dilluns, 5 de maig del 2014

EBRELÍDERS, ELS PSEUDOPREMIS



Per molt populars que siguin els premis Ebrelíders, no deixen de ser, des del meu punt de vista uns pseudopremis ja que una part dels nominats no reuneixen els mèrits suficients per a ser candidats.
Per a participar-hi només cal que t’inscriguis o que ho faci un altre per tu. No s’hi descarta ningú. I després, per guanyar, es necessari comptar amb els màxims aliats possibles i que cada dia se’n recordin de votar per la teva candidatura. Normalment, una vegada s’ha arribat a la segona fase del concurs i que ja es la definitiva, es busca la complicitat amb d’altres candidats que opten a ser premiats en categories diferents i al final, qui reuneix més aliats, s’acaba emportant el premi. Així de fàcil o així de complicat, segons es miri.
Com a president de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, l’any passat vaig recollir el primer premi en la categoria de Projecció Cultural, Ecològica i Popular que, aquest any s’ha castrat i només sé l’ha deixat com a Cultural. És la categoria que té més aspirants.
Recordo que hi havia un frec a frec entre la Passió de la Cava i la nostra colla. Després s’hi van afegir els Xics Caleros, la primera colla castellera de les Terres de l’Ebre que, segurament, en veure la nostra participació, van decidir inscriure’s pensant que tenien possibilitats reals de guanyar, ja que la gala final de lliurament de premis es feia al seu poble: l’Ametlla de Mar.
A la fase final de la nostra categoria hi passarem els tres esmentats: Xics Caleros, la Passió de la Cava i Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. Aviat els Xics Caleros van agafar una lleugera avantatge i tot indicava que s’emportarien el primer premi. Però de sobte, mentre la Passió s’estancava, els nostres vots anaven en augment fins agafar la posició capdavantera que ja no abandonaríem.
Què va passar? Sembla que hi va haver una picabaralla entre un membre de la colla castellera calera i un altre de la Passió i, a partir d’aquell moment, els caveros van decidir votar per la nostra colla per a què no guanyés l’altra colla castellera.
No van ser dels únics que varem rebre vots. Una indústria agroalimentària de Gandesa, una associació naturalista i un candidat individual també votaven per nosaltres i nosaltres per ells, evidentment. En canvi, els qui donaven suport a un candidat rapitenc en la categoria Maior de l’any votaven pels Xics Caleros tot i que a la nostra colla tenim integrants de la Ràpita. La candidatura rapitenca va omplir de cartells el poble per a que al gent del poble votés pel candidat. Cada candidat té les seves estratègies...    
A l’edició actual, per exemple, hi ha diversos candidats en diferents categories que són o han estat polítics: Marta Cid, exconsellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya en la categoria d’Ambaixador ebrenc de l’any, Josep Curto (Kubaleta), exdiputat al Parlament en la categoria de Maior de l’Any i Pedro Hernández, regidor de l’Ajuntament de la Ràpita en la categoria màxima, la d’Ebrenc de l’any. De tots tres és Marta Cid qui té més possibilitats de guanyar i per això només cal que la votin els militants i simpatitzants del seu partit. Però quins mèrits va fer l’any 2013? Jo no n’hi conec cap. Sobre Pedro Hernández (ex PP) i Josep Curto puc dir exactament el mateix.
Un altre cas. A la categoria de Maior de l’any un galerenc, Ernesto Muñoz també aspira a guanyar. En aquest cas es valora tota una vida. Segons es diu, els seus mèrits van ser: ser escolanet i haver estat vinculat a l’avida associativa del poble. Unes qualitats extraordinaris i només a l’abast d’uns pocs escollits, com podeu comprova.
Cóm es podria millorar el premi? Evidentment hi ha moltes fórmules per a premiar a qui realment s’ho mereix. El primer que s’hauria d’evitar és la presència de polítics, al menys que, realment, hagin realitzat algun fet digne de destacar i que els fes mereixedors de la candidatura.
Penso que es podria fer de forma similar a com organitza el Periódico de Catalunya el premi Català de l’any, encara que, evidentment, conservant les mateixes categories que ara té. En el cas del Català de l’any, els 10 finalistes surten d’una votació prèvia on cadascú pot proposar un nom i els 10 que més propostes reben seran els finalistes. Aquesta fase es totalment secreta i les 10 candidats no es coneixen fins el final. A partir d’aquí és quan comencen les votacions pròpiament dites que poden fer-se per Internet o per telèfon via missatge de text. Periòdicament es van eliminant els que menys vots tenen fins a quedar-ne tres que seran els qui es disputaran el premi durant la gala final amb l’assistència de les màximes autoritats del país. Fins ara, m’atreviria a dir que sempre l’han encertat i el català de l’any realment ha fet mèrits per l’obtenció del guardó. Fixeu-vos sinó en aquests noms Ernest Lluc, a títol pòstum després de ser assassinat per l’ETA, Pau Gasol, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Neus Català escriptora i supervivent d’un camp de concentració alemany, Pasqual Maragall, Pep Guardiola, David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca després de que la UNESCO concedís al món casteller el guardó de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, etc. 

