dissabte, 31 de juliol de 2010

UNA REFORMA PER A LA DRETA QUE AQUESTA REBUTJA


“Sóc sindicalista convençut, polític vocacional i socialment compromès”. Crec que és una bona definició de mi mateix.
Per això, a l’hora de fer costat al meu sindicat, la UGT o al meu partit, al PSC, si tinc que triar un dels dos, primer em decantaré cap al sindicat.
Jo vic del meu treball i l’he de defensar. La reforma laboral aprovada ahir no va en mi, però si amb una bona part del col•lectiu de treballadors del que formo part, del que em sento part. A la política estic de forma ocasional i temporal. De la política no he de viure. És més, a partir de l’any que ve, després de les eleccions municipals, ja no seré regidor de l’Ajuntament d’Amposta. Això ja ho vaig decidir abans de les darreres eleccions, ja fa més de 3 anys.
Tot aquest preàmbul és per a dir que no puc estar d’acord amb el govern ni amb el meu partit per la reforma laboral aprovada dijous.
Una reforma que té el “mèrit” de no agradar ningú, ni a la dreta (tant els partits com la gran patronal) ni a l’esquerra (tret del partit que sustenta el govern, evident, que va se l’únic que la va votar a favor) ni, evidentment, als sindicats i als treballadors.
Es diu que les coses, per ser bones, no han d’agradar a ningú. Hi discrepo. El govern hauria hagut de fer un política laboral més justa. La reforma laboral es demanava des dels sectors empresarials, no des dels sindicats. I ja deien que la reforma es basaria, sobre tot, en abaratir els acomiadaments. O sigui, en facilitar a l’empresari poder tirar al carrer el treballador i pagar-li menys que fins ara. És evident que contempla altres mesures, però, principalment, es facilitar el comiat. Sinó fixeu-vos amb el titular de portada del Periódico de ahir mateix: “Via lliure a la reforma que abarateix el comiat”. Sobren les paraules.
Però si algú es pensava que amb la retallada de sous dels treballadors del sector públic, amb la congelació de les pensions i amb la reforma laboral, la cosa acabaria, avui, també el principal titular de la portada del Periódico diu: “Zapatero anuncia més sacrificis el 2011”. I ja és quan em poso a tremolar i preocupar-me encara més. Per on arribaran aquests ajustos?
Mentre sectors com els de les caixes d’estalvis no paren de rebre ajudes per part del govern, el sectors més deprimits, els aturats de llarga durada, perceben prestacions de supervivència que no arriben ni tant sol a això, a poder sobreviure!
La responsable de la crisi no han estat els treballadors, tampoc bona part de les empreses. Però si una part d’aquestes grans empreses, les que es dediquen al món de les finances i de l’especulació. Ha pres el govern espanyol alguna mesura contra els que van provocar la crisi al nostre país?
Els drets laboral s’han aconseguit gràcies a la lluita obrera de més d’un segle. La pèrdua de una part del mateixos en pocs mesos. És el final de l’estat del benestar o es podrà recuperar dintre de pocs anys.
Avui per avui sóc bastant pessimista.

divendres, 30 de juliol de 2010

“EL MUSLAMEN DE LA ROJILLA”


Que traduït al català seria “el cuixam de la rojeta”. No, no és una novel•la eròtica que tinc en preparació, que més voldria jo que tenir la capacitat d’escriure una novel•la. Simple ment volia fer un títol, en castellà, que contengués algunes de les paraules que va acceptar ahir la Real Academia Española de la Lengua.
En total es van incloure al nou diccionari 408 noves paraules i es van fer uns 3.000 canvis.
També es van acceptar paraules com “grafiti, abducir, cultureta, antiespañol, oenegé”, etc. Algunes d’elles d’ús comú entre les comunitats castellano-parlants.
Les llengües parlades, a part d’anomenar-se llengües “vives”, certament hi estan i no només perquè son emprades per grups més o menys importants de gent, sinó perquè estan sotmeses a canvis constants degut a una sèrie de circumstàncies com ara la influència d’altres llengües o l’ús de paraules en argot fetes per grups més o menys majoritaris i, fins i tot, marginals.
No sabria dir si l’Institut d’Estudis Catalans està tan obert a aquesta mena de canvis. Crec que no. Encara que es cert que si es compara el diccionari elaborat per aquest organisme al el Pompeu Fabra, s’observarà que l primer conté moltes més paraules d’ús comú fora de l’àrea d’influència del català oriental, com ara del català occidental (Lleida i part de Tarragona), del valencià, del balear, etc.
Aquest és per a mi el paper que han de jugar les autoritats lingüístiques: per una part vetllar pel bon ús de l’idioma, però per l’altra estar oberts als canvis constants que requereix la parla de les societats.

dijous, 29 de juliol de 2010

FESTA I CULTURA


Avui la Ministra de Cultura del Regne d’Espanya ha definit els toros com “festa i cultura”. A la meva època d’estudiant em van ensenyar que “una definició no pot contenir la paraula definida”. O sigui, si els toros són la “festa nacional”, després no podem dir que són “festa”.
Bé, en tot cas, si a mi em fessin un test d’aquells d’associació d’idees (et diuen el nom d’una cosa i tu has de respondre la primera que et ve al cap), segurament, les paraules “festa i cultura” mai les acabaria associant amb el toros. “Festa” diria que és un grapat de gent xalant, ballant i rient. I en quan a “cultura” primer em vindria al cap una pel•lícula de cinema, una obra de teatre o un concert de música. Tot és qüestió de gustos, evidentment.
Suposo que ja sabeu perquè us estic “fotent tots aquest rotllo”. Ni més ni menys perquè ahir, el Parlament de Catalunya, per 68 vots contra 55, va decidir suprimir la “festa nacional” a Catalunya a partir de l’1 de gener de 2012. El tema, en principi no és que m’importi gaire, però, es vulgui o no, és la notícia del dia a tota la premsa nacional i fins i tot, en una bona part de la internacional. És notícia de capçalera i qui més qui menys, ha fet de la mateixa un ampli reportatge. Jo no vaig als toros (ni als bous), sóc més de veure un partit de futbol on, preferentment, jugui el Barça o una proba atlètica com els 1.500 metres llisos. Del que estic en contra és de "prohibir per prohibir".
Els diaris, també aquest dies han inclòs enquestes sobre si som o no partidaris de l’abolició dels toros a Catalunya. Recordo que quan es va començar el debat, a finals de l’any passat, hi vaig votar que sí, que n’era partidari. En canvi aquests dies he canviat el sentit del meu vot i he votat “no”. Crec que amb “ignorar-la”, ja seria més que suficient.

Ara bé, rebutjo enèrgicament el “debat identitari” que molts hi ha volgut veure. Fins i tot, aquest matí he hagut d’escoltar d’anteposar el “burro” català al “toro” espanyol. Vist així de simple, el “toro” que hi posaven als cotxes i, del que després va sortir-ne el burro, si que seria així, però ja dintre del terreny de la prohibició de la festa, evidentment, no!
Cal recordar que si s’ha pogut votar (en contra o a favor) de la “festa nacional”, ha estat possible per “obra i gràcia” d’una “iniciativa legislativa popular” (ILP) i no per iniciativa dels partits més independentistes. També recordar que un partit con ICV-EUA, no és independentista i, en canvi, hi van votar a favor.
Penso que no li calen pegar més votes. Del que es tractava és d’evitar el sofriment a l’animal, tal i com ho demanava els grups més pro-animal en contra dels que defensaven la tauromàquia com a art, tradició o com sé li vulgui dir.
Altres coses que hi ha que tenir en compte és que Catalunya ho ha estat la primera comunitat autònoma en fer-ho. Canàries ja les va prohibir fa més de 19 anys i, segurament, no ho recordo, no hi va haver tant d’enrenou. També llegia ahir que des de el segle XVI al XIX hi va haver un gran debat i, finalment, els amants dels toros hi van sortir guanyadors.
Diu la meva dóna que la diferència està en “ser un país desenvolupat o un de tercermundista”. Potser si, però, de vegades, veig més coses que em fan pensar que l’home, tal vegada, no ha evolucionat tant com volen dir...
Per acabar voldria fer menció al reprovable que és la portada del Mundo. Sota una foto de Montilla i Carod, s’hi pot llegir: “Triunfaron los animales”. Em sembla que ni Carod (que hi va votar a favor) ni Montilla (Que hi va votar en contra) tenen res”d’animals” com suggereix el diari de Pedro J Ramírez. Una prova més del cavernícola que pot arribar a ser una determinada premsa de Madrid.

dimecres, 28 de juliol de 2010

LES ELECCIONS QUE VENEN

Des d’ara fins el dia que acabi el termini de presentació de candidatures a les properes eleccions autonòmiques, el panorama polític català s’ha d’anar clarificant.
Els polítics, a part de posicionar-se i presentar els programes des seus partits, hauran de clarificar si canvien de partit, en creen de nous o segueixen com estant.
Crec que per primera vegada, l’entrada a l’escena política de Solidaritat Catalana, el partit creat per Joan Laporta, l’expresident del Barça, per si algú necessita de l’aclariment, produirà un canvi substancial en el vot de molta gent. Caldrà veure però, si finalment s’uneix amb Reagrupament.cat, el partit de Joan Carretero (el del semblant sempre seriós) o cadascú farà la “guerra” pel seu compte.
Ahir es van unir “sentimentalment” a Laporta l’Uriel Beltran, ex ERC i Alfons López Tena, es CDC. Dels dos, el que més calat polític té i, segurament, també més transcendència, és el e l’Uriel Beltran. Jo ja fa tems que vaig apostar que aquest jove acabaria tenint un paper important dintre d’ERC. El veia en poc tems ocupant la secretaria general o, fins i tot, la presidència del partit. Segurament ha estat la manca de protagonisme polític, o dit d’una altra manera, la poca valoració que li ha donat la direcció nacional del partit, la que la fet abandonar el partit de l’avi Macià i Companys i començar una nova aventura al costat de la figura mediàtica de Laporta.
SC ha de tenir “l’habilitat” de captar vots i militants de les dues formacions que, fins ara, s’havien declarat més sobiranistes. Evidentment, estic parlant d’ERC i de CiU. Els republicans, des de fa molts anys, més o menys des de que Colom i la Rahola es van fer càrrec del partit i també després amb Carod, s’han declarat independentistes de totes, totes. CiU, em dóna la impressió que, senzillament s’ha “apuntat al carro”, sobre tot CDC, ja que Duran, segons diu, seria més “confederalista”.
Dependrà molt de la capacitat d’atraure vots (més que militants) que tingui la formació de Laporta o, la coalició de partits si, finalment, arriben a un acord amb Reagrupamet (em sembla que al final hi haurà pacte) el resultat de les properes eleccions autonòmiques.
A simple vista, els partits que menys trasbals de vots haurien de tenir són el PSC i el PP. Aquesta “moguda” a priori no ha “d’anar amb ells”. Ciutadans (C’s), com ja he dit moltes vegades i em reitero ara, crec que aquest cop no puntuaran. Els votants que li van donar 3 diputats la legislatura passada, han pogut comprovar sobradament que entre ells i el PP no hi ha pràcticament cap diferència i s’hauran desencantat (o desenganya) molt durant aquest temps, per a seguir-los donant suport.
És evident que dels vots que puguin obtenir les noves formacions (per a mi està clar que aconseguiran un bon grapat de vots i escons) dependrà la formació de les majories. Sobre tot ERC ha de patir una davallada considerablement important. No tant CDC, que té, sempre s’ha dit un bot molt fidel.
Caldrà veure també con reacciona el vot “abstencionista” del PSC davant tanta marea independentista com hi ha i, molt probablement, s’incrementarà d’aquí a les eleccions. Potser la clau que aquest volt fidel del PSC a les municipals i generals, vagi a votar o no per a que els resultats varien considerablement. Si es “queden a casa”, el pròxim govern a partir de la tardor, bé podria ser d’entesa entre CiU + SC +R.cat. Un tripartit nacional-independentista.

dimarts, 27 de juliol de 2010

LA FESTA MAJOR D’AMPOSTA


Al ple d’ahir es va aprovar el programa de les festes majors d’Amposta per aquest any 2010. Un punt, en principi sense transcendència, va causar un ampli debat i retrets entre alguns membres de l’equip de govern i, sobre tot, el portaveu del PSC.
Divendres 23 de juliol (o sigui, tres dies abans del ple) a una comissió de Cultura i Festes se’ns va lliurar el segons “esborrany” del programa per a les festes de l’any vinent, amb l’advertiment que encara no era el definitiu i que es podien incloure alguns actes més. L’anterior esborrany era d’uns 10 dies abans... Llavors se’ns va indicar que podíem fer aportacions- El nostre grup, trencant totes les normes pròpies, en férem 3: un cicle de concerts de “Nova Cançó” (aprofitant la commemoració del 50è aniversari), amb la possibilitat de que vingués alguns dels cantautors famosos (Serrat, Pi de la Serra, Marina Rossell, etc.), un cicle de música de cambra i una gimcana de jocs on pogués participar tota la família. Si per mi hagués segut, només hauria proposat el primer. Hauria estat un “sí” o un “no” per part de l’equip de govern. Divendres ja se’ns va informar que acceptaven fer un únic concert amb la participació de Joan Rovira (crec que de Camarles)
A l’hora de la veritat, valorant “l’esforç” de l’equip de govern d’acceptar a mitges (molt menys!) una de les nostres propostes, en lloc de votar que no al programa de festes (de fet l’any passat ja els havíem advertit que votaríem “no”), varem votar “abstenció”. Entre els arguments per a no votar a favor, el portaveu del PSC va fer servir els de “continuistes, poc imaginatives, poc actes per a joves, etc. A la bancada d’enfront, una “regidora jove” feia ostensibles gestos de desaprovació sobre el que s’estava dient i demanant reiteradament a l’alcalde poder intervenir. I no era la regidora de Festes!! Crec que si se l’hagués insultat no s’hauria pogut comportar pitjor... Al final, com és lògic, l’alcalde li va donar la paraula i li va respondre al portaveu del PSC que no havien només dos actes per a joves, n’hi havia 4!! (amb 10 dies de festes majors...) Els dos que mancaven era una nit de música a la discoteca Metro (no és una empresa privada?) i una festa “chill out” a la piscina (per a que no sàpiga que vol dir “chill out”, li he enllaçat a la Wikipedia –jo tampoc ho sabia-) De la qual cosa opino que no està mal per a fer una “festa privada” de alguns regidors/res i els seus amics/gues! Per cert, aquest acte no figuraba al darrer esborrany...
Quan se’ls hi va demanar canvis en profunditat, van dir (entre ells els propi alcalde) que el model actual tenia molta acceptació per part de la gent i que els actes eren multitudinaris. A la festa major, la majoria de gent, té ganes de xalar i passar-ho bé. És indiscutible que els actes (sobre tot el ball) ha anat perdent qualitat progressivament, malgrat això, la gent, en general, si no té cap alternativa més, acudeix on “faci falta”. Així de simple i senzill!
Jo puc contrastar l’opinió de 5 joves: El meu fill gran de 28 anys, la seva companya de 24, les dues nebodes de 24 i 22, respectivament i el fill petit de 19 (tots amb carrera o estudis universitaris) El dia 15 d’agost, el dia principal de la festa ens reunim tots a la mateix taula i un dels temes que surt es el de la festa major i els pocs actes que hi ha per a joves.
L’any passat em van preguntar el perquè, directament, no hi votàvem en contra. Ells són els primer decebuts amb el programa i amb la “benevolència” de l’oposició!

dilluns, 26 de juliol de 2010

PERQUÈ NO VOTARÉ EN MAS


Arturo Mas serà el candidat de CiU a les properes eleccions autonòmiques de la tardor. La seva aspiració és governar i fer-ho amb majoria absoluta per no tenir que dependre ni del PP ni d’ERC.
Potser hi ha qui s’estranyarà que parli del PP ara que CiU a fet un gir més “independentista” que mai, o això dient de vedes. Mas no tornarà a cometre l’error de tornar al notari per afirmar que no pactarà am el PP. I tant que ho farà si no li queda un altre remei! Normalment, abans, si suma am ERC intentarà fer-ho amb els republicans, no en tic cap dubte. Llavors caldrà veure la decisió que prendrà el partit de Joan Puigcercós. Si accepta formar govern amb un partit “sospitós” de finançament il•legal i de ser còmplice de Félix Millet o renuncia a fer-ho amb la seva tradicional postura de “mans netes”.
Evidentment, raons per a no votar Arturo Mas me’n sobren, però avui em limitaré estrictament al tema econòmic, encara que jo diria que potser és més fiscal que econòmic.
Anem a pams. Ahir, el Periódico de Catalunya va fer una àmplia entrevista de dues pàgines al líder de CiU on entre altres coses es podia llegir: “RECEPTA ECONÒMICA ‘S’han de confiar moltes coses a la iniciativa privada: infraestructures, escoles, hospitals i fins i tot la prestació de serveis socials’”.
Aquesta política econòmica és totalment compatible amb la baixada d’impostos que tant demanen per a sortir de la crisi i de la rescissió econòmica. Per tant, estem davant d’una política fiscal de baixar els impostos, en aquells casos que depenen de la Generalitat. Res de nou. Només cal recordar que només fa uns mesos, quan s’havia d’aprovar la supressió o no de la Llei de Successions i Donacions, mentre el govern d’Entesa estava per a que només tributessin les “grans fortunes”, CiU en demanava la supressió total, cosa que no van fer quan ells governaven.
Abaixar els impostos ha estat, és i serà sempre una política de dretes que va en detriment dels que menys tenen. Els jubilats i pensionistes amb escassos recursos, que farien si de les seves pensions (ja de per si prou minses) haguessin de pagar les despeses mèdiques i farmacèutiques. O si les famílies pobres on algun dels pares estiguessin a l’atur o cobressin sous propers als sous bases, haguessin de pagar els centres on estudien els fills? En part és el que afirmava mas ahir.
També parlava de les infraestructures. En aquest punt hi ha dos maneres de fer-ho. Que la inversió vagi a càrrec de d’empreses privades i, per tant, el deute generat s’ha de pagar a aquestes en lloc dels bans o bé fer-ne pagar un peatge, encara que sigui “tou”.
En quan a la prestació de serveis socials, encara és molt més greu. Aquí no parlem de sanitat, parlem de residències d’avis, de centres de dia. El que es finança via impostos s’ha de fer via contribucions directes dels usuaris i ja no tothom té els mateixes oportunitats. Qui més té millor prestacions i serveis té. Potser la sanitat, l’educació, el serveis socials, continuen sent universals, però ja no gratuïts ni tothom gaudeix de les mateixes oportunitats.
En definitiva, una política neoliberal posada al serveis de les classes benestant de Catalunya.
Reitero, Sr. Mas, jo no el votaré!!

diumenge, 25 de juliol de 2010

Vull separar-me (un article de Mateu Ciurana)


Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me.
No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però
això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em
maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que
m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut
sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit
alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has
buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet
perquè anessin millor.
Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho.
Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant
tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva. Tenim una
història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les
teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens
necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo
renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués
sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com
seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que
jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres
seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva
manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir
adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que
prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira
de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de
viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant
t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada
(*llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre*),
perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però
vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!

Mateu Ciurana
(Publicat al diari Avui: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/193273-vull-
separar-me.html)

SER DEL PP A AMPOSTA


Aquesta setmana l’agrupació local del PP, reconstruïda fa pocs mesos, va repartir una nova versió del fullets volants. La tercera, si no estic errat, des de la “refundació” del partit.
El format és el mateix que les dues anteriors i, en aquest cop, va adreçat als joves.
Hi porten afirmacions que criden l’atenció, ja que, des d’un punt de vista oposat, no crec que vagin molt en consonància amb la seva doctrina, que voleu que us digui.
La primera, per exemple “Sóc del Partit Popular, jove i progressista”. De quan el “progressisme entra dintre de la definició del PP”. Sempre he sentit dir que els del PP són “conservadors” i els “progressistes” són els d’esquerra (no concreto partit, ja ho veieu) O sigui, “progressista” i “conservador” són ternes contraposats!
Encara recordo quan l’exalcalde d’Amposta (per cert, pregoner a la festa major d’aquest any) afirmava que era més progressista que nosaltres, els del PSC. Una mica fort venint de qui venia, però potser no li cal tenir en compte...
La tercera afirmació diu “Sóc del Partit Popular, jove i defenso el territori”. Aquí tinc un dubte: Què volen dir quan diuen que “defensen el territori”? Jo quan “defensava el territori” me’n anava a manifestar per aquests móns de déu per a que no fessin el transvasament de l’Ebre, ja que això suposava una pèrdua de recursos natural que, el dia de demà poden ser vitals per a la supervivència del nostre territori. En canvi ells, els del PP, van promulgar un Plan Hidrológico Nacional que volia portar aigua de l’Ebre, entre altres indrets, al Llevant Espanyol, Múrcia i Almeria, en total 1045 Hm3. S’haurien fet milers de canonades i s’hauria aprofitat l’aigua per a regar centenars de camps de gols i abastir macrourbanitzacions. Vull recordar un cop més un acudit de l’humorista El Roto que publica al País. “Per a que volen portar l’aigua al desert i el desert allí on hi ha aigua?”. No entenc una altra manera de defensar el territori. Ells, potser, dient que defensen el territori, volen defensar els interessos particulars d’alguns dels seus... Vaja, com han fet sempre!
També diuen que “els hi preocupa el futur de la nostra ciutat!. Mont bé, perfecte, però on estan? Si tant els preocupa el futur i tant emprenedors són, com diuen una mica més avall, cal “sortir de l’armari” (no ens el termes en que es sol usar la frase”. Cal inplicar-se més en la política de la ciutat, tenir iniciatives de tot tipus, empresarials, esportives, culturals, etc. i el cert és que jo, en tots els anys que porto vivint a Amposta (i ja va per a 22), aquesta manera de fer dels joves del PP no les he vist en lloc.
Finalment demanen treball i no caritat i respecte i sentit comú. El treball el creen les empreses (o sigui el capital) i l’Estat. Però quan ho fa aquest darrer es diu que hi ha massa funcionaris i la gent veu bé, fins i tot, la destrucció de llocs de treball públics.
I quan parlen de caritat, que volen dir? La prestació que paga l’INEM als qui han esgotat el subsidi d’atur? Que vagin i que els hi diguin als que cobren aquesta prestació i no torben feina, a veure que opinen ells...

dissabte, 24 de juliol de 2010

Catalunya dóna exemple amb l'aigua (Article de Pedro Arrojo)


Només la Generalitat ha elaborat dins de termini un pla d'acord amb la directiva comunitària.

El Govern de la Generalitat té l'oportunitat de culminar una tasca excel·lent de dues legislatures en matèria de planificació d'aigües. L'entrada de Salvador Milà a la Conselleria de Medi Ambient, igual que la de Cristina Narbona al corresponent ministeri a Madrid, passaran a la història com la primera ocasió en què les dues carteres les van ocupar persones que van assumir una actitud conscient, activa i efectiva en defensa del medi ambient, i molt particularment en matèria d'aigües, desenvolupant la nova directiva marc d'aigües, aprovada a Brussel·les el 2000.

Avui, Catalunya marca lideratge mediterrani a Europa, i no només a Espanya, pel fet de ser l'únic país que presenta el seu Pla de Gestió d'Aigües en el termini establert per la directiva marc. I, el que és més important, aquest pla assumeix de manera substantiva els principis, objectius i criteris que marca la citada directiva, a diferència del que es pot percebre als esborranys de les diferents conques hidrogràfiques, i en particular en la de l'Ebre. El procés de participació ciutadana que s'ha desenvolupat a Catalunya s'utilitza en aquests moments com a referència exemplar a Brussel·les. I fins i tot els col·lectius socials ho saluden com a summament positiu.

No obstant, em fa la impressió que ni tan sols el mateix Govern n'és conscient. Contràriament, encara pesa com una llosa la mala gestió mediàtica, social i política de l'última sequera a Barcelona. I fins i tot pesa la vella indigestió politicoinstitucional de la guerra de l'aigua de Barcelona. Tot plegat, em temo, pot portar a devaluar o a no valorar tal com es mereix la notable feina realitzada en aquestes dues últimes legislatures per l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA).

La lluita de centenars de milers de persones contra la pujada injustificada d'impostos en la tarifa de l'aigua, batejada al seu dia com la guerra de l'aigua de Barcelona, es va entendre en la classe política com un clar senyal que apujar les tarifes de l'aigua era perillós políticament. Com a conseqüència d'això, tant els governs convergents com els tripartits han donat la consigna de «no tocar les tarifes», i s'ha carregat el dèficit sobre la part pública de la gestió d'aigües, de manera que la part privatitzada (Agbar) pogués quedar lliure i neta. El resultat de tot plegat: un forat financer a l'ACA que amenaça de desembocar en dolorosos i indesitjats processos de privatització en el futur.

Respecte a la crisi de la sequera, a Catalunya es va viure una paradoxa sense precedents: ser el país europeu que havia previst de manera més diligent els riscos d'una sequera en una planificació que ja aleshores estava pràcticament elaborada i fer una gestió social i política tan deficient de l'emergència de sequera que es va plantejar. Certament, aquella sequera va arribar abans que les mesures previstes en la planificació poguessin estar operatives; però això tan sols disculpa en part els errors comesos. El principal: la desconfiança en la ciutadania a l'hora de prevenir el risc de sequera.

Des d'un any enrere, s'hauria d'haver assumit el repte de discutir entre tots què s'havia de fer si passava un any més sense ploure… Però, en la mesura en què això obria flancs d'atac polític, es va optar per posar ciris a la Moreneta… No obstant, aquells errors no han d'enfosquir la planificació elaborada i la seva efectiva posada en marxa.

Catalunya ha viscut, juntament amb la resta d'Espanya, però amb particular intensitat, dues dècades de conflictes i debats en matèria d'aigües de les qual hem d'aprendre lliçons. Les enormes manifestacions contra el transvasament de l'Ebre que Barcelona va protagonitzar, fins i tot sent-ne pretesament beneficiària, van marcar una fita de maduresa en la perspectiva d'aquesta nova cultura de l'aigua que Brussel·les acabaria recolzant, amb l'aprovació de la directiva marc i el bloqueig de fons europeus al Pla Hidrològic Nacional del Partit Popular. El pla de gestió elaborat per l'ACA suposa un pas important en la consolidació de les opcions alternatives a aquestes polítiques transvasistes.

A primers de setembre, la Generalitat tindrà sobre la taula els documents definitius –memòria ambiental, programa de mesures i el pla de gestió– una vegada considerades les al·legacions i un cop acabada l'ampliació del termini d'informació pública que el Parlament va decidir. Només faltarà, doncs, una decisió del Govern perquè Catalunya pugui enorgullir-se d'haver culminat, en temps i hora, una tasca ben feta.

Si a última hora, i amb assumptes sobre la taula que, sens dubte, acaparen més l'atenció i dedicació del president i del seu Govern, cau en la temptació de deixar-ho per a qui guanyi les eleccions, crec sincerament que es cometria un doble error: el de no tancar una responsabilitat que correspon plenament a l'actual tripartit i el de possibilitar que els poderosos interessos creats al voltant de l'aigua puguin tornar a complicar un procés de planificació que, com ja s'ha explicat, s'ha desenvolupat de manera exemplar.

Professor de la Universitat de Saragossa.

DE PROMESES I INCUMPLIMENTS


Ahir, a Tribuna de Barcelona, el President del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, va fer la conferència 400 de la història del fòrum davant d’una sèrie de personalitats catalanes entre les que destacaven el propi President de la Generalitat José Montilla, consellers del govern català con la titular de Treball Mar Serna, el d’Educació Ernest Maragall, la ministra de Defensa Carme Chacón el president de Grup Z, Antonio Asensio, l’exconseller Ferran Mascarell, Luis del Olmo, Salvador Alemany, Manuel Bustos, etc.
Davant de tot aquest públic, Zapatero va prometre “rescabalar els catalans de la decisió del TC”. De totes les declaracions que es van fer al acabar l’acte, vull agafar les declaracions de la consellera Mar Serna: “S’haurà de traduir en resultats”.
És evident, no calen només promeses, cal que aquestes es compleixin i això, de vegades, ja és més difícil.
Hi ha una dita castellana que diu: “No sólo de pan vive el hombre”... Aquí podriem usar la variant: “Els catalans no vivim només de bones paraules...”.
Durant els 6 anys que Zapatero porta al davant de l’executiu espanyol ha fet innumerables promeses, algunes les ha complit, d’altres, no. L’incompliment més notable va ser llavors que va dir: “Aprobaré el Estatuto catalán que apruebe el Parlamento de Catalunya”. I després va negociar una reforma a la baixa amb Arturo Mas i el Congrés va retallar moltes coses que contemplava el tex original aprovat.
És cer que també se n’han complit d’altres, com la derogació del PHN, l’equiparació dels drets de gais, lesbianes i transexuals, l’ampliació dels supòsits per a poder avortar, etc.

Però qui molt promet, pot acabar, també, incomplint moltes de les seves promeses. Quan un arriba a dalt, les pressions que té de diversos sectors (polítics, econòmics, mediàtics, etc.) són tan fortes que per algun lloc ha de cedir i, finalment, passa el que passa.
Recordo que fa uns anys (4 si la memòria no em falla), arran de la distribució de banderoles electorals d’una campanya (devien de ser les autonòmiques de 2006) vaig rebre una trucada perquè el nostre partit no havia respectat el pacte entre els diferents partits. La resposta al meu interlocutor va ser la següent: “Les normes estan per a incomplir-les”. O és que algú coneix alguna norma que no s’hagi incomplert mai?
Evidentment, poc o res tenia jo que veure amb aquell incompliment. Des de fa uns anys, la penjada de banderoles les fan empreses contractades des de Barcelona. Al arribar a Amposta tu els lliures un llistat de les banderoles que s’han de col•locar pels distints carrers i un plànol de la ciutat. La distribució l’acaben fent ells i no sempre són tan curosos a l’hora de posar les que toquen a cada avinguda o carrer.
Fet aquest parèntesi, i per acabar, voldria recordar les conegudes paraules de qui va ser el primer president del govern espanyol després de la mort del dictador, Adolfo Suárez. Va queda per a la història el seu famós: “Puedo prometer y prometo”. També va haver qui el va parodiar i deia que tot era conseqüència d’ingerir vi de Cebreros, el poble natal de Suárez.

DISSABTE ROIG


Avui, la majoria de les agrupacions del PSC d’arreu de Catalunya han sortit al carrer per a captar simpatitzants, És el que s’anomena “dissabte roig”.
L’agrupació d’Amposta ha posat la “paradeta” entre la sucursal de l’oficina principal de la Caixa i el Banc de Santander, a tocar d’una plaça del mercat en obres per la construcció d’un aparcament soterrat. Un lloo estratègic que ha estat molt concorregut durant les 4 hores que han estat (des de les 9 a la 1)

Entre els diversos militants del partit que hi ha passat, cal destacar la presència d’Antoni Espanya, el cap de cartell de l’agrupació a les passades municipals i director dels serveis territorials d’Agricultura de les Terres de l’Ebre i Lluïsa Lizàrraga, diputada al Congrés per la província de Tarragona.

divendres, 23 de juliol de 2010

LA TRUCADA DEL DIARI EL PUNT


Normalment sóc jo qui m’adreço als mitjans de comunicació en forma de “cartes al director” o “fotografies denúncia”. No és gens habitual que em truquin ells a mi.
Bé, fa uns anys sí que ho feien, precisament els del Punt, per assegurar-se de la meva identitat i dir-me el dia que publicarien l’escrit que els hi havia enviat.
Però no per inhabitual em va sorprendre ahir la trucada de Lourdes Moreso en nom del diari el Punt. Tenen el meu número de telèfon i de tant en tant (molt de tant en tant) sempre hi ha algú que em demana l’opinió sobre fets puntuals de l’activitat política.
Ahir, només haver-me formulat la pregunta sobre “quina opinió tenia del que havia passat dimarts al Congrés del Diputats” (recordem-ho, va ser quan els grups catalans van decidir presentar mocions per separat amb el resultat final que cap de les dues presentades –una del PSC amb la resta del grup socialista i l’altra de CiU, ERC i ICV-EUA- prosperés. Abans de respondre-li la vaig adreçar a la meva entrada de la Via Augusta del dimecres 21. Després em va preguntar sobre les relacions entre el PSC i el PSOE, tema que també havia tractat al meu bloc ahir mateix. Així que, a part de donar-li una resposta per telèfon, ho tenien molt fàcil consultat el meu bloc on, quasi que diàriament (els meus seguidors ja ho saben) hi solc deixar algun comentari, la majoria d’ells polítics.

Tal i com em pensava, avui, en pàgines interiors del “format paper”, el Put, publica un prou ampli reportatge on es recullen les opinions de diversos companys del PSC. De les Terres de l’Ebre, a part de la meva, hi són les de Josep Solé Arnal, regidor de Móra d’Ebre, Josep Borrell i Josep Bayerri, exregidors de Tortosa. I compartim “protagonisme” amb personatges destacats del partit com Joaquim Nadal, Marina Geli, Jordi Hereu, Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, etc.
Pel que fa a les respostes de la gent del territori, són totalment coincidents a l’hora de reclamar “un grup parlamentari propi a Madrid”. Us ficaria l’enllaç, però el reportatge que porta per títol “El PSC debat el camí a seguir”, no surt en l’edició digital.

Entrada del 21 de juliol.

Entrada del 22 de juliol.

(L'acudit és d'en Fer i l'he trobat al Punt eidció digital)

CIU DEMANA LA DIMISSIÓ DE LLUÍS SALVADÓ


Llegeixo al diari el Punt el següent titular: “CiU demana que Salvadó deixi de fer de delegat si ja és candidat d'ERC”. La proposta és lògica i normal i, penso, es queda molt curta.
Fa temps que vinc demanat el mateix del president de la Diputació Josep Poblet... Perquè CiU no s’ho aplica? Quan es demana una cosa s’ha de demanar amb coherència i donant exemple. No és el cas de CiU.
Surt molt més Poblet als mitjans que no Lluís Salvador. O dit d’una altra manera: és molt més mediàtic Poblet i es fa molta més propaganda institucional (i a sobre finançada en diner públic) com a president de la Diputació de Tarragona que no Lluís Salvadó com a delegat del govern a les Terres de l’Ebre.

dijous, 22 de juliol de 2010

KOSOVO, UN PRECEDENT PER A CATALUNYA?


El Tribunal Internacional de l’Haia no ha posat cap trava per a la independència de Kosovo. Segons la sentència, el dret internacional no prohibeix la independència de cap país que s’hi proclami.
Amb aquest precedent, i sempre que una majoria de catalans hi estiguin d’acord, la segregació de Catalunya d’Espanya seria possible. O no?
Encara que Espanya serà sempre tant reticent com Sèrbia, que ja ha dit que no reconeixerà mai la independència de Kosova. Això també.

RELACIONS PSC - PSOE


Ahir pel matí, l’amic Brian va deixar-me un comentari al meu escrit titulat “Incredulitat” i que anava del “paper” que van fer els partits catalans dimarts passat al Congrés dels Diputats. Deia això: “Sense voler afegir llenya al foc, i sense saber l'historia del partits(s), quina opinió tens de si el PSC no s'hauria de separar-se del PSOE ? ... no només per el tema del mes, sinó ja fa bastant temps que el PSOE/Espanya no mostra senyals bons de cara a Catalunya”.
Al principi li volia respondre al seu correu personal. Finalment “he acceptat el repte de fer-ho públicament”.
Per començar, penso, que la ruptura de les relacions (el que ell diu separar-se) entre el PSC i el PSOE és una mica més complex que el d’un simple plantejament en clau d’hipòtesi.
De fet, el PSC i el PSOE són dos partits. Encara que és cert que cada vegada pareixen més “dues parts d’un tot”. Encara recordo als primers comicis generals, allà per l’any 77 (el 15 de juny, sinó recordo malament) que quan donaven els resultats deien PSOE-PSC, “tants” diputats. Això s’entenia com que eren dues forces diferents, el PSC a Catalunya i el PSOE a la resta d’Espanya, però que a l’ora de comptabilitzar els resultats ho feien de manera conjunta. I això és així perquè el PSC est`federat al PSOE i alguns dels seus dirigents també formen part de l’executiva federal.
Al principi, i mentre el PSOE va estar a l’oposició governant la UCD d’Adolfo Suárez, va tenir grup parlamentari propi, evidentment diferenciat de la resta de la família socialista i amb veu pròpia al congrés, es a dir, a poder tenir torns de paraules com qualsevol altre grup de la cambra baixa.
En arribar el PSOE al poder, el grup parlamentari del PSC es va suprimir i, a partir de llavors, la seva “veu” s’ha integrat dintre de tot el grup socialista.
Moltes vegades s‘ha reclamat (com Ernest Maragall), des de certs sectors de la societat catalana, la tornada al grup propi del PSC. Personalment, pensava que, a partir de 1996, amb l’arribada al poder el PP es tornaria a crear, però ni així.
Quan des del PSC s’han reivindicat postures més sobiranistes, s’ha parlat que des del PSOE s’havia intentat muntar el partir (es a dir, una branca del PSOE) a Catalunya. Fins i tot ja es parlava del seu líder: Celestino Corbacho, per aquell temps alcalde d’Hospitalet de Llobregat i avui ministre de Treball. Al final, suposo, el nucli fort del partit, va acabar convencent la direcció nacional de que el tomb nacionalista no es produiria. Una mostra és que una bona part de la cúpula socialista catalana està formada per gent que no tenen el seus orígens a Catalunya, encara que alguns ja hagin nascut aquí: Montilla, de Madre, Zaragoza, el propi Corbacho, etc.
En contraposició hi ha un sector molt més catalanista, integrat, principalment, per la Tura, Ernest Maragall i Castells (un sector que estaria molt més proper al president Maragall) que són els qui més pressionen al President Montilla pe a que es mostri ferm davant de Zapatero i li exigeixi que, per la via legislativa, “torni” a Catalunya el que el TC ens va “prendre” en la sentència de l’Estatut.
En aquest moments, sóc de l’opinió que el PSOE necessita més el PSC que no a l’inrevés. Per què? Perquè el PSOE, sense el suport dels PSC (25 diputats aquesta legislatura), avui, no governaria Espanya. ¿Però vol el PSC un govern a Madrid d’un altre color (evidentment parlo del PP) quan són claus per a donar el poder als germans socialistes? Evidentment, no!
En canvi, a Catalunya s’ha demostrat que el sector PSOE aporta molt poc quan arriben les eleccions autonòmiques. Una bona part de l’electorat més “espanyolista” i que no és minoritari, es queda a casa i això fa que el PSC obtingui uns resultats més que discrets. Si el PSC es tragués de sobre “l’etiqueta” de PSOE, molt probablement, podria obtenir vots d’un sector d’esquerres catalanista i no independentista que ara ha de buscar altres alternatives de vot o es queda a casa.
No sé Brian si, finalment, he aclarit el teu dubte.

dimecres, 21 de juliol de 2010

L’ESPANYA FEDERAL


El Periódico ens recorda que, avui fa 10 anys, José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a la secretaria general del PSOE “impulsant un discurs de clara vocació federalista”. Precisament per això va obtenir el suport dels delegats del PSC al 35è Congrés. L’altre candidat, avui president del Congrés i per aquella època president de Castella la Manxa, José Bono tenia (i té) una concepció de l’estat molt més centralista. La victòria de Zapatero sobre Bono va ser per un marge de vots mols estret.
Recordo que aquell any vaig estiuejar amb la meva família a un càmping de Benidorm. Era l’any en que començàvem a veure “les orelles al llop en referència al Pla Hidrològic Nacional. Prop d’aquesta població, a la muntanya, hi ha un poble que es diu Finestrat, comarca de la Marina Baixa, l’estil del Perelló, ja que encara que està lluny del mar, el seu terme municipal està banyat per les aigües de la Mediterrània. Ho dic perquè el dia que varem visitar Finestrat, justament el dia anterior havia estat allí Zapatero. Devia de ser els darrers dies del mes d’agost.
L’altre dia vaig escoltar-li dir a Josep Antoni Duran i Lleida que molt abans de que nasqués Zapatero, a la dècada dels anys 30, els seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, ja demanava una “Espanya confederal”. Vaig pensar que, que si ens posem a “fer història”, el PSOE va ser fundat l’any 1879...
Però, quina diferència hi ha entre un estat “confederal” i un estat “federal”?
El federalisme és la unió de diversos estats en un ens pluriestatal. Un exemple el tenim amb els Estats Units o el que podria ser i no és en el cas d’Europa.
En canvi, la confederació, és la divisió d’un estat central en diversos estats lliures associats.
És evident que, avui per avui és molt més fàcil obtenir una estat federal que no confederal, ja que, en aquest cas, significaria el reconeixement implícit de la independència de Catalunya, encara que continués unida a l’Estat Espanyol.
Personalment (sempre ho he dit), crec més en una Europa unida on Catalunya tingues el mateix estatus que la resta d’Espanya o, d’altres “nacions” amb situacions semblants, com per exemple, el País Basc.
El que per a mi es força evident és que en aquests 10 anys amb Rodríguez Zapatero al front del PSOE i 6 al cap davant del govern, la situació de espanyola no ha canviat gens ni mica. Possiblement fa 10 anys, fins i tot, la situació pareixia molt més propicia que ara per a la recerca d’una Espanya federal. Tot el tema que ha envoltat l’Estatut de Catalunya ha creat un “caldo de cultiu” entre els nacionalistes espanyols, despertant sensibilitats mig alletargades d’animadversió cap a Catalunya i el seu afany en busca d’un estat federal i, fins i tot, de la total independència.
Potser hi haurà qui cregui que l’etapa d’un estat federal hagi quedat caducada i ara el que cal és caminar cap a la independència. Respectant totes les idees, en temes que desperten tantes sensibilitats com aquest, cal caminar pas a pas. Això sí, amb pas ferm i sense retorns. Espanya, avui per avui, ni en els propers anys no ens “donarà” la independència. Cal així lluitar per un estat federal amb un “sostre de màxims” en autonomia política. I això, ja de per si, és força difícil d’obtenir-ho.

INCREDULITAT


Potser no per esperats, però el “resultat” d’ahir al Congrés del Diputats em va deixar una mica perplex, fins i tot “tocat”. Com pot ser què a Madrid no siguin capaços de posar-se d’acord els diputats catalans? Tant difícil és consensuar una moció i presentar-la de forma conjunta? Es veu que sí.
Avui, a la premsa, no s’hi troben massa opinions dels diputats en un o en altre sentit. I com sempre sol passar, segons el “color” del diari, ho analitza d’un manera. El Punt, per exemple, titula. “El PSC vota contra si mateix i fracassa amb el PSOE”, en al•lusió a que no van ser conseqüents a l’hora de votar: mentre a Catalunya van votar, a proposta del President Montilla, el preàmbul de l’Estatut, a Madrid no va se així, cal suposar que per imperatiu del PSOE, de qui estant massa (i subratllo la paraula massa) supeditats.
En canvi, el Periódico de Catalunya ho veu des d’un punt de vista més “neutral” i titula: “Fiasco català a Madrid”. I subtitula: “La unitat catalana sobre l’Estatut salta pels aires al Congrés”. I parla de retrets mutus entre els dos principals partits, PSC i CiU.
Hi ha, no obstant, un article de Joan Tapia titulat: “Quan el PSC té raó” que analitza les conseqüències de presentar mocions separades. Segons Tapia, haver presentat una moció conjunta dels partits catalanistes (PSC + CiU + ERC + ICV-EUA) no era cap garantia d’èxit, ja que hauria calgut consensuar-la amb el PSOE per poder ser aprovada, ja que, evidentment, amb el PP hauria estat del tot impossible, Aquesta ruptura fa ver que, finalment, no fos aprovada cap de les dues mocions al no comptar amb els suports necessaris.
Si jo com a polític em mostro, tal com dic al títol, “incrèdul” i més avall, “perplex”, ¿com es mostrarà el ciutadà “de peu” que no estigui massa posat en política i hi vagi de “bona fe? Escèptic davant els polítics? Estupefacte per la situació?
Hi ha qui pensa que tota aquesta situació ve creada per la proximitat de les eleccions autonòmiques. ¿Canviaria el resultat si en lloc d’estar a pocs mesos de unes eleccions, estiguéssim a dos anys vista (per exemple) dels comicis autonòmics? Penso que no. Entre alguns partits catalans hi ha massa recels i alguna cosa més. Per exemple entre el PSC i CiU. I en altres, com ERC, massa ambigüitat (la famosa equidistància)

dimarts, 20 de juliol de 2010

LA TRANSPARÈNCIA DELS MUNICIPIS


Llàstima! A la llista només hi surten els 110 municipis més grans d’Espanya. Pel que veig, són els que tenen una població superior als 100 mil habitants.
A l’estudi (publicat al diari Público) s’han analitzat diverses “variables”: informació sobre la corporació municipal (o sigui els regidors), relacions amb els ciutadans i la societat, transparència econòmico-financera, transparència amb les contractacions de serveis i transparència en matèries d’urbanisme i obres públiques. Tot a l’any 2010.
També hi ha una classificació global que encapçalen conjuntament els municipis de Bilbao, Gijón, Ponferrada, Puerto de Santa María Sabadell i Sant Cugat del Vallès.
Si voleu veure tots els llistats estadístics, premeu aquí.
Per a mi seria força interessant veure un estudi similar sobre els municipis de les nostres comarques. Potser ens emportaríem més d’una i més de dues sorpreses.

LA FOTO DEL DIA, UNA FOTO DE 1932!


Diuen que les modes tornen. Les reivindicacions, també.
El temps passa o s'atura? Potser hi ha qui està capficat en que s’aturin, al menys les coses importants per a Catalunya!

REFORMAR LA CONSTITUCIÓ


La Constitució espanyola necessita ser reformada. Des de la seva promulgació l’any 78 fins el dia d’avui, han passat quasi que 32 anys i, des de llavors fins ara, la societat espanyola ha canviat molt i, sobre tot ha avançat.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha posat de manifest la necessitat del canvia i ha posat sobre la taula un debat que ja dura massa. És evident que abans es parlava de petits retocs: successió de la corona d’Espanya (encara més si el segon fill dels prínceps hagués estat mascle), reforma del Senat per a convertir-lo en la cambra de representació de les CC.AA. i poca cosa més.
Ara s’ha demostrat que la reforma ha de ser en més profunditat. No n’hi ha prou en aspectes puntuals, sinó que ha de permetre modificar lleis orgàniques (l’Estatut n’és una), sobre tot, per a modernitzar moltes de les estructures d’aquest país.
Però per a reformar-la cal una majoria de les 3/5 parts del diputats del Congrés, la qual cosa posa molt cosa amunt si no hi ha un pacte ampli entre els diversos grups que composen la cambra baixa.

Així, ara com ara, em sembla impossible mentre un dels grans grups del Congrés no hi estigui d’acord. Estic parlant, evidentment, del Partit Popular. I no deixa de ser curiós... L’hereu de l’antiga Alianza Popular que l’any 78 va promoure el “no” a la Constitució (com per exemple un botó, tenim el cas d’Aznar que escrivia articles postulant-se pel vot negatiu), ara resulta que són els màxims valedors de la Carta Magna.
Una mica (salvant les distàncies, moltes distàncies) també passa amb Esquerra Republicana de Catalunya que pareix que seguin els més agreujats amb la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. És evident que ells no el van votar, perquè, entre altres coses, no era el que havien votat al Parlament de Catalunya, però a l’hora de tancar files i manifestar-se per la sentència, van ser el primers (o dels primers, no vull que ningú s’enfadi)

I mireu, no puc fer-hi mes. Tot aquest enrenou de la reforma de la Constitució ha fet recordar-me d’una sèrie que va emetre Tele 5 l’any 2001. Diu la Wikipedia que va deixar-se d’emetre per la poca audiència que tenia. Personalment ho poso en dubte. Estic parlant de la sèrie anomenada “Moncloa dígame”. Eren els temps de la política absolutista d’Aznar i jo crec que va ser degut més a les pressions de la Moncloa que no la poca audiència el motiu de la retirada del programa de la graella televisiva.
Recordo que era sobre els funcionaris del palau presidencial del cap de l’executiu espanyol. Quan suposadament sortia Aznar, aquest estava envoltat de tants escortes i, per la seva estatura, mai es podia veure.
També hi havia dos gossos (o gosses): Democràcia i Constitució. La Democràcia era dòcil i tothom la podia tocar. Mentre la Constitució era tant agressiva que era “intocable”.
Després de 8 anys... I de 32, la Constitució segueix sent intocable per als de la dreta nacionalista espanyola.

(L'acudit el publica avui el Periódico de Catalunya i és del mestre Ferreres)

dilluns, 19 de juliol de 2010

El presidente Montilla continúa llevando razón


Mi artículo en defensa de la llamada del Presidente Montilla a la movilización popular en contra del dictamen del Tribunal Constitucional originó (como era predecible) una amplia respuesta de muchas voces, bastantes de ellas procedentes de los establishments mediáticos y políticos de Madrid, incluyendo algunas voces socialistas del PSM-PSOE. Gran número de tales voces reflejaron un escaso conocimiento de Cataluña, y por lo tanto de España, que por desgracia es bastante común entre amplios sectores de tales establishments (sean del color político que sean) aún cuando, en general, son las derechas las que reproducen este desconocimiento de una manera más acentuada.

Uno de los mayores errores es considerar el catalanismo (la defensa de Cataluña como nación) como una invención de la burguesía catalana, y de un sector de las izquierdas, que desean recuperar una identidad cultural negada durante la dictadura. Tal observación parece desconocer que durante aquel periodo, enormemente represivo, fueron las izquierdas las que lideraron la lucha por la identidad catalana, no las derechas, siendo la burguesía la que colaboró más con el fascismo. Era esta burguesía la que hablaba castellano, dejando que fueran los sirvientes y lo que llamaban “clases bajas” los que hablaran en catalán. El castellano fue impuesto por la dictadura en Cataluña, con el apoyo de la burguesía.

En la manifestación del pasado 10 de Julio, la que lideraba la mayor concentración de personas que haya ocurrido en la historia de Catalunya fue una bandera catalana, llevada por treinta sindicalistas, siendo los dos sindicatos de clase mayoritarios en Cataluña (CCOO y UGT) los encargados de llevar el servicio del orden de la manifestación. Y todos los sindicatos y partidos de izquierda fueron parte del liderazgo de tal movilización, siendo un socialista, el Presidente Montilla, el que lideró el componente institucional de la manifestación.

El segundo error que hacen aquellos amplios sectores de los establishments políticos y mediáticos madrileños es ver al catalanismo como idéntico al separatismo, o como un paso previo a la separación de Cataluña del resto de España. Las derechas españolas hacen este supuesto constantemente. Y una de las voces del PSM-PSOE hacía lo mismo cuando alertaba de esta posibilidad, haciendo referencia a hechos de los años treinta del siglo pasado. Pero se ignora que el siglo XXI es muy distinto a la primera mitad del siglo XX. El independentismo (una opción totalmente legítima, y cuya dimensión política de izquierda, ERC, es parte del gobierno tripartito catalán, y cuyos votos en el Parlament y en las Cortes Españolas han sido claves para facilitar políticas de izquierda) es hoy minoritario en Cataluña, y fue también minoritario en la manifestación del 10 de julio, por mucho que varios medios en Madrid lo presentaran como una manifestación independentista. En tal manifestación hubo muchas más banderas catalanas que banderas esteladas independentistas. La demanda del reconocimiento de Cataluña reflejado en el Estatut es mayoritaria en las instituciones políticas, sociales y civiles progresistas en Cataluña. El independentismo, sin embargo, está creciendo, resultado, en gran parte, de la hostilidad por parte de las derechas y la incomprensión por parte de amplios sectores de las izquierdas jacobinas que se olvidan del pasado federalista de sus antecesores.

Un tercer hecho que es también importante de constatar, es que la cultura política catalana es muy distinta a la cultura madrileña y castellana. El mayor adversario político de las izquierdas en Cataluña es la derecha catalana, CiU. En Madrid es el PP, una derecha enraizada en la dictadura que todavía tiene un enorme poder y gobierna en Madrid, tanto en la ciudad como en la Comunidad Autónoma y que marca constantemente el territorio político en Madrid, y también, por desgracia, en España. La derecha española es una derecha reaccionaria, homologable a la ultraderecha europea, como lo muestra su apoyo al enjuiciamiento de Garzón por el Tribunal Supremo a propuesta del partido fascista, la Falange, situación definida como bochornosa por la mayoría de medios cercanos a las derechas europeas. En realidad, en mi entorno universitario hay muchas personas de izquierdas catalanas que se han convertido en independentistas porque no desean pertenecer a un país –España- donde la derecha hegemónica es tan reaccionaria y portadora de tantos valores pre constitucionales. Y por desgracia, el debate ideológico y político en España se realiza en muchas ocasiones en el terreno marcado por las derechas.

Es agotador y llega a un hartazgo, tener que rebatir siempre a las derechas castellanas que, en defensa de un centralismo madrileño recurren siempre a “la unidad indisoluble de España”, slogan utilizado por los fascistas en el golpe militar del 1936 para defender privilegios de clase. Esta expresión produce un enorme rechazo entre las izquierdas catalanas, y también entre las derechas democráticas. Tal slogan fue el que se utilizó por los golpistas para reprimir brutalmente en Cataluña la expresión de su identidad. De ahí que la inclusión de la famosa llamada a la indisoluble unidad de España en el dictamen del TC (nada menos que doce veces en su dictamen) para justificar su decisión de subrayar (lo cual ya se había acordado y pactado en el Estatut y aprobado por las Cortes) que Cataluña no era una nación desde el punto de vista jurídico molestó a muchos sectores de la población catalana. Esta y muchas otras medidas eran una ofensa a Cataluña y a cualquier español con conciencia democrática. Era, como bien dijo el presidente Montilla, poner el dedo en la herida para reavivarla. Y no tengo ninguna duda de que éste fue el objetivo de un gran número de miembros del TC, en respuesta a las críticas que les había hecho el President Montilla, durante estos cuatro años, por su insensibilidad, arrogancia y descrédito. Tal como dijo el President, “La sentencia está llena de ofensas gratuitas que no tienen efectos jurídicos, pero sí el efecto de tocar las narices”. La mayoría de catalanes (61%) están de acuerdo con esta lectura del dictamen del TC, respondiendo afirmativamente a la pregunta “¿Está de acuerdo con que la sentencia del Tribunal Constitucional representa un agravio para Cataluña como afirman todos los partidos políticos catalanes excepto el PP?”.

Lo cual me lleva a la última reflexión referente a la supuesta falta de apoyo popular al Estatut en Cataluña, percibiéndose su defensa como un tema exclusivo de las élites políticas, pero de escaso interés para las clases populares. Aquellos que lo perciben de esta manera citan encuestas que señalan que el Estatut no parezca ser un tema prioritario, comparado con otros temas tales como el desempleo y la crisis económica. Me parece totalmente lógico que así sea. Pero las mismas encuestas muestran gran interés entre las mismas clases populares sobre los recursos y la extensión de sus servicios públicos o el idioma de sus escuelas, todos ellos definidos en el Estatut. Escribir (como han llegado a hacerlo algunas voces socialistas madrileñas), o mostrar en la televisión (como hizo TVE –en su programa Informe Semanal- sobre la manifestación del 10 de julio en el que mostraba a una persona en un mercado –presentada como una voz representativa de las clases populares- desmereciendo la importancia del Estatut, es asumir una escasísima representatividad de las instituciones públicas, cívicas y sociales de Cataluña, que es profundamente ofensiva a las instituciones catalanas. TVE, por cierto, fue abucheada extensamente en la manifestación, lo cual fue interpretado erróneamente por más de un tertuliano en los medios madrileños como un silbido antiespaña. Tal interpretación de la percepción popular del Estatut, infravalorando la manifestación, como han hecho la mayoría de los medios en Madrid, es un enorme error. Es más, el Estatut aborda intereses económicos y políticos y también los símbolos. Y creerse que éstos no son importantes es desconocer la naturaleza humana. Me expando en ello.

Muchos amigos madrileños cuando vienen a Cataluña y no ven muchas banderas españolas, asumen que la población no se siente española. Y aunque esto es cierto para un número creciente de catalanes, no lo es para la mayoría. Pero un número muy grande (que aumenta según la edad) no considera la bandera española definida por la Constitución como su bandera, ni el himno nacional como su himno. Para muchísima gente en Cataluña la llamada bandera española es, en realidad, la bandera borbónica que llevaban las tropas franquistas que invadieron Cataluña, tropas que se autodefinían como las nacionales y que consideraban la marcha militar borbónica como su himno. En realidad, si se permitiera izar la bandera republicana en los ayuntamientos en lugar de la borbónica, creo que gran número de ayuntamientos en Cataluña izarían la republicana en lugar de la borbónica. Y ello como consecuencia de una memoria histórica que los gobiernos catalanes democráticos han mantenido viva. Se puede acatar una ley sin necesariamente aprobarla.

De ahí que no haya la actitud reverencial hacia la Constitución en la mayoría de la población catalana. Es un documento pactado en un momento de gran desigualdad en las relaciones de poder. Es inevitable que, a medida que haya un cambio en estas relaciones, tal Constitución cambiara. Y una de las cláusulas que necesita eliminarse, por cierto, es aquella que asigna al Ejército la defensa de la integridad (indivisible unidad) de España, frase y dictamen puesto ahí, que, indirectamente, puede utilizarse para justificar el golpe de Estado de 1936. No existe ninguna otra Constitución europea que tenga tal tipo de cláusula.

La variable más importante para decidir el futuro de Cataluña es la propia voluntad del pueblo catalán. La clase trabajadora y clases populares catalanas tienen muchísimo en común con las clases trabajadoras y clases populares de otras naciones y regiones de España, incluyendo Madrid. De ahí la importancia de que los representantes de tales clases debieran ser muy sensibles no sólo a eliminar cualquier forma de explotación de clase y de género, sino también de nación. La Guerra Civil fue una lucha de clases pero también una lucha de unas oligarquías que impusieron una visión nacionalista española oprimente para las otras naciones y regiones de España. Y es en este sentido que, en estos momentos, son de agradecer las voces de izquierda como las de Santiago Carrillo o las de Gaspar Llamazares, que desde Madrid protestaron el dictamen del TC. Sería de agradecer que tales voces se dieran también en el socialismo, incluyendo el madrileño. Pero, tal protesta no debiera darse sólo como acto de solidaridad con el pueblo catalán y con las izquierdas catalanas, sino también (como hace Llamazares) como muestra de desacuerdo en contra del TC, que debiera mostrar todos aquellos parlamentarios que votaron a favor del Estatut. ¿O es que cuando los socialistas madrileños votaron a favor del Estatut creían que era inconstitucional? Si entonces creyeron que era constitucional, ahora deberían protestar que el TC lo recorte. Acatar es una cosa. Aprobar es otra. Aplaudo que el Presidente Montilla protestara. Y me entristece (aunque no me sorprende) que no lo hicieran más voces de la izquierda basada en Madrid.

