dijous, 30 de juny del 2016
INDEPENDÈNCIA ‘MINUT 1’
 |
| Ada Colau i Xavi Domènec a la manifestació de la PDE a Barcelona. |
Tal com explicava ahir, després de les eleccions de diumenge on el mapa d’Espanya va quedar tacat pel color blau del PP excepte petits reductes, un d’ells Catalunya, és normal que es tornin a escoltar veus favorables a la independència.
Segur que si estàs a les xarxes socials o bé a Whatsapp t’han arribat nombrosos memes i comentaris relacionats amb el tema i d’altres que, simplement feien referència a la sorprenent victòria del PP. Tot i que les enquestes anunciaven que Rajoy tornaria a guanyar, molt poques (crec que només un parell) havien anunciat que ho faria per un avantatge tan gran respecte al PSOE que, també inesperadament, va ser al segona força per davant de Podemos i les seves confluències i que les mateixes enquestes pronosticaven que hi hauria sorpasso, o sigui, que prendrien molts vots i diputats als socialistes.
Tot i que a Catalunya la primera força ha estat En Comú Podem, encapçalada per Xavi Domènech, ERC també pot considerar que ha tret un excel·lents resultats i s’ha convertit de llarg en la primera força independentista a molta distància de Convergència.
Ara, les formacions que al setembre van formar Junts pel Sí (ERC i CDC) sospiren per portar a ECP a l’hort, és a dir, que abraci les tesis independentistes, ja que saben que sense ells (o tal com es diu al Parlament: Catalunya Sí que es Pot), ara per ara és pràcticament impossible que els partidaris de la independència superin al bloc dels partits més espanyolistes. De moment, ERC ja vol llimar asprors amb l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, a qui el seu grup municipal no va voler recolzar només fa uns mesos.
Després d’aquest preàmbul imaginem-nos que a Catalunya hi ha els suficients suports com per encarar amb garanties un procés de ruptura amb l’Estat per a proclamar la República Catalana. Aquest procés pot ser amistós (tal com va passat entre la Gran Bretanya i Escòcia) u hostil. El primer cas és, ara per ara i dintre d’un termini mig, impossible, ja que cap govern on hi hagi el PP i fins i tot el PSOE, ho acceptarà, sinó és que hi ha un pacte d’estabilitat de govern que així ho contempli (i dubto que es produeixi aquest fet) I a sobre, els estaments de l’Estat tenen al Tribunal Constitucional de cara i, per tant, tombarà totes les lleis catalanes susceptibles de trencament.
Per tant, anem al segon punt: hostil. Es a dir, els catalans tirem pel camí del mig i fem una Declaració Unilateral d’Independència, què és la situació per la que molts sospiren actualment.
Bé, ja estem al “minut 1”, ja hem proclamat la DUI... I després què? Com financem els serveis bàsics (sanitat, educació, ordre públic, seguretat, etc.)
Dilluns els hi plantejava això mateix als meus fills i un d’ells em va respondre:
-Què no paguem impostos!
Efectivament, els ciutadans paguem impostos, però qui les recapta bàsicament? Tret de l’impost del Patrimoni, el de Successions i Donacions, el de Transmissions i Actes Jurídics Documentats i d’altres menors creats per la pròpia Generalitat, així com algunes taxes i cànons) la gran majoria (sobre tot l’IVA i l’IRPF) ho són per l’Estat i, aquest, després transfereix a la Hisenda catalana la part corresponent pactada amb anterioritat.
Per tant, al “minut 1”, el finançament de Catalunya seria molt escàs i tal com li vaig dir a mon fill, amb prou feines tindrien per apagar la llum des edificis públics.
Quan de temps es podria aguantar en aquesta situació? Els independentistes que treballen de professors, metges, policies o bombers, estarien disposats a sacrificar-se i aguantar sense cobrar el temps necessari i imprescindible fins que la Generalitat gaudís d’autonomia financera?
