Ahir el suplement estiu del Periódico, amb el títol de “Els millors Hotels no tenen cinc estrelles”, portava els que son, segons l’opinió dels seus clients, els 10 millors hotels d’Espanya. Us he fet la relació i us he buscat l’adreça a Internet per si algú està interessat en convidar a la seva parella (o a qui sigui) a un d’aquests hotels amb encant:
1.- Hotel Villa Marbella (Marbella –Màlaga-):
http://www.lavillamarbella.com/
2.- Room Mate Migueletes (Granada):
http://www.room-matehotels.com/esp/granadahotel/migueleteshotel/migueleteshotel.php
3.- Hotel Casa Grande (Jerez de la Frontera):
http://www.casagrande.com.es/
4.- Molino del Santo (Beneoján –Málaga-):
http://www.molinodelsanto.com/
5.- La Hospedería del Churrasco (Córdoba):
http://www.elchurrasco.com/espanol/hospederia/hespanol.htm
6.- El cielo de Cañar (Cañar –Granada-):
http://www.elcielodecanar.com/
7.- Hotel Aiguaclara (Begur –Girona-):
http://www.aiguaclara.com/homeNNcat.htm
8.- Son Palou (Orient –Mallorca-):
http://www.sonpalou.com/
9.- Casa Sibarita (Rafelguarf –València-):
http://www.casasibarita.es/index-es.html
10.- Hotel Montecarlo (Barcelona):
http://www.montecarlobcn.com/
... I de les Terres de l’Ebre. Aquest no estaven a la llista però m’he permès posar-los:
Cal Naudí (Ulldecona):
http://www.calnaudi.com/
Tancat de Codorniu (Alcanar):
http://www.tancatdecodorniu.com/
Villa Retiro (Xerta) 5 estrelles:
http://www.grupjfebrotels.com/villaretiroresort/html/main.html
diumenge, 31 d’agost del 2008
EL MODEL (CADUCAT?) DE FESTES MAJORS
Tradicionalment, al nostre país, les festes majors parteixen d’un model tradicional basat en el ball, els bous i els actes esportius, sobre tot el futbol.
Encara que s’ha de reconèixer que alguns d’aquest espectacles encara tenen total vigència en determinats pobles, sobre tot en els més petits, en d’altres es mostren caducs.
Als pobles més petits, on els veïns solen pertànyer a unes poques famílies i on tot el poble es coneix, els seus habitants i forasters solen acudir a tants actes lúdics com es fan. Així acudeixen al ball, als bous o als menjars de germanor tan típics i que tant fomenten la convivència entre els propis veïns i visitants.
En canvi, quan el poble (o ciutat) ja té unes determinades dimensions, els seus ciutadans esdevenen cada cop més individualistes i solen perdre aquell grau de convivència que existia en un altre temps passat.
Les generacions anteriors omplien les pistes de ball. No havia ballarí que no dominés totes les modalitats (tango, vals, salsa, merenge, rumba, etc.) Eren moltes les parelles (normalment formades pel propi matrimoni) que acudia assíduament als balls dels pobles veïns on solien tenir familiars o amics. En canvi, en el transcurs dels anys, les noves generacions “han buidat” les pistes de ball i prefereixen altres tipus d’espectacles. Això sinó aprofiten les dates de la festa major per marxar de vacances i conèixer noves ciutats i nous països.
Per la qual cosa cal fer-se el replantejament si, l’actual model de festes majors, continua vigent o cal fer-ne una reestructuració. I si és fa, si ha de ser en profunditat o només retocs al model actual.
El fet de que a la nostra societat cada cop estiguin més implantats els espectacles basats en la imatge i el so, fa necessari que, aquests, hagin d’adquirir un paper cada cop més important. També les generacions actuals degut a una sèrie de circumstàncies (més estudis, millor accés als mitjans de comunicació, etc.) tenen més cultura que les anteriors i com a tal demanden un altre tipus d’espectacles: teatre, concerts, etc.
En les darreres dècades molts pobles han optat en fomentar festes participatives en altres èpoques de l’any, normalment, amb la recreació de mercats i espectacles de segles anteriors. Així Tortosa organitza i amb molt d’èxit, la festa del renaixement al mes de juliol, Alcanar el mercat iber, Ulldecona les jornades medievals a l’entorn del seu castell o a Móra d’Ebre la festa anomenada “Móra morisca”.
També Amposta, tot aprofitant la commemoració del centenari d’atorgament del títol de ciutat l’any 1908 per Alfons XIII, vol organitzar el seu mercat retrospectiu de principis del segle passat quan Amposta va gaudir de la seva època de màxim esplendor amb la construcció del pont penjant, les cases modernistes, etc., tot coincidint amb la colonització del Delta de l’Ebre que, amb la construcció dels canals unes quantes dècades abans, marquen una etapa de canvis al municipi. Aquestes festes s’han pensat per omplir el calendari en una època on el poble havia quedat buit d’actes festius i que, en molts casos, han superat en nombre de visitants dels festes tradicionals i molts més arrelades. Així Benicarló amb la introducció de les falles a principis de la dècada dels vuitanta va assolir cert avantatge sobre altres poblacions veïnes; si a avantatge ens referim a organitzar una festa que porti visitants d’aquí i d’allí al poble i acabi per popularitzar-les i donar-los-hi renom. Però Vinaròs no podia quedar endarrerida i només un o dos anys després va assolir amb el seu carnaval el mateix nivell d’acceptació popular.
Altres poblacions han aconseguit èxits pareguts després d’organitzar fires temàtiques en torn de productes típics que a més, serveixen per a promocionar-los: La Galera, Mas de Barberans, Tivenys, Sant Mateu, etc.
En el futur, s’haurà de veure si cal “revestir” d’espectacles, exposicions i altres actes en aquestes festes i fires temàtiques i si això fa que, mentre les unes vagin agafant més força, les altres, les tradicionals, quedin estancades en el records dels temps passats...
Per això cada cop és més necessària la figura d’un dinamitzador cultural que busqui alternatives viables i imaginatives per a fer les festes populars (majors o no) més participatives i més adequades als nostres temps. Encara que tan o més important que el dinamitzador és la complicitat de la joventut. Sense la participació activa d’aquest col•lectiu, arribarà un moment que la festa s’acabarà per no existir continuïtat (està passant amb el ball d’Amposta) En canvi, en aquests darrers dies, he pogut ser testimoni de dos actes on el jovent participa i pren el protagonisme de la festa: les carreres de cavalls i burros de la Sénia i la XXIV diada de l’arrossejat de l’Ametlla de Mar. Aquí, la continuïtat està del tot garantida!
(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News -podreu trobar l'enllaç a la llista del costat-)
Encara que s’ha de reconèixer que alguns d’aquest espectacles encara tenen total vigència en determinats pobles, sobre tot en els més petits, en d’altres es mostren caducs.
Als pobles més petits, on els veïns solen pertànyer a unes poques famílies i on tot el poble es coneix, els seus habitants i forasters solen acudir a tants actes lúdics com es fan. Així acudeixen al ball, als bous o als menjars de germanor tan típics i que tant fomenten la convivència entre els propis veïns i visitants.
En canvi, quan el poble (o ciutat) ja té unes determinades dimensions, els seus ciutadans esdevenen cada cop més individualistes i solen perdre aquell grau de convivència que existia en un altre temps passat.
Les generacions anteriors omplien les pistes de ball. No havia ballarí que no dominés totes les modalitats (tango, vals, salsa, merenge, rumba, etc.) Eren moltes les parelles (normalment formades pel propi matrimoni) que acudia assíduament als balls dels pobles veïns on solien tenir familiars o amics. En canvi, en el transcurs dels anys, les noves generacions “han buidat” les pistes de ball i prefereixen altres tipus d’espectacles. Això sinó aprofiten les dates de la festa major per marxar de vacances i conèixer noves ciutats i nous països.
Per la qual cosa cal fer-se el replantejament si, l’actual model de festes majors, continua vigent o cal fer-ne una reestructuració. I si és fa, si ha de ser en profunditat o només retocs al model actual.
El fet de que a la nostra societat cada cop estiguin més implantats els espectacles basats en la imatge i el so, fa necessari que, aquests, hagin d’adquirir un paper cada cop més important. També les generacions actuals degut a una sèrie de circumstàncies (més estudis, millor accés als mitjans de comunicació, etc.) tenen més cultura que les anteriors i com a tal demanden un altre tipus d’espectacles: teatre, concerts, etc.
En les darreres dècades molts pobles han optat en fomentar festes participatives en altres èpoques de l’any, normalment, amb la recreació de mercats i espectacles de segles anteriors. Així Tortosa organitza i amb molt d’èxit, la festa del renaixement al mes de juliol, Alcanar el mercat iber, Ulldecona les jornades medievals a l’entorn del seu castell o a Móra d’Ebre la festa anomenada “Móra morisca”.
També Amposta, tot aprofitant la commemoració del centenari d’atorgament del títol de ciutat l’any 1908 per Alfons XIII, vol organitzar el seu mercat retrospectiu de principis del segle passat quan Amposta va gaudir de la seva època de màxim esplendor amb la construcció del pont penjant, les cases modernistes, etc., tot coincidint amb la colonització del Delta de l’Ebre que, amb la construcció dels canals unes quantes dècades abans, marquen una etapa de canvis al municipi. Aquestes festes s’han pensat per omplir el calendari en una època on el poble havia quedat buit d’actes festius i que, en molts casos, han superat en nombre de visitants dels festes tradicionals i molts més arrelades. Així Benicarló amb la introducció de les falles a principis de la dècada dels vuitanta va assolir cert avantatge sobre altres poblacions veïnes; si a avantatge ens referim a organitzar una festa que porti visitants d’aquí i d’allí al poble i acabi per popularitzar-les i donar-los-hi renom. Però Vinaròs no podia quedar endarrerida i només un o dos anys després va assolir amb el seu carnaval el mateix nivell d’acceptació popular.
Altres poblacions han aconseguit èxits pareguts després d’organitzar fires temàtiques en torn de productes típics que a més, serveixen per a promocionar-los: La Galera, Mas de Barberans, Tivenys, Sant Mateu, etc.
En el futur, s’haurà de veure si cal “revestir” d’espectacles, exposicions i altres actes en aquestes festes i fires temàtiques i si això fa que, mentre les unes vagin agafant més força, les altres, les tradicionals, quedin estancades en el records dels temps passats...
Per això cada cop és més necessària la figura d’un dinamitzador cultural que busqui alternatives viables i imaginatives per a fer les festes populars (majors o no) més participatives i més adequades als nostres temps. Encara que tan o més important que el dinamitzador és la complicitat de la joventut. Sense la participació activa d’aquest col•lectiu, arribarà un moment que la festa s’acabarà per no existir continuïtat (està passant amb el ball d’Amposta) En canvi, en aquests darrers dies, he pogut ser testimoni de dos actes on el jovent participa i pren el protagonisme de la festa: les carreres de cavalls i burros de la Sénia i la XXIV diada de l’arrossejat de l’Ametlla de Mar. Aquí, la continuïtat està del tot garantida!
(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News -podreu trobar l'enllaç a la llista del costat-)
dissabte, 30 d’agost del 2008
EL PERIÓDICO FOMENTA “LA VELLA CULTURA DE L’AIGUA”
L’aperitiu va ser abans d’ahir amb la “presentació” del parc de l’Espanya Industrial, a tocar de l’estació se Sants de Barcelona. S’hi podien veure dues imatges: una de principis dels anys 80 i l’altra d’ara mateix. És cert que entre les dues hi havia tot un món. El contrast de veure un parc en el seu màxim esplendor i ara, totalment abandonat, era evident. Jo mateix vaig fer memòria per a recordar com era aquell parc i vaig pensar que estaria be ple d’aigua per a poder tornar les activitats que s’hi feien un altre temps. Els ciutadans de Barcelona no mereixen un parc amb l’estat d’abandonament que té i sí un parc per a poder gaudir-se en família, amb amics o amb la parella...
Però avui ens treu en portada una fot seca de la cruïlla entre la Gran Via i el passeig de Gràcia contrastant amb un jove que practica un esport aquàtic al pantà de Sau que manté un bon nivell d’aigua i parla de que ja fa tres mesos que es van aixecar gaire bé totes les mesures contra la sequera a Catalunya. Però amb això no n’hi ha prou. Així a les pàgines 2 i 3 ens mostra diferents vistes de fonts de la ciutat (Sagrada Família, Ciutadella, etc.) igualment sense que brolli l’aigua. Finalment l’editorial parla de restriccions absurdes...
Amb aquest enfocament, el Periódico no fa més que fomentar la “vella cultura de l’aigua” i un pensa per a que serveix tota la pedagogia que es fa des de les Terres de l’Ebre.
Torno a dir que veure les fonts en aquest estat m produeix pena. A la meva ciutat també hi ha fonts seques, molt més modestes que les de Barcelona, que consumeixen menys aigua i que al passar pel seu costat també em produeixen pena. Les fonts estan per brollar i per ornamentar els parcs i jardins de les nostres ciutats i dels més minúsculs pobles. Ara bé, el que cal es fer-les funcionar amb aigua que no vingui dels nostres rius, pous, pantans... En poques paraules: “Que no pugui ser apta per a consum humà”.
Així cal que l’aigua de les fonts sigui aigua que provingui de les depuradores, una vegada ja ha tingut l’ús domèstic pertinent. I encara millor. L’aigua de pluja, prèviament magatzemada. Per això cal (ja s’ha dit altres cops) un sistema eficient de recollida i emmagatzematge per a la posterior utilització d’aquests tipus d’usos.
Mentre l’àrea metropolitana de Barcelona no sigui sensible als problemes d’escassetat d’aigua i les seves conseqüències (ja les vàrem patir la passada primavera) i que cal recercar mesures alternatives que rectifiquin la manca del fluid element, seguirà ancorada en el segle XX amb els perjudicis que això suposarà per a la pròpia gran urb de Catalunya.
Però avui ens treu en portada una fot seca de la cruïlla entre la Gran Via i el passeig de Gràcia contrastant amb un jove que practica un esport aquàtic al pantà de Sau que manté un bon nivell d’aigua i parla de que ja fa tres mesos que es van aixecar gaire bé totes les mesures contra la sequera a Catalunya. Però amb això no n’hi ha prou. Així a les pàgines 2 i 3 ens mostra diferents vistes de fonts de la ciutat (Sagrada Família, Ciutadella, etc.) igualment sense que brolli l’aigua. Finalment l’editorial parla de restriccions absurdes...
Amb aquest enfocament, el Periódico no fa més que fomentar la “vella cultura de l’aigua” i un pensa per a que serveix tota la pedagogia que es fa des de les Terres de l’Ebre.
Torno a dir que veure les fonts en aquest estat m produeix pena. A la meva ciutat també hi ha fonts seques, molt més modestes que les de Barcelona, que consumeixen menys aigua i que al passar pel seu costat també em produeixen pena. Les fonts estan per brollar i per ornamentar els parcs i jardins de les nostres ciutats i dels més minúsculs pobles. Ara bé, el que cal es fer-les funcionar amb aigua que no vingui dels nostres rius, pous, pantans... En poques paraules: “Que no pugui ser apta per a consum humà”.
Així cal que l’aigua de les fonts sigui aigua que provingui de les depuradores, una vegada ja ha tingut l’ús domèstic pertinent. I encara millor. L’aigua de pluja, prèviament magatzemada. Per això cal (ja s’ha dit altres cops) un sistema eficient de recollida i emmagatzematge per a la posterior utilització d’aquests tipus d’usos.
Mentre l’àrea metropolitana de Barcelona no sigui sensible als problemes d’escassetat d’aigua i les seves conseqüències (ja les vàrem patir la passada primavera) i que cal recercar mesures alternatives que rectifiquin la manca del fluid element, seguirà ancorada en el segle XX amb els perjudicis que això suposarà per a la pròpia gran urb de Catalunya.
divendres, 29 d’agost del 2008
SOLBES I EL FINANÇAMENT
És evident que, en un mes on la vida política desapareix pràcticament de la primera línia de les notícies, el tema estrella ha estat el finançament marcat per l’Estatut.
Per tercer dia consecutiu torno a parlar del tema. Avui ho faré parlant sobre el vice-president segon i Ministre d’Economia Pedro Solbes. Així com, de vegades, he defensat els seus posicionaments i he pensat que la tasca davant del seu ministeri ha estat més que bona (sobre tot en la seva primera etapa de ministre dintre del govern de Felipe González), penso que ara esta fent el paper del “dolent de la pel•lícula” i, potser, està fent unes declaracions que no li caldria fer. Caldrà veure si les seves tesis sobre el finançament de les autonomies són finalment acceptades pel ple del govern de Zapatero o, aquest, davant d’una possible fractura amb alguns dels seus socis (o possibles socis de cara a l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat per al 2009), acaba per cedir i acceptar els principis marcats des de Catalunya.
Per dir-ho d’alguna manera, l’actual Ministre d’Economia, podria estar a la “corda fluixa” dintre de poques setmanes. També podria ser una estratègia del propi Solbes per a sortir del govern abans de que les coses vagin pitjor.
I és que no només de finançament viu el ministre, sinó, també, ha de fer front a una crisi econòmica cada cop més accentuada i prendre unes mesures que pel moment no ha pres.
La “penúltima” de Solbes és voler arribar a un acord sobre el finançament amb totes les autonomies espanyoles. La qual cosa em sembla un disbarat de gran magnitud impropi d’un ministre amb l’experiència política de l’actual titular del Ministeri d’Economia.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és una llei orgànica de rang estatal i d’obligat compliment pel govern d’Espanya! Així de clar i català. Però, recordem-ho, altres estatuts aprovats després del català, van posar als seus textos redactats molt similars (Balears, València, Andalusia...); fins i tot, el valencià posava un afegit de que “si Catalunya obtenia més finançament, ells també!”
Per la qual cosa hi ha d’haver uns paràmetres clars que marquin el camí ha seguir per a l’obtenció d’un finançament òptim. I un d’aquest ha de tenir, sense cap mena de dubte, com a base, la població de la comunitat. I quan es parla de població, sé li ha de sumar a l’autòctona els immigrants arribats en aquests darrers anys i que han permès entre altres coses, fer créixer la natalitat, evitar el tancament d’algunes escoles o frenar la caiguda de població de municipis petits i permetre’ls guanyar població.
Tot això vol dir més creació de serveis i places de professionals (professors, metges, infermers, treballadors socials, etc. –i els seus corresponents femenins-), la qual cosa incrementa notablement la despesa pública... Per tant s’han de buscar noves vies de finançament per atendre aquesta demanda i no desatendre les altres: infrastructures, beques d’estudi, subvencions agràries, despesa corrent, etc.)
Caldrà esperar a veure-les venir, però aquests propers dos mesos seran claus...
Ah! I Solbes afirma no haver incomplert l’Estatut (!) Veig el seu futur amb 2 possibles sortides: dimissió o cessament.
Per tercer dia consecutiu torno a parlar del tema. Avui ho faré parlant sobre el vice-president segon i Ministre d’Economia Pedro Solbes. Així com, de vegades, he defensat els seus posicionaments i he pensat que la tasca davant del seu ministeri ha estat més que bona (sobre tot en la seva primera etapa de ministre dintre del govern de Felipe González), penso que ara esta fent el paper del “dolent de la pel•lícula” i, potser, està fent unes declaracions que no li caldria fer. Caldrà veure si les seves tesis sobre el finançament de les autonomies són finalment acceptades pel ple del govern de Zapatero o, aquest, davant d’una possible fractura amb alguns dels seus socis (o possibles socis de cara a l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat per al 2009), acaba per cedir i acceptar els principis marcats des de Catalunya.
Per dir-ho d’alguna manera, l’actual Ministre d’Economia, podria estar a la “corda fluixa” dintre de poques setmanes. També podria ser una estratègia del propi Solbes per a sortir del govern abans de que les coses vagin pitjor.
I és que no només de finançament viu el ministre, sinó, també, ha de fer front a una crisi econòmica cada cop més accentuada i prendre unes mesures que pel moment no ha pres.
La “penúltima” de Solbes és voler arribar a un acord sobre el finançament amb totes les autonomies espanyoles. La qual cosa em sembla un disbarat de gran magnitud impropi d’un ministre amb l’experiència política de l’actual titular del Ministeri d’Economia.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és una llei orgànica de rang estatal i d’obligat compliment pel govern d’Espanya! Així de clar i català. Però, recordem-ho, altres estatuts aprovats després del català, van posar als seus textos redactats molt similars (Balears, València, Andalusia...); fins i tot, el valencià posava un afegit de que “si Catalunya obtenia més finançament, ells també!”
Per la qual cosa hi ha d’haver uns paràmetres clars que marquin el camí ha seguir per a l’obtenció d’un finançament òptim. I un d’aquest ha de tenir, sense cap mena de dubte, com a base, la població de la comunitat. I quan es parla de població, sé li ha de sumar a l’autòctona els immigrants arribats en aquests darrers anys i que han permès entre altres coses, fer créixer la natalitat, evitar el tancament d’algunes escoles o frenar la caiguda de població de municipis petits i permetre’ls guanyar població.
Tot això vol dir més creació de serveis i places de professionals (professors, metges, infermers, treballadors socials, etc. –i els seus corresponents femenins-), la qual cosa incrementa notablement la despesa pública... Per tant s’han de buscar noves vies de finançament per atendre aquesta demanda i no desatendre les altres: infrastructures, beques d’estudi, subvencions agràries, despesa corrent, etc.)
Caldrà esperar a veure-les venir, però aquests propers dos mesos seran claus...
Ah! I Solbes afirma no haver incomplert l’Estatut (!) Veig el seu futur amb 2 possibles sortides: dimissió o cessament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)