Vicenç Navarro es Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University
www.vnavarro.org

CIU I EL GOVERN


Vinc observant des de fa un temps una manca de respecte d’alguns dirigents de CiU cap els responsables dels governs. En canvi, al PP, no el tracten de la mateixa manera. Si fa uns mesos era Duran i Lleida qui qualificava de “cadàver polític” el president Rodríguez Zapatero (encara que més tard se’n retractés), ara ha estat Mas qui ha parlat de “fer el ridícul” dels membres del tripartit a l’hora de consensuar una noció conjunta que donés una resposta unitària a la sentència de l’Estatut.
Mas, igual com fa Mariano Rajoy, no acostuma a portar cap alternativa i té com a únic objectiu arribar al govern desqualificant els seus rivals polítics.
Parlant de fer el ridícul, li recordaria al senyor Mas que ell ja la fet, al menys, en dues ocasions: els anys 2003 i 2006 quan no va poder sumar els suports necessaris per a formar govern.
També cal advertir-lo que si després de les properes eleccions vol arribar a governar, primer haurà de mirar de sumar els escons necessaris per a poder-ho fer. Però també explicar com ho pensa fer, amb qui ho pensa fer i a costa de què ho pensa fer. La solució arribarà la propera tardor.

diumenge, 18 de juliol de 2010

DITES PER A ‘LA HISTÒRIA’


Allí on vagis, és igual el poble, la ciutat o el racó del món més amagat. Per qualsevol indret on et trobis, segurament, la gent, sobre tot els més vells, et contaran històries, anècdotes, dites i fets que els hi són propis. Igual els han sentit explicar als seus iaios, de vegades els protagonistes es perden en el temps. D’altres són més recents i, fins i tot, els “protagonistes, es poden identificar amb noms i cognoms o “malnoms”.
Avui us vull explicar anècdotes, dites i fets que han passat al meu poble, la Galera, i que sovint he sentit explicar als meus pares, Juanito i Carmeta.
UNA FORMA MOLT ‘PARTICULAR’ DE DESITJAR BONA TARDA. S’explica que un mes de setembre força plujós, al poc d’haver començat el curs escolar, dues mestres passejaven després d’haver dinat pel camí del costat del barranc. Sota una figuera, el sord del Dengo estava collint figues mentre les veia arribar. En veure-les pensà: “Ara em diran ‘bones tardes’ i jo els hi respondré: ‘Així les tinguin vostès!’”. Però vet aquí que les mestres, en veure les figues totes obertes per la pluges de finals de l’estiu, exclamaren: “Quines figues més obertes!” I el bon home –recordem-ho, sord com estava- els hi respongué: “Així les tinguin vostès!”.
UN PERMÍS MOLT BEN GUANYAT. Al poc d’acabar la guerra, un soldat de lleva conegut al poble com “Pilatos” estava a la primera fila de la formació tot esperant l’arribada d’un conegut general que es disposava a passar revista a la tropa. En passar el general pel davant seu, el soldat allargà el braç i el tocà amb la ma. El general, desconcertat, va girar-se de sobte i exclamà: “¿Quién me ha tocado?” I el soldat, sense dubtar-ho un moment, li respongué: “¡Yo, mi general!”. I el general insistí: “¿Y por qué me ha tocado usted?”. La resposta del soldat no podia deixar indiferent el general: “Porqué cuando en mi pueblo me pregunten si he visto a vuestra excelencia, les podré responder: ‘Le he visto y le he tocado’”. El general va acabar donant-li un ben guanyat permís.
UN DINAR DE MENTIDA. Per aquell temps de la postguerra, la gent passava montes penúries. La majoria d’articles no estaven a l’abast de tothom i les famílies més humils tenien que menjar allò que sortia dels horts i corrals i poca cosa més. Una tarda, en arribar de treballar del camp, Santiago, va anar a tallar-se el cabell al d’Enrique de Bandera (el primer perruquer que me’l va tallar a mi, ja que tenia la barberia al mateix carrer on jo vivia) En arribar, el barber li van preguntar: “Què has menjat avui, Santiago?” I aquest li respongué: “Pollastre!”. Enrique se’l va mirar de dalt a baix i veient que a la camisa hi portava un reguerall de farinetes (fetes normalment amb farina de guixa o panís), li contestà: “Sí, i a la camisa en portes una ploma!”.
UNA FORMA ENGINYOSA DE COMUNICACIÓ. Després de la guerra, la correspondència epistolar que mantenien els soldats amb llurs familiars, era revisada i censurada pels comandaments militars de la caserna on s’estaven. Calia aguditzar l’enginy per a “saltar-se” la dura censura. Pepe de Cherta era un d’aquells soldats galerencs que estaven “servint a la Pàtria”. A l’hora d’adreçar-se a la família va tenir més enginy que ningú: “Estic molt bé de salut. Treballo com a “casa Carlos de Buriol”, menjo com a “casa Poquesfigues” i estic tant gras com “Tuxlín”. Els seus pares, en arribar-los la carta, vansaber enseguida que s’ho passava molt malament. A “Casa Carlos de Buriol” s’hi treballava molt”, a “casa Poquesfigues”, es menjava poc, ja que era una de les famílies més humils del poble i “Txulín” estava “sec com un mànec de granera”.
EL PRIMER CONDOL. La Júlia, la Mercè i la Berta assistien per primer cop a un enterrament. El problema va sortir a l’hora de donar el condol a la família del difunt. Des de la distància veien que tothom es dirigia als familiars, els hi donaven la ma i els hi deia “alguna cosa” en veu baixa. Una d’elles va anar a esbrinar que era el que els hi deia la gent. Llavors va escoltar un comentari: “Si s’ha mor, massa poc!”. Així que, quan els va tocar donar el condol, van dir: “Si s’ha mort, massa poc!”.
A L’ENTRAR A L’ESGLÉSIA. Juanito del Moreno era molt menut. Un dia de Divendres Sant, mentre es feia la missa, es va posar al ploure. Llavors sa mare li va dir: “Mira fill, agafa un paraigua i ves-li a portar a ta tia Pepa que està a missa”. En entrar Juanito per la porta de l’església, el capella, des del púlpit, estava fent el sermó tot recordant les paraules que li va dir Jesús a Judes al mont de les Oliveres: “¿A quién buscais?”. Juanito, pensant-se que el capellà es dirigia a ell, li va respondre. “A ma tia Pepa, que li porto un paraigua”.

dissabte, 17 de juliol de 2010

UN LLEÓ PER A FLORENTINO


Ahir, el Barça, va fitxar el segon futbolista per a la temporada que ve després de Villa, el ja exsevillista Adriano. El primer de “l’era” de Sandro Rosell. Sobre les 12 del migdia m’ho va anunciar, precisament, el president de la penya barcelonista Joan Gamper d’Amposta.
Normalment quan els futbolistes, quan són presentats i diuen les seves primeres paraules com a jugadors del nou equip (sempre que es tracti d’un equip dels grans), solen dir que, “per a ell, es compleix un somni que tenien des de que eren menuts”.
L’equip gran de la capital també va fitxar ahir a un jugador d¡que la temporada passada jugava amb el Getage: Pedro León que, com és habitual, va repetir les paraules ja dites amb anterioritat.
Però a part d’haver jugat al Getafe, qui és Pedro León?
El diari Sport ens ho desvetlla. És un jugador murcià germà d’un altre famós esportista, el corredor i cap de files del Caisse d’Espargne Luis León Sánches-Gil (com no pot tenir 3 cognoms i l’Sport no posa cap guionet, l’he decidit ficar jo allí on m’ha aparegut, igual l’he posat malament) Per a més informació, a casa seva, són “culers” de tota la vida, per tant, les paraules de Pedro León podrien ser més per cortesia que per una altra cosa.

LA NOVA PARADA DE BUS INTERURBÀ A AMPOSTA


Després d’un any d’obrir el carrer del pont, l’Alcalde Palau, tancat durant 3 llargs anys degut a una remodelació integral feta pel Ministeri de Foment d’Espanya, la parada de busos provisional que s’havia ficat a l’alçada de la plaça de la Pau, a tocar de la zona de l’embarcador del riu, encara continuava allí i les instal•lacions provisionals que s’havien posades a l’efecte, continuaven degradant-se.
Calia buscar una solució i buscar un nou emplaçament a la parada de busos interurbans. Després d’haver pensat col•locar-la a la part de dalt del carrer Sebastià Juan i Arbó, molt pro de la plaça de la Castellania d’Amposta i al costat mateix del parc que hi ha allí i on es té previst construir-li la nova estació d’autobusos, finalment, la regidoria de Governació va decidir que, de forma provisional i fins que no estigués construïda la nova estació, col•locar la parada principal de la ciutat a l’alçada del supermercat Suma, a l’avinguda de Catalunya, molt prop de la plaça de la Llibertat, allí on està l’església catòlica del Sagrat Cor, també coneguda con “l’església nova”. També s’ha de fer un abaixador (aquí no es podrà agafar l’autobús) a la part de dalt de la mateixa avinguda de Catalunya, entre els carrers Saragossa i Amèrica.
Ahir mateix, mentre la parada principal ja tenia una segona marquesina (abans només era una parada urbana amb una sola marquesina) i s’havia pintat al terra les ratlles grogues corresponents i els indicadors de “parada de bus” , al lloc on ha d’estar l’abaixador, encara no s’havia fet res.
Pel matí, quan jo encara no sabia que ja s’havia fet la nova parada, ja em van fer arribar la primera protesta. Em van dir que alguns veïns, les pròpies treballadores del súper i clients dels establiments de la zona, havia mostrat els seu descontentament.
Personalment penso que la ubicació de la nova parada no està malament. Segurament estaria millor on s’havia pensat al principi, però és un lloc prou cèntric i amb prou aparcament a poca distància d’allí, que converteixen la nova parada en una solució provisional força acceptable.
Normalment, quan s’instal•la alguna cosa, sempre hi ha queixes. Com diu el refrany: “Mai plou al gust de tothom!”

