i ser un recanvi en garanties el dia que alguna de les figures no pugui jugar.

Dit tot això, ara toca parlar dels àrbitres, l'hongarès Viktor Kassai, els jutges de línia i els de porteria. És pot tenir una actuació més desafortunada? Difícilment. Sembla ser que tothom està d’acord en que no va xiular un penal en contra del Barça quan el resultat era de 0-0. Però després va donar 2 gols al Bayern que mai haurien d’haver pujat al marcador: el 2-0 per fora de joc clamorós i el 3-0 per falta prèvia. Ningú ho va veure? Sembla del tot impossible.

Però tranquils, l’eliminatòria encara no està perduda. Amb un 5-0 passem i amb un 4-0 anem a la pròrroga. Sobre tot que no ens manqui l’optimisme.

LA FOTO DEL DIA

Potser recordareu un foto semblant a aquesta (no igual) Era una foto denúncia que vaig publicar fa unes setmanes ja que la tapa de registre estava molt rovellada i podia ser "un perill imminent". Recordeu.
Ara fixeu-vos bé. Veureu qu4e la tapa de registre ha estat canviada. Segurament ha estat casualitat, però... I si m'han fet cas? I si algú es mira el meu blog i té en compte alguna cosa de les que publico...
Per si algú no ho reconeix, la foto està feta a la sortida del Mercadona pel carrer la Ràpita de Tortosa. 










 

Ara fixeu-vos amb la que vaig publicar l'altre dia i veureu la diferència.