RELACIONS PSC - PSOE

Ahir pel matí, l’amic Brian va deixar-me un comentari al meu escrit titulat “Incredulitat” i que anava del “paper” que van fer els partits catalans dimarts passat al Congrés dels Diputats. Deia això: “Sense voler afegir llenya al foc, i sense saber l'historia del partits(s), quina opinió tens de si el PSC no s'hauria de separar-se del PSOE ? ... no només per el tema del mes, sinó ja fa bastant temps que el PSOE/Espanya no mostra senyals bons de cara a Catalunya”.
Al principi li volia respondre al seu correu personal. Finalment “he acceptat el repte de fer-ho públicament”.
Per començar, penso, que la ruptura de les relacions (el que ell diu separar-se) entre el PSC i el PSOE és una mica més complex que el d’un simple plantejament en clau d’hipòtesi.
De fet, el PSC i el PSOE són dos partits. Encara que és cert que cada vegada pareixen més “dues parts d’un tot”. Encara recordo als primers comicis generals, allà per l’any 77 (el 15 de juny, sinó recordo malament) que quan donaven els resultats deien PSOE-PSC, “tants” diputats. Això s’entenia com que eren dues forces diferents, el PSC a Catalunya i el PSOE a la resta d’Espanya, però que a l’ora de comptabilitzar els resultats ho feien de manera conjunta. I això és així perquè el PSC est`federat al PSOE i alguns dels seus dirigents també formen part de l’executiva federal.
Al principi, i mentre el PSOE va estar a l’oposició governant la UCD d’Adolfo Suárez, va tenir grup parlamentari propi, evidentment diferenciat de la resta de la família socialista i amb veu pròpia al congrés, es a dir, a poder tenir torns de paraules com qualsevol altre grup de la cambra baixa.
En arribar el PSOE al poder, el grup parlamentari del PSC es va suprimir i, a partir de llavors, la seva “veu” s’ha integrat dintre de tot el grup socialista.
Moltes vegades s‘ha reclamat (com Ernest Maragall), des de certs sectors de la societat catalana, la tornada al grup propi del PSC. Personalment, pensava que, a partir de 1996, amb l’arribada al poder el PP es tornaria a crear, però ni així.
Quan des del PSC s’han reivindicat postures més sobiranistes, s’ha parlat que des del PSOE s’havia intentat muntar el partir (es a dir, una branca del PSOE) a Catalunya. Fins i tot ja es parlava del seu líder: Celestino Corbacho, per aquell temps alcalde d’Hospitalet de Llobregat i avui ministre de Treball. Al final, suposo, el nucli fort del partit, va acabar convencent la direcció nacional de que el tomb nacionalista no es produiria. Una mostra és que una bona part de la cúpula socialista catalana està formada per gent que no tenen el seus orígens a Catalunya, encara que alguns ja hagin nascut aquí: Montilla, de Madre, Zaragoza, el propi Corbacho, etc.
En contraposició hi ha un sector molt més catalanista, integrat, principalment, per la Tura, Ernest Maragall i Castells (un sector que estaria molt més proper al president Maragall) que són els qui més pressionen al President Montilla pe a que es mostri ferm davant de Zapatero i li exigeixi que, per la via legislativa, “torni” a Catalunya el que el TC ens va “prendre” en la sentència de l’Estatut.
En aquest moments, sóc de l’opinió que el PSOE necessita més el PSC que no a l’inrevés. Per què? Perquè el PSOE, sense el suport dels PSC (25 diputats aquesta legislatura), avui, no governaria Espanya. ¿Però vol el PSC un govern a Madrid d’un altre color (evidentment parlo del PP) quan són claus per a donar el poder als germans socialistes? Evidentment, no!
En canvi, a Catalunya s’ha demostrat que el sector PSOE aporta molt poc quan arriben les eleccions autonòmiques. Una bona part de l’electorat més “espanyolista” i que no és minoritari, es queda a casa i això fa que el PSC obtingui uns resultats més que discrets. Si el PSC es tragués de sobre “l’etiqueta” de PSOE, molt probablement, podria obtenir vots d’un sector d’esquerres catalanista i no independentista que ara ha de buscar altres alternatives de vot o es queda a casa.
No sé Brian si, finalment, he aclarit el teu dubte.