divendres, 16 de juliol de 2010

EL BARÇA, LAPORTA I ROSELL


La notícia de l’endeutament de 115 milions d’euros per part del Barça ha sorprès propis i estranys. I no ha sorprès perquè no ens ho penséssim (qualsevol club del futbol espanyol està endeutat si vol seguir el ritme de despesa en fitxatge que marquen la resta)
La sorpresa ha estat perquè Laporta mentre marxava parlava de la salut econòmica del Barça.
Li han faltat pocs dies a Rosell, el nou president, i la seva junta per a destapar la veritat.
L’anunci de mesures restrictives ha trigat poc en anunciar-se. Una de les primeres ha estat que només es destinaran 50 milions d’euros per a nous fitxatges i, segons pareix, aquest “ajust de cinturó” es portarà a terme durant el anys següents.
Però tothom tranquil! De vegades, portar jugadors de fora no és garantia d’èxit. En els darrers anys de Laporta, amb Guardiola d’entrenador, han pujat al primer equip dos jugadors que avui en dia son veritables joies i que, si es posessin al mercat, ens pagarien un bon grapat de “calers”. Estic parlant, naturalment, de Sergio Busquets, possiblement el millor mig defensiu del passat mundial, un jugador que Del Bosque el va lloar dient-li que “de tornar a ser jove, ell, voldria apareixes a Sergio” i de Pedrito, que va donar-se a conèixer com a tal, després va passar a dir-se Pedro i per a molts locutors de ràdio i televisió va arribar a ser “Don Pedro”, l’únic jugador del món que va aconseguir, paral•lelament a les copes que va guanyar el Barça el 2009, marcar a les 6 competicions importants que va jugar. Llàstima de no haver marcat a Sud-àfrica. Ja va estar a punt més d’una ocasió, però finalment no va ser possible. Sergio va ser titular indiscutible en els 7 partits que va jugar la selecció espanyola. Pedro va acabar de titular en els darrers dos, els més importants.
Vull dir amb això que tenim una “pedrera” que és tot un luxe i que, de ben segur, si se’ls hi dóna la confiança necessària als nous jugadors que pujaran del planter al primer equip, poden arribar a convertir-se en estrelles mediàtiques del futbol, com altres molts que han pujat en els darrers anys. Us ho recordo? Messi, Valdés. O d’altres com Puyol que ja porten més anys. O casos com el de Piqué que, tot hi passant per altres clubs, el seu origen també està a la Masia.
Al Barça, de seguir en aquest bon ritme de convertir promeses en estrelles, només amb petits ajustos, podem tenir durant força temporades, un planter en garanties per poder-ho guanyar tot. La base està feta i l’entrenador el tenim (encara que només hagi fitxat per una temporada...) És una solució sostenible i efectiva.
No cal mirar a ningú, però hi ha molts de clubs que ens “venen al darrere”. Alguns imiten les nostres estratègies i d’altres dilapiden fortunes per mirar de guanyar alguna cosa.
Ja ho deia l’any passat. Amb la lliga cada any em conformo. Si després arriben altres competicions com la Champions, la copa del Rei, etc., benvingudes siguin, però guanyar la lliga és estar per damunt del Madrid. Què més pot desitjar un barcelonista?

dijous, 15 de juliol de 2010

ECONOMIA I RENDIMENTS AGRARIS A L'EBRE



Llegia ahir a la Marfanta, el blog del periodista Gustau Moreno, que les Terres de l’Ebre havien recuperat quasi 1.500 llocs de treball en 3 mesos, segons les declaracions fetes per José Martín, el director dels SS.TT. de Treball de la Generalitat de Catalunya.
Tots sabem que l’atur sol ser una de les preocupacions més grans del ciutadans quan se’ls hi pregunta per la problemàtica d’un país, juntament amb el terrorisme, seguretat ciutadana, immigració, etc.
Alguna d’aquestes preocupacions la comparteixo, d’altres evidentment, no. No és el cas de l’atur, ja que la salut econòmica d’un país es mesura, en bona part, pel nombre d’aturats que té. Mesos enrere Espanya en va arribar a tenir quasi 4 milions i mig. Ara pareix que s’hagi baixat la xifra a menys dels 4 milions, però déu ni do encara el munt de gent aturada!
Em preguntava (i em pregunto) on han anat a parar la major part dels 1.500 llocs de treball creats (1.486 per a ser més exactes) I jo mateix em responc: al sector serveis, sobre tot als hotels, restaurants i altres serveix relacionats amb el turisme.
Evidentment, a l’arribar e l’època estival i amb l’arribada de turistes procedents de països europeus, americans, asiàtics, etc, però també del turisme “interior”, es a dir, del que fem la gent d’aquí quan ens desplacem sense sortir del propi país.
Però aquest llocs de treball són temporals i, en la seva majoria no es perllongaran més de l’acabament de l’estiu. Així que una vegada arribem a l’octubre, veurem (com passa cada any), com l’atur es torna a incrementar.
Hi ha que aconseguir llocs de treball estables i, sobre tot, que puguin crear riquesa. Això passa per crear indústria. Ara tenim molts de polígons industrials, vivers d’empreses, però a l’hora de la veritat la seva eficiència és molt escassa.
Les Terres de l’Ebre, històricament han estat un territori agrari. Bona part dels nostres avis i dels nostres pares vivien de la agricultura. Uns com a terratinents (o propietaris) i els altres com a jornalers. Ara, la majoria de jornalers, els treballs menys especialitzats, com són la recol•lecció dels diferents productes, la solen fer immigrants. Ma d’obra barata, poc o gens qualificada i que fa que l’agricultor pugui “defensar-se” una mica millor davant dels “monopolis compradors” que suposen, sobre tot, els grans centres comercials i d’altres majoristes que són, en definitiva, els que fixen els preus en origen.
Però encara hi ha una variable més que pot repercutir de forma força notable en l’economia dels pagesos. I aquesta és (us ho avanço) una part molt especialitzada i que molts dels qui ho llegiu, ho desconeixeu.
La majoria dels pagesos de les Terres de l’Ebre (més de 25.000 segons el cens de l’Agència Tributària) estan acollits al que s’anomena tècnicament “Estimació Objectiva per signes, índex i mòduls” (vulgarment –i així ho faré servir- per mòduls)
A l’agricultura, els mòduls es calculen a partir d’un percentatge que estableix l’administració per a cada tipus de producte (normalment n’hi ha diversos d’agrupats amb el mateix rendiment), però també d’altres variable com creació d’ocupació, utilització de gasoil agrari, plàstics, amortitzacions d’actiu material, etc. (que no hi entraré per a no complicar-ho més)
Cada any, normalment els dies abans de començar la campanya de la renda, surten un nous índex aplicables, sempre a la baixa, depenent, sobre tot, de la climatologia (gelada, vent, sequera, etc.) Això fa que, el pagès, després d’haver tingut una minsa collita, pugui, al menys pal•liar els seus mal en una mica menys de “contribució a les arques de l’estat”.
Per aquest passat exercici de 2009, ¿sabeu quants productes van tenir aquest tipus de reducció a la província de Tarragona? Un, l’oliva i perquè va tenir una reducció a nivell estatal (d’un 0,32 es va passar a un 0,20) La resta res de res.
La ordre ministerial que publica el Butlletí Oficial de l’Estat es poden veure de forma alfabètica i correlativa les diferents comunitats de l’estat. A l’arribar a Catalunya s’hi torba les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i... Tarragona, on és Tarragona?
Això fa que productes com el conill (amb un rendiment net del 0,12), a la província de Castelló (comarca del Baix Maestrat), tingui un rendiment del 0,05, les taronges, d’un 0,30 a un 0,16 i l’olivera encara té una altra reducció que deixa el rendiment en un 0,13. (Pàgina 34484, per a qui ho vulgueu mirar)
¿Canvia molt la climatologia de les comarques del S de Catalunya i les del N de Castelló?
No sé el perquè és així ni com s’arriba a prendre aquestes decisions, però sospito que algú (d’aquí) no ha fet els dures que li tocaven fer!

dimecres, 14 de juliol de 2010

L’ESTAT DE LA NACIÓ



Avui, al Congrés dels Diputats de Madrid ha començat el que es coneix com “el debat de la nació”.
Hom creu que aquest anys més que mai hi ha molt que parlar (si és que es vol) i tancar molts temes pendents (també en el cas que es vulgui)
No fer-ho, tal vegada seria d’una enorme irresponsabilitat política, però no només del govern i dels qui li donen suport, sinó també de l’oposició majoritària, es a dir, del PP.
En debats així pareix que només tingui protagonisme “qui juga a casa”, és a dir, el govern. Aquest matí, després de la intervenció de Rodríguez Zapatero tothom ha fet les valoracions polítiques des del seu particular punt de vista. O el que es el mateix, valoracions polítiques interessades pensant només en clau de partit.
En canvi, si ho mirem en clau catalana, i més després de la multitudinària manifestació de dissabte passat, el debat de la nació hauria d’aportar moltes solucions (i no només promeses) Ja sé sap que començar ja, “ara i aquí”, resulta impossible, però el compromís per part del govern hauria de ser ferm i acabar plasmant-se en un document signat pel govern i els partits catalans. Si algú més es vol acabar afegint, benvingut, però amb els citats, n’hi hauria prou.
Aquests dies Zapatero i el seu govern passaran un examen. Però no només ell s’examinarà. Rajoy i l’oposició també o faran, però els diputats catalans, sobre tot els dels PSC passaran un examen que pot ser vital.
La cohesió de tots els diputats catalans hauria de ser fonamental per aconseguir el que ens ha tret el Tribunal Constitucional. No es poden deixar passar oportunitats. Avui és la primera.

No m’estranyaria gens ni mica que, Rajoy, a part de repetir el seu discurs acostumat i no aportar cap solució als problemes d’Espanya, acabés demanant a Zapatero que es sotmetés a una “moció de confiança”. No presentarà una “moció de censura” perquè sap que, en aquest cas, no comptaria amb prou suports parlamentaris per a poder-la tirar endavant.
Això és força legítim i una forma democràtica d’avaluar l’acció de govern, sobre tot, després de les mesures preses pel govern en matèria econòmica i davant de la vaga general anunciada pels sindicats majoritaris.
Ara bé, també penso que a l’oposició se l’hauria d’avaluar de la mateixa manera. A part de criticar al govern (què és una de les accions fonamentals de tota oposició), també hauria d’aportar solucions i “arrimar l’espatlla” quan la nació passa per moments crítics com els que està passant Espanya en aquests moments.