Tot i que una bona causa com la independència bé que s’ho mereix, dubto que després de no cobrar la primera nòmina, una àmplia majoria pogués resistir... Tenim precedents: la paga extra de Nadal de 2012 o els constants impagaments a les farmàcies.
Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però a mi em sembla un somni molt utòpic i difícilment realitzable. Sóc realista, no somiatruites, tot i que les dues darreres eleccions catalanes hagi votat independentista.
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 30-06-2016
Una constant. El segon cotxe de l'esquerra està aparcat en sentit ocntrari del carrer i al seu d'arrere n'ha aparcat un altre aprofitant l'espai que queda després de la terrassa d'estiu.
I així la majoria de dies!
Els espanyols rebutgen tots els pactes de govern
JOAN TAPIA
Periodista
Després del cost dels dos grans partits ara arriben els del pluripartidisme
L’última enquesta d’EL PERIÓDICO donava una dada molt diferent dels sondejos amb què TVE ens va obsequiar ahir al migdia. El PP guanyaria amb fins a 118 diputats, però el segon partit no seria Podem, ja que la mobilització de l’electorat socialista ha canviat les coses. Ara la forquilla d’Units Podem i la del PSOE coincideixen en 83-87 escons. El tan aclamat sorpasso no és, per tant, segur.
Vull respectar i he de respectar totes les sensibilitats, però segons el meu parer –que és només el meu– el sorpasso no seria positiu. Espanya ja pateix de tenir una dreta que tot i les seves virtuts té el gran defecte de ser massa indígena. I no seria bo que el primer partit d’esquerres –malgrat ser més generós i menys centralista– pequés d’un grau d’indigenisme encara superior. Podem està més lluny dels corrents polítics dominants en el món desenvolupat i en vies de desenvolupament –Europa i els Estats Units, però també l’Índia o fins i tot la Xina– que el PP. Té el toc de rebel·lió antieuropea a l’estil Tsipras, que fent votar contra els «dictats de Berlín» ha acabat –víctima de l’estultícia de Varufakis– ja no fent de Rajoy sinó de Rajoy al quadrat. I a més com a derrotat pidolaire. No seria bo que l’alternativa a una dreta celtibèrica –malgrat estar integrada al PPE– fos una esquerra encara menys europea.
Però el més important de totes les enquestes –de totes– és que indiquen que formar govern després del 26-J tornarà a ser molt complicat. Segons EL PERIÓDICO, la suma de la dreta (PP i C’s) es queda en el 43,2% dels vots, mentre que la de l’esquerra (PSOE i Podem) arriba al 45,9%. Un quasiempat que la possible aliança de Sánchez i Rivera (36,8%) no serveix per desbloquejar.
Ens felicitem d’haver superat els inconvenients del bipartidisme, però encara no hem adaptat la nostra mentalitat a les complicacions i a les necessàries aliances una mica contranatura a què pot obligar el pluripartidisme. I l’error no és només dels tan criticats polítics, sinó també dels ciutadans corrents.
En efecte, El Mundo preguntava diumenge per totes les possibles aliances de govern i cap –repeteixo, cap– era aprovada pels espanyols. La de la dreta PP-Ciutadans registrava un saldo desfavorable de 7 punts (45% a favor i 52% en contra). I en la d’esquerres PSOE-Podem el saldo negatiu pujava a 32 punts. El saldo contrari a un govern de tota la dreta més el PSOE era de 19 punts i el de tota l’esquerra més Ciutadans es disparava fins a 47.
El més greu és que la gran coalició entre els dos grans partits, a la qual s’ha recorregut, per exemple, a Alemanya i per la qual advoca ara Rajoy després de quatre anys de corró de la seva majoria absoluta, tampoc agrada. Un govern PP-PSOE seria aprovat pel 36% dels enquestats, però rebutjat pel 62%. Un saldo negatiu de ni més ni menys que 26 punts.
I és clar, a ningú se li ha acudit preguntar, en el cas que hi haguéssorpasso, per una gran coalició entre el PP i Podem. No perquè elsorpasso no sigui possible, sinó perquè l’aliança és absolutament inimaginable per la total incompatibilitat (excepte per atacar el PSOE) de Rajoy i Iglesias.
Així doncs, es formi el govern que es formi, si al final es forma, la majoria de ciutadans quedaran insatisfets. Pequem d’indigenisme. Aplaudim haver superat la cotilla del bipartidisme, però no asumim els costos del pluripartidisme, que exigeix no només arribar el primer, sinó també saber governar amb gent de la qual et separen moltes coses. En això encara som molt poc europeus. Els polítics i els ciutadans.
dimecres, 29 de juny del 2016
MAS AL BANC
 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
Fa anys s’explicava un acudit que tenia a Jordi Pujol com a protagonista. Diu que va anar Jordi Pujol a sol·licitar un préstec a un banc. El préstec era d’un euro. Estupefactes els empleats de l’entitat, finalment van accedir a donar-li. Llavors, Pujol, que va anar acompanyat de la Marta Ferusola, la seva dona, va dir que volia deixar el seu cotxe com a garantia. Els empleats encara estaven més estupefactes, però al tractar-se del Molt Honorable van decidir fer una excepció.
-Però el cotxe l’he de deixar a un pàrking que sigui propietat del banc.
-Però no cal, home... Volia dir Sr. President, ja ens en refiem...
-Insisteixo...
-Bé, miri, farem una excepció amb vostè. Podrà deixar el cotxe a l’aparcament de l’oficina principal...
En sortir del banc, Jordi li diu a Marta:
-Veus Marta, ja ens hem podem anar de vacances sense haver de pagar les 1.000 pessetes diàries que ens demanàvem de pàrquing...
Després de tot els que ha anat sortint a la llum en els darrers anys, l’acudit que us he explicat bé podria tractar-se d’un cas real.
...
Arturo Mas, el seu predecessor, sembla que també pot acabar al banc... Però en lloc d’una oficina bancària es tractaria del banc dels acusats pel cas del 9-N, juntament amb la Rigau i la Ortega.
Tot i que no comparteixo ni de bon tros res amb els esmentats en anterioritat i fins i tot, políticament no els hi desitjo res de bo, no crec que fer-los seure al banc dels acusats sigui una bona noticia.
Tot i que pel mig sembla que també hi ha malversació de fons públics, a part de desacatament i prevaricació, de celebrar-se el judici, aquest tindrà un caire polític.
Estic d’acord amb Mas que en una democràcia real els judicis politics no haurien d’existir. Ningú hauria de ser condemnat per les seves idees, ni tan sols hauria d’arribar a judici.
Però després del que va treure a la llum el diari digital Público la setmana passada sobre les maquinacions entre el Ministre de l’Interior del Govern d’Espanya Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Anticorrupció de Catalunya Daniel de Alfonso s’aprecia clarament que més que en una democràcia real estem en una democràcia controlada.
Però faria bé mas de no sortir massa traient pit, perquè també ell al capdavant de CDC han fet tota mena de magarrufes per aconseguir els seus objectius.
Si heu llegit avui el Periódico, tal vegada no us ha passat per al el següent titular: El controvertit ‘m’agrada’ d’Oriol Junqueras a un tuit contra Artur Mas.
El tuit, escrit pel dirigent de les CUP Xevi Generó deia : Cada vegada q Mas demana llista conjunta i recalca que els hi va tornar a oferir a ERC el 20D i el 26J s’oblida q el 27S ho va fer via xantatge. El ‘m’agrada’ de Junqueras confirma que efectivament alguna cosa hi ha de cert...
Tot i que Junqueras ho va esborrar al cap de poc, la imatge del tuit ja estava corrent per les diferents xarxes socials.
Com diu la dita: en todas partes cuecen habas... O cuando el río suena agua lleva... O pensa malament i encertaràs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)