dimarts, 29 d’abril de 2008

SEMPRE ENS QUEDARÀ SANT JAUME...

L’Ajuntament de Sant Jaume d’Enveja s’ha pronunciat oficialment en contra de la interconnexió de xarxes (CAT-AT-LL) que ha de portar l’aigua de l’Ebre a Barcelona i la seva zona metropolitana. I ho ha fet perquè és un transvasament que obre les portes a altres transvasaments cap a altes indrets de l’Estat Espanyol. Castor Gonell ha estat valent, s’ha de reconèixer! Una veu socialista que a més a més és alcalde d’un dels pobles del Delta que més tenen a perdre davant de la regressió, ha aixecat la seva veu crítica contra la postura oficial del Govern de la Generalitat i dels seu propi partit, el PSC. I ho ha fet perquè ha escoltat el seu poble, en contra d’altres que es mostren “autistes” davant el crit majoritari de les nostres terres.
Sembla mentida que ara no vulguin recordar el que va passar entre l’any 2000 i 2004. No volen recordar algunes de les coses que, precisament, vàrem acusar a CiU de fer: fer seguidisme del seu partit, no escoltar els ciutadans, etc.
Desitjo que a partir d’ara de veus crítiques amb la postura oficial del PSC en vagin sortint més. Eren molts alcaldes i regidors que acudien a les manifestacions per defensar la nostra terra de les agressions de fora. I de ben segur que ho feien amb convenciment i de forma honesta. Avui l’agressió s’està fent des del nostre propi país i per un govern al que consideràvem “amic”. Ara es podria dir aquella famosa frase: “Amb amics com aquest, per a que fan falta enemics!”. El que fa falta de veritat és que tots aquests càrrecs es manifesten públicament. Què pot passar? El màxim que pot passar és que t’acabin expulsant del partit, si és que n’ets militant... però un seguirà amb el cap ben alt orgullós del que acabes de fer ho has fet amb convenciment, defensant el teu territori i la teva gent.
Castor Gonell ha acusat el Govern de la Generalitat de manca de diàleg amb el territori. Jo encara diria més:” i d’ocultisme a l’hora de planificar les accions que es volien prendre!”.
El Delta de l’Ebre està en perill i fins ara cap govern ha posat mesures per evitar-ho. Aquest ens diu que no hi hauran detraccions d’aigua i que la interconnexió serà temporal. Pot ser sí o pot ser no. Només el temps donarà la raó a uns i la prendrà als altres... De moment veiem que les solucions es prenen cap a la part de Catalunya que més “pes” té. En canvi per a la Catalunya “solidària” i mig marginada, de solucions se’n prenen poques.
Ànims Castor! Som molts els que estem amb tu i amb el teu poble: Sant Jaume d’Enveja!

diumenge, 27 d’abril de 2008

"LA LLISTA" DE LA VEU DE L'EBRE

He llegit a la Veu de l’Ebre, quan parlava de l’assemblea del 19 d’abril passat de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que, pareix ser, van passar llista dels polítics assistents. Jo no hi vaig acudir i el que ara ús diré que no soni com excusa. La meva dona ja li havia dit a una membre de la PDE d’Amposta que, amb tota seguretat no hi acudiríem per un tema familiar (que no problema) A més sé li ha de sumar motius personals degut a el meu estat de salut (durant tot el cap de setmana i alguns dies més no em vaig trobar gaire bé)
Entre els que si que hi van assistir (segons la llista de LVE) hi figuraven destacats membres de CiU de Tortosa. Des d’aquest blog vull denunciar d’hipocresia, l’oportunisme i la demagògia que està fent CiU en el tema de la sequera a Catalunya. Un d’aquestes membres, d’UDC per a ser més exacte, el recordo a la primera assemblea de la PDE al Felip Pedrell. Estava tot just a la filera del darrere meu i uns seients més enllà. Recordo que va intervenir i que va dir que “d’emportar-se” l’aigua, es tindrien que estripar molts carnets. No el recordo haver vits més. Ni a cap manifestació, ni a cap assemblea, ni a cap acte organitzat per la PDE. Van privar més els interessos de partit i personals (el d’obtenir algun càrrec) que els interessos de defensar el territori. Després va ser president de l’associació de botiguers... ara regidor. No dubto que pugui ser “antitransvasista”, però per a demostrar-ho de veritat, cal alguna cosa més que paraules i assistències a les assemblees. CiU està pel transvasament del Roine. Avui mateix, el diari el Punt, porta un ampli reportatge del macrotransvasament. Parla de portar a Barcelona (i la seva àrea d’influència) més de 600 Hm3 d’aigua i un cost de més de 2.500 milions d’euros. Si atenem al que va dir el President Maragall al Parlament, només que un 3 % fos la comissió que s’emportaria la formació nacionalista, el negoci, seria rodó (uns 75 milions o sigui uns 12.500 milion de les antigues pessetes!)
Per a poder assistir als actes de la PDE amb la cara ben alta, s’ha d’estar en contra de qualsevol transvasament. I si no sé hi està, millor quedar-se a casa i no fer la pantomima per a sortir a la foto!

TELEFÒNICA M'HA SILENCIAT!

L’altre dia ús parlava de “l’eficàcia” de Telefónica a l’hora de passar per casar a treure’t un aparell. Cosa que no passa quan els avises de que tens problemes amb la banda ampla. Finalment vaig optar en donar-me de baixa i passar-me a un altra companyia, amb qui, amb tota seguretat, sé que tindré els mateixos problemes que amb qui era fins ara la meva proveïdora d’Internet. Però al menys que els consti que un client està descontent amb el seu servei! Em van dir que la baixa seria efectiva als quinze dies d’haver-la confirmat, be trucant per telèfon o enviant-los un fax. Encara no havia tingut la carta d’ells on em deien que a petició meva em donaven de baixa (per tant no podia haver confirmant la mateixa), em van deixar sense línea d’ADSL i ja feia uns dies, sense la televisió per cable (Imagenio) A l’espera de que m’arribin els aparells per a tornar a connectar-me des de casa, aquest dies, la meva presència al blog serà del tot irregular, ja que només podré tenir accés des d’un determinat lloc al que no acudiré tots els dies.
Així que Telefónica m’ha silenciat! Serà molt difícil, per no dir impossible, que un dia, en el futur pugui tornar a ser client de la banda ampla d’aquesta companyia. Ja vaig passar per una experiència similar amb la marca de cotxes Renault i un dia els vaig demanar, fins i tot, que em donessin de baixa dels seus fitxers.
Sobre Telefónica encara vull dir una altra cosa. Quan truques pots deixar el grau de satisfacció sobre la persona que t’atén. Normalment, si ho fas en castellà (de vegades no et donen una altra opció) sols ser un sud-americà (o sud-americana) que ho fa amb tota amabilitat. Una altra cosa és l’eficàcia. Aquesta és molt baixa per no dir nul•la! On pots deixar la teva opinió sobre el servei de Telefónica? En lloc! Ja sé que pots acudir a una organització de consumidors, però quina prova pots aportat? Si al menys hi haguessin escrits pel mig, els podries aportar com a prova, però ara només són trucades que, tal vegada ells si graven, però en el cas de l’usuari, no és així.
Adéu Telefónica, fins mai més!

L'OR TRANSPARENT

Es diu que en el futur les guerres seran per l’aigua. Sense arribar a tant, tota la controvèrsia sorgida arran del frustrat PHN del PP, ha creat una sèrie disputes interterritorials, que, segurament, no acabaran. És difícil acontentar tothom i amb el tema de l’aigua en tenim un bon exemple. L’aigua dóna riquesa allò on va, però també pot portar la mort d’allí on prové. Per tant s’ha de ser molt curós a l’hora de prendre una decisió tan important. El problema principal és que l’actual model de concentracions humanes no és sostenible. Les grans ciutats congreguen cada cop més gent que buscant oportunitats de viure o sobreviure. Això crea grans nuclis de població i fa que altres zones queden pràcticament deshabitades. Paradoxalment, en aquestes zones deshabitades és on hi ha més recursos naturals, mentre que les zones superpobldes produeix una escassetat d’aquests recursos. Si a més a més sé li suma una època de sequera, s’accentua la manca de recursos hídrics i. el pànic, d’avant el problema que arriba, ja està servit! Els mitjans de comunicació han contribuït considerablement a crear l’ambient propici de pànic entre la ciutadania. Segurament no era el que es pretenia, ja que les campanyes van encaminades a fomentar l’estalvi de l’aigua para assegurar un abastament del recurs durant un temps més llarg i a l’espera de les solucions definitives que han d’arribar dintre de pocs mesos. Està previst que dintre d’un any, la dessalinitzadora del Prat es posi en funcionament i aporti 60 m3 anuals per a satisfer la demanda de l’àrea de Barcelona. També s’hi estan posant altres mesures com la depuració d’aigües residuals, l’estalvi domèstic mitjançant solucions que permeten la reutilització de les aigües anomenades “grises”, etc.

Però l’administració, impulsora de campanyes de consciènciació ciutadana d’estalvi d’aigua, la primera cosa que hauria de fer és donar exemple. I no sempre és així. Davant de la utilització indiscriminada de recursos quan no hi ha una alarma social, se li ha de sumar l’enorme quantitat d’aigua que es perd per les canonades de subministrament urbà, considerada en un 30 % de la totalitat de la que transporta. La xarxa de distribució és deficient fruit del poc manteniment que s’ha fet al llarg dels anys i quan es vol posar remei, sovint, s’arriba tard. Davant d’aquesta situació “d’emergència nacional” per la perllongada sequera i per la disminució dels recursos hídrics que abasteixen la macroconcentració urbana de Barcelona, els governs s’han vist obligats a prendre mesures més o menys urgents. En campanya electoral, la majoria de partits (inclosos el socis de govern a Catalunya) van garantir davant la ciutadania que no hi hauria transvasament de l’Ebre. Sóc del parer que, la solució que han acabat prenen (la interconnexió de xarxes o transvasament a Barcelona), que segurament és la més lògica, la tenien pensada des de feia molt de temps però no sabien com podria sentar a l’opinió pública. Així van anar escampant globus sonda per avaluar quin de tots tenia menys rebuig entre els ciutadans, grups ecologistes i, fins i tot, la PDE. Entre totes les alternatives aportades (portar l’aigua amb vaixells i trens, transvasament del Segre, comprar-la a les comunitats de regants, etc.,) finalment s’ha acabat imposant la interconnexió de xarxes, ja proposada pel govern de CiU l’any 2003 i que tant rebuig havia tingut per part la PDE. Perquè ha estat escollida la interconnexió? Segurament perquè és una de les més barates i la única que pot garantir a llarg termini que Barcelona i la seva zona d’influència no tornin a tenir problemes de subministrament d’aigua. Mentre, Francisco Camps, el President de la Generalitat Valenciana, s'esgarra les vestidures i clama al cel per l’aigua que no els va arribar... La situació és la mateixa? No, amb rotunditat! Potser ens enganyin, però ara portar aigua a Barcelona és degut a una “emergència nacional” per la sequera i, evidentment, per garantir el consum domèstic d’una zona consolidada com és l’àrea metropolitana. València i Múrcia volen l’aigua per a seguir creixent de forma insostenible i fomentar l’especulació. Un model que, pel que es veu, a la majoria dels seus habitants ja els va bé. Malgrat tot, la portada d’aigua a Barcelona no deixa de ser un transvasament, encara que els governs d’Espanya i de Catalunya no vulguin utilitzar aquesta paraula! I també l’excusa perfecta per a reclamar l’aigua de l’Ebre aquells que es creuen perjudicats amb la derogació del PHN!

dimarts, 22 d’abril de 2008

EL PUZZLE DEL PP

El PP pretén renovar-se. Com passa amb tots els partits, després del congrés nacional hauran de venir forçosament els autonòmics o regionals (mot molt mes acceptat pel partit de Rajoy) Mentre que per al nacional pareix que s’estigui fent mans i mànegues per a que només hi hagi una sola candidatura liderada per D. Mariano, a algunes regions d’Espanya, com Catalunya, la manca de lideratge d’un candidat sense carisma i posat a dit pel president nacional està aconseguint que “quasi a diari” li surtin rivals a l’hora de disputar-li la presidència a Daniel Sirera.
No passa el mateix a altres comunitats com València, Múrcia o Madrid, on el lideratge dels actuals presidents no és discutit per ningú. De les tres comunitats citades (o regions) l’única que no li és fidel a D. Mariano és Madrid amb Dña. Esperanza Aguirre (Espe per als amics) que pareix (ara sí, ara no) voler-se postular per a disputar-li la presidència Nacional a Rajoy. I a poc que pogués, segur que ho faria. Però de no tenir plenes garanties de victòria la portarà a adoptar una postura conservadora (com no!) de “veure-les venir” i “esperar temps millors”. Avui, Carlos Carnicero al Periódico, a la seva columna, “la Roda” parla de tot l’enrenou que hi ha al PP. Però el diari ha comès un error. Mentre que destaca la frase següent: “La història certifica que és molt difícil impulsar una renovació des del fracàs”. Si llegeixes l’article, la frase queda així: “La història certifica que és molt difícil liderar una renovació des del fracàs”. Només canvia una paraula: impulsar per liderar. Però el sentit canvia totalment. He de dir que al llegir el destacat he m’ha fet pensar que, normalment, és tot el contrari. La renovació d’un partit es fa millor des del fracàs polític que des d’una victòria aclaparadora. I el PP el passat 9-M va tenir un fracàs polític. Encara que els resultats fossin molt bons, el fracàs és inqüestionable, ja que un partit que surt amb aspiracions de guanyar i no ho fa, fracassa! L’altra frase té molt més sentit. Quan s’ha perdut, el líder que ha portat el partit a la derrota, perd bona part del seu actiu i no és difícil que surtin veus discordants i altres dirigents amb ganes de disputar-li el lloc.
El panorama polític català és molt diferent. A la candidatura oficial de Sirera i a la ja anunciada de Montserrat Nebrera, qui va ser la número 2 amb Piqué i que fins fa poc no estava afiliada al partit, avui se n’ha afegit una altra: la de Alberto Fernandez Diaz, que, la veritat sigui dita, no sé que pot aportar de nou un polític que ho ha intentat tot i no ha aconseguit res! La veritable renovació seria la de Nebrera, però a un partit polític on conten molt més les persones que els seus idearis, serà difícil vèncer la oficial de Sirera que, evidentment, compta amb tot el suport del líder nacional Mariano Rajoy.
Un puzzle difícil de fer encaixar en un marc polític no exempt de controvèrsies per la diversitat, tal com diu Carnicero, d’ideologies dintre d’un mateix partit (liberals, conservadors, socialdemócrates...) I potser alguna més tirant cap a la part més extrema de la dreta!

dilluns, 21 d’abril de 2008

EL PSOE NO GOVERNARÀ ETERNAMENT

Fem una mica de política ficció. Dintre d’uns anys: 4, 8? El PSOE, amb Zapatero al cap d’avant o amb la Chacón... qui sap, perdrà les eleccions generals i el PP (qui sinó?) assumirà el govern i la presidència del país. Llavors es trobarà amb que l’aigua de l’Ebre arriba a Barcelona, sinó de forma permanent, si en els anys on hi haurà sequera... Amb un canal Xerta Riu Sénia que a més de regar les planes del Baix Ebre i del Montsià, tindrà excedents d’aigua i arribarà a les portes de la Comunitat Valenciana.
Encara que al Llevant Espanyol, en aquests anys s’hi construeixin 100 plantes dessalinitzadores, València i Múrcia seguiran demanant aigua, perquè no hauran fomentat una política d’estalvi i reutilització i seguiran tenint un creixement insostenible. Als seus ciutadans, a la majoria de valencians i murcians, ja els hi va bé tenir un govern conservador que fomenti aquest tipus de creixement. Les constants majories absolutes així ho demostren! Llavors serà l’ocasió propicia de portar l’aigua de l’Ebre a dites comunitats. L’excusa ja la hem donat ara: dur l’aigua cap a Barcelona. Quan es va fer el minitransvasament, al tram final es va ficar una canonada telefèrica per a que fos impossible portar l’aigua cap a la metròpolis de Catalunya i la seva àrea d’influència. Igual com al canal Xerta-Sénia, què també serà telefèric. Llavors, igual que ara, només caldrà enganxar per on comença a estretir-se i el “gran problema” solucionat! I aigua cap avall, que tenen set!
Faria bé el Govern de la Generalitat replantejar-se la política de recs. Cada gota que s’extrau de l’Ebre significa un minut menys de vida per a l’Ebre! Les planes del Baix Ebre i Montsià han sobreviscut molts anys sense aigua del riu. El pagesos que han volgut han fet pous i s’han agrupat. I així han transformats les seves terres en camps de tarongers. Des de fa uns anys la taronja sofreix greus problemes de comercialització, degut a una superproducció i a l’arribada de cítrics del Marroc. No seria l’hora de canviar de política agrària?

dissabte, 19 d’abril de 2008

TINDRÀ RAÓ GUSTAU MORENO

Temps enrera, aquí al meu blog escrivia sobre la promoció que es feia de l’avui Ministra de Defensa Carme Chacón i opinava que potser seria candidata la Presidència de la Generalitat el dia que José Montilla deixes de presentar-se. Gustau deixava una opinió sobre el tema i es preguntava perquè no com a substituta de Rodríguez Zapatero. Jo li vaig dir que, simplement, perquè era catalana i a les espanyes, votar una “polaca” encara no ho tenien gens clar.
Avui he llegit al Periódico de Catalunya que se l’està promocionant, precisament, en vistes a substituir a l’actual President del Govern espanyol. Y, continuava dient el diari, si el PP, finalment, presentés una dona, la candidatura de la Chacón guanyaria força.
Potser s’explica ara els crits de “Viva el Rei” i “Viva Espanya”, el dia de la seva presa de possessió. Potser era la manera de “calar” entre aquells que pensen que a Catalunya tots són uns “separatistes” i d’aquesta manera la passaven a veure com una més “d’ells”!
Si arribar una dona a dirigir els militars, es considera una prova de normalitat, que una dona i catalana arribés a la cúpula del govern d’Espanya, significaria la normalitat completa a un país on encara avui, als catalans, molts, ens veuen com a bitxos estranys!

divendres, 18 d’abril de 2008

LA VELOCITAT DE TELEFÒNICA

A manca de donar un bon servei, començant per fer arribar als seus clients de banda ampla la velocitat que contracten, Telefònica, un altre temps el monopoli estatal de les comunicacions de telèfons i que té una posició dominant encara avui al mercat, quan vol si que és ràpida, sí!
Resulta que des dos ordinadors de casa, un, per problemes que no cal explicar, no es podia connectar a Internet. És increïble el que vàrem tenir que passar durant un més aproximadament. Primer el meu fill petit i després jo ens posarem en contacte amb la companyia subministradora d’Internet per a demanar-los que ens enviessin un tècnic per a realitzar la instal•lació. Estiguérem demanant-lo més d’un més. No entraré en detalls de totes les barbaritats que vaig tenir que sentir. Però jo, de veritat, “al•lucinava amb clors” cada vegada que sentia que no tenia contractat el servei de banda ampla, quan a casa, fins i tot teníem la televisió per cable de la companyia. Això sí, els operadors/es i els/les comercials, molt amablement em deien que m’obrien una incidència, que m’enviarien de forma urgent un tècnic, etc. Així, quasi un més. Finalment, quan a un se li esgota la paciència, pren la decisió: donar-me de baixa. Ahir mateix vaig trucar per donar-me de baixa, que no es farà efectiva fins que m’arribin els documents a casa i la confirmi a un número de telèfon que m’indicaran. Em van dir que passarien per casa a buscar-me el descodificador de la televisió. Avui m’han trucat del servei de transports que dilluns passen per casa a recollir-lo! Ha que han estat ràpids? Si sempre ho fossin tant possiblement encara seguiria de client amb Telefònica. El que em fa por és que la que he contractat sigui igual “eficient”. Ja sabeu que la majoria de les queixes tramitades corresponent a les companyies de telefonia.

LA IGUALTAT MAL ENTESA

Ara resulta que Camps i Valcárcel apel•len al principi d’igualtat per a reclamar l’aigua de l’Ebre per a les seves comunitats i amenaçant en portar-ho al Tribunal Constitucional. Increïble! No vull entrar a opinar si Barcelona està a punt d’entrar en fase d’emergència per manca d’aigua degut a la sequera (ja Franco parlava de la “pertinaz sequia”, recordeu?) Però crec que, i de forma totalment voluntària, canvien el sentit de la paraula igualtat en benefici propi o de les seves comunitats, “tanto monta”,
Vaig sentir dir a Valcárcel, el president murcià que el primer que tenia que fer la ministra del l’estrenat Ministeri per la Igualtat era parlar del tema de “el agua para todos”. Si Zapatero ha cregut bé crear aquest ministeri és per a que hagi plena igualtat entre dones i homes, en cap moment està pensat en una igualtat territorial ni molt menys! I ho torno a dir, ells ho saben bé, però en fan demagògia i populisme barat.
De ser certa aquesta igualtat, qualsevol comunitat autònoma que es consideri pobra podria demanar compensacions a la a les més riques. I també si un ciutadà és més pobre que el seu veí, atenent a aquest principi d’igualtat, podria demanar-li part de la seva fortuna.
No cal entrar en altres consideracions. De si uns fan bon ús dels seus recursos i si els altres, per contra, el malbaraten. Que si a un lloc el creixement és més sostenible o a l’altre tenen un creixement desmesurat i especulatiu...
Així, animo a la ciutadania que si Valcárcel i Camps (tanto monta) presenten recurs atenent a aquest principi d’igualtat interpretat de forma interessada a presentar, també, recursos demanant el màxim tribunal per a repartir els seus bens entre nosaltres. Un consell, demaneu el de Fabra, el President de la Diputació de Castelló que em consta que té un bon patrimoni!

