Rajoy s’ha tornat a enrocar. Be, de
fet Mas també porta molts mesos d’immobilisme respecte el govern d’Espanya.
Abans de que arribi el anunciat xoc de trens sembla ser que ningú el vulgui
evitar. Per tant, serà el que serà.
Sobta però que en públic tothom ha volgut
escenificar (al menys fins ara) que s’estava intentant, però a l’hora
de la veritat els resultats han estat nuls.
Després de la nova prova de força que
va significar la participació a la Via Catalana de la Diada d’aquest any,
Rajoy va dir que volia obrir un diàleg permanent amb el govern de
Catalunya. En canvi, dimarts, va anunciar que parlar era inútil.
També Mas ho creu. Ha variat tant la situació en només dos mesos? No, des del meu punt de
vista. L’única novetat és que des de Catalunya s’ha fixat la data de
la consulta així com el text de la pregunta que es farà als ciutadans.
Si tinc que decantar-me cap alguna d’aquestes
dues postures, sense cap mena de dubte, tiraré cap a casa, això sí, sense
cap tipus de devoció cap a les persones que ens marquen el camí.
No fa gaires dies van sortir a donar
una roda de premsa dos del pares de la Constitució: Miquel Roca
i Junyent i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Ningú com ells sap quin
va ser el veritable esperit de la Constitució. Però el que queda
clar és que hi ha coses que no surten en lloc: l’esperit és immaterial
y, per tant, invisible.
Van dir els dos Miquels (si és que se’ls
pot anomenar així) que la consulta que pretenia fer Catalunya s’ajustava
al que deia la Constitució. Quin és el problema? Que després d’aprovar-se,
igual com passa amb la majoria de lleis, es presta a diverses interpretacions.
De no se així no farien falta els tribunals de justícia. I, es clar, la
interpretació depèn de la ideologia de qui l’interpreta. Per tant, la
interpretació d’un determinat punt podrà varia segons sigui el jutge:
progressista o conservador. I aquesta circumstància dependrà molt de quin
color sigui el govern que és, ara per ara, qui escull a la majoria dels
magistrats i jutges.
Per a tots aquells que encara no ho han
comprès, fer la consulta no implica independència, sinó que, simplement
dret a decidir que és (o al menys hauria de ser) un dels fonaments de la
democràcia. Un referèndum donaria com a resultat la voluntat del poble
català respecte a les relacions amb Espanya. Sense obtenir un resultat
satisfactori, és a dir tot l’ampli com fos possible i mai per baix d’un
60% de vot favorable, és evident que ningú s’atreviria a proclamar la
independència i, per tant, la situació continuaria com ara.
Què passarà després? Depèn de molts factors
i, un d’ells quedarà estretament relacionat a un conformació de majories
diferent a la que ara hi ha. Aquí i allí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada