diumenge, 31 de maig de 2009

LA CRISI A L'EBRE, EL NOSTRE TERRITORI


Les Terres de l’Ebre som un petit territori de poc més de 3.300 quilòmetres quadrats i 180.000 persones. Una petita “taca” al mapa de Catalunya i una “insignificància” si ens comparem amb Europa o el món. Però la crisi ens afecta igual o pitjor que a altres indrets de les grans zones metropolitanes de Barcelona o Tarragona.
La crisi del “totxo” ens afectà greument. Les empreses grans que s’emportaven les obres públiques i construïen illes de vivendes unifamiliars i blocs de pisos van tenir que acomiadar a bona part de les seves plantilles de treballadors. En un altre temps no afectat per aquesta crisi mundial (provocada pel món financer i el gran capital, no ho oblidem), aquest “excedent” de treballadors podrien haver estat recol•locats al sector industrial majoritàriament i el de serveis (turisme, hosteleria, transports, etc.) Però en aquests moments cap sector passa per una “bona època”.
Encara que l’estudi del prestigiós economista ebrenc Germà Bel, digui que les Terres de l’Ebre som un país “suficientment” industrialitzat, la veritat és que no ens vindria malament que es poguessin instal•lar al territori unes quantes indústries més que garantissin certa estabilitat de llocs de treball i, com no, també estabilitat econòmica per a moltes famílies.
Les Terres de l’Ebre, com no podia ser d’una altra manera, s’han vist afectades per diversos “expedients de regulació d’ocupació”, tal vegada més conegudes per ERO’s. Comparativament parlant (si ho fem en percentatges) el nombre de treballadors afectats a les nostres comarques, segurament seria superior a les grans zones industrialitzades de Catalunya. I és que han estat moltes les empreses que han tingut que acollir-se a aquesta mesura perquè han vist com les seves comandes no paraven de baixar. Només per nomenar-ne unes quantes. Lear de Roquetes, Antaix de la Sénia, Medesa d’Amposta, Vidres Guardiola de Tortosa, Celulosa de Levante, també de Tortosa, la darrera en afegir-se a la llista, etc.
Aprofitant el congrés que aquest cap de setmana ha fet la UGT de les Terres de l’Ebre a Móra d’Ebre, es va demanar a la Generalitat de Catalunya més implicació al territori per a promoure la instal•lació de noves indústries. Les condicions les tenim totes (o quasi): polígons industrials, aigua, bones comunicacions (encara que millorables), etc.
Però la UGT no ho pot fer sola. Cal implicar els altres organismes socio-econòmics del nostre territori: cambra de comerç, ajuntaments, consells comarcals, IDECE, els altres sindicats, associacions empresarials, etc.
Ja existeix un organisme, el Consell Econòmic i Social de les Terres de l’Ebre, presidit per Josep Maria Franquet que representa a tot el teixit econòmic del territori. Ara només cal posar-se a treballar sense fissures ni partidismes. Els ciutadans de les Terres de l’Ebre ens mereixem uns organismes (i els organismes estan integrats per persones) que s’impliquin amb el nostre territori encara que sigui a canvi d’enfrontar-se amb els nostres més alts representants a nivell de Catalunya.
Només així aconseguirem sortir-ne ben parats de la crisi i estar preparats per a les que puguin arribar que, sense cap mena de dubte, passarà.

dissabte, 30 de maig de 2009

AL·LUCINAR EN COLORS


Reconec que no segueixo massa les campanyes electorals i menys els debats televisions. Tinc les meves idees i, normalment, els que tenen certes inquietuds polítiques els deu de passar el mateix. A les campanyes, els mítings i els debats solen ser per reafirmar les conviccions personals de cadascú, sobre tot de militants i simpatitzants. Només un grup més o menys important d’indecisos són els que, finalment, poden fer variar el resultat. Difícilment, un militant del PSOE votarà PP i a l’inrevés passa igual.
Ahir, al final del Telenotícies nit de TV3, vaig poder escoltar, encara que fos a la distància, el resum del dia de la campanya dels principals candidats a les properes eleccions europees. Al parlar dels actes del CiU, del candidat Ramon Tremosa i del líder de la “casa gran del catalanisme” Arturo Mas, vaig quedar esperpèntic. Com es diu vulgarment, al•lucinava en colors! Deien que volen potenciar el petit comerç en detriment de les grans superfícies comercials. Els de CiU no són uns beneits, ja que saben que entre els propietaris de les petites i mitjanes empreses de Catalunya tenen un bon viver de vots. En canvi sí que són hipòcrites! I ho dic així, amb totes les lletres... o cal marxar molt lluny, a casa, es a dir, a Amposta hi tenim un bon exemple. Una ciutat de les petites a Catalunya (20.000 habitants) concentra un número important de supermercats. A saber: Mercadona, Ldel, Eroski, Caprabo, Dia (dos centres) i Aldi. També altres cadenes més petites i especialitzades com Electrohíper Europa o Schlecker i d’altres. I com es diu vulgarment, “Si no vols ‘caldo’ pren-ne dues tasses”, un grup d’inversors i constructors, han promogut, amb el beneplàcit de l’equip de govern i una part de l’oposició, una zona comercial entre el cementiri i l’Eix de l’Ebre, a tocar amb el polígon de les Tosses. De moment pareix confirmada l’arribada del Carrefour i d’altres superfícies del món del bricolatge i del lleure.
L’únic grup que hi va votar en contra, el PSC, va mostrar les seves reticències perquè no s’havia consultat a les dues associacions de comerciants de la ciutat: la Federació de comerç i el Triangle. I a sobre els caigué una pluja de difamacions com ara: “Volen que el comerç vagi a Tortosa”.
Viure per veure...

divendres, 29 de maig de 2009

DOCTOR GUARDIOLA


Aquests dies he escrit molt sobre el Barça. També d’alguns jugadors. Però potser no tant de l’entrenador: Pep Guardiola. Els entesos en futbol diuen que ha estat l’artífex d’aquest Barça, no campió, sinó “tricampió”.
Es diu que prop del 85 % dels aficionats culers no creient amb ell (m’incloc) i alguns opinaven després de la primera derrota en el primer partit de lliga al camp de los Pajaritos contra el Numància i el següent empat a casa, que no arribaria a Nadal. Ara volen que renovi el més aviat millor i això que encara té un any de contracte i, si el volen aquí, segur que no marxarà en lloc, encara que li paguin més!
Hi ha una especialitat econòmica que es diu “economia aplicada”. Confesso que no sé de que va, però tan sé val, perquè no en vull parlar... Però crec que hauria d’haverne una altra que fos “psicologia aplicada”. Això és el que ha estat fent Guardiola tota la temporada: aplicar la seva filosofia als jugadors del Barça per a que rendissin sobre els terrenys de joc! I una bona mostra d’això és el que va fer el dia de la final de Roma. El “gloriós” 27 de maig (un mes de maig que no es tindria que haver acabat mai!)
Suposo que a hores d’ara tothom deu de saber del que estic parlant. Aquest matí ja ho ha comentat a la Cadena SER quan parlava dels titulars de les portades del principals diaris espanyols. Ho portava el Periódico (aquests dies el Periódico ha fet autèntiques meravelles amb les portades). Curiosament, per aquells que no l’heu vist, la foto no era de Guardiola, ni de la copa de la Champions, ni de cap jugador del Barça. Era de Russell Crowe quan va fer el paper protagonista a la pel•lícula “Gladiator”. Sota la fotografia s’hi pot llegir. “Els 7 minuts que van canviar la història del Barça. Així va mentalitzar. Pep Guardiola els seus jugadors. 1. Va escurçar l’escalfament a la gespa de l’Estadi Olímpic. 2. Va tancar els jugadors al vestidor i va apagar els llums. 3. Va projectar una pel•lícula barrejant escenes de ‘Gladiator’ amb imatges de tots els jugadors en ple esforç. 4. Va ambientar la sessió amb la música de l’òpera ‘Turandot’.
Poc a poc s’han anat sabent més coses. Aquest vídeo el va fer, a petició de Guardiola, un realitzador de TV3 amic seu i pareix que la cadena catalana l’oferirà en exclusiva. Si no ho he entès malament, dilluns que ve.
També és parla de Guardiola i de les seves premonicions: què si ell i Estiarte, al Barça, guanyarien la Champions un dia... Què si Messi faria un gol ‘important’ de cap...
Hi ha qui opina que molts d’anys amb aquest ritme, Guardiola no pot durar. D’alguna manera pareix que ell mateix ho pensa així al declinar l’oferiment de renovació pel Barça. De moment vol acabar l’any que li queda de contracte “i després ja es veurà...”.
Jo veig a Guardiola donant classes magistrals de psicologia aplicada al futbol i intueixo que alguna universitat catalana i no catalana el faran doctor “honoris causa”. I quan es retiri, que algun dia haurà de ser, farà el que fan els personatges importants com Clinton, Felipe González, etc.. donar conferències per tot el món i escriure algun llibre de tant en tant.
Però mentre tot això no arriba, a gaudir del Pep i del nostre Barça. Jo amb la lliga, havent guanyat al Madrid, ja em conformava. Després va venir la copa del Rei i l’èxtasi de la Champions! És pot demanar alguna cosa més?
Per cert, jo no tinc tants de dots per endevinar com Guardiola, però després del 2-6 vaig dir que el Barça podria ser campió sense guanyar cap partit més, perquè el Madrid els perdria tots. De moment s’està complit. Però vaig dir que el Barça seria campió amb un gol de Gudjohnsen i aquí em vaig equivocar. L’islandès ni va jugar, però el Barça va guanyar!
Gràcies mestres. Gràcies doctor!

dijous, 28 de maig de 2009

DEL BARÇA MÉS QUE UN CLUB A UN EQUIP MÀGIC


Ahir, en acabar el partit (un partit que va durar més de 90 minuts, ja que cal comptar tota la cerimònia de lliurament de trofeus i també la celebració del Barça), vaig escriure un petit comentari al blog. Acabava dient que parlaria de Cristiano Ronaldo.
Ahir no tocava. La nit d’ahir era per a gaudir-la. Per viure el moment. Un moment que, juntament amb tants d’altres, el “reviurem” molts de cops a la nostra vida. Després del històric 2-6 al camp del nostre etern rival, vaig opinar, con tants d’altres, que un resultat semblant tardarem en veure’l. Només solen passar cada 25 o 30 anys... Del 0-5 al 2-6 o de 1974 a 2009! Seria un goig poder-ne viure un cada any, però sembla una mica difícil per no dir impossible.
Al Manchester Unitet va mostrar-se al meu parer, com el gran equip que és. Només cal mirar el percentatge de possessió de pilota per a comprovar-ho: sobre un 52 a 48 a favor del Barça. Aquest any, el Barça, amb rivals d’extraordinària entitat ha assolit percentatges propers al 70 %. Però el Manchester era el vigent campió de la Champions i, sobre el camp, ho va demostrar. Sobre tot en els primers 10 minuts o, Ronaldo i els seus van arribar en suficient claredat 5 cops davant de la porteria de Valdés mentre que el Barça encara no s’havia apropat a la de Van der Sar. Cristiano es va reivindicar com un davanter perillós. Sobre tot a pilota parada, amb els desmarcades i regats.
Però passats aquests 10 minuts i amb l’arribada del gol d’Eto’o (qui ens ho hauria de dir amb el pèssims partits que estava jugant darrerament), el Barça va començar a rutllar i el Manchester fa anar afluixant poc a poc. Fins l’èxtasi del gol de Messi. Faig un parèntesi. No sé si heu vist avui al Periódico la foto del remat de cap de l’argentí i la cara del porter holandès; tot un poema, ja que només sortir la pilota del cap de Leo, Van der Sar veu que ja és gol. Tanco parèntesi. I aquest va ser el final dels anglesos. A partir de llavors només hi va haver un equip sobre el terreny de joc: el Barça. I amb un equip on s’acaba més aviat de nomenar els jugadors que no eren de la cantera que no dels que s’han format a la ‘Masia’: 7!!
I va ser llavors quan Cristiano Ronaldo va mostrar la seva pitjor cara. La del nen cregut i malcriat. Com sé sol dir: “Li han dit ‘guapo’ i s’ho ha cregut”. Un bon jugador per al Real Madrid! No desentonaria amb Ramos, Guti i companyia... Ronaldo, ahir, va merèixer ser expulsat. Les dues entrades a Puyol eren de targeta... A la primera l’àrbitre no li va voler ensenyar!
Ronaldo, el considerat fins ara el ‘millor jugador del món’, al menys de forma ‘oficial’, va veure com el joc de Messi el superava. Messi va demostrar tenir molts més recursos de Ronaldo i un millor toc de pilota que el portuguès. És comparable a dos jugadors de tennis. Un domina les pistes ràpides i l’altre és un mestre de la terra batuda. Aquest darrer, normalment, ha de tenir molt més repertori de cops que l’altre que basa el seu joc en el servei i la boleia...
Segurament Messi serà considerat a partir de la propera tardor, de forma oficial, el millor jugador d’Europa. Oficiosament, de ben segur que ja ho és des de fa temps... Amb el permís d’Iniesta i Xavi (que va ser nomenat el millor jugador de la final) Però aquests no són ni brasilers ni argentins. Un és de Fuentealbilla (Albacete) i l’altre català de Terrassa. Però no només aquests van brillar amb llum pròpia. Què em dieu del propi Puyol? O Piqué? Quin gran descobriment el de Piqué!
En resum, un Barça de somni!!

dimecres, 27 de maig de 2009

BARÇA, BARÇA, BARÇA!!!


El crit culer més repetit és: Barça, Barça, Barça!!! Aquest dia, aquest any, és l’any del 3. En acabar el partit he enviat un parell de missatges on deia: 3 de 3 i 3. Tres títols (copa, lliga i champions, com diu la coneguda cançó dels de Crackovia) i 3 copes d’Europa!!! És un any de somni. Un any per a guardar i recordar. De moment ja he aconseguit diversos DVD’s (un d’ells el 2-6 al camp del Madrid) Crec que aquesta victòria té quasi tan de mèrit per als barcelonistes com la champions d’avui. Si més no, va ser clau per a donar-nos la lliga. Si el Madrid ens hagués guanyat, potser ho hauria canviat tot.
Però avui és un dia de felicitat i celebració.
Crec que per damunt de tot s’ha de felicitar a Pep Guardiola i a tots i cada un dels jugadors de l’equip. Els que han jugat i els no ho han fet per lesió o per una altra cosa. Dies com avui tots són importants.

Tant màgic és el número 3 aquest any que caldria proposar canviar, encara que només fos per uns dies, una senyera amb 3 barres roges, com la que tenen a Foix. Seria l’homenatge de Catalunya al nostre Barça.
(Demà parlaré de Cristiano Ronaldo)
Felicitats Barça i felicitats Barcelonistes!!!

TE RECUERDO AMANDA (VICTOR JARA)


Avui he llegit al diari Público que havien detingut els assassins del cantautor xilé Victor Jara. A la seva memòria.

KEITA FARÀ D’ALIAU?


I qui és Aliau? Us preguntareu. Xavi Aliau va ser un jugador que va passar per totes les categories inferiors del CF Amposta. Jugava en el mateix equip que el meu fill gran. Quan van ser infantils de segon any, van ser campions del seu grup, la qual cosa donava opció a jugar la fase provincial per mirar de pujar de categoria.
Aliau avia jugat sempre d’extrem esquerre (Keita és mig esquerrà), però per a jugar la final, l’entrenador, Pedro García, més conegut com el “teniente” (ja que aquesta era la seva graduació a la Guardia Civil), li va dir que tenia que jugar de lateral esquerre. Aliau no volia jugar en aquesta posició, ja que hi ha molta diferència entre “construir” joc (on és precís un toc de pilota de qualitat) al de mirar que no et passi el davanter amb la pilota controlada ni tampoc la pilota. Una forma molt més “destructiva” de jugar a futbol.
Pedro García va tenir un germà que va jugar a la primera divisió nacional amb l’Elche, CF i ell era (i és) un gran entrenador. Després d’entrenar en les categories inferiors de l’Amposta va entrenar als primers equips de l’Aldeana, i de l’Ulldecona (no recordo si a d’altres equips) Una de les virtuts de Pedro García és la psicologia. Ell sabia convèncer els seus jugadors com ningú per a que al camp rendissin al màxim. A Aliau el va convèncer dient-li que “Sí li deia d’ocupar aquell lloc de responsabilitat era perquè confiava amb ell i la feina que podia fer a l’hora de parar els seus rivals esportius”.
L’infantil de l’Amposta va trobar-se a la final jugada al camp del Santa Bàrbara amb el Dertusa, campió de l’altre grup. Devia de ser el mes de maig de l’any 1997. Era el darrer obstacle per proclamar-se campions provincials. Alia tenia que veure’s les cares amb Llorca (el fill d’Enric Llorca que a la vegada era l’entrenador de l’equip) Com diu el tòpic, el Dertusa va guanyar de penal injust en el darrer minut del partit (0-1) Precisament el penal li va fer Aliau a Llorca. Per als espectadors de l’Amposta que estàvem veient el partit, l’àrbitre no l’hauria d’haver xiulat mai, ja que Aliau no va tocar a Llorca, però aquest es va deixar caure dintre de l’àrea contrària. Xavi Aliau va dir que ell no l’havia tocat.
El dia de la festa de final de temporada, Pedro Garcia encara li va preguntar a Aliau si havia fet penal sobre el jugador del Dertusa. Li va tornar a dir que “no”. Xavi Aliau sempre s’ha mantingut en la mateixa postura: el penal no va existir.
Avui Guardiola ha demanat Keita que faci de defensa esquerra i miri d’aturar a Cristiano Ronaldo. El paper que li ha encomanat no és fàcil, però penso que Keita se’n pot sortir a la perfecció. En els darrers partits jugats per Abidal, la veritat és que el vaig veure molt fluix, per la qual cosa espero i desitjo que Keita pugui superar el joc del francès. Només espero que, com el cas d’Aliau, no li acabi fent penal a Ronaldo (i menys que aquest sigui injust)
Aquesta nit, jugui qui jugui, que guanyi el Barça! Visca el Barça!!

dimarts, 26 de maig de 2009

LES COPES D’EUROPA DEL MADRID I EL FESTIVAL D’EUROVISIÓ


Fa una setmana i escaig que Soraya, la representant espanyola al Festival de la Cançó d’Eurovisió quedava la penúltima, un dels pitjors llocs assolits pels representants de la Radio Televisió Espanyola.
Demà dimecres, a Roma, el F C Barcelona jugarà la seva sisena final de la Copa d’Europa de campions de lliga o la Champions League, com es diu ara. En aquesta competició, el dominador absolut és el R Madrid amb 9 copes assolides al llarg de la seva història, un dels mèrits que el va portar a proclamar-lo el millor equip de futbol del segle XX.
Tot això és història i contra aquestes dades no hi pot existir cap tipus de discussió. No obstant això, un conegut meu, company de treball durant molts d’anys, tenia una teoria que, com totes les teories pot tenir favorables i detractors, però té la seva gràcia.
Ens remuntarem a l’any 1957. Europa estava en un procés de canvis i a Roma, la ciutat on demà es jugarà la final de la Champions, es signava el tractat que portaria el nom de la ciutat i que creava el Mercat Comú Europeu, l’actual Unió Europea. Aquest any, el Madrid, guanyava la seva segona copa d’Europa. La primera l’havia guanyat l’any abans. Cal recordar que el Madrid guanyaria les seves 5 primeres copes d’Europa de forma consecutiva.
Entre els països signants del Tractat no Roma no es trobava Espanya, immersa en una dictadura, mentre que en la resta d’estats hi havia democràcia.
Explica el meu amic que Franco volia entrar al Mercat Comú i, cada any, presentava la seva sol•licitud d’ingrés. Mentre, els estats membres li donaven llargues. La resposta era: “De ingressar al Mercat Comú, res de res, però mira, et donem a triar entre que el Madrid guanyi la Copa d’Europa o Espanya guanyi el Festival d’Eurovisió. Com he dit abans, el Madrid va guanyar les copes d’Europa dels anys 56, 57, 58, 59, 60. La sisena la van guanyar el 66 (les anomenades copes en blanc i negre) Quan Franco ja va pensar que potser ja estava bé que el Madrid guanyés sempre, va demanar llavors de guanyar el Festival d’Eurovisió. Així Espanya s’endugué el guardó els anys 68 i 69. Tot lliga!
Les altres copes d’Europa (ja en format Champions) el Madrid les guanyaria els anys 1998, 2000 i 2002.

dilluns, 25 de maig de 2009

TROBA LES SIMILITUDS ENTRE LES DUES FOTOGRAFIES


La primera fotografia, en color, és de diumenge passat (la publicava el Periódico de Catalunya d'avui dilluns) La campanya electoral del PP va portar el seu president nacional Mariano Rajoy fins Alacant. Dels altres dos, un el coneixeu segur: Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” Valenciana i un dels imputats en la trama Gürtel. L’altre és el president de la Diputació d’Alacant. Avui mateix deien els diaris que amb aquest gest (el d’assistir a un míting amb Camps), Rajoy compromet el seu futur al del president autonòmic. Si uns surt condemnat, l’altre haurà de dimitir.