dijous, 17 d’abril de 2008

L'APUJADA DELS CARBURANTS I LA RECERCA D'ALTERNATIVES

Quasi cada dia escoltem les notícies que el barril de petroli s’ha tornat a apujar. Avui mateix, el de Brent (que sol ser l’indicador per Espanya) es cotitza per sobre dels 112 €/barril i el tipus Texas (referència per als Estats Units) per sobre dels 113. I, suposo, ni els propis experts estan en condicions de dir si l’alça s’aturarà i a partir d’aquí hi haurà alguns tipus d’abaixada o no. Ara bé, si passa com cada any que a l’arribar els mesos d’estiu on el consum de les benzines s’incrementa degut a que hi ha més moviments de cotxes per les vacances, i s’apuja quasi cada any, és previsible que aquest també ho faci. Mentre, els investigadors busquen nous combustibles per a que funcioni el parc automobilístic, estan provant altres tipus de carburants alternatius. Però segurament que a les grans companyies petroleres, la posada al mercat d’aquests nous productes no els interessa gents ni mica. Un d’aquest nous combustibles s’extreu dels cereals. Fins ara al mercat existeix el bio diessel que té una proporció del 20 % de carburant produït prenent com a base el cereals. El preu del mercat és més o menys com l’altre. També s’escolta a les noticies que els cereals, davant la creixent demanda per a fabricar els nous carburants s’incrementen de preu i amb la pujada, com no s’hi diferencia entre aquest i el consum humà i animal, també fa encarir aquests darrers. Així, la barra del pa i altres productes fabricats amb farina de blat, sofreixen fortes pujades que, a la vegada, fan que l’índex de preu al consum (el famós IPC) també es vegi repercutit.
És evident que els nous combustibles produïts a partir de matèria prima vegetal tenen les seves avantatges. La primera de totes és que el nou producte és del tot sostenible i inesgotable, ja que cada any se’n pot plantar de nou. La segona avantatja és que no es passa a dependre, energèticament parlant, de cap país. Cada país, noció o estat, com ho preferiu, pot emprar grans extensions de terreny en la producció de cereal. Possiblement també es plantejaria la possible manca d’aigua o fins quantes Ha serien necessàries per poder abastar tot el parc d’automòbils.
Però, realment interessa a les grans companyies petroleres torbar a curt termini uns solució eficaç? La resposta és “no”. A aquestes multinacional ja els hi va bé que el preu s’apugi a diari, els seus beneficis són superiors! Realment, interessa als estats que surtin al mercat carburants alternatius? Tampoc! Els impostos que hi carreguen a la gasolina i gas oil, és d’un 70 % del total del preu que paga el consumidor y, com més cars, també més impostos recapten.
El cotxe s’ha convertit en una de les fonts d’ingressos (privats i públics) més gran i ningú vol matar la gallina dels ous d’or. Alternatives més barates, segur que n’hi ha, però no sortirà al mercat el producte definitiu fins que els pous de petroli d’Àsia i Amèrica del Sud estiguin pràcticament esgotats. I quan aquest nou producte es pugui comprar a les benzineres, el preu serà quasi el mateix que els carburants convencionals.
Cal esperar que un dia, l’apujada de preus s’aturi. Que algú (dels qui mana) pugui dir prou! Perquè, més barats que ara, de ben segur, no els hi veurem!

dimecres, 16 d’abril de 2008

CREAR UN PAÍS DE MALFIATS

Amb les darreres decisions preses pel govern en matèria d’aigua, han aconseguit convertit les Terres de l’Ebre en un país de “malfiats”. Qui es creu ara que la solució d’interconectar les xarxes del CAT i d’AT-LL per portar l’aigua a Barcelona serà provisional? Qui es creua ara que l’Ebre no sofrirà cap detracció més? Els governs de Catalunya i Espanya han perdut bona part de la seva credibilitat quan després de dir una cosa, s’han desdit si els ha convingut fer-ho i han acabat fet el que van dir que no farien!
A les Terres de l’Ebre si alguna cosa ens sobra és memòria. El discurs d’avui de no extreure més aigua del riu, d’aprofitar els excedents, de revestir les canalitzacions del Delta, etc. és el mateix discurs que es va fer servir quan es volia portar l’aigua al Camp de Tarragona. I mentre, es crea riquesa allà on arriba l’aigua, s’omplen les butxaques els que la venen i la resta de la ciutadania segueix com estava fa anys sense percebre cap tipus de millora al territori i pensant el que sempre han pensat: Què només se’n recorden de nosaltres quan volen instal•lar una nuclear, una tèrmica o un parc eòlic o quan hi ha manca d’aigua i “necessiten atendre una urgència nacional”. Nosaltres, afortunadament, d’urgències ja no en tenim i hem aprés a viure amb el necessari el que se’ns vulgui donar a més a més, benvingut sigui!

TRANSVASAMENT DE L’EBRE. PER QUÈ SE’LS HI HAVIA DE DONAR ARGUMENTS?

Què els governs (central i català) han actuat malament ho prova que ara, tant el PP com CiU els ataquin. I ho facin per incoherents, per insolidaris, per mentir... Calia?
Els dos governs ho intenten justificar segellant pactes de que no s’extraurà aigua de l’Ebre, què s’aprofitarà la sobrant, que s’optimitzarant els regadius, que només serà temporal encara què... Tants arguments sonen a excuses i a voler preparar el terreny pel que pugui venir després.
Caldrà fer pedagogia, diuen alguns. I ho voldran entendre? L’experiència em demostra que qui no vol, no vol! I els interessats en portar l’aigua a València i Múrcia i els que estan pel transvasament del Roine i que fa uns anys ja parlaven de la interconnexió de xarxes, l’única cosa que veuen és que ara es portarà aigua a Barcelona amb canonades. Si és molta o poca, si és per cas d’emergència nacional o no, si serà temporal o permanent, no els importa gens ni mica!
Els membres del govern valencià amb Francisco Camps, fan tota la demagògia que volen... però és que els hi ha donat peu a fer-ho! I també des de Múrcia, i els del PP de Catalunya… i fins i tot els de CiU ens recorden el que dèiem fa uns anys i el que deien ells!
Insisteixo: Calia tot això? S’ha escoltat la veu del territori abans de prendre les decisions? És que no temin uns delegats del govern que haurien de ser els nostres interlocutors?
Pareix que l’acord entre els dos governs és total. Ens diuen que no s’extraurà aigua del riu i la que vagi a Barcelona, serà de forma temporal i que la connexió entre les dues xarxes no es desmuntarà, però que tan sols es farà servir per a casos d’emergència com aquests. Però, certament serà així? O hi haurà lletra petita, d’aquella que no es llegeix i que sempre hi és per a fer-la servir quan convingui?
No hi ha hagut la coherència suficient a l’hora de governar: No es pot sortir cada dia donant noves solucions al problema. Tampoc s’ha tingut la sensibilitat necessària de cara a les Terres de l’Ebre. I ara, qui ho arreglarà? Si ho volen fer cal que actuïn amb rapidesa i, sobre tot, amb eficàcia. Hi ha que venir al territori, no a explicar-se i dir allò de “ho heu entès malament”, sinó a adoptar mesures urgents que busquin un veritable reequilibri territorial!

dimarts, 15 d’abril de 2008

LA NOVA CULTURA DE L'AIGUA: UNA SOLUCIÓ MÉS

Al seu espai diari del Periódico de Catalunya, avui, Alfred Rodríguez Picó parla de l’aprofitament de l’aigua de la pluja a les ciutats. Tots recordarem les imatges de els monumentals col•lapses de Barcelona els dies de grans aiguats. Com l’aigua de pluja, sovint mesclada amb aigües fecals, surt per les boques de les clavegueres i inunda les parts més baixes de la ciutat. Aquesta aigua sí que es perd! Davant de l’amenaça de restriccions, si alguna cosa és certa, és que de forma desesperada s’estan buscant solucions, algunes molt més imaginatives que altres. L’aprofitament d’aigua de pluja mitjançant una xarxa de canonades que acabessin portant l’agua a un col•lector gegantí o als que fes falta, seria una d’aquestes idees imaginatives. És evident que això no es pot fer ni amb una setmana ni en un mes, però tot es posar-s’hi!
La idea no és nova ni molt menys. L’altre dia al “Canal Historia”, un dels canals digitals que es poden veure a qui té televisió de pagament (Digital + o Imagenio), van fer un reportatge del col•lector existent a Paris. Deien que aquest depòsit va ser construït al segle XIII (o XIV, poc importa) i la seva missió era guardar l’aigua de la pluja. Explicaven que el París d’aquella època no tenia problemes d’aigua. El Sena és un riu prou important per abastir una població d’uns centenars de milers d’habitants com tenia el Paris medieval. Però deien que agafar aigua del riu no els resultava còmode i es va crear aquesta xarxa d’abastament d’aigua que, primer, era filtrada per la pròpia terra fins que a l’arribar a una capa argilosa i impermeable, es recollia per un sistema de canalitzacions fins portar-la al col•lector central. Ja llavors, aquella gent, pensaven que si Paris volia esdevenir una gran ciutat, havia que fer una gran xarxa de pluvials.
Cal pensar també en solucionar els greus problemes que significa la pèrdua d’aigua per les canonades de subministrament urbà. Es diu que fins un 30 % de l’aigua que porta es perd per les fuites.
S’han fet deures, però si haguéssim d’avaluar-los, posaríem allò de “necessita progressar”.
Mentre s’ha optat per la solució més fàcil i, possiblement, la que menys oposició ha tingut, com ha estat la inter-connexió de les xarxes del Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i les Aigües del Ter-Llobregat (ATT-LL) Fins i tot, el govern central que s’ha oposat al transvasament del Segre i pareix (només pareix, perquè hi ha versions contradictòries) que no vol sentir a parlar del Roina francès, l’ha vist com la solució més factible.
Si realment es previsible que Barcelona i la seva àrea d’influència, sofreixen greus problemes d’abastament d’aigua domèstica per a dintre de pocs mesos, es evident que se’ls hi ha de donar una solució, però... S’ha pres la millor? I una altra pregunta: No s’han posat a buscar solucions alternatives a qualsevol tipus de transvasament quan ja és massa tard? Segurament les respostes són “no” i “sí”!

dilluns, 14 d’abril de 2008

14 D'ABRIL, DIA DE LA REPÚBLICA. VISCA LA REPÚBLICA!!

El 14 d’abril d’avui fa 77 anys, a Espanya es declarava oficialment la II República. Avui hi ha diversa gent que la commemora, fins i tot algun ajuntament “s’ha atrevit” a posar la bandera tricolor (roja, groga i morada) Li he respost a un amic de Madrid que m’ha enviat una foto de la que hi ha penjada a l’Ajuntament d’Ulldecona (suposo que és la de l’any passat) que hauríem de deixar-nos de commemoracions nostàlgiques i mirar d’aconseguir la III República Espanyola. Però hem sembla que estem molt lluny d’aconseguir-ho! Mentre el PSOE no estigui per la labor, que no hi està, difícilment es podrà plantejar un debat d’aquest tipus. L’altra qüestió és com es faria abdicar el rei de manera no traumàtica per ell i per al poble.
La II República Espanyola va tenir un fatal desenllaç. El 18 de juliol de 1936, el derrotats a les urnes, encapçalats pels militars (Mola i Franco al capdavant de tots) va “alçar-se” amb armes en contra del règim legalment establert. Va ser el principi de la Guerra Civil Espanyola que durà quasi 3 anys i que va tenir, precisament a les Terres de l’Ebre uns dels seus capítols més sagnats. Avui llegia que a Figueres es va fer el que seria el darrer consell de ministres dintre del territori espanyol.
Segurament que els països que, amb posterioritat van participar a la guerra europea contra els règims dictatorials d’Alemanya i Itàlia, no és van prendre de forma seriosa la possibilitat que a Europa s’establís la ultradreta. Després ja hi van arribar tard i a Espanya, amb l’aixopluc dels Estats Units, va seguir perdurant al llarg dels anys la dictadura militar del General Franco fins quasi quaranta anys després (1975), passant llavors a un període de transició política de quasi dos anys al que se li va donar el nom de la transició, fins el 15 de juliol de 1977 on, finalment es van fer unes eleccions lliures i amb la participació de la quasi totalitat dels parits de l’època, encara que ERC va participar amb el nom d’Esquerra Catalana.
La II República va significar per al poble d’Espanya una època d’esplendor, sobre tot en l’Educació i la Cultura. I si hi va haver certa inestabilitat, sense cap mena de dubte, va estar produït per aquella dreta, precursora de l’actual que, com va passar ara fa quatre anys amb el PP, no va pair mai la derrota a les urnes.
La Guerra Civil va fer molt mal als vençuts i a les seves famílies. Franco va represaliar a la majoria que s’hi van quedar. I molts, van optar per immigrar a altres països: França sobre tot per proximitat, però també Mèxic i Argentina. Això va fer que famílies es separessin i que només la mort del dictador va donar les garanties suficients per a que molts d’ells tornessin cap el seu país, però només de visita, ja que les seves vides ja les havien refet lluny d’Espanya.
Avui commemorem el 14 d’abril, dia de la República, amb la nostàlgia d’aquella època de llibertat, però amb la il•lusió d’aconseguir la fita de la que seria la III República Espanyola! VISCA LA REPÚBLICA!!!

diumenge, 13 d’abril de 2008

APARCAMENTS PER ZONES VERDES

Caldria remuntar-nos al segle passat per a trobar-ne els antecedents. A Amposta, el que va començar sent la Clínica Arrossera on es prestava servei sanitari a tots els seus afiliats, majoritàriament productors d’arròs, va acabar per convertir-se en una clínica pública de gestió privada del grup SAGESA i amb possibilitats d’ampliar instal•lacions i serveis en els anys futurs. Aquest creixement va suposar tallar dos carrers de la ciutat. Un, el carrer Jardí, per a construir el vestíbul i a la vegada la comunicació entre els dos edificis principals i l’altre, el carrer Jacint Verdaguer per a construir-hi l’entrada d’urgències de la clínica. Però és que a més a més, la zona compta amb altres instal•lacions i serveis que ajuden a col•lapsar aquell espai: residència i centre de dia per a la gent gran, museu comarcal, la unitat polivalent per a malalts mentals i, properament, el centre d’arts visuals a tocar del museu del Montsià. I entre el museu, ubicat a l’edifici modernista de les antigues escoles i la clínica, avui hospital comarcal, s’hi troba el fins fa molt poc, l’únic parc que tenia el poble. Amb el govern de Roig, el parc, ja fa sofrir una primera remodelació, canviant una mica l’estructura i amb la pèrdua de diversos pins de més de mig segle de vida.
No calia ser un expert per a deduir que tard o d’hora s’hauria de pensar en fer una zona d’aparcaments per a donar resposta a la creixent demanda del parc automobilístic. A la ja col•lapsada zona, els serveis que s’han anat ubicant en aquests darrers anys i el que falten, només fan que agreujar la deficiència natural de places d’aparcament. I havia que trobar-hi una solució urgent: aixecar el parc i construir-hi un aparcament soterrat!
La idea no era cap novetat. L’any 1999, a Amposta començava la quarta legislatura de la “era Roig”. Després de haver fet un pla de circulació que no agradava ningú, el “renovat” equip de govern es disposava a elaborar-ne un altre (encara que ells ho anomenaven revisió) A mi no se’m va ocorre un altra cosa que enviar un escrit a la Revista Amposta (ja ús en vaig parlar el passat més d’octubre), de l’alcalde és el director, on em queixava dels problemes circulatoris de la nostra ciutat i li proposava una sèrie de mesures a prendre, per tal de millorar-la. Però també li criticava els aspectes que no m’agradaven... Una de les coses que deia era que s’acabaria aixecant el parc municipal, a sota se’n faria un aparcament i a sobre una plaça dura. Aquest escrit, sintetitzat a petició de Diari de Tarragona, va ser publicat el 2 de novembre de 1999; mentre que la Revista Amposta me’l publicava 9 mesos després d’haver-lo enviat, no sense queixar-me reiterades vegades al propi director. Fins i tot vaig fer arribar les meves queixes al Tribunal Constitucional, pel que pensava que era un atemptat a la llibertat d’expressió i, posteriorment, a suggeriment del l’alt tribunal, al Defensor del Poble. Ignoro si finalment hi va haver o no intervenció d’aquest organisme (sempre he pensat que encara que la seva resposta va ser que no hi veient indicis i el varen acabar arxivant, si que hi va haver algun “toc d’atenció” a l’alcalde que també era Senador i per tant, disposava d’immunitat parlamentària) Però aquell mes de novembre, l’alcalde em citava al seu despatx i, entre altres coses em va dir que “Mentre ell fos l’Alcalde d’Amposta, d’aparcament soterrat al parc municipal no se’n faria cap!” I efectivament, al menys per una vegada, l’alcalde va complir amb la seva paraula, però al sis mesos escassos d’haver pres possessió el nou alcalde, el que havia estat durant 4 legislatures la seva ma dreta de Roig, ja parlava del projecte de la construcció de l’aparcament al parc! També deia que hi havia dues solucions: deixar el parc com està ara (molt més cara) o la construcció d’una plaça dura a sobre amb una mica de verd! No cal ni dir que els dos grups de l’oposició (PSC i ERC) s’han oposat frontalment a la idea. Però CiU té majoria absoluta i ja sabem com es sol actuar en aquests casos... Així que calia buscar complicitats amb la ciutadania i les associacions de veïns. Fins i tot, els més agosarats han penjat pancartes de rebuig a l’aparcament.
A hores d’ara el tema pareix que està en un punt més o menys mort. El motiu potser és evitar que se’n parli massa pel poble, cosa que faria que l’oposició anés en augment o que, finalment, els hi hagi entrat el seny i acabin abandonant la idea.

dissabte, 12 d’abril de 2008

CIU I EL ROINE

Estic totalment d’acord amb l’opinió que expressa avui Manel Zaera en una carta que li publica el diari el Punt. És cert que cada dia els diversos mitjans de comunicació, tant els escrits com les televisions, parlen de la sequera i de “l’opció del dia” per portar l’aigua a Barcelona.
CiU ja fa molt de temps que insisteix amb l’alternativa del riu francès Roine. Ahir, el diari el Periódico de Catalunya, portava a les seves primeres pàgines un ampli article on feia referència a aquest tema. Segons el diari, l’any 1997, en ple govern de Pujol, l’empresa Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), amb col•laboració amb Bas Rhône Languedoc (BRI), que és l’empresa que té la concessió de l’aigua del Roine, un projecte per portar-la fins a Barcelona. Projecte que finalment quedaria amb un “no res” i que ara “dorm” dintre d’un calaix de taula en algun despatx d’un alt directiu d’aquestes dues empreses i potser, fins i tot d’algun polític de CiU. Així, no és d’estranyar la insistència de la federació nacionalista catalana.
Sempre he pensat (i he dit) que CiU es mou per interessos econòmics i de poder. Al seu entorn, giren un entramat d’empreses de diversos sectors que controlen bona part del món econòmic de Catalunya. La construcció de la infrastructura que permetria l’arribada de l’aigua a Barcelona des del Roine, de ben segur, que una bona part del pastís seria per aquestes empreses. I es clar, finalment també repercutiria, en forma de finançament, les arques de la federació. I ja sabem que el diner dóna poder i que el poder s’ha d’exercir des de lobbys, també, evidentment del polític. Però aquest projecte s’ha trobat en obstacles. Per la part francesa els ecologistes francesos (a veure si ús pensàveu que allí no n’hi havia!) i del propi govern francès que, basant-se amb informes emesos pel seu “Centre Nacional de Recerca Científica”, van aconsellar desestimar-lo per estar “sobredimensionat”. Alguna cosa així com passava amb el Pla Hidrològic Nacional!
I aquí a Espanya l’oposició l’ha trobat, sobre tot, amb el govern de Zapatero. El número 2 del partit, José Blanco (Pepiño, per als amics) deia textualment. “No és la solució, ni per la sequera que pateix Catalunya ni per al seu proveïment futur”. I continuava: “Hem manifestat que el transvasament entre conques no és la solució per garantir l’aigua, més enllà d’un moment conjuntural” Finalment, el propi Zapatero deia al Congrés el primer dia del debat d’investidura, responent a Duran i Lleida: “Podem estudiar el tema, però no s’ha de confondre la gent dient que aquesta és la solució al problema, perquè no ho és”. De fet, l’opció del transvasament del Roine no ha figurat mai als plans del govern, fins i tot, s’han elaborat diversos estudis que analitzarien els pros i els contres de l’opció de transvasar aigua de França.
Però, com he dit, CiU, fa anys que hi insisteix. En la darrera legislatura no ha parat de presentar mocions i esmenes i fer preguntes sobre l’aigua del Roine i sempre va obtenir la mateixa resposta: Un no clar!
Mentre, la solució d’avui és, la interconnexió de xarxes entre les aigües del Consorci d’aigües de Tarragona i les del AT-LL. Serà la definitiva? Pareix que sí, què aquesta vegada va de bo. Se li pot dir un transvasament a Barcelona? Jo entenc que sí. Si el de Tarragona és un “mini” transvasament (suposo que per la seva distància, encara que també ho podria ser per la quantitat d’aigua que pot arribar a transvasar -4 m3/sg.-), hem d’entendre que si, finalment, es du aigua a Barcelona serà un transvasament amb tota regla. Ara es diu que només es portarà l’aigua que el Camp de Tarragona no aprofita, però quan s’obre l’aixeta...
Per acabar voldria pensar que només serà una cosa “puntual” degut a la sequera i atenent a les paraules de Zapatero que reproduïa abans i, també, per les dimensions del tub... Però si hem de ser realistes, feia molt temps que es veia venir i s’intuïa. La pròpia Plataforma en Defensa de l’Ebre va fer un acte de protesta a Hospitalet de l’Infant quan s’estava construint la torre per “empènyer” l’aigua més enllà d’on la porta el minitransvasament. També era una de les opcions de CiU. Així, els dos governs, el català i el espanyol, pretenent tenir callada la gent de CiU. Molt em temo que n’hi haurà un altra que no callarà! La qüestió es saber si hi seran tants com abans o no i si la seva crida tan efectiva...

NOU GOVERN: UNA DE FREDA, UNA DE TÈBIA I UNA DE CALENTA

Després de l’elecció de Rodríguez Zapatero com a President de l’Estat Espanyol, tal i com era previsible, també, com estava previst, ha anunciat el que serà el seu nou govern. Hi ha hagut de tot, cares noves, cares velles, cares que han canviat de cartera. Una mica com una macedònia de fruites... Entre les cares velles i la notícia que qualifico com a freda, és, sense mena de dubte, el nomenament de l’andalusa Magdalena Álvarez. Un nomenament que no ha estat gens ben rebut des de Catalunya degut a la seva gestió (dolenta) respecte a l’arribada de l’AVE a Barcelona i també en la xarxa de rodalies de RENFE. Així no és d’estranyar que hagi rebut crítiques de tothom! Però també es demostra la força de Manuel Chaves que, de tots, ha estat l’únic que ha sabut influir en Zapatero i aconseguir que Álvarez repetís com a ministra.
La tèbia és el nomenament de Carme Chacón com a nova Ministra de Defensa. Sobta veure una dona i catalana al front d’una institució com és l’Exercit on, fins fa poc era exclusiu dels homes i que la dona no hi juga ni un paper de secundari. Però la defensa d’un estat no passa només per l’exercit. Em ve més al cap la imatge de la nova ministra reunint-se amb els seus homòlegs europeus en una cimera de l’OTAN, que donant ordres als caps militars espanyols. S’havia demanat un nou ministeri per a qui va encapçalar la candidatura socialista de Barcelona. S’havia dit que el de la Vivenda la convertia més en un “florero”, pel poc pes que tenia, que una veritable ministra amb un lloc de responsabilitat i gestió dintre del govern. Però Ministra de Defensa...
I la calenta ha estat el nomenament de Celestino Corbacho com a nou Ministre de Treball (i amb competències en immigració) ens substitució de Jesús Caldera. Corbacho és un home amb molt de pes dintre del PSC i molt proper al President de la Generalitat. Un home que ha pogut demostrar la seva vàlua al davant del govern municipal de l’Hospitalet de Llobregat (el poble més gran d’Espanya sense ser capital de província) i també de la Diputació de Barcelona (l’única que funciona bé al Principat, segons paraules del meu fill gran) Això també ha permès accedir a l’alcaldia, encara no un any després de haver-se celebrat les darreres municipals d’una dona: Núria Marín. Aquest segon ministeri per al PSC és la mostra d’agraïment de Zapatero pel bons resultats a Catalunya. També cal assenyalar que, per primera vegada ens els governs socialistes, hi haurà una cartera ministerial per al Partit Socialista d’Euskadi i va a parar a mans d’una dona: Cristina Garmendia.
De moltes de les cares noves, encara res coneixem, però els hem de desitjar (a tot el govern) encerts en la seva nova o vella tasca i que es compleixin les expectatives que més d’11 milions d’espanyols van posar amb el PSOE el passat 9 de març. Si no defraudessin ningú, jo ja em donaria per satisfet!!

divendres, 11 d’abril de 2008

ITÀLIA, L'ETERN ENRENOU

Sempre he pensat que la vida política italiana és el més paregut a un guirigall. Des de que me’n puc recorda, no hi hagut mai una estabilitat política que hagi durat més d’un parell d’anys. Itàlia pareix que estigui en campanya electoral permanent. A uns comicis en succeeixen uns altes al pocs mesos.
Aquests diumenge i dilluns, el “novell” Walter” Veltroni, exalcalde de Roma i candidat del centre-esquerra i el veterà Silvio Berlusconi, el “mangante” dels mitjans de comunicació (he dit “mangante”, perdó, volia dir “magnate”, no sé en que estaria pensant) s’enfronten per la presidència de la República Italiana, de la que és president un venerable vellet anomenat Giorgio Napolitano (Nàpols, d’on sinó, 29 de juny de 1925)
El favorit és Berlusconi, el que va succeir a Giuseppe Farina al Milan (que, per cert, té negocis agraris per aquestes contrades i va ser president en l’època que jugava l’actual entrenador del Barça Franck Rijkaard i Mario van Basten) Un personatge acusat de quasi tots els delictes dels que es pot acusar a un: tràfic d’influències, malversació de fons públics, suborn, calumnies, etc. Però aquí està i malgrat tot, surt com a favorit... Al•lucinant!!
Si dilluns surt guanyador, segurament no ho sobrem fins dimarts, sentiré vergonya aliena i donaré gràcies de no haver nascut a un país com aquell. Encara que si em donessin a triar entre Berlusconi i Aznar, en tindria un tip per poder escollir un dels dos i l’elecció no seria per quedar-me’l, sinó més bé per fer tot el contrari.
Sempre s’ha dit que Roma és la ciutat eterna. Itàlia, la de l’etern enrenou!

EL SIGNIFICAT DEL VOT D'INVESTIDURA

Estic convençut que si Zapatero tingués majoria absoluta al Congrés dels Diputats, hauria tingut molts més suports que en aquests dos dies d’investidura. I és que els altres grups parlamentaris, sobre tots el més grans, saben que per aprovar lleis durant la legislatura s’haurà de pactar i el vot d’abstenció d’aquests grups (CiU, PNV, etc.) significa un toc d’atenció i fer-li veure al ja President del Govern que no ho tindrà fàcil. D’haver tret una majoria absoluta, amb tota certesa, alguns d’aquests que s’han abstingut li haurien donat el seu suport com una forma de subordinació cap al PSOE, ja que totes les concessions que els hauria anat fet al llarg dels 4 anys, benvingudes haurien segut...
En canvi, el no és un vot d’oposició frontal, d’aquells grups que des del primer dia volen dir-li a Zapatero que amb molt poc o res podrà comptar amb ells. El PP perquè, evidentment, no pot fer un altra cosa; és l’altre gran partit d’Espanya, el que va disputar la victòria fins a les urnes del 9-M... Encara que a l’hora de la veritat, pareix, estiguin més disposats que la legislatura passada per arribar pactes puntuals ens els grans temes d’Estat. I és que hi ha cops que amb la majoria absoluta (que de ben segur ZP l’obtindrà força vegades), no n’hi ha prou. Per aprovar una llei orgànica (el rang màxim de les lleis) fa falta una majoria còmoda de 2/3 i aquest consens només es pot obtenir amb el suport del primer partit de l’oposició. Esperem del PP que, acceptada la victòria del PSOE en les darreres municipals, no fiqui tants d’entrebancs com la legislatura anterior i permeti modificacions com en el tema de revisar la Constitució o que les llengües oficials de les comunitats autònomes es puguin fer servir amb tota normalitat a les dues cambres.
En canvi el vot negatiu d’ERC és un vot de rabieta, d’aquell que se sap perdedor i que no compta a l’hora d’arribar a acords. Els seus vots per si sols no li donen cap majoria al PSOE. De totes formes, faria bé el partit republicà de no quedar-se aïllat, al menys mentre faci de crossa de Montilla a Catalunya. L’ostracisme polític és un mal company de viatge i ERC caldrà demostrar, amb les seves aportacions, que la política espanyola (encara que a l’hora de la veritat es redueixin a l’àmbit de Catalunya) els interessen més que el que pugui demostrar votant “no” l’investidura de Zapatero.

dijous, 10 d’abril de 2008

EL TRANSVASAMENT DEL SEGRE, COM L'OTAN, D'ENTRADA NO!

A la contraportada del Periódico d’avui va una entrevista a Narcís Prat i el presenten com a biòleg, catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona i impulsor de la Fundació per a la Nova Cultura de l’Aigua. Res que no sabéssim els qui fa temps que ens movem pel moviment anti-transvasament. Narcís Prat, no ho dubtem, és un bon amic del moviment i un gran defensor de l’Ebre. Després d’explicar que la sequera que estem patint a Catalunya és la pitjor dels darrers 60 anys i que no hi ha restriccions en l’actualitat perquè ens els darrers anys ja s’han anat prenent mesures d’estalvi, reutilització i recuperació d’aquifers, a la pregunta que li fa Joan Tapia de “Transvasament del Segre?”, Prat respon: “D’entrada, no al transvasament del Segre, però...” “Però?” Si s’ha de triar entre agafar una mica d’aigua del Segre, o deixar sense aigua cinc milions de persones, s’haurà d’estudiar”. La resposta de Narcís Prat, ens agradi o no, és del tot lògica i confirma que no és el mateix l’actual situació de Catalunya com la que hi havia a Espanya a principis d’aquesta dècada quan el PP va redactar el Pla Hidrològic Nacional amb el vist i plau de CiU.
És el que jo ús he estat dient des de fa molts dies. Com també, els que ús deia ahir mateix. Ara, de fer-se una manifestació a Barcelona en contra dels transvasaments, un bon grapat dels que van venir en una o en totes les manifestacions que férem a la Ciutat Comtal, no vindrien. I és que ara hi ha pànic a quedar-se sense aigua de boca només d’aquí a pocs mesos.
I cuita, no pretenc dir que estigui en contra dels transvasaments, que no hi estic, però també ús ho vull tornar a dir: “Del possible transvasament del Segre o de la interconnexió de xarxes, la única cosa que temo, és que després d’aprofitar-se per puntualment per aquesta situació d’emergència, la infrastructura es quedi per a ser utilitzada els cops que faci falta”. Així és que haurem d’anar-nos-ho traïen del cap i ficant-nos-ho als peus, que l’aigua d’algun lloc ha de sortir i a l’hora de fer-ho s’optarà per la solució més fàcil i més barata. I si al final es decideix per la més cara, qui ho acabarà pagant? Catalunya som tots!, con Hisenda, al menys a l'hora de pagar!!

MEDICAMENTS I PSEUDOMEDICAMENTS

Una notícia calenta i una altra de freda. La Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya ha estat pionera a l’Estat Espanyol a l’hora d’autoritzar l’ús d’un fàrmac amb extractes de cànnabis per a pal•liar els efectes secundaris de la quimioteràpia: Savitex. Aquest fàrmac es subministra en esprai i es posa sota la llengua. Qui ho ha provat fins ara diu que l’efectivitat és total. Que el cànnabis (marihuana), amb dosis adequades té efectes beneficiosos per a apaivagar els dolor produït per diverses malalties, és cosa sabuda. El que no s’explica és l’hermetisme de les administracions per autoritzar la venda d’aquestes denominades “drogues blanes”. Fins ara només s’està usant al Canadà i Catalunya és pionera a Europa. Segons deia el director general de Farmàcia de la Generalitat, qualsevol pacient que, amb recepta mèdica, sol•liciti el medicament a Catalunya, té tot el dret a que se li faciliti. És una bona mesura que molts agrairan.
La freda és la retirada del mercat d’un producte a mig camí entre aliment i medicament de nom Depuraline. S’estava venent com un producte per reduir l’obesitat. Segons l’anuncia et feia perdre fins 20 quilos de escuralles del teu cos! Encara que a Espanya no s’ha registrat cap incidència (o no se’n té constància), a Portugal hi ha consumidors que han sofert símptomes hepàtics i vòmits. L’anunci l’havia escoltat moltes vegades i des de fa uns quants mesos a la Cadena SER. Es deia que es venia en farmàcies, herbolaris i tendes de dietètica. Evidentment, la casa que els comercialitza a Espanya neguen que l’enrenou sigui cert i s’emparen en el buit legal que hi ha. Evidentment hi ha un codi ètic que no permet fer publicitat enganyosa i que els mitjans de comunicació que passen la publicitat han de comprovar. De ser cert que Depuraline pot tenir greus conseqüències per a la salut, cal dir que han fallat molts mecanismes de control que, de funcionar, haurien impedit que arribés al mercat i, es clar, haver-ne fet publicitat.

dimecres, 9 d’abril de 2008

NO ANEM BÉ!

Si la Plataforma en Defensa de l’Ebre va tenir èxit i va aconseguir parar el transvasament de l’Ebre és perquè, fins al final, es va mostrar unida. Difícilment qualsevol moviment sortit de forma espontània amb una finalitat comuna obté els resultats desitjats si dintre d’aquest moviment hi ha fissures. Ara les hi ha! De fet van començar aparèixer ja fa uns anys, cap anys, cap al final, però només nosaltres ho sabíem. Només nosaltres sabíem d’aquella divisió interna entre dos faccions que, mentre una pensava que el propòsit ja s’havia aconseguit i no feia falta seguir lluitant, l’altra veia amenaces per tot arreu i advertia constantment la societat. Qui tenia raó? Crec que l’actual amenaça no la va preveure ningú, encara que una de les conseqüències que pot tenir, sí. La interconnexió de xarxes entre les del CAT o minitransvasament i les de l’ATLL era una possibilitat que, en principi es va aturar, però que ara reneix amb força, amb molta força. Fa pocs dies s’ha creat al Poble Nou del Delta l’anomenada Plataforma en Defensa del Delta de l’Ebre. No sé si anomenar-la dels dissidents o dels disconformes. Però ara, com fa 8 anys, ens tindríem que mantenir units si volem aconseguir que l’aixeta que porti l’aigua definitivament de l’Ebre cap a Tarragona s’obri i, possiblement, no es torni a tancar més.
Aquest anys, la PDE ha volgut salvaguardar els interessos de l’aigua i, de vegades, penso, que alguna cosa més. Algú dirà ara que el temps els hi ha acabat donant la raó. No és veritat. La PDE mai va parlar que Catalunya podria acabar patint una sequera extrema! I les conseqüències que ara patim és per culpa d’això, no del canal Segarra Garrigues ni del Xerta Càlig. Dintre de la PDE hi ha gent que fora no podrien tenir el protagonisme que estan tenint. I no parlo de Manolo Tomàs.
L’actual moviment anti-transvasament està tant debilitant que, fins i tot, qui va ser el nostre enemic diu ara que tenia raó i es permet criticar l’actual govern mentre aquest, busca mesures desesperades per portar aigua cap a l’àrea de Barcelona i fins i tot flirtejar amb el moviment presentant mocions impensable només fa uns mesos!
Que no s’enganyi ningú. Ni uns són tant dolents com se’ls vol presentar, ni els altres tant bons com volen aparentar.
Al final la PDE haurà de tornar a buscar aliats. Potser creu tenir-los.... el que no sé sap és si a la llarga els continuarà tenint o també, entre ells, s’acabaran menjant! Però l’enemic ara és molt més poderós. El govern presenta la sequera com l’enemic de Catalunya que cal combatre. Dintre d’un anys hi haurà solucions que ara encara no estan enllestides. L’enemic del moviment anti-transvasament és, avui per avui, la divisió interna. Hi ha una dita molt antiga que diu: separa i guanyaràs! Però aquesta divisió no només s’ha produït a l’Ebre... molts dels que van sortir al carrer a Barcelona fins a 3 cops, sortirien avui? Ells també eren PDE!

dimarts, 8 d’abril de 2008

PARADOXES DE LA POLÍTICA

Aquest matí en deia un amic que dec de tenir el cor dividit entre la PDE i el que defensa aquesta i el Govern de la Generalitat, ja que el meu partit està al govern.
Li he respost que el dilema no era tant com ell es pensava, ja que el president del govern espanyol electe (i a punt de ser investit) estava en contra de qualsevol transvasament.
Per una part (i ho reconec una vegada més) des del govern de Catalunya no s’ha sabut gestionar bé la crisi de la sequera. Però tampoc cal ser derrotista i pensar que per una cosa així té que caure el govern, tal com opinen la majoria dels que van contestar l’enquesta que va fer ahir el Periódico de Catalunya i que publica avui la seva edició escrita..
Que no plogui no és culpa de ningú. I és veritat que des del Govern de la Generalitat s’estan prenent mesures per a poder proveir d’aigua els llocs de Catalunya on més es necessita (o més es gasta, que no és sempre el mateix) I és més, alguns que van tenir responsabilitats de govern, no volen saber res de la mala gestió (que també la va haver) en la seva etapa. Quines mesures es van prendre duran el govern de Pujol? El minitransvasament al Camp de Tarragona, que li va portar molt de progrés, tal com ho va reconèixer el propi Pujol en una visita de no fa tants d’anys (Port Aventura es va fer on es va fer gràcies a l’aigua de l’Ebre) i la interconnexió entre les aigües del Ter i el Llobregat. Totes dues mesures transvasaments!
I ara resulta que es presenten com a “salvadors de la pàtria” davant la crisi i a l’entrevista d’ahir, Mas, en lloc de recolzar el President, volia ver valer la proposat de transvasar aigua del Roine, que considera prioritària i l’eix principal de la seva solució a la manca d’aigua a la zona de Barcelona. És la vella reivindicació de CiU (ja proposada anys enrere) que, per una part, ara es “van” d’antitransvasistes i per l’altra estan a favor fer detraccions d’aigua d’altres països i passar a dependre d’altes estats! I sempre en contra del govern espanyol que tampoc ho veu amb bons ulls. Mas (i CiU) el que pretenen, com el PP en l’àmbit de l’estat és erosionar el govern català i veure si així s’avancen les eleccions i aconsegueixen el govern de la Generalitat (arrabassat il•legítimament, segons diu alguna dama rellevant...)
En el tema de l’aigua no defensaré el govern, però tampoc faré demagògia! I evidentment, el que no vull és veure al Govern de Catalunya a una gent que mentre hi van estar només van governar per als seus. I no es tenia en compte per a res l’opinió dels altres partits! Paradoxes de la política!

EL BOICOT ALS JJ.OO. DE LA XINA

Quan els interessos econòmics estan per sobre tots els altres, després passen coses com les que estan passant ara amb la flama olímpica dels jocs de Pequín.
De totes formes, tan el governants com la població civil han reaccionat tard i malament. Si no estaven d’acord en la designació de la ciutat asiàtica per a organitzar l’Olimpíada d’aquest anys, haurien d’haver-se manifestat quan va ser designada (any 2001), no ara. En aquests moments, qui pot parar l’organització dels Jocs? Després de fer tota la inversió i tenir-ho quasi tot enllestit, no es pot pretendre que el COI acabi per retirar-los l’organització. Què farien llavors, suspendre els jocs d’aquest any? Això crearia un greuge per als milers d’atletes que s’han preparat a consciència per disputar-los en les millors condicions. Caldria donar-ho a un altra ciutat? Potser Atenes, la darrera en organitzar-los? Aquí caldria fer-se altres preguntes: N’hi ha cap que estigui preparat a 4 mesos vista? o Què se n’ha fet de la vila olímpica i altres instal•lacions provisionals que es fan únicament de cara els Jocs?
La Xina ni ara, ni evidentment abans, quan se li va donar l’organització disposava de les condicions mínimes necessàries per organitzar un esdeveniment de l’envergadura d’uns Jocs Olímpics. Al pràcticament nul respecte als drets humans i a les greus condicions de contaminació que pateixen les grans ciutats de la capital del gegant asiàtic, l’haurien degut de descartar com a candidata.
I ara, després de 7 anys i ja damunt de l’acte, arriben les manifestacions per l’opressió del Tibet, per la disconformitat en les seves polítiques repressives amb els dissidents...
Sarkozy que anuncia que no hi anirà... els boicots a la flama, per allí on passa (quina culpa té la flama?) Ja sé que és una bona manera de sortir per televisió i altres mitjans i així airejar les protestes, però aquestes, repeteixo, han arribat a deshora i de forma poc adequada!

dilluns, 7 d’abril de 2008

LES AMISTATS PERILLOSES

Aquesta nit, el ple de l’Ajuntament de Tortosa té previst debatre una moció sobre el transvasament del riu Segre i la Plataforma en Defensa de l’Ebre hi té previst d’assistir-hi, tal com ja ho va fer altres cops per mostrar el seu rebuig als partits que “defensen” els transvasaments com a mitjà de portar aigua allà on més necessitats estan. Però les coses han canviat molt en els darreres setmanes. I aquells que la PDE tenia com “amics”, alguns, aparentment, han canviat de costa i, en canvi, d’altres es volen apropar.
La situació, malgrat tot, és molt diferent. Ja que, mentre els socialistes del PSC volen portar aigua a Barcelona “a qualsevol preu”, ja que els és urgent donar una ràpida resposta a la necessitat que té l’àrea Metropolitana de Barcelona, els socialistes del PSOE, no volen sentir-ne a parlar, encara que si que estan per buscar la millor solució i que no fereixi susceptibilitats de cap tipus. I és el Govern Central qui té l’autoritat suficient per autoritzar o no a fer detraccions puntuals o permanents d’aigua d’una conca hidrogràfica i portar-les a l’altra. I el govern de Zapatero ha dit per activa i per passiva que no hi haurà cap tipus de transvasament ni “extracció” puntual d’aigua de cap riu de la conca de l’Ebre. Mentre que abans l’amenaça del PHN planava sobre les nostres terres fins que va ser derogat, tot complint una promesa electoral, per Rodríguez Zapatero.
La PDE vol declarar transvasista l’actual Govern de la Generalitat. Té tot el dret de fer-ho si pensa que ho és. Però ha d’estar atent a qui, en aquest cas, li vulgui donar el seu suport. Altres partits que ara van de defensors del riu i del territori, proposen com a solució definitiva el transvasament del Roine. I molt em temo que no hi renunciaran (renunciar per ells seria rectificar, i no solen fer-ho mai, encara que s’equivoquin) encara que s’hi troben altres solucions molt més adequades i sostenibles.
El dia 19 la PDE té convocada una assemblea. La meva intenció és la d’anar, ja que com molts, sóc un antitranvasista convençut. Però entre els assistents miraré per si veig cares “noves”. Cares que ara fa uns anys “estaven a l’altre costat” i es permetien qualificar a membres de la PDE de “terroristes”! La PDE faria bé de tenir cura d’aquestes “amistats perilloses”.
I per acabar només una petita reflexió per al debat. La Plataforma en Defensa de l’Ebre és un moviment social que va sortir de forma espontània davant de l’amenaça del transvasament de l’Ebre per part del Govern del PP encapçalat per José Maria Aznar. Qui parla amb nom de la PDE son els seus portaveus... encara que de vegades pareix que totes dues coses pretenent ser el mateix.

SI HAGUÉS GUANYAT EL PP...

El conegut hispanista irlandès Ian Gibson (Dublín 1939), al diari el Periódico, d'avui dilluns, reflexiona sobre el que hagués passat si a les passades eleccions del 9-M la victòria hagués acabat somriuen al PP. Diu que la victòria de Zapatero el va deixar tan lleugerat com l'endemà del 23 de febrer de 1981 quan El tinent-coronel Tejero va entrar al Congrés de Diputats pistola el ma precedint un "exercit" de guàrdia civils. Jo no sé si tant, però quasi! Llavor repassa, en grans trets, com va ser la passada legislatura. Potser tot el que diu s'ha dit mil i una vegades, però venint d'un historiador expert en la matèria com ell, penso que té la credibilitat d'aquell que sé sent neutral i no partidista. Diu que el PP mai va acceptar la derrota del 13-M de 2004, de les mentides que van precedir aquella derrota i els dies després de les eleccions, de com s'ha utilitzat els sectors més conservadors de l'Església amb la finalitat de erosionar el govern, de la seva infidelitat amb temes d'Estat com la lluita antiterrorista, de com se'n van burlar de la coneguda "aliança de civilitzacions" que va promoure Zapatero... Fins i tot compara l'actual dreta espanyola amb la que hi havia abans d'escartar l'anomenada Guerra Civil...
M'ha fet recordar una mica aquella mena de diari que portava data del 10 de març, editat per les Joventuts Socialistes de Catalunya on, per una part es podia llegir que significaria per Espanya una victòria de Zapatero i que hauria significat la victòria de Rajoy, carregant-se les lleis de dependència, de la memòria històrica, la que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe, la supressió de l'assignatura "educació per a la ciutadania", tornar a fer un altre PHN, de com es donava la culpa al govern de la rescissió econòmica, quan aquesta era producte d'una sèrie de factors d'àmbit internacional, etc.
Malgrat tot, per aquesta legislatura hi veu una llum d'esperança i així remet al lector a les primeres declaracions de l’actual portaveu parlamentaria del PP Soraya Saez de Santa Maria i la predisposició que té per a dialogar amb José Antonio Alonso, el seu homòleg a les files socialistes.
Esperem que sigui una legislatura sense tanta crispació com va ser la passada i que es puguin solucionar temes capitals que han quedat aparcats o no desenvolupats totalment en aquesta passada legislatura: Reforma del Consell General del Poder Judicial, desenvolupament dels estatuts d'autonomia, reforma laboral, etc. Però també, i no em cansaré de dir-ho, l'ampliació de la llei de l'avortament i la nova llei d'eutanàsia que permeti morir en dignitat aquelles persones amb malalties terminals.

diumenge, 6 d’abril de 2008

LA VELLA INCULTURA DE L'AIGUA

Davant de la crisi de l’aigua per la sequera, mentre es busca la solució ideal que no fereixi sentiments de ningú i tot esperant que un dia allò de la Nova Cultura de l’Aigua recali en la majoria dels ciutadans del país, avui “El Quadern del Diumenge” del Periódico de Catalunya porta a les seves pàgines un petit reportatge sobre allò que jo he anomenat “la vella incultura de l’aigua”. Aquest reportatge amb fotografies de Xavier Jubierre i text de Maurici Bernal, porta el títol de “El país de les piscines”.
Jo diria que el text és la part més insignificant i les 9 fotos que l’il•lustren, parlen per si soles. Totes son vistes aèries de diferents urbanitzacions i zones residencials de Barcelona i les seves rodalies. A ras de terra s’intueixen, però no es veuen la quantitat de piscines que, segons el reportatge, “vuit o nou de cada 10 estan esplendoroses i a punt per banyar-s’hi. Hi surt la zona de Pedralbes (Barcelona), Mas del Ram (Badalona), Tiana, al Maresme, Sant Just Desvern, una esplèndida mansió amb piscina a Sant Joan Despí, el Masnou, Alella, Sant Gervasi (Barcelona) i la piscina de l’hotel AC a Diagonal Mar (Barcelona)
La primera vegada que jo vaig veure un paisatge així va ser a una vista aèria (naturalment) de Benidorm. Era l’any 2000 i havia anat amb la família de vacances. Va se l’any que es va començar a parlar del PHN que estava preparant el govern d’Aznar. Recordo que vaig quedar impactat! Per això volien l’aigua a Benidorm! I Per això volen l’aigua a l’àrea Metropolitana de Barcelona! Si no en tenen que no la malgastin. I no ens enganyem, s’acabi portant l’aigua amb vaixell, amb trens , o del Roine, el cost el pagarem tots els ciutadans de Catalunya, encara que no utilitzem “el servei”. A veure per quan repercutirà a la nostra terra quantitats similars de diners per fer-nos les infrastructures necessàries per al nostre desenvolupament. Més sostenible, això sí!
Mentre que la Nova Cultura de l’Aigua vol dir estalvi i reutilització, la vella incultura de l’aigua estaria representada pel malbaratament i la malversació.

UNA PROPOSTA FORÇA INTERESSANT

Gerardo Díaz Ferrán, president de la principal organització empresarial espanyola, la CEOE, ha fet la que és, per a mi, una proposta força interessant: recol•locar els aturats dels sector de la construcció en rehabilitar pobles deshabitats i amb l’arranjament de les conduccions d’aigua que, segons ell, perden fins el 30 % del total que porten.
Feia temps que des de la patronal no escoltava una solució tan sensata. Davant de la carestia de la vida que significa viure a les grans aglomeracions, a més de ser del tot insostenible i amb el ús de les noves tecnologies, la rehabilitació de pobles abandonats o amb pocs habitants, significaria una vivenda més barata, guanyar en lots d’aspectes qualitat de vida, evitar el tancament d’escoles o, fins i tot, fer-ne obrir de noves, etc. Crec que hi ha molta gent que estarien disposat a abandonar les seves residències actuals per instal•lar-se en aquest pobles. Sempre i quan se’ls hi donen unes garanties de treball i els serveis necessàries per a poder-ho fer amb dignitat.
La segona proposta, no té quasi comentari. Tots sabem que l’aigua, sobre tot a les grans capitals té una gestió força deficient. Fa anys i panys que sé sap i la passivitat ha estat la norma comú dels seus dirigents. Potser amb aquest 30 % més no caldria estar parlant ni dels transvasaments ni de vendes d’aigua ni de transport amb vaixells i trens, ni res. A veure si l’escolten i li fan el cas que es mereix a una proposta així!

ASCÓ: CINC-CENTES MIL VEGADES MÉS, SÓN MOLTES MÉS VEGADES

En ple debat sobre si l’energia nuclear ha de ser l’energia del futur, la central nuclear d’Ascó ha patit la que és la pitjor escapament de la seva història. Avui he escoltat que parlaven de la pitjor que ha patit mai Espanya. Potser ja no recorden la de Vandellòs I allà per la dècada dels 80! Sigui com sigui, l’accident de la central de la Ribera d’Ebre posa en entre dit la seguretat d’aquest tipus de centrals. Potser França i El Regne Unit, amb menys sol que aquí, no els queden moltes alternatives més, però l’aposta per l’energia solar en la construcció de nous habitatges i la eòlica, per allí on bufi el vent, han de donar resposta, a llarg termini de la demanda d’energia elèctrica al nostre país.
Segons Ecologistes en Acció i Greenpeace, l’escapament radioactiu de la central d’Ascó ha estat 500.000 vegades més gran del que s’ha dit. És per això que demanen al Consell de Seguretat Nuclear obrir una investigació per a depurar responsabilitats.
No voldria crear falç alarmisme, però el nostre govern hauria de donar-nos una ràpida resposta, clara i concisa, de la magnitud de l’accident i de les conseqüències que pot arribar a tenir en la gent del municipi i també riu avall! Paraules tranquil•litzadores no són prou. Cal aportar proves d’estudis realitzats. Què no ens amaguin informació! Com ciutadans proper a la zona de l’accident volem total la informació i que representants d’aquí hi puguin estar presents a l’hora d’avaluar amb detall i rigor la veritable magnitud de l’escapament radioactiu!

dissabte, 5 d’abril de 2008

RONALDINHO: L'ADÉU MÉS TRIST D'UNS ASTRE SENSE LLUM

Ronaldinho o Ronni o el Gautxo, el mític jugador número 10 del Barça d’aquests darrers anys, uns dels ídols més carismàtics de la historia del nostre club, a parat de brillar. Ja feia setmanes que l’entrenador no el convocava. I encarà que s’especulava de tot, ells, Ronaldinho deia sentir molèsties. I és que el dolor no surt a cap escàner, ni ecografia, ni ressonància magnètica ni en lloc. Per tant és mol difícil de veure i t’ho creus o no t’ho creus, res més a dir.
Ahir es va trencar definitivament. I sense jugar! No sé de que serveix tanta preparació física, tantes hores al gimnàs, tenir els millors metges en medicina esportiva, els millors fisioterapeutes, si al final va i es trenca! I aquesta vegada pareix que ha segur de debò!
Ronni no es podrà acomiadar de l’afecció del Barça. Potser a hores d’ara, fins i tot estigui donant les gràcies de no caler fer-ho! Per ell hauria estat tot un tràngol. Les xiulades i escridassades haurien guanyat als crits d’elogi i als aplaudiments. I és que si fem balanç d’aquesta temporada, dels pocs partits que ha jugat, bé, el que es diu bé, es poden comptar amb els dits de la ma. Segurament no ha estat l’únic culpable de la mala temporada a Espanya del Barça (a Europa falta veureu, de moment encara no s’han classificat per a les semifinals de la Champios, però hi estan a tocar) Però sí que ha estat un dels grans protagonistes negatius!
Ronaldinho la temporada que ve jugarà a un altre club d’Europa. Potser el Milan... El que cal veure és si serà el mateix que va donar tantes tardes de glòria al Barça.
Des de la Intercontinental perduda, la llum de l’astre brasiler s’ha anat apagant poc a poc. El que no sé sap és si de forma definitiva o lluny de can Barça pot tornar a brillar en tot el seu esplendor!

EL PERIÓDICO APUJA EL PREU

Avui el Periódico de Catalunya ha passat de costar 1 € l’exemplar a 1,20. El mes d’agost de l’any passat, diversos diaris van publicar una escrit meu com a “carta del dia” on parlava, precisament, que una de les coses que no s’havia apujat des de que vam deixar enrera les pessetes, era el preu diari dels diaris (diumenges si que ho havia fet) A partir d’ara ja no es podrà dir! Una pujada del 20 % em sembla, en principi, excessiva. Encara que, con deia, portava molts anys sense incrementar el preu (ja ho havia fet a l’entrar la moneda única on va passar de 150 pts. A 1 €, es a dir 166,386 pts.) Só dels que penso que els diaris podrien ser totalment gratuïts, ja que viuen de la publicitat. Però es clar, la fórmula de pagar el quiosquer, fa que les editorials no tinguin que abonar-los les comissions. No sé amb exactitud que és el que guanya un venedor de diaris, però penso que deu estar molt prop de la quantitat pagada pel lector. Un exemple. Público va sortir a la venda per la meitat del que valen els diaris que es venen (també recordo que n’hi d’altres de gratuïts que te’ls ofereixen pels carreres de les grans urbs) O sigui a 0.50 €. Conec quiosquers que els amaguen per a que el públic, si no els veu, ja no els demani. Per quin motiu? Sense cap mena de dubte per la comissió que s’emporta que, al ser menor el preu, també, forçosament, ha de ser inferior a la que paguen altres diaris.
A partir d’ara la “veda” ja s’obert. El Periódico ha estat el primer d’incrementar el preu (al menys que jo sàpigue) A partir d’ara els altres l’aniran incrementant de forma quasi que immediata. I com deia ahir: “A pagar sempre els mateixos!”

divendres, 4 d’abril de 2008

PAGUEN ELS DE SEMPRE!

La polèmica ja està servida. Mentre el Consell de Defensa de la Competència acusa a les patronals del sector alimentari de pactar per apujar preus, aquestes es defensen donant-ne la culpa al govern per la seva ineficàcia per controlar l’IPC. Però a l’hora de pagar, sempre paguen els mateixos: els consumidors.
A hores d’ara tot indica que, efectivament, entre l’empresariat de diversos sectors agroalimentaris (llet, carn de pollastre, etc.) es van posar d’acord per apujar tots junts els peus de manera progressiva, donant-li la culpa a l’apujada de la matèria primera que faria de nexe d’unió entre aquest sectors: els cereals. O sigui els pagesos! I els pagesos, tots ho sabem, poc o res poden influir amb els preus, per una raó molt senzilla: ho prens o ho deixes! Els pagesos han de vendre al preu que sovint els marquen els grans compradors: majoristes, cadenes de supermercats i d’hosteleria, etc.
És veritat i seria lògic, que donessin la culpa al petroli i a la seva elevada pujada en els darrers mesos. Bé, ja fa molts anys que l’ascens dels preus és quasi imparable. I el petroli sí que el trobem a quasi tots els llocs: calefacció a les granges, transport...
Però evidentment a l’hora de fixar el preu final, la despesa en energia o carburant no és només que una part del total. No sé si més gran o menys, però només una part.
Ahir escoltava per la ràdio venedors de mercats municipals i pareixien estar tots d’acord en dir que hi havia hagut pacte entre els empresaris dels sectors per apujar els preus dels aliments.
Potser aquests empresaris només miraven per ells, segur, però la repercussió ha estat enorme. Aquest productes incideixen molt a l’hora de calcular l’IPC i ja saben la quantitat de coses que depenen de l’IPC: salaris, pensions, etc.
Ara com s’arreglarà? Acabarà el govern sancionant-los? De moment ha obert un expedient informatiu per estudiar cas per cas, però dubto molt, de veritat, que acabi complint l’amenaça de posar-los una sanció que hauria de ser exemplar!
Però el més greu de tot, sense dubte, és per aquelles famílies de poc recursos que han de fer mans i mànegues per poder arribar a final de més. D’acord que si no mengen carn poden menjar patates, però és indigne que per culpa d’uns pocs, tinguin que sobreviure com poden un ampli sector de la nostra societat! I normalment són els més febles!!

dijous, 3 d’abril de 2008

GESTIÓ

La paraula gestió té forts lligams amb la política. Sense anar més lluny podríem parlar d’un tema que va a la portada de tots els diaris i a les capçaleres dels noticiaris de televisió: la sequera! Y aquesta té dos "models" de gestió: la gestió política de la crisi i la pròpia gestió de l’aigua.
Com ha estat la gestió política de la crisi? Sense dubte, deficient! El Govern de la Generalitat pareix que estigui improvisant solucions i canviant cada dos per tres, depenent de les crítiques i oposicions que tenen a cada instant. La primera solució apuntada, la de portar l’aigua amb vaixells a Barcelona, és, per a molts, la millor. Una vegada passada l’extrema sequera que, pareix, tenim, el vaixells, deixen de transportar l’aigua i llestos! La solució del transvasament del Segre és una de les més dolenta, per no dir la que més. Es capta l’aigua quasi en l’origen (per tant és aigua de una qualitat molt bona) i per mig d’un aqüeducte de pocs quilòmetres es transporta fins un altre riu i d’aquí fa el seu procés fins arribar als ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona. El problema és l'elevat cost del aqüeducte per al temps que s’ha d’utilitzar... o deixaran la infraestructura i s’utilitzarà en el futur? Afortunadament, aquesta solució va perdent força cada dia que passa, degut a l’oposició del Govern Central i per l’escassetat d’aigua que baixa pel riu. Un altra solució apuntada és la interconnexió de xarxes entre les aigües del CAT i les del ATLL. No és una solució immediata, ja que trigaria més de dos anys per a construir uns 60 Km. d’infraestructura, així que hauria de pal•liar una altra sequera, no aquesta. Compta amb el rebuig de la PDE i, sense dubte, serà una qüestió que s’abordarà properament. En l’actualitat és un tema mort, però no enterrat.
Una altra solució és utilitzar la totalitat de la concessió del minitransvasament (aproximadament 1 m3/sg.) Però només seria com a complement d’una altra solució, ja que la quantitat és del tot insuficient. Pareix que les dues comunitats del Delta: la del marge dret i la de l’esquerra no s’hi posen d’acord.
La última que va apuntar Francesc Baltasar és portar aigua amb trens, però a l’igual que el transport amb vaixell, d’algun lloc s’ha d’extraure. Del Camp de Tarragona? És una solució acceptada per uns i rebutjada per altres. Hi ha molt poca solidaritat del Camp cap a les Terres de l’Ebre. Accepten l’aigua del minitransvasament i no gasten la seva (la deuen tenir com una reserva estratègica) Això a permès regenerar els aqüífers al llarg dels anys, però sense renunciar a l’aigua de l’Ebre. De totes formes qui fa negoci són el regants, els ciutadans de les comarques del sud, no hi tenen cap tipus de benefici.
L’altre cas seria la gestió de l’aigua. S’ha gestionat bé fins ara? No!, amb rotunditat! No fa gaires setmanes es parlava de la gran fuita d’aigua de les canonades de Badalona. Barcelona i les altres ciutats, amb més o menys mesura, també les pateixen. Les xarxes de transport estan obsoletes per velles i durant molts anys, coneixedors del problema, no se li ha sabut donar una resposta adient.
Duran els anys de la lluita contra el transvasament de l’Ebre es parlava i molt de la nova cultura de l’aigua. S’han començat a aplicar mesures quan han vist les orelles al llop! Mentre, van fer orelles sordes, tot pensant que el recurs de l’aigua era inesgotable i molt barat. Ara caldrà pagar per totes aquestes mancances.
En el futur s’hauran d’aplicar solucions noves i imaginatives. Els transvasaments no han de ser la solució. Ni del Roina ni de cap altre riu. Les dessaladores no són la panacea. El sistema actual de creixement demogràfic, també és insostenible. Però les polítiques de concentrar treballa i serveis al costat de les grans urbs han fet que sigui així. Potser també caldrà canviar aquest sistema i dispersar més la població al llarg i ample del territori, tot portant industria on no la hi ha i millorant totes les comunicacions, sobre tot les ferroviàries.
L’estalvi de l’aigua, la depuració i posterior reutilització i una gestió més eficaç del recurs, han de ser una solució per a llarg termini.
Mentre, esperem que plogui prou i que del desglaç de les neus dels Pirineus permetin que els pantans s’omplin el suficient per a no tenir que recorre a cap de les mesures urgents que es volen prendre. Tots i sortiríem guanyant! Si més no en tranquil•litat!

L'HUMOR NEGRE DE L'OM

Avui, al començament del Club, l’Albert Om s’ha permès fer broma d'una cosa tan seriosa com la sequera que pateix el país i les diverses solucions per portar aigua a Barcelona. Si el que pretenia Om era alleugerà tensions, s’accepta, però dubto molt que, realment, fos aquesta la seva pretensió. Per a mi ha estat una mena d’humor negre.
El tema polític que envolta l'afer està prou enredat amb peticions i amenaces de dimissió, amb presentació de mocions al Parlament, amb declaracions, contra-declaracions, anuncis, etc., com pretendre “distreure” al públic de Catalunya amb actuacions com la d’avui, per a mi del tot desafortunada.
I l’eterna pregunta: d’estar CiU al govern, faria les mateixes bromes? Crec que no...

DE PROTAGONISTA AL OSTRACISME TOTAL

Recordeu que abans de la campanya electoral Mariano Rajoy va “fitxar” Manuel Pizarro com la gran esperança pepera de cara les eleccions que havien de fer-se.
Va tenir un protagonisme inusual per a un candidat novell. Va debatre l’estat de l’economia espanyola ni més ni menys que amb el màxim responsable del PSOE i dues vegades ministre. Se’l va arribar a vendre com la persona que sabia més d’economia d’aquest país o quasi...
Però vet aquí la diferència que hi ha entre governar i estar a l’oposició. Ara, Mariano Rajoy, no sap que fer amb ell. I es clar, una home acostumat a ser protagonista de totes les “pel•lícules” que ha fet com és Pizarro, ara no té ni un simple paper de secundari (als secundaris poden guanyar l’Óscar), ara té un paper d’extra i potser que ni això. Així que Manuel Pizarro no sap el que ha de fer; no sap si, finalment, Rajoy li donara un xic de protagonisme, encara que només sigui dient quatre paraules a us escena d’escassa importància... En fi, es troba en un estat d’ostracisme total. Quan de temps li manca per deixar la política i tornar al món de l’empresa? Crec que molt poc. Ah! I que Mariano, de cara les properes eleccions dintre de quatre anys, que comenci a buscar un responsable d’economia entre la gent del seu partit. Pizarro ha estat un candidat d’usar i tirar!

AL DESCOBERT L'ENIGMA DE LES PINTADES A LA C-12

L’altre dia explicava que a la C-12 o Eix de l’Ebre hi van aparèixer unes misterioses pintades al tram comprés entre Tortosa i Amposta. Finalment, avui s’ha esvaït el misteri: era per col•locar-hi tanques (d’aquelles que es diuen en castellà “quitamiedos”) Encara que els motoristes reivindiquen un dia si, l’altre també, que es retiren pel perill que comporten, les autoritats competents en la matèria pareix que ho ignorin. Un altre dubte que tinc és com no es van col•locar-les en el moment de la seva construcció si és que hi feien falta!
He sentit a dir que aviat te que sortir a licitació el desdoblament de la C-12 entre Lleida i les comarques de l’Ebre. Potser llavors començarem a tenir una carretera com cal, mentre...

dimarts, 1 d’abril de 2008

UN PRESIDENT DEL CONGRÉS QUE NO VOL QUASI NINGÚ

Per primer cop en l’etapa de la restauració de la democràcia després de la mort del dictador Franco, un president del Congrés ha hagut d’esperar-se dues votacions per a ser investit. I és que Bono, per on passa fa amics. Sobretot per aquells partits que se’n diuen nacionalistes. I és que Bono, nacionalista espanyol allí on el hi hagi, està el contra dels nacionalismes “perifèrics”.
Aquest dies m’han preguntat si al PSOE no hi ha ningú millor que ell per a presidir la cambra baixa. Segurament que sí, el que passa és que el propi Zapatero va ser qui va anar a “rescatar-lo” (estava retirat de la política activa) i li va prometre, de guanyar, la presidència del Congrés dels Diputats. En aquestes coses és on més s’utilitza la política de partit i menys es té en compte l’opinió dels ciutadans (què a més, opinen, però la majoria de cops, ni tan sols han votat els socialistes)
Com a socialista, Bono, no m’agrada i penso que a la majoria dels 25 diputats que han segut elegits diputats representant Catalunya, per tant del PSC, tampoc. Pero fixeu-vos-hi bé. Algú tindrà l’atreviment de criticar l’actitud dels socialistes catalans, però mireu els resultats. CiU i PNV, dues de les formacions amb més marcat accent nacionalista, no han votat en contra, sinó que s’han abstingut.
També cal dir que per primer cop 3 catalans s’asseuran a la mesa del Congrés: La vice-presidenta primera, Teresa Cunillera (PSC) , el vice-president tercer, Jorge Fernández-Diaz (PP), el vice-president quart, Jordi Jané (CiU, anava de núm. 1 per Tarragona)
Ara només cal desitjar-li sort i encert en la seva labor al nou president i, sobre tot, que no sigui intransigent amb les intervencions amb altres idiomes oficials de l’Estat Espanyol que, de segur, n’hi hauran al llarg de la legislatura que tot just comença.

UN CAMP DE FUTBOL DE + DE 5 ESTRELLES

El camp del Barça o Camp Nou, està catalogat per la FIFA com un camp de futbol de 5 estrelles, la màxima puntuació que se li pot donar. També l’estadi de Montjuic és un 5 estrelles i Barcelona, és, o al menys era, l’única ciutat del món que té dos camps de la màxima categoria. Aquesta nit, el Barça juga a la ciutat alemanya de Stutgar, per a jugar contra Schalke 04. El seu camp de futbol, l’Arena Aufschalke, patrocinat per la marca de cervesa Heineken. Té un sostre retràctil i una gespa que es pot desplaçar i portar-se fins a fora del camp per a que li pugui tocar el sol i ajudar-la a conservar millor. Però encara hi ha una altra sorpresa: els 5 quilòmetres de canonades que porten cervesa fins a diversos dispensadors repartits per tot el camp, per suposat, Heineken. Pe omplir-te el got de cervesa, es fa mitjançant un automatisme que necessita d’una targeta de prepagament. Això sí que és un camp de més de 5 estrelles. El Barça, quan faci la remodelació, potser hauria de tenir en compte algunes d’aquestes coses, sobre tot de la darrera i no caldria buscar el patrocinador molt lluny de casa. Cerveses Damm, que ja fa publicitat servint-se de la imatge del club.

PINTURA ROJA A LA C-12

La C-12, més coneguda com a l’Eix de l’Ebre i en el argot de la policia la Charly 12, ha aparegut avui amb diverses pintades de roig al llarg del seu trajecte entre Tortosa i Amposta. Ignoro si també en sentit contrari s’hi pot veure pintura a la vorera del vial.
Fa un temps, ús vull recordar, a l’alçada d’Amposta, es va reforçar el fer en 700 metres. Per a asfaltar-ho s’hi van desplaçar una quantitat important d’efectius, tant humans com de maquinària. Un es pensava que la magnitud de l’obra seria molt més important que el que va acabar sent, ja que l’estat de la carretera, sobre tot en el tram que va des de la cruïlla de l’entrada d’Amposta per la Carrova fins a l’encreuament amb la carretera de Santa Bàrbara està en un estat lamentable.
Espero que les pintades aparegudes avui siguin un símptoma de que, finalment, s’arranjarà un tram important de la C-12. Espero i desitjo que, al menys, tot el tros que passa per les Terres de l’Ebre.