XXI FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA (FOTOS) IV













LA GRAN PREGUNTA DEL DIA 7-05-2014

¿Cómo el PP que arrastra corrupción por todas partes puede salir indemne de las urnas y estar en alza?

Publica hoy (per diumenge) El Mundo su sondeo sobre las elecciones europeas del 25 de mayo. Resulta que “el PP mantiene la tendencia al alza y aventaja ya al PSOE en 4´6 puntos”. ¿Quiénes son los idiotas que parece que se creen lo que señala Sigma-2? ¿En que país estamos? ¿Como es posible que un partido como el PP, que arrastra corrupción por todas partas salga indemne de las urnas? ¿Qué Justicia es ésta?
Destrozo de la democracia
La derecha gobernante ha recortado brutalmente las políticas sociales en sus dos años largos de mandato. Ha incrementado en un millón el número de parados después de haber prometido su líder, Mariano Rajoy, que si llegaba a la Moncloa crearía muchísimos puestos de trabajo. Los populares están destrozando la democracia. Desde la Transición hasta ahora, nunca ha estado más perseguida la libertad de expresión que en la actualidad.
El bocazas Margallo
La Iglesia ha obligado a que el Gobierno se cargara la ley del aborto de la época Zapatero, que es la misma de la inmensa mayoría de países democráticos. El ministro de Educación y Cultura, Wert, pasará pronto a la historia de los demagogos. El ministro de Asuntos Exteriores, García Margallo es un bocazas. Mantiene la política de la Dictadura respecto a nuestros vecinos de Gibraltar y no sabe lo que es el diálogo.
Las patrañas de Mas
El PP encendió la mecha de la independencia catalana atacando groseramente al nuevo Estatuto de Autonomía, impulsado por los partidos de izquierda. Transcurre el tiempo y la tensión se va multiplicando entre independentistas y no independentistas. Las patrañas de Artur Mas se quedan cortas ante la nula actuación positiva de Rajoy.
Estrategia chapucera
Y mientras, el presidente del Ejecutivo se acoge a su chapucera estrategia de no utilizar el diálogo ni de abrir la boca para sellar así el silencio. Rajoy busca votos en el resto de España y lo de Cataluña le importa un bledo.
Embuste malvado
Pues bien, si las promesas gobbelianas dan otra vez fruto -lo que ocurrió en las elecciones generales del 20 de noviembre de 2011-, que luego los ciudadanos y ciudadanas del Reino de España no se quejen del Gobierno Rajoy. Sostener que el PSOE y el PP son una misma cosa es un embuste malvado. IU yerra totalmente diciéndolo de cuando en cuando. Hacer el juego a la derecha, como sucedió en Extremadura, no debiera ser propio de Izquierda Unida. No caigamos pues en la trampa de Rajoy. Si la izquierda se une, quien caerá, por fin, será el peor de los presidentes desde 1977. ¡Ya va siendo hora!

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

diumenge, 4 de maig del 2014

L’ENDEMÀ DE QUE EL PP DEIXI EL GOVERN




La majoria de les enquestes que es fan de cara les Europees o les autonòmiques indiquen que el PP segueix tenint avantatge sobre el PSOE i la resta de partits. Lleuger avantatge si voler, però avantatge a la fi.
De fer-se ara les eleccions a algunes comunitats, és possible que les esquerres poguessin arrabassar el govern al PP, però sempre que hi hagués una entesa entre el PSOE, que normalment seria el segon partit en nombre de vots i una tercera força: Izquierda Unida a Andalusia i Madrid, per exemple, Compromís a València, etc.
També a les Espanyes segueix el PP liderant les enquestes. Igual dintre d’un any i mig perden la majoria absoluta però igual arriben a un acord amb UPyD que en segons quins àmbits demostra que esta tant a la dreta com els populars. Més, potser no, però tant, sí.
Els anys passaran i dintre de no sé quants (no sóc endeví i per tant no puc predir el futur) el PP deixarà el govern i una vegada més les esquerres, ja sigui amb el PSOE al cal davant o amb un altre partir, ves tu a saber, recuperaran el poder que va perdre Rubalcaba quan Zapatero va decidir deixar-ho.
I ara la gran pregunta: Cóm estarà el país per llavors? Difícil de vaticinar, però tot indica que estarà completament destrossat. Socialment com si hagués patit un gran terratrèmol, econòmicament, amb una gran distància entre els rics i els pobres, molta més de la que ara hi ha. Culturalment s’hauran retrocedit diverses dècades ja que les subvencions per al cinema, teatre o d’altres espectacles estarà sota mínims.
En sanitat, bona part dels hospitals deixaran de ser públics per a passar a ser privats i els ciutadans s’hauran de fer una assegurança mèdica com passa als Estats Units. En educació hauran imposat la seva doctrina i Franco tornarà a ser el gran alliberador que va aniquilar els perills que hi havia a Espanya als anys 30 i dels períodes de governs d’esquerres ni se’n parlarà, com si la dreta no hagués deixat mai el poder.
Segurament aquesta serà l’Espanya que tindrem dintre de poc. De fet ja quasi la tenim ara i segons s’aprecia, el PP no s’atura ni un segon amb el seu afany d’imposar la seva política en tots i cada un dels àmbits de la nostra societat. Però és l’Espanya que volen la majoria dels espanyols. Per tant, després que no es queixin. Prohibit queixar-se!
Evidentment quan un troba el país en una situació com la que he descrit amb anterioritat, fer-lo remuntar costa molt de temps, molt més que no ha costat en ser destruït.
Al final del govern de Zapatero Espanya tenia 5 milions d’aturats. La bombolla immobiliària havia esclatat als morros de tots sense que ningú se’n volgués adonar de la que ens venia a sobre. Al poc de l’arribada de Rajoy al govern es va passar dels 6 milions. I ara, després de l’última Enquesta de Població Activa (EPA), encara que ha baixar uns milers, segueix bon a prop dels rècords històrics i això que molts immigrants, la gran xacra d’aquest país segons els més xenòfobs, han decidir abandonar-lo i retornar als seus països d’origen. Si no fos així, molt possiblement la xifra d’atur estaria sobre el 6,5 milions.
Possiblement l’economia es recuperarà i els llocs de treball s’estabilitzaran. Però, i tota la resta? Quan es trigarà a retornar a la normalitat?
Mireu, sóc pessimista, però que molt pessimista, perquè cada dia me’n adono més de la manca de maduresa d’una bona part de la ciutadania d’aquest país. Mentre el futur govern d’Espanya intentarà tornar a una situació que mai s’hagués d’haver perdut, el PP tornarà a fer de mosca collonera i inflarà el seu discurs de missatges apocalíptics i dirà als espanyols que Aznar i Rajoy van ser els millors presidents. I davant de la lenta recuperació de les llibertats perdudes, el poble, ximple i analfabet (en l'actualitat, analfabet no és no saber de lletra, és no saber interpretar la realitat) tornarà a votar el PP.
Un cercle viciós on cada vegada es perdran més coses que mai més es tornaran a recuperar.