L’altra foto, en blanc i negre, no té data concreta, però es pot endevinar l’època poc més o menys. Jo diria que és dels primer anys del franquisme. Possiblement anterior a 1945.
Qui pensi que he estat massa agosarat a l’hora de comparar les dues imatges, li vull recordar que el PP encara no ha condemnat la dictadura franquista i, normalment, sol votar en contra o abstenció quan els altres partits aproven la retirada de simbologia d’aquella època.

EL CAS GÜRTEL DE LA "A" A LA "Z"


És evident que la trama Gütel (el nom li va posar la policia i, significa cinturó en alemany) de corrupció del PP a Madrid i València és un guirigall de noms que es fa difícil saber qui és qui. Una de les frases més encertades la va tenir l’enginyós Alfonso Guerra quan va afirmar que, per conèixer a tots els implicat, “només calia revisar les fotos de la boda de la filla d’Aznar amb Alejandro Agag”. El diari Público ha fet un exhaustiu treball que, amb el nom de Gürtelpedia, surten tots els de la trama i alguna cosa més de la “A” a la “Z”. Precisament el primer nom propi és el gendre del president d’honor del PP Alejando Agag.

diumenge, 24 de maig de 2009

LA FISCALITAT DELS AGRICULTORS


(Article aparagut a l'edició d'avui de Vinaròs News)És temps de passar comptes amb l’erari públic. Ben mirat, fer la declaració de la renda s’ha convertit en una espècie de rutina, una tasca més de les tantes que tenim al llarg de l’any. El qui hagi entrat en aquesta rutina, ja sap quan l’ha de fer, els papers que li demanaran i, fins i tot, sol tenir una idea aproximada de com li sortirà (sempre tenint com a referència l’any anterior)
Tot això que ens pareix tan normal, té, com totes les coses, un principi. No m’estendré explicant en un breu article tota la fiscalitat, la qual cosa es faria molt complicada i feixuga. Però si que voldria explicar-vos l’origen de l’actual fiscalitat dels agricultors (dits pagesos a Catalunya i llauradors al País Valencià)
La majoria d’aquests agricultors tributen per la modalitat de mòduls, es a dir, se’ls hi calcula un benefici a partir dels seus ingressos íntegres (vendes més subvencions), depenent del producte recollit a les seves explotacions.
El meu primer contacte amb l’administració tributaria es produeix l’any 1986. Per aquell temps, els agricultors estaven acollits al règim d’Estimació Objectiva Singular (EOS), modalitat simplificada. Com ells, la majoria dels petits empresaris: botigues de queviures, carnisseries, peixateries, fleques (panaderies), etc. El rendiment de l’activitat sortia després d’aplicar una fórmula que era igual per a totes les activitats. Al final, el benefici sortia de multiplicar els ingressos de l’activitat per 0,2356. O sigui el rendiment net no arribava al 25 %. Per aquell temps, l’obligació de presentar dos pagaments fraccionats a l’any en períodes semestrals a més de la declaració de la renda.
Al cap de uns pocs anys, la modalitat de “simplificada” va desaparèixer i es va passar a tributar pel règim d’EOS “normal”. En aquest sistema ja estaven acollits altres empresaris amb més volum de negoci i també professionals liberals (advocats, metges, agents comercials, etc.) El problema per als agricultors sortia quan havien de calcular el rendiment i calia justificar les despeses de l’explotació. La majoria d’aquestes despeses (normalment els treballs llaurar, podar els arbres, etc.) no es podien justificar perquè qui els hi feia no emetia factures. També calia portar una comptabilitat “mínima” i els pagaments fraccionats passaven de 2 a 4 (trimestrals)
Aquella situació era un tant discriminatòria per als agricultors de les nostres comarques que solen ser petits propietaris, de vegades de “cap de setmana”. Les seves explotacions es denominen minifundis, en contrapartida a les dels grans terratinents que s’anomenen latifundis.
Així va ser com el llavors alcalde de la població del Mas de Barberans (comarca del Montsià), Norberto Acisclo, va venir a veurem per a que recollís aquella problemàtica en un document que també hauria de proposar una sèrie de mesures més adients i que milloressin de forma sensible la fiscalitat dels petits agricultors. Era al principi de la dècada dels 90. Per aquell temps jo encara no disposava d’ordinador, així que vaig tenir que agafar una vella màquina d’escriure i vaig començar a “donar-li” a les tecles. En total em van sortir quasi dues pàgines.
Les mesures que proposava no eren “de collita pròpia”, sinó opinions de gent molt propera a mi i experts en temes tributaris. Entre aquelles mesures n’hi havia dos d’importants: el càlcul del rendiment net a partir d’uns paràmetres i una retenció en origen que evités tenir que fer pagaments fraccionats. Us sona? Si fa o no fa és com es calcula avui el rendiment de les taronges, olives, garrofes, arròs, raïm, etc.
Duran molt de temps no vaig saber res més. Després em vaig assabentar que el “document” s’havia llegit a l’executiva del PSC de les Terres de l’Ebre i d’aquí a Madrid...
Fent una mica d’exercici mental de com van succeir els fets, cal pensar que la Secretaria d’Estat d’Hisenda va encarregar una sèrie de petits estudis com el meu per a recopilar l’opinió majoritària dels agricultors d’Espanya. A partir d’aquí, un grup d’experts, van elaborar els paràmetres (o mòduls) per a calcular els diferents rendiments dels productes agraris i ramaders. Cal suposar que molt més equitatius que el de la fórmula com es calculava en l’antiga EOS simplificada. Després, cada any, depenent de factors climatològics (pedra, vent, gelada...), aquells paràmetres (també dits índexs) poden sofrir variacions, sempre a la baixa.
Segurament no serà el millor mètode per a calcular la renda, però avui per avui segueix sent un sistema òptim per a la majoria dels petits agricultors de les nostres comarques.
Finalment, si se’m pregunta si em sento “responsable” de l’actual forma de tributar els ingressos agraris, respondre que, en una part molt petita (segurament que ínfima), sí!

dissabte, 23 de maig de 2009

LA FESTA CONTINUA A AMPOSTA: EL MERCAT


Diu la dita que una imatge val més que mil paraules. Crec que amb les fotografies que il•lustren aquest escrit, queda pro demostrat l’èxit que està tenint la recreació del “mercat del centenari” d’Amposta. Us donaré un altre detall: feia temps que no veia per Amposta tantes càmeres captant imatges que tot allò que estava passant.

Deia ahir que la participació seria vital a l’hora de consolidar la festa de cara a fer properes edicions. Escoltaves comentaris de gent que anava vestida tal com hi havia anat els nostres avis fa un segle dient que “ja tenien pensat per a l’any que ve...”. I és que la festa necessita ànims de la gent que hi participa i ganes de xalar. Les dues coses estan estretament lligades.

Al llarg del carrer Major es poden veure tot tipus de parades. Des de la venda de dolçaines (o gaites) i rellotges de butxaca, com els que ja no es gasten a la taverna que ha col•locat la Fhila on es poden degustar pastes típiques.

En arribar a la plaça d’Espanya (a veure quan sé li canviarà el nom per el de plaça Major o de Catalunya) es segueixen trobant tota mena de parades artessanals: llauner, cabasser, terrisser, ferrer, etc. I a la part central un veritable mercat de fruita i verdura. Diuen les cròniques que el mercat dels dissabtes d’Amposta era un mercat de referència per als pobles del Sud de Catalunya.

Així que tots aquells que s’hagin assabentat de la festa i encara no tenen clar si apropar-se fins a Amposta, des d’aquí els animo a que ho facin. Hi ha coses que queden molt lluny en el temps, però la recreació de l’Amposta de fa un segle ens fa reviure una època no tant llunyana i de la que la majoria de nosaltres n’hem sentit a parlar als nostres iaios o a les "cròniques" de Sebastià Juan i Arbó.

La estrena oficial de L’Oda a Amposta com a himne de la ciutat, interpretada per les corals de la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica, acompanyada per la banda de música d’aquesta darrera entitat (els enfarinats) ha estat un dels moments més emotius dels actes de inauguració

divendres, 22 de maig de 2009

AMPOSTA "RETORNA" A 1909


Aquest cap de setmana, com a cloenda del centenari de l’atorgament del títol de ciutat, a Amposta es recrearà un mercat de principis del segle passat. De l’època en que es van construir les cases modernistes de l’avinguda de la Ràpita, la del carrer Victòria i la de la plaça de la Pau.
La ubicació del mercat es farà per la plaça de l’ajuntament i els carrers del voltant.
Aquest matí ja es podien veure instal•lats una sèrie de tèndals per tot el llarg del carrer Major i també alguns rètols que indicaven la situació dels establiments comercials per a demà i demà passat.
Però no tant sols hi haurà botigues, sinó també artesans que faran demostracions del seu ofici, alguns dels, com el de llauner, ja desapareguts per la competència d’altres productes molt més barats i que necessitaven menys ma d’obra.

Quan el mercat “tancarà les portes”, en arribar la nit, la festa continuarà. L’autor de teatre i director planer Xavier Aragó ha escrit per a l’ocasió unes peces de teatre de petit format per a explicar la història d’Amposta des de els primer assentaments ibers fins l’època històrica de l’arribada del carrilet, la construcció del canal de la dreta o la pròpia colonització del delta.
Ben mirat, voler recrear una altra època històrica, per a la ciutat d’Amposta no tindria molt de sentit. Si que es veritat que Amposta va viure una època daurada quan l’ordre religiosa-miliar de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem (també coneguts com “hospitalers”) ocupaven el castell situat al costat del que avui és el pont penjat i que va ser destruït duran la guerra de Successió espanyola. Però de festes medievals ja se’n fan a molts d’indrets i Amposta havia de buscar originalitat en l’esdeveniment.

La participació de la ciutadania, vestits com ho feien els nostres avis ara fa tot just cent anys, serà clau per a que la festa tingui una bona qualificació a l’hora de fer balanç. Aquests dies, quan t’has apropat a la botiga per comprar alguna peça o has parlat amb gent del poble o, simplement els has sentit parlar quan has pasta pel seu constat, fa preveure que la participació serà important (no m’atreviria a dir multitudinària, però si important) El públic serà l’ànima de la festa: els del poble, guarnits de l’època (de pagesos i pageses i de menestrals i menestrales) o no i els forasters que vindran atrets per les expectatives. Ara el que cal es que, les diferents recreacions i espectacles, estigui a l’altura per no decebre el visitant.
Si té èxit, si el nombre de participants i visitants és important, la idea de la regidoria de Cultura és que la festa es pugui continuar fent Pere molts d’anys.

dijous, 21 de maig de 2009

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI


He escoltat que avui fa 10 anys que la “mili” va deixar de ser obligatòria. Ara mateix no sabria dir amb exactitud quans de segles va ser-ho, però intueixo que molts.
Va ser sota el govern de José Maria Aznar, però mira, ni amb això puc ser-li agraït a l’expresident. Per la meva edat, la mesura no va afectar-me per a res. Sí en el cas dels meus fills, però ben mirat, no sé si va ser una mesura positiva o no. De vegades penso que, encara que la “mili” fos un pèrdua de temps, aquella estada fora de casa feia espavilar a la majoria dels joves que hi anaven.
Després, els joves que ja no han fet la “mili”, ja no podran contar “batalletes” en les tertúlies d’amics ni als nets. I mira que en passaven d’anècdotes.
He de confessar que jo de “mili” no en vaig fer. Encara que el motiu va ser que m’havia trencat el peu i que quan en van cridar “a files” encara estava de baixa labora, la veritat és que en venia de tradició familiar. El meu avi patern, nascut el 1890, ja no la va fer. I el meu pare, tampoc, es va lliurar perquè mon iaio ja era molt gran. En canvi, el germà de mon pare, mon padrí, en va fer per a tots... Ja que va ser un dels que va fer la guerra i ho va poder contar. Després, en acabar aquesta, va estar en una brigada de treball, arranjant els desperfectes que va causar la lluita armada.
Així que moltes històries de la “miliç” no tinc per contar. Encara que en van fer anar fins a Cartagena (m’havia tocat marina i jo estava molt content, malgrat els 18 mesos que feies llavors en contrapartida als 14 de “terra”), la meva estada allí només va durar 15 dies. Llavors en van declarar “inútil total”. Ha estat la vegada que més content m’he posat en sentir que em deien inútil!
El viatge el férem en tren. Jo calculo que hi anàvem unes 600 persones: 100 de Girona, 400 de Barcelona i 100 de Tarragona. Al passar per l’estació de València, hi havia un mig tirat per terra i amb clares evidències d’haver begut una mica més del compte. Llavors, des de l’andana ens desafiava. Ens deia: “Baixeu si sou valents!”. Devíem de ser covards, perquè ningú va baixar del comboi.
El primer dia d’estada a Cartagena ja hi vaig viure les meves primeres anècdotes. Era el dia 2 de setembre. Ja us podeu imaginar el sol i la calor que feia. Per beure ens van portar cervesa “El Águila” amb porró. Però la cervesa estava calenta. Allò no es podia veure! Per dinar ens van fer... brou (caldo) Crec recordar que a la taula n’eren 18 i un de tots ens preguntà. Sabeu que estem menjant? Tots li responguérem que brou. I ell ens digué: “No, fideus; jo en tinc un!”.
No he dit l’any- Era 1978. El dictador ja estava “fred” i alguns canvis avien arribat fins i tot a les casernes militars. Com que de reclutes n’hi havia també de Castelló, València, Alacant i les Illes Balears, l’idioma oficial entre els soldats era el català! Per tot senties parlar amb el teu propi idioma! I ningú ens deia res... Un altre canvi era que, els diumenges, quan hi havia missa, aquesta no era obligatòria i els que no hi volíem anar, ens deixaven estar en un pati lateral de la caserna.
De suboficials, hi havia de tot. De bons i comprensibles i algun que d’altre “fill de sa mare”.
Curiosament, de tots els companys que hi vaig conèixer: de la Ràpita, de Tortosa i d’altres indrets, només em trobo de tant en tant amb un jesusenc.
Evidentment, el títol d’avui està “inspirat” en la sèrie d’historietes dibuixades per Ivà i publicades a la revista d’humor “El Jueves”.
(La il•lustració també és de la mateixa revista. Encara tinc una samarreta amb aquest dibuix. Fixeu-vos bé amb els detalls)

dimecres, 20 de maig de 2009

REVENDA D'ENTRADES PER A LA FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE


Des de fa temps, en aquest mateix blog, de tant en tant, vinc recollint “idees imaginatives per a superar la crisi”. La que us porto avui no és, precisament, una idea imaginativa i, per aquest motiu, el títol res té que veure amb el tema. Però la notícia m’ha cridat l’atenció i es pera això que us vull fer partícips de la mateixa.
La he llegida al Periódico de Catalunya sota el títol de: “Xips a preu d’or”. Evidentment, no tothom que va tenir la sort (perquè primer hi va ser la sort) de que al sorteig d’entrades que va fer el Barça n’hi toqués una, acabarà per anar a Roma. Tot plegat (entrades + viatge + hotel + despeses d’estada) puja un “petit capital”. I no tothom està disposat a pagar-ho encara que sigui per poder veure l’equip de futbol de la seva passió. Així que molts d’ells han decidit posar-les a la venda una vegada es va fer públic que es podien “cedir” a altres socis.
Com la revenda d’entrades és il•legal, els posseïdors de les entrades que es posen a la venda se les han enginyat per poder desprendre’s del seu “petit tresor”. Així, com si fos una mena d’anuncis de contactes per paraules, es poden llegir coses com aquestes: “L’entrada és del FC Barcelona. És necessari ser soci del Barça. La gorra costa 890 €. Demano seriositat” o “Venc pin del Barça i regalo una entrada per a soci per 900 euros” o “Soci culer ven 2 cocacoles i regala 2 entrades per a Roma” o aquesta altra “Hola. Tinc dos bolis Bic que venc per 1.700 € i regalo dues entrades per a la final de la Champions”. També hi ha que, una mica il•lús, en demana: “Necessito algú que no demani gaire per dues entrades. ¿Algú pot ajudar aquesta culer? O també “Canvio 2 entrades concert U-2 per final de Champions”.
Evidentment, encara que sigui un negoci il•legal, existeix la llei de l’oferta i la demanda. Si hi ha algú disposat a pagar entre 800 i 1.000 euros per una entrada, sempre pot trobar qui li vengui. Ara bé, tal com s’apropi la final, segurament, qui en tingui i no vulgui (o no pugui) anar i pretengui fer negoci, les acabarà abaratint.
El meu fill gran va anar a València dimecres de la setmana passada. Hi va anar sense entrada, amb la intenció més per estar dintre de l’ambient que no de veure el partit de futbol. Hores abans de la final de la copa del rei, les entrades estaven a la revenda per 400 euros i només 10 minuts després de començar el partit ja es venien més barates que a les taquilles.
Ni així. No va entrar fins que faltaven 10 minuts per al final quan van obrir les portes de Mestalla. El partit no el van veure, però si la celebració...

dimarts, 19 de maig de 2009

POLÍTICS DAVANT LA JUSTÍCIA


Davant de casos judicials importants com els que ha assegut al banc dels acusats a alts càrrecs de l’exercit espanyol de temps del PP i el que pot imputar (o no) al president de la Generalitat Valenciana, es impossible no establir comparacions.
El PSOE de Felipe González va patir el seu propi calvari quan es va acusar i condemnar al ministre de l’Interior José Barrionuevo y a qui va ser el seu secretari d’estat, Rafal Vera. El motiu, encara avui recordat des de les files “peperes”, el cas GAL i la guerra bruta contra la banda terrorista ETA.
El Periódico de Catalunya d’avui porta a les pàgines el resum d’un reportatge publicat a la edició espanyola de la revista “Vanity Fair” sobre Rafael Vera , carregat de declaracions del ex alt càrrec. Una de les afirmacions no deixa indiferent ningú: “Si González s’hagués sortit al seu dia dient ‘jo me’n responsabilitzo’ potser acaba a la presó”.
I no és que no s’intentés. Encara recordo aquella polèmica sobre un paper on hi havia escrit: “Pte” i on alguns hi volien llegir “presidente” en clara al•lusió al president del govern. En canvi, qui ho va escriure, negava rotundament que fos aquest el seu significat i defensava que volia dit “pendiente”. O sigui, una tasca pendent de fer o pendent d’informar, etc.
Unes altres declaracions de Vera no són menys importants: “Jo vaig acabar amb la guerra bruta el 1987. Si els que hi havia abans que jo eren innocents, jo també”.
Ja fa uns mesos vaig opinar sobre el cas GAL i va en la línia de les declaracions de Vera. La guerra bruta contra la banda terrorista feia molt de temps que es produïa. Va néixer al si de l’exercit o de la intel•ligència espanyola (el CESID) o en coordinació entre tots dos. Eren anys molt durs, on s’assassinaven molts militars, policies i també civils sense gaires miraments. Anys d’atemptats terroristes al País Basc però també a Madrid i a altres punts d’Espanya, com el d’Hipercor de Barcelona (21 morts i 40 ferits)
D’avant d’aquella “insostenible” situació, va ser quan es fa idear l’estratègia de fer-los front amb els mateixos mètodes de qualsevol banda armada. Mètodes per suposat il•legals, però es confiava que fossin efectius. Evidentment, tal i com insinua Vera, tot va passar anys abans de l’arribada dels socialistes al govern l’any 82.
L’error dels responsables de la seguretat de l’estat del govern de Felipe González va ser acceptar seguir amb una estratègia com aquella en lloc de tallar-la se soca-rel.
Després els resultats (i no només els electorals) foren els que foren.
Però el temps passa i la gent també. I a la casa on es va viure tot aquell enrenou d’una forma feliç, resulta que avui són ells els que tenen greus problemes...
Només una diferència, electoralment no afecta en el mateix sentit. El PP conserva avui per avui quasi que intactes les seves opcions de treure un bon resultat en les eleccions del mes que ve.

dilluns, 18 de maig de 2009

ELS VESTITS DE CAMPS A RITME DE MAMBO

EL HIJO DEL NARANJO. CASTING DE JORDI CONCEPCIÓN MARTÍNEZ (AMPOSTA)


EL HIJO DEL NARANJO

EXPECTACIÓ


Avui dilluns, 18 de maig, si una paraula defineix i resumeix el panorama polític, aquesta és “expectació”.
Expectació davant les resolucions judicials que s’han de saber tot just demà 19 de maig. La primera d’elles és la sentència sobre el judici del Iak-42. En aquest cas es jutja a alts càrrecs de l’exercit de terra de l’època en que Aznar governava les Espanyes, però també a qui va ser ministre de defensa: Federico Trillo. Un personatge que sap “gallejar” molt i atacar sense massa mirament al govern actual, però que s’amaga sota el llit quan es tracta de donar la cara pel lamentable cas de la mort de 62 militars espanyols l’any 2003 a Turquia.
L’altre cas serà una mica més prop en la distància i en el temps (a darrera hora s’ha dit que s’ajorna fins dimecres) A tocar del nostre territori, al País Valencià, el Tribunal Superior de Justícia d’aquella comunitat ha de fer públic si es jutja a Francisco Camps, President de València o no pel tema del suposat suborn, tracte de favor, ús d’informació privilegiada, etc. i que, suposadament va ser recompensat amb vestits (tratjes) i, que encara que ell afirmés que ho pagava amb els seus diners, els justificants de la compra mai han sortit a la llum i, a sobre, el sastre José Tomás que els hi confeccionava a mida, afirma que les factures eren trameses a l’empresa d’Álvaro Pérez, “el bigotes”, para que se’n fes càrrec del seu pagament.
Tal com diu avui el Periódico, sota el títol de “La doctrina del doble tracte”, el PP no té el mateix comportament quan acusa que quan són ells els acusats. Així, posa per exemple la campanya “de acoso y derribo” que va dur a terme el propi Aznar quan era el cap de l’oposició a Castella i Lleó en contra del llavors president, el socialista Demetrio Madrid, a qui li va donar “24 hores per a dimitir”. Cal recordar que la presidència de dita comunitat autònoma va ser el trampolí d’Aznar per accedir a la presidència del seu partit primer i del govern d’Espanya després, amb les nefastes conseqüències que tots recordem.

diumenge, 17 de maig de 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (XI)


M'ha arribat per correu electrònic procedent d'Ulldecona. Desconec l'autor i la publicació.

AMPOSTA JOTA VIVA'09


A les 7 de la tarda d’ahir, va tenir lloc al teatre auditori de la Lira Ampostina la 4t trobada de grups de jota de les nostres terres.
Cal remarcar que hi van assistir grups de jota de tres de les quatre comarques de les Terres de l’Ebre i també, com ja va sent habitual, una del Baix Maestrat i, per primer cop, un grup del Priorat. Així, el nostre territori estava més que representant.
El grup de jota de Falset era el primer cop que hi assistia i també era la primera actuació del grup de Sant Jaume d’Enveja. Poc a poc, les nostres comarques es van fent a la idea de quin és el seu ball més típic i, com és el meu cas, l’únic que ens emociona.

No voldria deixar-me cap poble, però a continuació citaré tots els que hi estaven presents: Amposta, la Ràpita i Sant Jaume de la Comarca del Montsià; Benifallet, Xerta i Paüls de la del Baix Ebre; el Pinell de Brai i Gandesa de la de la Terra Alta i com ja he dit, Falset del Priorat i també Càlig, del Baix Maestrat.
Entre totes les jotes ballades cal dir que n’hi havia de tota mena: de festa (la majoria d’elles: Benifallet, Gandesa, Amposta, Falset, etc.) De processó (com és el cas de Càlig que, a més a més, té una variant que es balla agafat)

Avui he parlat a diverses persones que hi eren presents. Uns són espectadors habituals, d’altres desconeixien, fins ahir que ja feia uns quants anys que es celebrava a Amposta una trobada d’aquesta mena.
Felicitar, sobre tot al grup Parracota, l’impulsor de la recuperació de la jota ampostina i màxim organitzador de l’esdeveniment, als músics de la Lira pel seu acompanyament musical i a tots els grups que han fet possible un any més la trobada. I també d’una manera especial a tot el públic assistent, molts d’ells vinguts de fora acompanyant a les seves colles, ja que sense tots ells, no seria possible un acte d’aquesta magnitud.

EL BARÇA CAMPIÓ DE LLIGA 2008-2009! FELICITATS!!


En l’època d’Helenio Herrera (el popular HH), es deia que el Barça guanyava els seus partits sense baixar de l’autocar. En la primera lliga de Pep Guardiola s’ha guanyat la lliga sense sortir de casa!
Després del 2-6 al camp del Madrid, ja els hi vaig dir als meus íntims que el Barça seria campió encara que no tornés a guanyar cap partit dels que quedaven. El resultat al camp del Madrid el deixaria tant “tocat” que ja els perdria tots. De moment, els resultats m’estan donant la raó. De totes formes, els resultats d’aquí fins al final, ja poc importen, sinó és per allò de voler establir una marca de punts elevada (no sé si de record, però el més alta possible) A gaudir “culers” fins el final de temporada. Cal esperar que a Roma, el proper 27 també sigui una gran nit. Tres títols en un mes seria tota una marca històrica, pràcticament insuperable.
Hi ha qui pregunta: i la temporada que ve, què? Ja ho veurem. Jo al principi de temporada no em podia pensar mai arribar on hem arribat. Era d’aquells que no confiava en Pep, ho confesso. Ara em trauria el barret si en portés.
Felicitats barcelonistes! FELICITATS BARÇA!!

dissabte, 16 de maig de 2009

LA 25èna NIT DE L'ESPORT AMPOSTÍ


A nit, a partir de 2/4 de 10 aproximadament, va tenir lloc a la capital del Montsià la “25èna Nit de l’esport ampostí”.
Però “la nit” no és més que la culminació d’un treball per diversos i heterogenis grups de gent. Així, per exemple, en podem citar uns quants: tots els clubs que hi participen (en aquesta edició fins un total de 16, en les següents modalitats: esgrima, atletisme, billar, gimnàstica rítmica, patinatge artístic (2 clubs), bàsquet, rem, natació, futbol (2 clubs), hoquei patins, twirling, ball esportiu, handbol i birles); que duran tota la temporada han hagut de participar en competicions, fer els corresponents entrenaments, desplaçaments, etc.; però també de tota la gent de l’organització que amb la seva feina, fan possible l’acte en si mateix.
Aquest any volia ser una nit diferent, per alguna cosa es complia el quart de segle d’existència, des de l’època en que el socialista Josep Maria Simó era l’alcalde d’Amposta i Manolo Beltri el seu regidor d’esports.
Però abans de la gal•la s’havia de fer la votació. Només un reduït grup de persones, entre les que destaquen l’actual alcalde, el regidor d’esports i els membres de la comissió d’esports de l’ajuntament, tenen dret a volt i són els que elegeixen el guanyador.
El mecanisme és el següent. Hi ha una primera votació on tots son elegibles. Cada membre del jurat votar de 5 fins a 1, segons els mèrits que dona a cada esportista. La suma de la puntuació de tots els membres dona tres finalistes.
Els finalistes d’ahir van ser: Mònica Cid Miró (Sala Esgrima Amposta), Pep Pallarés Reverté (Club Nàutic Amposta) i Rosa Palmer Margalef (Club handbol Amposta)
Llavors es passa a una segona votació nominativa i guanya, evidentment, qui en treu més vots. Al final, el guanyador de la nit va ser Pep Pallarés en la modalitat de rem.


A diferència d’altres anys, anit hi va haver un sopar. I abans de començar a sopar, entre plat i plat i al final, es va anar realitzant l’acte.
Primer va ser un reconeixement als 24 guanyadors anteriors. U per un (alguns, evidentment no estaven) van anar pujant a l’escenari i allí se’ls hi va donar un trofeu. Després als alcaldes i regidors d’esports que han tingut els diferents ajuntaments d’Amposta. Seguidament es van anar cridant els esportistes nominats i, finalment, els tres finalistes, fins que es va llegir l’acta de l’elecció i es proclamà el guanyador de la nit.
A mi em va tocar l’honor de recollir el trofeu que sé li atorgà a Josep Maria Simó i que no va poder recollir personalment perquè es trobava de viatge. Després de pujar jo ho va fer Manolo Beltri i després Joan Maria Roig i tots els regidors d’esports que va tenir en els seus 20 anys d’alcalde.
Per a Roig, jo, ahir, o estava sobre l’escenari... Està vist que tindré que rectificar unes paraules meves que vaig escriure ja fa uns mesos i on vaig dir d’ell “que sempre està disposat a donar-te la ma”. Ara ja no i això que només fa uns dies em va dir a mi, “mentider” en una carta a la Revista Amposta que no vaig contestar (si ho vaig fer en aquest mateix blog) De tots els escrits que li he fet al llarg de quasi 10 anys (i que n’han segut un bon grapat, creieu-me), aquest darrer crec que és el que pitjor ha sabut encaixar. Ja s’ho farà que prou grandet és!

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (X)


No solc estar a casa a l’hora dels “telenoticies” o “telediaris” del migdia, però ahir si. Entre la informació política, social, esportiva, etc., una notícia econòmica em va cridar més l’atenció que les altres: “A Tarragona, un grup de 13 promotors immobiliaris s’han unit per fer una subhasta inversa d’habitatges”. En total se’n subhastaran 115. Dit així, possiblement no s’entendrà massa de que va el tema. Però aviat em va venir a la memòria les antigues subhastes de peix de la Ràpita. Entre caixes de peix de diverses tipus, mides, etc. i envoltats tots plegats pels comptadors: peixaters i restauradors, el subhaster començava per un preu per sobre del de mercat i anava cantant el números de forma descendent, fins que algú li feia una senyal i se li adjudicava la caixa. Evidentment es tractava d’una subhasta inversa.
La dels pisos té la mateixa filosofia. El promotor fixa un preu màxim i, a partir d’aquí, comença el sorteig. Qui en doni més se l’adjudicarà. Prèviament s’ha fixat un preu mínim que no s’ha fet públic, però que està dipositat en seu notarial. Serà el preu mínim que s’admetrà pel pis.
Van dir que si dels 115 en venien u n 10 %, ja es consideraven satisfets.
Evidentment, el sector immobiliari és un dels més perjudicats per la crisi, però també cal recordar que ha segut un dels sectors que ens hi ha abocat. Aquí, al nostre país, com als Estats Units.
Està bé que restableixin a l’economia el que li van prendre fa uns anys. I quan parlo d’economia em refereixo als ciutadans que van sofrir les apujades continuades de preus del sector. Llàstima que mots encara n’estiguin pagant les conseqüències. Molts dels que es van endeutar quasi que al límit de les seves possibilitats, han vist més tard, com perdien el seu lloc de treball (o el de la seva parella) La situació d’aquest col•lectiu és la més greu. Llàstima que els que ara se’n beneficiaran no seran aquest, però tal vegada familiars o amics seus. Val més així.

divendres, 15 de maig de 2009

TELETIPS


L’OMS investiga si el nou virus es va crear en un laboratori. Un científic australià afirma que el brot de grip “nova” (o grip a, o com es digui,,,) va ser fruït d’un error humà. O sigui, que el bitxo se’ls hi va escapar de les mans. N’hi ha que també opinen que va passar el mateix amb el virus de la SIDA, el que va produir les morts que es van imputar al “aceite de colza desnaturalizado”, a principis dels anys 80 i, fins i tot, la mixomatosi dels conills...

Camps, imputat. Era qüestió de dies que la fiscalia imputés al tot poderós president de la “Cheneralitat” Valenciana amb la trama Gürtel. Ell no para de dir que és innocent i que vol declarar... Però va presentar un recurs per a no tenir que fer-ho que el jutge li va denegar. Quantes coses deuen passar entre les bambolines del “gran teatre” de la política… Llàstima que no es pugui disposar de més efectius per arribar a tots aquells casos de corrupció que hi ha i que alguns, fins i tot, coneixem. De totes maneres, podria ser que ho acabés pagant tot el seu número dos: Ricardo Costa. No seria el primer cop que un polític de renom hagi sortit indemne.

Això no és una pel•lícula. S’ha sabut que les autoritats de l’Índia han tirar per terra el barri de barraques d’on van sortir molts dels nens que van protagonitzar la pel•lícula “Slumdog millionaire”, la guanyadora d’aquest any dels Oscar de Hollywood. I això que les autoritats del país asiàtic van prometre als nens que no enderrocarien les seves llars. Aquesta és una de les grans hipocresies del món: mentre la productora i els principals protagonistes de la pel•lícula van guanyar molts diners, els nens van tenir que retrobar-se amb la crua realitat de la vida. Ja ho va dir un dels nens. “Si fóssim d’una altra casta, això no ens hauria passat”. “Arriba parias de la tierra!”

Josep Curto deixa el PPC entre crítiques. Conegut a Tortosa com Kubaleta, des de la seva època de jugador de futbol, Curto ho va ser quasi tot dintre del PP català: diputat, secretari general del partit, candidat a l’alcaldia de la capital del Baix Ebre... Ara marxa decebut amb els actuals dirigents. La política del PP podrà ser molt bona, però per als dirigents centralistes de Madrid. Com es veu amb la seva marxa, no només sóc jo qui pensa que la política del PPC és anticatalana.

Florentino Pérez planeja un gran projecte per combatre el Barça. No sé si és bo o dolent que el dia que fa pública la seva candidatura a la presidència de la “casa blanca” (en aquest cas és una metàfora i res té que veure amb la residència de Barack Obama) se’n recordi del Barça. Per un costat, és que tenen la síndrome d’inferioritat respecte a la temporada que ha fet el Barça. A la història quasi sempre ha estat a l’inrevés. Però per l’altra em temo que vulguin “tocar-nos” algun jugador. Iniesta i Messi, per aquest ordre deuen de ser els favorits de l’aspirant.
De totes formes, de sortir-ne elegit primer mandatari del Madrid, es demostraria, un cop més, la poca memòria que té la gent. Va marxar del Real Madrid per la porta del darrera, havent de dimitir. I duran el seu mandat va tenir que pegar el “pilotasso” de la venda de la ciutat esportiva per eixugar el dèficit. Per ser, pareix que l’actual ronda els 5.000 milions d’euros... Hi ha qui pensa que ara intentarà fer el mateix amb el Santiago Bernabeu... Si el difunt president fill d’Almansa (Albacete) aixequés el cap...

dijous, 14 de maig de 2009

LA FISCALITAT DE L’ATUR


A l’arribar al mes de maig toca passar comptes amb Hisenda. És l’època de fer la declaració de la renda i qui més qui menys espera que sigui a retornar per mirar d’arribar a final de mes sense passar massa angúnia.
En canvi, hi ha contribuents que es troben amb la sorpresa de que han de pagar. I aquí comencen els problemes per a molts, sobre tot per als més desafavorits. Fins i tot n’hi ha que s’assabenten de que tenen que fer la renda quan demanen un ajut públic.
I és que l’actual normativa de l’IRPF estableix que estan obligats a declarar qui “obtinguin rendiments del treball superiors a 11.200 euros anuals de més d’1 pagador i que l’import del segon (o de la resta si fos el cas) en ordre de quantia sigui més de 1.500 euros”.
La crisi econòmica actual ha fet que molts treballadors hagin perdut la feina i passat a cobrar la prestació d’atur. I és quasi inevitable que la suma d’ingressos percebuts dels dos llocs faci que existeixi l’obligació de declarar. I la declaració sol ser, en la majoria dels casos, a pagar.
Tant de parlar de mesures contra la crisi per afavorir determinats sectors i encara ningú ha proposat el que ja existia abans del canvi de normativa de la renda l’any 1999 aprovada pel govern d’Aznar i que els socialistes no va corregir quan van arribar al govern: la no tributació de les prestacions d’atur. Seria una forma d’ajudar a un dels col•lectius més desprotegits.

REI DE COPES: F C BARCELONA 4 - 1 ATHLETIC CLUB DE BILBAO


A Mestalla (València), victòria sense pal·liatius. "No hace falta decir nada más".
Golejadors pel Barça: Turé Yaya (1-1) Bojan (2-1) Messi (3-1) Xavi (4-1)

dimecres, 13 de maig de 2009

AMARG, ASPRE I AMB REGUST D’AGREDOLÇ


Que el debat del ple de la nació no seria per a Zapatero un camí de roses ja sé sabia abans de començar. Així, els retrets amargants del líder de l’oposició Mariano Rajoy i les rèpliques del president, entraven dintre del guió que s’intueix en aquests casos.
Però la resta dels grups de l’oposició que van intervenir ahir no es van mostrar molt més benèvols. Els seus discursos van ser aspres sobre tot en temes com la crisi i les mesures que s’han d’adoptar, finançament (en el cas dels grups catalans, etc.)
Conten les cròniques d’avui que Zapatero va fer un guany cap a la seva esquerra política. Mentre que els partits d’esquerra diuen que s’ha quedat curt i CiU ho qualifica de “gir centralista”.
No entraré a valorar les grans mesures que va proposar ahir el president. Segurament els dos que han tingut més repercussió són els ajuts directes per la compra d’automòbils i les limitacions a les deduccions per habitatge habitual a l’impost de la renda. Només una consideració, les coses, tal com es posen, es poden treure i a l’inrevés. Encara que hi ha coses que en el transcurs dels anys i amb canvis de govern, no s’han modificat. Estic parlant, per exemple, de les prestacions per atur que va ser Aznar qui les va fer tributar i encara segueix així.
El que més m’ha cridat l’atenció del debat és que Rajoy no proposés cap mena de mesura per a “pal•liar” la crisi (vegeu que no parlo de sortir, ja que això ho han de fer tots els països plegats, però hi ha mesures específiques per a cada país segons les principals fonts de la seva economia)
La principal mesura que adoptaria el PP és la “regulació” del mercat de treball. Es a dir: abaratiment dels acomiadaments i temporalitat a les contractacions. I perquè no ho diu? Perquà dintre de tres setmanes i escaig hi unes eleccions europees que volen guanyar i convertir-les en una espècie de primàries. Llavors perquè critiquen quan Zapatero “amagava” la crisi que se’ns venia al damunt?
El PP ha passat d’usar com a arma “llançadora” contra el govern el terrorisme de ETA a les xifres d’atur que tenim. Ningú podrà dir que no s’han sabut adaptar als temps... I que no tinguin sentit de l’oportunitat!
Però si tenim en compte que la seva secretaria general (la Soraya Saenz de Santamaria) va dir que farien una crítica constructiva i que portarien a debat les seves mesures... Queda clar que d’això, res de res.
Però de tot el que he llegit avui, hi ha una cosa que m’ha donat que pensar. Es tracta d’una frase de Duran i Lleida que diu així: “El que Espanya necessita España són líders disposats a perdre vots a costa de prendre mesures que no sempre seran populars”. I què més? Qualsevol mesura antipopular i que faci perdre vots, també fa canviar governs! I els nous governants, seguiran aplicant les mateixes mesures? El que calen són mesures efectives que ajudin les economies familiars per a fomentar el consum i les petites empreses que són les que més ocupació donen. Sobre aquestes darreres, una de els mesures d’ahir va ser la reducció de 5 punts a l’Impost sobre Societats sempre que no perdin llocs de treball. I les empreses familiars, per exemple, que no siguin societats, es a dir, els autònoms? També cal prendre mesures que els redueixin, per exemple l’impost de la renda. I per als aturats, estaria bé tornar a allò que deia abans: que l’atur no els imputés a l’hora de declarar..
Per acabar, Zapatero va tornar a deixar els catalans amb un gust agredolç a la boca. Encara que moltes mesures proposades ahir fossin del gust d’altres grups, és evident que allunyar el tema del finançament fins els 15 de juliol quan s’havia promès (la darrera vegada) que es tancaria el mes de maig, no ens pot acontentar. El retard ja serà de quasi un any... I espera’t!

dimarts, 12 de maig de 2009


Al debat sobre l’estat de la nació, a part del PP, qui estarà especialment crític amb el govern serà CiU. Avui ho anuncia el Periódico: “CiU planteja la sessió com una moció de censura”.
I és que hi ha coses que la federació nacionalista no li perdona al govern. A part de l’acord verbal que vans “subscriure” Mas i Zapatero per a fer president de la Generalitat al segon i que, tal com es sospitava Arturo va fer públic fa uns mesos, la darrera “porta tancada” en que s’ha trobat CiU, és el tema del transvasament del Roine. Efectivament, tal i com es va fer públic la passada setmana, el govern de l’estat, descarta definitivament transvasar aigua del riu francés per al subministrament de Barcelona. A la investidura de Zapatero, aquest es va comprometre a estudir-ho a canvi del seu vot favorable. Zapatero “ha tornat a fallar” als nacionalistes catalans...
Jo em pregunta des de fa molt de temps el perquè de la insitència de CiU amb el transvasament del Roine. Quines són les veritables causes? Pareix que amb la posada en marxa de la dessaladora del Prat de Llobregat anuncida per al més de juny i que serà la que més aigua dessalarà d’Europa (200.000 m3/dia), el transvasament és del tot innecesari.
Precisament aquest va ser un dels arguments que va fer servir el govern del PSOE per a donar la negativa als “convergents”. Els altres van ser l’elevat cost (més de 400 Km. de canonades), l’impacte medio-ambiental que suposa, etc.
La tossuderia del CiU s’ha d’entendre des de una prespectiva econòmica. Els interesos de CiU i el seu entorn relacionats amb món de la construcció a Catalunya és del tot conegut. I això vol dir una cosa: diners. Crec que no estic descobrint res de nou, ja que aquestes relacions pareix que estiguin més que provades...
Tornant al debat d’avui, pareix que el govern d’Espanya no farà massa cas a les crítiques que faci Duran i Lleida en representació del seu grup.
En canvi si que prestarà una major atenció a les que li llançarant des de les files del PP. Segons he pogut saber, l’estratègia socialista serà en dos sentits. El primer lloc, tractaran de demostrar que la crisi ha estat creada precisament per pels que defenses les mateixes teories que els populars. I en segon lloc que les tories que defensa el PP són neoconservadores i que van en contra de la majoria dels trebaladors i treballadores del país i encaminades a protegir, precisament, els estaments socials més elevats i propers als populars.

dilluns, 11 de maig de 2009

OBRAS SON AMORES...


Y no buenas razones... Així almenys diu la dita castellana. I potser així ho entendria Zapatero, ja que per molt del Barça que sigui no està demostrat que parli o entengui el català (encara que sigui amb la intimitat... com “aquell”)
Demà començarà el debat de la nació. Un dels plens més importants de l’any juntament amb el debat de pressupostos. Demà Zapatero no s’hi juga molta cosa, potser el prestigi i poc més.
No obstant si que permetrà veure els suports parlamentaris que té actualment (quina diferència amb la legislatura anterior que, tret del PP, la resta de grups li donaven costat quasi en la totalitat...) Ara no. La segona legislatura (quan es dóna el cas) ha de ser per anar tancant “pàgines”. La primera seria per a presentar projectes i solucionar els temes més immediats. Seria (disculpeu-me el qualificatiu) de transició. Però no es pot governar permanentment així. Hi ha grans temes d’estat que s’han d’afrontar i resoldre amb diligència i eficàcia. I queda clar que, en alguns d’aquests temes, Zapatero, no ha sabut agafar el “toro per les banyes” i acabar-los de forma encertada. M’estic referint, evidentment, en temes com l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el finançament, etc. I quan parlo de Catalunya, no és que no sé que a d’altres comunitats autònomes els passa el mateix, és que el que passa allí, poc m’importa, sinó és que es crea un greuge comparatiu amb nosaltres, com el finançament tancat amb Andalusia poc abans que el seu president, Manuel Chaves, fos elegit ministre del seu govern.
Avui llegeixo al Periódico de que en el debat de demà vol fer gestos cap a Catalunya i cap a d’altres partits de l’esquerra. No en volem més de gestos! El finançament, per exemple, després d’incomplir sistemàticament tots els terminis haguts i per haver, van dir que es tancaria aquest mes de maig. Com aquell que diu ja han passat quasi dues setmanes i res de res...
El debat que es produirà a partir de demà, no és una moció de confiança, ni molt menys de censura. S’aprovaran resolucions que, el govern, complirà o no. Però sobre tot, es veuran els suports de cara el transcendental ple de pressupostos del proper octubre.
Fins allí té marge de maniobra Zapatero. Sap que no pot comptar amb “nacionalistes” catalans i bascs, perquè han perdut els respectius governs de les seves comunitats i culpen, en bona part, el govern central. I, evidentment, com ens recordava aquest matí Francino a la SER, tampoc el PP de Rajoy. Qui queda? ERC i ICV-EUA, al Congrés són minoria, com també ho és EU. Esgarrapant per aquí i per allà, potser pugui aconseguir els 176 vots de la tranquil•litat. Encara que presumeixo més abstencions que vots favorables de fora del grup socialista.

diumenge, 10 de maig de 2009

ELS SINDICATS DEMOCRÀTICS


(Aquest article l'ha publicat avui Vinaròs News)Corria l’any 1977 i els esdeveniments polítics s’anaven succeint a pressa feta. Quan només feia una mica més d’un any des de la mort del dictador Franco, aquell mes d’abril d’ara fa 32 anys, el govern de l’estat presidit per Adolfo Suárez, ens donava dues bones notícies. La primera era la legalització dels partits polítics, amb excepció del Partit Comunista d’Espanya, llavors liderat per Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri, Nicolás Sartorius i d’altres, que ho seria el mes de maig següent. Però també un altre fet que em va marcar per sempre: la legalització dels sindicats Comissions Obreres (CC.OO.), la Unió General de Treballadors (UGT), la Unió Sindical Obrera (USO), etc.
Els que havien crescut sota el règim de Franco i no havíem tingut cap tipus de formació política (ni sindical, evidentment), totes aquelles notícies ens sobrepassaven una mica. No acabàvem de tenir clar el seu significat i ens perdíem entre tantes sigles i tants personatges “nous”, molts d’ells arribats de l’exili o sortits de la clandestinitat.
Per aquell temps jo treballava a Castelló en una empresa constructora de Barcelona ja desapareguda fa molts d’anys (BRYCSA) que va construir un internat per a la Diputació de Castelló a la part de dalt de la caserna militar i l’autopista, a la partida anomenada “Penyeta Rocha”. De dilluns a divendres ens allotjàvem a la Pensió Zaragoza, al carrer del mateix nom, a tocar de la “Farola”, a pocs metres del parc Ribalta. Recordo que a la casa de davant s’hi van col•locar uns cartells on es podia llegir: “U.S.O. Ya somos legales”. Segurament va ser el primer coneixement que vaig tenir dels anomenats sindicats democràtics u “horitzontals”, en contraposició dels “verticals” franquistes.
No obstant, la majoria dels afiliats de l’obra on treballava, estaven afiliats a Comissions Obreres. Això va fer que em decidís apuntar-me a dit sindicat. Així va ser com un dia de setembre de 1977, ja passades les primeres eleccions generals des de la mort del general, em vaig apropar a la seu que tenia aquest sindicat al costat del pont de l’Estat, al barri de Ferreries de Tortosa. En aquell moment, el seu Secretari General era Agustí Forner que, més tard seria diputat al Parlament de Catalunya pel PSUC (medalla i placa President Macià 2008) També vaig conèixer José Cervera. La meva afiliació va durar fins 1982.
Aquell 1982 jo ja treballava a Vinaròs. Ho havia fer a Cerámicas Lores, S.L., al costat de la carretera d’Ulldecona i després a l’empresa de Juan Chaler, més tard convertida en societat limitada. Vaig pensar que per la meva ideologia política, el sindicat que més representava la meva forma de pensar era la UGT. Així va ser com vaig anar a donar-me d’alta a la seu que tenia al començament del carrer del Pilar, al costat mateix de la plaça Jovellar. Allí vaig conèixer un company que mai he oblidat: Rafel Genovés. Rafel, tenia un talent innat per a l’oratòria, a més d’unes profundes conviccions d’home d’esquerres i compromès. Va ser regidor de Serveis Socials en la primera legislatura i militant de la corrent crítica del PSOE Izquierda Socialista que, a Madrid, liderava Pablo Castellanos. Però els meus anys a Vinaròs en van permetre conèixer a un altre gran sindicalista, en aquest cas de CC.OO. Em refereixo a Anselmo Garcia. D’ell sempre recordaré una frase que em va repetir en més d’una ocasió: “Si tots els sindicalistes de la UGT fossin com tu, entre tots dos sindicats no hi hauria cap diferència”.
Una vegada acabada la meva etapa a Vinaròs, l’any 1986, el treball em va dur fins Tortosa. Al cap de molt poc, em vaig apropar a la seu que la UGT tenia al carrer Teodor González. El secretari general era el company Dionisio García, germà de l’actual secretari d’organització Lisardo Garcia. I l’administrativa del sindicat era Maria Beltran, avui alcaldessa de Tivenys, diputada provincial i assessora jurídica del sindicat.
La majoria d’aquelles seus sindicals eren les mateixes que havien tingut quaranta anys abans. Era el que s’anomenava “la devolució del patrimoni històric”. Amb l’avanç de l’exercit franquista, els sindicalistes, la majoria d’ells enrolats a les files de l’exercit popular, havien mort o marxat cap a l’exili. I les seus socials s’havien abandonat a la “seva sort” para ser ocupades posteriorment pels indicats del règim. La degradació d’aquell vell edifici era manifesta.
Durant els anys de la dictadura, el primer dia del mes de maig, al calendari espanyol, figurava com el dia de “S. José Obrero” i l’organització sindical espanyola portava fins l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid, tota una representació “regional” de los “coros y danzas de la sección femenina” (branca de la Falange) A l’arribada de la democràcia, l’1 de maig és commemora el dia internacional del Treball. Tradicionalment, els sindicats majoritaris surten al carrer per a reivindicar drets laborals a l’Estat i a les diferents organitzacions empresarials. Aquest anys més que mai la defensa dels llocs de treball ha estat la constant de totes les manifestacions, molt més participatives que els anys precedents.

dissabte, 9 de maig de 2009

MERCATS AMBULANTS FORA DE LA LLEI


Ahir divendres vaig poder parlar amb un venedor ambulant. Ja sé que això, pers si mateix, no és cap mena de notícia, ja que per poder parlar amb un venedor ambulant només cal que vagis a algun poble on és habitual que se’n instal•li un el dia de cada setmana establert per l’ajuntament.
Segons aquest senyor, que viu entre l’Ametlla de Mar i Salou, ell és el president de l’Associació espanyola de venedors ambulants. Segurament d’associació n’hi ha més d’una, de vegades d’àmbits molt més reduïts. Recordo per exemple una associació que va agrupar als venedors de Tarragona i Castelló. I ho recordo perquè estava apadrinada per la UGT i aquest sindicat em va demanar que els hi fes una xerrada sobre la fiscalitat de la venda ambulant, en un canvi dels que sovint solen fer-se des de l’autoritat fiscal.
Com a bon venedor ambulant, el senyor era parlador i pareixi encantat de dedicar-se a aquest tipus de comerç. Em va explicar alguna de les fites que havien aconseguit i d’altres que estaven negociant, com és la possibilitat de poder vendre la llicència de mercat a l’igual que els taxistes poden vendre la de taxi a un altra persona sense intervenció dels ajuntaments.
Però entre les coses que em va dir, n’hi va haver una d’especial. Una que el tenia preocupat per la passivitat de la policia. El comerç il•legal. Però no el comerç que es fa a alguns pobles per part de venedors que van de casa en casa, que també és il•legal, sinó d’objectes robats i fet a llocs allunyats dels pobles, com per exemple a determinades masies.
Em va ensenyar un anunci d’un d’aquests suposats mercats il•legals fet a una revista de publicitat. El mercat ambulant en qüestió havia de tenir lloc a una masia de Vilanova d’Escornalbou. Un poble no massa allunyat de Reus. Segons el que em va explicar aquest senyor, allí es podia trobar tota mena d’objectes a un preu molt econòmic procedents de robatoris a domicilis particulars i que en alguns casos, els suposats compradors havien pogut reconèixer electrodomèstics, televisions, etc. que els havien estat robats mesos abans.
El tema, sense cap mena de dubte, es del tot preocupant.

100 € PER ACABAR AMB LA CRISI


(Aquest petit comte me'l va mostrar ahir un amic de Móra d'Ebre i he pensat que estaria bé compartir-lo)

Mes d'agost. Una petita ciutat de la costa en plena temporada. Cau una pluja torrencial des de fa dies. La ciutat sembla deserta.
Totes les famílies tenen deutes i viuen a base de crèdits.
Afortunadament, arriba un rus folrat de diners i entra en un petit hotel amb encant. Demana una habitació.
Posa un bitllet de 100 € sobre el taulell de recepció i se'n va a veure les habitacions.
El recepcionista de l'hotel agafa el bitllet i surt a corre-cuita a pagar els seus deutes amb el carnisser.
El carnisser agafa el bitllet i corre a pagar el seu deute amb el criador de porcs.
Al seu torn, aquest, s'apressa a pagar el que deu al proveïdor del pinso per animals.
El del pinso agafa el bitllet al vol i corre a liquidar el seu deute amb la prostituta a la que fa temps que no paga.. En tems de crisi, fins i tot ella ofereix serveix a crèdit...
La prostituta agafa el bitllet i surt cap al petit hotel on havia portat clients les darreres vegades i que encara no havia pagat.
En aquell moment baixa el rus, que acaba de fer una ullada a les habitacions, diu que no n'hi agrada cap, agafa el bitllet del taulell i se'n va.
Ningú no ha guanyat ni un "duro", però ara tota la ciutat viu sense deutes i mira el futur amb confiança!

divendres, 8 de maig de 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (IX)

L’altre dia vaig llegir que un pertiguista corria nu pels carrers de Paris buscant un patrocinador. I es que en temps de crisi, les marques comercials s’ho miren a l’hora d’invertir en aquesta mena de publicitat. Les empreses busquen rendibilitat i el patrocini en determinats esports és un bon escaparate. Però és evident que no tots els esports tenen el mateix ressò i, fins i tot, dintre de l’atletisme (en el que una de les seves disciplines és el salt de perxa) , hi ha proves molt més atractives que d’altres. El saltador es diu Romain Mesnil, o sigui, ens quedem tots igual. El millor saltador de perxa de tots els temps, Sergéi Bubka no en tenia cap de problema a l’hora de trobar patrocinadors i d’estar en actiu tampoc en tindria en aquests temps.
Potser la tàctica d’aquest atleta la tindran que posar en pràctica l’equip ciclista de l’Astana on corre l’espanyol Contador i qui va ser set vegades campió del Tour de Fraça Armostrog, ja que, segons s’ha sabut fa dos mesos que els seus membres no cobren. La notícia és tan recent que encara resulta difícil trobar referències de la mateixa a Internet.
Els calendaris on bombers, policies, futbolistes, etc. sortien nus per guanyar diners, sovint amb finalitats solidaries, ja han quedat antiquats. Ara el que es porta és el nu integral en viu i en directe!

dijous, 7 de maig de 2009

VALÈNCIA, UNA PAÍS DE CONTRASTES


He parlat diverses vegades del país veí del Sud: València. I no m’agradaria ser repetitiu i dir coses que ja us he dit o contat altres vegades. Però és evident que València és un país de contrastes. Imagineu-vos, si Catalunya és un petit país, ells encara ho són més. Malgrat això tenen moltes més diferències i molts més enfrontaments que nosaltres.
De vegades comento que és un greuge comparatiu la qüestió de l’idioma. Segurament coneixeu o heu conegut joves valencians que han arribat a Catalunya a treballar com a professors, infermeres, etc. En canvi, els nostres joves no hi poden anar perquè es veu que allí parlen un idioma “diferent”. Mentre nosaltres diem que tot és el mateix i acceptem els nivells de valencià com equivalents al català, allí no! Per acabar dic que, malgrat tot, els que venen a ocupar un lloc de treballa aquí, tenen molt clara la qüestió de l’idioma i no tant que les diferencies entre els uns i els altres siguin tant accentuades com els hi volen fer creure els seus governants.
Aquest matí he pogut parlar amb una jove parella de Sueca i m’han confirmat fil per randa això que us he explicat. No els hi he preguntat a qui voten a les eleccions (o a qui no voten) No calia, segurament no l’hauria errat si n’hagués fet un pronòstic.
Aquests dies Raimon, el gran cantant de Xàtiva està de celebració. La seva cançó més entranyable i més coneguda, “Al vent” ha fet 50 anys... Quasi com jo! No obstant, la primera vegada que vaig haver-la d’escoltar ja n’hauria de tenir quasi que 20. Jo, la cançó dos menys! He llegit al Periódico de Catalunya que, finalment, al seu país, el país que Raimon tant porta al cor, li han fet un reconeixement! Com homenatge a “Al vent” , li han muntat una exposició que inclou originals de Tàpies i Miró. En canvi, Raimon reconeix que “Catalunya va fer possible que jo pogués existir”. Aquí, al nostre país d’homenatges al constant de Xàtiva se n’hi ha fet diversos. En recordo un al Palua Sant Jordi on, el propi Raimon va convidar a la Lira Ampostina i ell va sortir amb l’uniforme de la societat musical de la capital del Montsià. Tot un homenatge i un record als seus primers passos com a músic.
En canvi, l’article esmentat del Periódico res no diu (pareix que estigui recitant la lletra de “la Madame”) si al vernissatge (heu vist com es posa “en culte” inauguració) hi van assistir les més altes representacions del govern valencià. Hem temo que no.
I la més alta institució del país és, de moment, Francisco Camps. Avui, precisament, la presidenta de les Corts Valencianes, Milagrosa Martínez (així es diu, de bo) ha tirat fora a la portaveu de “Compromís” , Mònica Oltra, per portar una camiseta on hi estava estampada la fotografia de Camps amb la frase: “Wanted –only alive” (Es busca –només viu-) I contra el que es pot pensar de bon principi, res te que veure amb el cas Gürtel (segons informacions periodístiques del Plural, pot ser imputat la propera setmana), si no per les seves reiterades absències de la seu parlamentaria. I si a més, sé li suma que avui era una jornada de control parlamentari, potser encara, la protesta, sigui molt més justificada.
Així, no ens cal estranyar tant, que si Camps no acudeix al lloc on té l’obligació d’anar, tampoc acudeixi a inaugurar (o encara que només sigui a veure) una exposició com la de Raimon, un personatge que, segur, no és de la seva devoció. Però “la estimació” és mútua... Oi?

dimecres, 6 de maig de 2009

LES DUES CARES DEL PP


Mentre la maquinaria del PP es prepara per guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya per “posar més pressió” sobre el PSOE de Zapatero, usant tot tipus d’estratègies i sense renunciar als seus principis, les misèries internes cada cop més el corroeixen. Però segueix sense immutar-se.
Potser la millor mostra d’aquesta doble cara la estem veient en el president de la “Comunitat” Valenciana Francisco Camps. Mentre en seu parlamentària deia que volia explicar la seva innocència davant del jutge, els seus advocats presentaven un recurs per a impedir que això passés. Una cosa és parlar de cara la seva “clientela” i l’altra no voler fer-ho davant d’un tribunal que el jutjarà i quasi segur que el condemnarà. Segurament amb la inhabilitació per exercir càrrec públic.
Un altre exemple recau en la persona d’Esperanza Aguirre i quan decideix posar al cap davant de la comissió d’investigació pel presumpte cas de l’espionatge d’altres dirigents del PP a Benjamín Martín i després surt imputat en el cas Gürtel. Finalment el PP, sobrepassat per la dimensió dels seus casos de corrupció decideix suspendre de militància de 3 aforats: El propi Martín i també Alfonso Bosch i Alberto López Viejo.
Però la mostra de que segueix amb la mateixa línia política, sense immutar-se o al menys això pareix, la trobem en les paraules de Maria Dolores de Cospedal, ahir a Barcelona. “No tenim un país tan ric per permetre’ns 17 comunitats, més de 8.000 ajuntaments, les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla i el govern central per exercir competències que de vegades estan multiplicades, perquè és un disbarat”. Caldria explicar-li a aquesta senyora que això ho regula la Constitució, aquella norma que no volen ni sentir-ne a parlar de canviar-la. Efectivament hi ha competències que es “solapen” entre administracions. I unes administracions millor coordinades i efectives, evitarien burocràcia. I segurament, en aquest cas, sobrarien molts dels seus empleats públics, moltes vegades col•locats a dit i fent no sé sap ben bé quines funcions... Però és evident que les autonomies (o nacions) han d’existir i sobre qualsevol comentari dels ajuntaments. També va dir que “no retirarien el recurs contra l’Estatut” que es troba, des de fa mesos encallat al Tribunal Constitucional, al temps que s’oferia a CiU per a governar Catalunya i governa al País Basc amb el PSOE.
De vegades, aquest país sembla més un país d’opereta o un vodevil que no un estat de dret amb dirigents polítics (de tots els colors) amb sentit d’estat i amb vocació de servir els seus ciutadans més que de mirar pels seus interessos i “omplir-se” les butxaques aprofitant-se dels seus càrrecs!