Diumenge Espanya dirà adéu al mundial de
Rússia. No soc un pitonís, és simplement intuïció.
Tret del primer partit contra Portugal (durant
molts de dies se va considerar el millor partit jugat fins llavors), Espanya ha
passat pel mundial amb més pena que glòria. Guanyar a l’Iran per un solitari
gol de rebot i empatar posteriorment contra el Marroc no parla gens bé del
futbol que està fent la selecció espanyola. Una selecció que, a priori, sortia
com una de les favorites per a poder-lo guanyar. Però Florentino va torpedinar
el clima que hi havia al si de la concentració amb el desafortunat fitxatge del
que era el seu entrenador: Lopetegui.
Fernando Hierro hi posarà tota la voluntat del
món, però tal com vaig llegir l’altre dia a un diari esportiu, segons Shuster, el
problema és que no és entrenador. De fet crec que mai havia dirigit un equip de
futbol.
No és que m’importi gaire que Espanya quedi
eliminada a vuitens o a quarts. Fa temps que tot allò que soni espanyol m’ha
deixat d’interessar i si a més li sumem que estic molt desencantat amb el
futbol en general, comprendreu que, com se diu vulgarment: me la portin
fluixa...
Després de la fase inicial, la selecció
Espanyola ha quedat inclosa al costat que, en teoria és més fàcil. Al costat d’Espanya
(que no grup) hi ha les següents seleccions: Croàcia, Dinamarca, Suècia,
Suïssa, Colòmbia, Anglaterra i Rússia. Amb Espanya, només Anglaterra ha estat
campiona del món una vegada juntament amb Espanya, però això no vol dir absolutament
res. En canvi a l’altre costat trobem: Uruguai, Portugal, França, Argentina,
Brasil, Mèxic, Bèlgica i Japó. Uruguai, França Argentina i Brasil han estat
campiones del món i en el cas de Brasil, fins a 5 vegades.
Per a guanyar un mundial s’han de reunir tota
una sèrie de condicionats. El primer jugar bé. A poder ser millors que les altres
seleccions. Segon l’estat d’ànim dels jugadors. Tercer tenir sort. De vegades
un gol de rebot o en pròpia porta de l’equip rival poden ser determinants. Quart
i no menys important, l’arbitratge. I per acabar, cinquè l’ambient que pot
acabar condicionat els jugadors i fins i tot al propi àrbitre. S'ha de reconèixer que gràcies al VAR l'àrbitre ja no és determinant a l'hora de decidir el seu desenllaç, però encara queda una part important de la direcció del joc on pot ser decissiu.
La selecció espanyola diumenge comença la
segona fase jugant contra Rússia, l’amfitriona. No juga bé, l’estat d’ànim no
pot ser òptim (per exemple el porter De Gea està molt qüestionat). Per tant, a
priori, encara que jugui contra la 70a del rànquing de la FIFA (Espanya és la
10a) no és un factor determinant. Si ho fossa no caldria ni jugar el partit, al
començament se designaria victòria d’Espanya i punt.
Però quan comencin a jugar, ja veureu com la
classificació no vol dir absolutament res. Rússia juga a casa, davant d’una
majoria d’espectadors que l’animaran i uns jugadors que ho donaran tot per
mirar de quedar el millor possible.
Sabeu quants equips han guanyat el mundial que
s’ha jugat a casa seva? Fins a 6 equips. Uruguai a la primera edició (1930),
Itàlia (1934), Anglaterra (1966), Alemanya (1974), Argentina (1978) i França
(1998) Per tant, jugar a casa sol donar una bona dosi de moral.
Dilluns ne tornem a parlar, d’acord? I així
veurem si ho he endevinat o no.
