No recordo que la preposició contra hagués
portant mai tanta controvèrsia, fins al punt de presentar una demanda judicial.
‘Espanya contra Catalunya:
una mirada històrica’ és el títol d’un simposi que va començar ahir
a Barcelona amb la pretensió de posar sobre la taula les relacions entre
totes dues comunitats al llarg de 300 anys, concretament, a partir de l’11
de setembre de 1714 que és quan les tropes borbòniques de Felip V entren
a Barcelona després de derrotar l’últim reducte de l’exèrcit català.
Partits han demandat als organitzadors
del simposi: el PP, C’s i UPy D. La lideressa d’aquest darrer
partit, la Rosa Díaz, fins i tot ho ha comparat amb el nazisme, una forma
molt frívola de veure les coses i que ja ens comença a cansar.
És inqüestionable que quan una nació
surt perdedora d’una guerra, l’exèrcit guanyador pren represàlies contra
els vençuts i, els governs, imposen un nou ordre, encara que sigui a la
força.
Aquesta situació es va viure després
de 1714 amb la construcció de la Ciutadella, un fort que en lloc de defensar
la ciutat v ser per a reprimir-la, la qual cosa va significar un fet inèdit
i sense precedents. També amb el Decret de Nova planta, es va subordinar
els catalans (què amb els reis de la Casa d’Àustria havien mantingut un
alt grau d’autonomia) que van d’haver d’acatar les lleis de Castella.
No pretenc revisar la història ni explicar-la,
només em limito a fets concrets i molt determinants per a poder jutjar
les vides paral·leles de les dues nacions.
L’altre gran fet on Catalunya es va
d’haver d’enfrontar a Espanya va ser la guerra Civil Espanyola. Si bé
és cert que al principi de la guerra el territori espanyol estava
dividit en dues parts bastant iguales: les zones on va triomfar el que
es va denominar Glorioso Alzamiento Nacional i aquelles que es van
mantenir fidels al règim legalment constituït com era la II República Espanyola,
el final de la guerra va ser pràcticament Espanya contra Catalunya, encara
que alguns territoris catalans ja feia diversos mesos que estaven sotmesos
per l’exèrcit franquista.
Us posaré un exemple molt clarificador
per a que us en adoneu de l’estima que es tenia als catalans. Front de
l’Ebre 1938. La majoria de catalans que lluitaven sota les ordres del
general Franco ho feien al terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat.
Tant al front de l’Aragó com posteriorment al de l’Ebre, Franco els situà
a primera línia de foc i, per tant, van ser constantment massacrats pels
republicans. De fet, després de Belchite y el control de l’Aragó es va
d’haver de refer la unitat perquè el nombre de baixes l’havien deixat
amb molts pocs efectius.
Franco, com no va poder sotmetre Catalunya
en alguns aspectes com la llengua (entre els conciutadans es seguia parlant
català) es va inventar una estratègia per mirar de castellanitzar-nos:
les immigracions procedents sobre tot de Andalusia, Extremadura i Aragó
cap a Barcelona, Tarragona i les seves àrees de influència.
Si bé és cert que la majoria de nouvinguts
han conservat el seu idioma (i fins i tot el seu accent), els fill i sobre
tot els nets s’han acabat integrant del tot fins al punt de que molts
d’ells són tan favorables a la independència de Catalunya com els que
hem nascut aquí.
Possiblement als castellans els hauria
agradat més una altra preposició: con. I si ho haguessin
escrit tot en castellà, millor encara: España con Cataluña...
Y ¡olé!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada